Via revolucionària (Revolutionary Road) (2008)

Cinquè llargmetratge del britànic Sam Mendes (Berkshire, 1965). El guió, de Justin Haythe (Londres, 1973), adapta la novel·la “Revolutionary Road” (1961), de Richard Yates (1926-1992). Se roda, entre maig i agost de 2007, en escenaris reals de Connecticut i NY, amb un pressupost estimat de 35 M USD. Nominat a 3 Oscar (actor repartiment, disseny de vestuari i direcció artística), guanya un Globus d’or (Winslet). Produït per Bobby Cohen, Sam Mendes i Scott Rudin per a BBC Films i Dreamworlds, se projecta per primer cop en públic, en sessió de preestrena, el 15-XII-2008 (L.A.).

L’acció dramàtica té lloc el juliol de 1955, d’acord amb el calendari que se mostra ostentosament. Se perllonga durant dues o tres setmanes a Darien, un lloc perifèric de Fairfield (Connecticut), Fairfield i rodalies, i NYC. Frank (DiCaprio) i April Wheeler (Winslet), de 30 i 27 anys d’edat, formen una parella feliç, admirada i envejada. Són pares d’una noia i un noi, de 6 i 4 anys, ocupen una polida i còmoda casa amb jardí, de recent construcció, situada al núm. 115 de Revolutionary Road i tenen ingressos que els permeten pagar les despeses i estalviar. Ell és empleat de l’empresa Knox, de NYC, on va treballar el seu pare. Ella se dedica als fills i a les feines de la casa. Ell és pràctic, eficient en el treball i hàbil en les relaciones amb companys i superiors. Ella és idealista, somniadora i desitja ser actriu de teatre, estudiar art i viure a Paris. Frank no se sent satisfet amb la feina que fa, malgrat les possibilitats de promoció, bon salari i absència d’aptituds o afeccions que el qualifiquin per a opcions alternatives.

El film suma drama, història d’amor i melodrama. Explica una historia crua, exempta de sentimentalismes, realista i aspra. Parla de la insatisfacció i de les aspiracions de persones ben situades econòmicament, socialment ben relacionades, amb sort a la vida, independents, agraciades i amb bona salut. Aparentment tenen tot el que es pot desitjar (casa, fills, feina, futur, estalvis, etc.). Després de 7 anys de vida en parella, se senten insatisfets perquè senten el pes de les rutines de la vida, la lleugeresa del seu contingut, la intranscendència del que fan i una realització personal que no cobreix les expectatives. Frank no sap ben bé que és el que vol. Per això dubta, se sent insegur, no troba respostes als seus interrogants. April alimenta il·lusions que se mouen entre el que és improbable i el que és impossible. La tensió entre desitjos i realitat alimenta en la parella una dinàmica de desencontres, pors, inseguretats, frustracions i crisis, que desemboca en discrepàncies, discussions i bregues. El film explora en profunditat i amb pulcritud la vida d’un matrimoni benaurat, però insatisfet. Eleven el to del relat els dols actorals que s’estableixen entre Frank i April, d’una banda, i entre Frank i John Givings (Shannon), de l’altra. Frank, April i John lliuren interpretacions admirables.

El discurs verbal i gestual dels tres intèrprets se veu reforçat i potenciat pel suport visual que el realitzador construeix en beneficio del drama. Crea primers plans destinats a convocar tota l’atenció de l’espectador, quan algú ha de dir alguna cosa rellevant o se va a produir una reacció significativa. En ocasiones extreu de la indefinició de les figures del segon pla un rostre o un gest capaç de colpejar el públic amb la força d’una potent descàrrega emocional. En l’escena que possiblement és la millor del film, el seu protagonista se comporta amb una subtil artificialitat o teatralitat. Ho fa amb el propòsit de fer i dir el que la seva parella desitja veure i oir. Mendes construeix, d’aquesta manera, una crítica demolidora de les convencions socials i anuncia esdeveniments pertorbadors, que inquieten l’espectador amb anticipació i provoquen en ell una ampliació de la capacitat de reaccionar amb dolor. No és una obra perfecta, però és una obra que toca el fons de l’esperit de l’espectador.

El realitzador construeix paral·lelismes expressius entre cromatisme i estats d’ànim, contrastos de llum i sentiments, mobilitat de la càmera i expressió de patiment, contraplans que separen els interlocutors i marquen les seves diferències, etc. No és cert que Mendes abusi de reiteracions i subratllats. El que fa, i ho fa bé, és coordinar els mitjans expressius (paraula, imatge, color, il·luminació, gestualidad, etc.) en direccions convergents. D’aquesta manera el film adquireix coherència i una força inusitadament poderosa. Allunyat de l’entotsolament, se refereix a obres de teatre i films anteriors, com “El bosc petrificat”, del dramaturg Robert Sherwood (1896-1955), el llenyataire (Mifune) que entra en el bosc de Rashomon, “American Beauty” i altres.

La banda sonora, de Thomas Newman (“American Beauty”), és esplèndida. La partitura original gira en torn d’un tema principal de poques notes, però de gran calat. Predominen els tons tènues, persistents i pausats, que acaronen amb la suavitat de un ganivet afilat. Consta de 13 segments que susciten emocions. Com a música afegida ofereix un joiós repertori de grans melodies dels 50, algunes tan recordades com “Qué será” (instrumental), “Moonlight in Vermont” (Nat “King” Cole Trio), “Crying in Chapel”, “A String of Pearls” (Glenn Miller i la seva orquestra), etc. La fotografia, de Roger Deakins (“Jarhead”, 2005), conté abundant metratge rodat càmera en mà. La visualitat se posa al servei del realisme del film i d’una ferma aposta a favor de donar a l’espectador, amb concisió, brevetat i plans eficaços, més informació del que sembla.


Referències

- Núria BOU, Xavier PÉREZ, “Entre actrices i diosas”, ‘Cahiers du cinéma. España’, núm. 21, pàg. 82-83, març 2009.
- Carlos BOYERO, “El miedo a la revolución”, ‘El País’, 23-I-2009.
- Alejando G. CALVO, “El final de la revolución”, ‘Dirigido por’, núm. 385, pàg. 42-43, gener 2009.
- J. R. RICO, “Revolutionary Road”, ‘La Butaca’, labutaca.net, gener 2009.