2001: una odissea de l'espai (1968)

Realitzat per Stanley Kubrick (1928-1999), és un dels films més importants de Sci-Fi. El guió, de Kubrick i Arthur C. Clarke, es basa en el relat breu “The Sentinel”, d’Arthur Clarke (1917-2008), escrit per a un concurs de la BBC i publicat (1951) a la revista “10 Story Fantasy”. Se roda en escenaris naturals d’Anglaterra (Borehamwood), Escòcia (Western Islands) i EUA (Monument Valley) i en els platós de Shepperton Studios (Surrey, Anglaterra) i MGM British Studios (Borehamwood), amb un pressupost de 10 M USD. Nominat a 4 Oscar, en guanya un (efectes visuals). Produït per Kubrick per a Polaris i MGM, se projecta per primera vegada en públic, en sessió de preestrena, el 2-IV-1968 (Washington DC).

L’acció dramàtica té lloc a la Terra, la Lluna, una estació orbital i més enllà de Júpiter. La narració se refereix als anys 2001 i 2002 i al 2012 (aproximadament). Fa 4 milions d’anys un primat descobreix un arma de combat (el fèmur d’un animal de gran envergadura que morí jove), la qual li permet caçar, dominar els seus, sotmetre els rivals i assassinar. Els hominids deixen de ser carronyers per convertir-se en caçadors. El 2010 una nau espacial tripulada pels astronautes Frank Polle (Lockwood) i Dave Bowman (Dullea), se dirigeix a la base lunar Clavius. Un temps després (18 mesos més tard) la nau és enviada a Júpiter, però va més enllà i s’introdueix en una nova dimensió.

El film suma aventures, misteri i Sci-Fi. La narració se presenta dividida en tres actes, a la manera de les obres del teatre clàssic. Analitza tres fets transcendentals en la vida de la humanitat: el salt de les habilitats manuals a la intel·ligència natural, el salt de la intel·ligència natural a l’artificial i el pas de la tercera dimensió a una nova dimensió, a la qual no dóna nom. El relat no se basa ni en deliris fantasiosos, ni en especulacions d’una imaginació gratuïta i desbordada. El discurs narratiu es basa en dades científiques rigoroses i en previsions fonamentades. Gràcies a la seva perspectiva documental, la descripció de l’Univers en el que viatja la nau Discovery 1 coincideix bàsicament amb les imatges obtingudes en viatges interplanetaris posteriors d’enginys mecànics o robots i en el viatge a la Lluna que fa l’Apollo 11 de la NASA el juliol de 1969.

No usa plans capriciosos, ni escenes redundants, ni seqüències supèrflues. En els plans mostra solament el que és essencial, rellevant i imprescindible. El seu discurs és auster i rigorós. L’exposició és seriosa i realista: no conté elements de broma o farsa referits a l’objecte d’anàlisi o a parts de l’argument. Trenca amb la tradició de les narracions juvenils de temes imaginaris i Sci–Fi que el precediren. El relat dóna salts en el temps i en l’espai, confiant en l’atenció i la capacitat de comprensió de l’espectador, al qual tracta amb respecte, però sense fer concessions a la manca d’esforç.

La cinta se refereix a alguns fets la finalitat dels quals radica a plantejar preguntes, a les quals no dóna respostes. El realitzador desitja que l’espectador se senti interrogat i que reaccioni segons la seva pròpia manera de veure i entendre les coses. A la Terra des de fa més de 4 M d’anys hi ha un monòlit negre amb forma d’hexàedre regular, de superfícies polides i arestes fines, que podria suggerir l’existència d’éssers intel•ligents aliens al gènere humà. A la Lluna es troba un monòlit polièdric similar, que planteja inquietuds i sembra sospites. Una altra apel•lació clara a la capacitat de raonament de l’espectador ve donada per la desconcertant habitació vienesa.

És el vuitè llargmetratge de Kubrick, un treball ambiciós i aconseguit, que trenca amb la tradició anterior de la cinematografia de Sci-Fi i estableix nous paràmetres, nous conceptes estètics i imatges innovadores, que condicionen el futur del gènere. La pel·lícula planteja preguntes sobre la relació de l’ésser humà amb l’Univers, sobre la suposada omnipotència de la ciència, sobre les relacions de la persona humana amb la màquina, sobre la possibilitat i l’abast potencial de la intel·ligència artificial, etc. El realitzador mostra la seva admiració per la natura, en especial pel cel, la terra, l’espai insondable, la llum, els colors, les formes, els astres, els crepuscles, els viatges. Per a ell, aquests elements configuren l’escenari en el qual intenta elevar l’esperit de l’espectador a esferes de plenitud, gaudi i èxtasi, reservades al déus. L’obra convida a pensar, interrogar-se, explorar. No cerca l’espectacle visual, sinó l’emergència d’inquietuds, interrogants, reflexió i pensament. La gestació de la pel·lícula se perllonga durant 4 anys fins a la seva estrena.

La música, de Richard Strauss, Johann Strauss, Katchaturian i Ligeti, presa d’interpretacions rotundes i vibrants, confereix seriositat i magnificència a l’acció. Excel·leixen els talls “Així parlà Zarathustra (Trenc d’alba)” de Richard Strauss, el “Adàgio” de Katchaturian i “Atmospheres” de Ligeti. El vals ”El Danubi blau” es justifica pel seu romanticisme i la seva àmplia popularitat. La fotografia, de Geoffrey Unsworth ("Superman", Donner, 1978), en color i panavisió, fa seqüències d’imatges admirables i inoblidables, que converteixen la cinta en una experiència visual fascinant.

Film de culte, polèmic, famós i acreditat.


Bibliografia

- Ángela ERRIGO, “2001: una odisea del espacio”, ‘1.001 películas que hay ...’, pàg. 492-493, Grijalbo ed., Barcelona 2010 (10ena edició, actualitzada).
- Jürgen MÜLLER, “2001: una odisea del espacio”, ‘100 clásicos del cine’, t. II, pàg. 496-501, Tascen ed., Colònia 2008.
- Roger EBERT, “2001: una odisea del espacio”, ‘Las grandes películas’, t. , pàg. 23-27, Robinbook ed., Barcelona 2003.