Maria Antonieta (Marie Antoinette) (1938)

Superproducció en B/N de la MGM, dirigida per Woody Van Dyke, concebuda per lluitar contra la competència de la TV. El guió adapta la novel·la biogràfica “Maria Antonieta” (1933), de Stephan Zweig (1881-1942). Se roda als MGM Studios (Culver City, CA),amb algunes escenes filmades a Versalles (França) i al Hollywood Park Racetrack. Produït per Hunt Stromberg, se projecta per primera vegada en públic el 8-VIII-1938 (L.A., preestrena). L’acció té lloc, entre 1770 i 1793, a Paris i Versalles, amb una inserció inicial a Viena.

És el darrer projecte d’Irving Thalberg, que mor sobtadament el 1936, als 37 anys, durant la fase de preproducció. L’obra se caracteritza per la seva grandiloqüència, els seus propòsits colosalistes, l’elevat nombre d’extres que mobilitza, la grandiositat dels escenaris (algun de dimensions que dupliquen les de l’original), l’opulència del vestuari i pentinats i el seu objectiu d’astorar i meravellar el públic del moment. Vist amb ulls actuals, resulta un film recarregat, artificiós i embafador. Aquestes sensacions se veuen potenciades per l’extensió del metratge (2 hores i mitja) i la inserció de tres talls de música (obertura, entreacte i final), que pretenen elevar la pel·lícula a la categoria d’obra mestra.

Par interessar el públic, el relat incorpora una història d’amor extra matrimonial de ficció. Ho fa a costa de la versemblança i la consistència narrativa. Convertida en subtrama paral·lela a la principal, la digressió romàntica introdueix distorsions innecessàries i pertorbadores. Per reduir els nivells d’altisonància, el realitzador fa ús d’anècdotes afegides, que aporten senzillesa i tendresa, com la del soldadet de plom. Se serveix de subratllats dramàtics i d’imatges carregades de simbolismes premonitoris. Els episodis tràgics resten fora de pantalla, que és ocupada per imatges que mostren reaccions subjectives, acompanyades de sons que esclaten o emmudeixen.

La fotografia, de William H. Daniels i altres, busca enquadraments inquietants que reforcen el dramatisme. Els diàlegs se resolen majoritàriament amb figures de perfil que redueixen el joc del pla/contrapla. S’aconsegueix, d’aquesta manera, crear sensacions de solemnitat que en ocasions se confonen amb altres de hieratisme i rigidesa. Les interpretacions dels protagonistes (Shearer i Morley) són meritòries, a pesar de les exageracions d’ella i de l’estatisme d’ell.

La música, de Herbert Stothart, anuncia o subratlla el drama (obertura), elogia l’aixecament popular contra la opressió absolutista i celebra el triomf de les idees revolucionàries (final), en contrast amb un discurs visual i verbal que defensa els protagonistes i redueix els errors a qüestions anecdòtiques.

En conjunt, la pel·lícula se veu amb interès, malgrat el pes feixuc de la seva artificiositat, l'estatisme, el colosalisme i les contradiccions que conté. No era ni és acceptable la identificació que estableix dels líders revolucionaris amb la crueltat, l’arribisme, l’odi i l’assassinat.