Maria Antonieta (Marie Antoinette) (2006)

Tercer llargmetratge de la realitzadora i guionista Sofia Coppola (NY, 1971).. El guió, de Sofia Coppola, se basa lliurement en la novel•la biogràfica “Marie Antoinette” (2001), d’Antonia Fraser, reeditat amb el títol “Marie Antoinette: The Journey” (2002). Se roda al llarg d’11 setmanes, entre el començament de març i principis de juny de 2005, en escenaris reals de Versalles, Òpera de Paris, Chateau de Chantilly, Chateau de Millemont, Basildon Park (Berkshire, RU) i Palau Belvedere (Viena), amb un pressupost estimat de 40 M USD. Produït per Sofia Coppola i Ross Katz per a American Zoetrope i Columbia, se projecta per primera vegada en públic el 24-V-2006 (Festival Cannes). L’acció dramàtica abasta 19 anys, de 1770 a 1789.

Sorprèn el punt de vista de la jove directora, guionista i coproductora. A diferència de la minuciosa i molt convencional reconstrucció de fets que presenta la pel•lícula de 1938 (“Marie Antoinette”, W.S. van Dyke), la de Coppola construeix un retrat de la reina com a personatge fortament condicionat per unes circumstàncies tan fastuoses com opressives. Sofia Coppola realitza un excel•lent treball d’anàlisi de l’univers de les emocions, percepcions i sentiments d’una xicota ingènua i sensible, sotmesa a una pressió psicològica desproporcionada amb relació a les seves capacitats i la seva preparació. Dibuixa amb encert l’aïllament i la soledat que l’acompanyen a Versalles tot al llarg de 19 anys. A la soledat s’afegeixen factors dolorosos com les actituds anti germàniques i xenòfobes de cortesans i familiars del Rei i una pressió angoixosa per part de persones de gran ascendent sobre la noia.

La realitzadora evita judicis de valor i tracta el personatge amb respecte i afecte. El mostra com entén que és i exposa per què se comporta com ho fa, sense caure en banalitats psicològiques. Dibuixa el seu drama amb pinzellades suaus, superposades i transparents, tot creant un retrat en el qual l’esbós determina la forma i la funció de les formes i el color. També aborda la descripció de les reaccions de la noia, que se emmarquen en un context en el qual pesen molt el seu desconcert i la seva manca de referents que faciliten la comprensió dels fets. Descriu amb precisió no exempta de compassió, el seu amor als animals domèstics, la seva forta amistat amb dues amigues íntimes, l’afecció als jocs d’atzar, un episodi d’amor extra conjugal, l’adquisició incontrolable de vestits, sabates i joies, etc.

Els contrastos entre la música roquera dels anys 80 i la barroca del moment històric semblen acompanyar i subratllar els xocs que a la vida de la protagonista se produeixen entre el seu món personal i el d’una Cort insensata, entre la seva necessitat d’afecte i la fredor del marit, entre les urgències que l’empenyen perquè resolgui temes que no són al seu abast i no depenen d’ella.

La fotografia, de Lance Acord, acompanya l’evolució del personatge amb canvis de color i tons (rosa i pastel, daurats, colors obscurs i tons ombrívols...). En vàries ocasions la imatge se presenta estàtica i geomètrica, volent significar probablement la rigidesa de la Cort i l’absència d’espais d’intimitat amb el marit. Abunden els recursos visuals que compleixen funcions de suggerència, analogia, metàfora i paral•lelisme, que omplen espais que deixen lliures uns diàlegs breus, concisos, elegants i suggestius. La música barroca s’extreu de tres granes mestres: Vivaldi, Rameau i Couperin. La música roquera aporta una selecció de grans intèrprets, com Gang of Tour, Air, Dustin O’Halloran, Bow How How, etc.


Referències

- Carlos F. HEREDERO, “Una mirada contemporánea sobre la historia”, ‘Dirigido por’, núm. 357, pàg. 22-25, juny 2006.
- Albert MEROÑO PEÑUELA, “Crítica de Maria Antonieta (2006)”, labutaca.com, 2007.