Antepenúltim llargmetratge de Luis Buñuel (1900-83), és el més surrealista dels films de la seva darrera etapa. El guió és original de Buñuel, que l’escriu amb la col·laboració de Jean-Claude Carrière. Se roda en escenaris reals de Paris i en los platós de Paris Cinema Studios (Boulogne Billancourt). Nominat a 2 Oscar, en guanya un (pel·lícula de parla no anglesa), que és l’únic de Buñuel. Produït per Serge Silberman per a Greenwich Film Production, s’estrena el 15-IX-1972 (França).
L’acció dramàtica té lloc a Paris i rodalies al llarg d’unes quantes setmanes de 1972. Rafael Acosta (Rey), ambaixador a Paris d’un país imaginari d’Amèrica del Sud, se reuneix assíduament a taula amb els seus amics i socis, el matrimoni format per Henri (Cassel) i Simone (Seyrin) Sénéchal i el format per François (Frankeur) i Alice (Audran) Thévenot. Habitualment s’afegeix al grup, Florence (Ogier), la germana menor de Simone. Els sis personatges fan un grup representatiu de la burgesia parisenca de principis dels 70. Cultiven la hipocresia, reten culte a les aparences, mantenen actituds falsament amables, despleguen comportaments egoistes i oculten sota la façana dels seves bones maneres, actituds brutals i cruels.
El film suma comèdia, drama i fantasia. Explica un fet que després se repeteix amb variants una i altra vegada, a la manera del que passa a la vida feta, segons Buñuel, de reiteracions. La vida dels éssers humans és suma de pràctiques que se repeteixen periòdicament: treball, dinars, amics, viatges infidelitats, temes de conversa, etc. Els dinars i sopars que el grup organitza topen sempre amb impediments que les fan impossibles, com malentesos, vetlla d’un mort, maniobres militars, etc. Els afectats no perden el capteniment perquè són acostumats a fingir i ho fan bé perquè és el que fan sempre.
La narració no té una estructura lineal ni la sistemàtica convencional. Juxtaposa escenes aparentment sense connexió, que enllaça a la manera dels contes de “Las mil i una nits”. Els personatges semblen titelles sense ànima, que se mouen en un món irreal o fals. La pel·lícula no té fil argumental: els fets s’originen o se fan presents per atzar, motius casuals o imprevistos. Per això el film és ple de digressions, col·lisions, interrupcions i insercions fantasioses. A més, se barregen somnis i realitat, de manera que l’espectador tarda a vegades en advertir si el que li conten és real o imaginari. Les diferències entre els dos àmbits té escassa importància perquè el discurs no s’ajusta a les normes de la racionalitat, sinó a les d’una comunicació fluida i eficaç.
Té gran importància l’humor sardònic, corrosiu i de trets negres, que Buñuel compon amb habilitat. No hi ha gags. Se limita a posar al descobert les debilitats de l’ésser humà. No hi ha res tan còmic per a ell com el descobriment de la hipocresia o de les mentides, la contemplació de la complaença d’uns cavant la desgràcia aliena, les manifestacions d’estupidesa, arrogància, cinisme, deslleialtat, renuncia a qualsevol principi a canvi d’algun avantatge.
Inclou les seves habituals referències burlesques de la religió. Equipara un bisbe amb un jardiner reduït a la condició de servent. No oblida els seus fetitxes habituals: sabatilles (venedora de joguines), sabates de luxe de Simone i Alice, botins de Florence, vestits, sotanes, dones rosses, etc. No falta la presència d’animals, símbols de la irracionalitat, com la mula del carro, les cuques molles del piano, les mosques, etc. Abunden les referències a cerimònies i objectes religiosos, com la confessió, l’absolució, el crucifix, etc. Condemna el consum de drogues, causa d’alienació i corrupció.
El film parla extensament de la mort. Dos difunts comparteixen conversa amb els vius, dos morts vetllen un viu, un mort interromp un sopar, un brigada de la policia assassinat visita la ciutat un cop l’any (el 14 de juny) per trobar la redempció, les intencions dels terroristes i dels narcotraficants professionals, la cita de la resurrecció de Llàtzer, l’agonitzant que demana confessió, etc. La via per la qual transita el grup amb passos apressats i sense parlar, no és un camí que no duu enlloc, sinó que és el camí que inexorablement porta a la mort.
Ret homenatge de simpatia a diversos realitzadors de cinema i a les seves pel·lícules recents. Delphine Seyrie recorda “L’any passat a Marienbad” (Resnais, 1961), Stéphan Audran evoca “En fer-se de nit” (Chabrol, 1971), Bulla Ogier dur a la memòria “L’amor foll” (Rivette, 1969). Rey elogia “Contra l’imperi de la droga” (1971). Els amics que se reuneixen a taula rememoren els convidats de “L’àngel exterminador” (1962). Simone recorda aspectes de Séverine de “Bella de dia” (1966). D’altra part, Buñuel condemna els cops militars antics i recents i la tortura de la policia. Finalment, se diverteix lloant la cuina francesa, els vins francesos, el xampany i els còctels. Explica amb plaer com se prepara i degusta un Martini Sec i com se trinxa a taula una peça de carn rostida.
La banda sonora incorpora dos talls de música: el fragment d’un trio (piano, violí i violoncel) i un solo de piano. En el seu lloc s’ofereixen sons d’ambient amb sirenes, pas d’avions, tocs de campanes, etc., portadors d’una clara crítica a la pol·lució sonora de les ciutats modernes. La fotografia, d’Edmond Richard (“El procés”, Welles, 1963), en color (eastmancolor) i panavisió, crea una visualitat realista i pulcra per a una fantasia surrealista. Sobresurt el dinàmic treball de la càmera. Adopta formes del cinema francès de “qualité”.
Referències
- Jonathan ROSENBAUM, “El discreto ...”, ‘1.001 películas...’, Grijalbo ed., Barcelona 2010 (10ena edició, actualitzada).
- Roger EBERT, “El discreto ...”, ‘Grandes películas”, V. 1, pàg. 150-154, Robinbook ed., Barcelona 2006.
- Stephan REISNER, “El discreto ...”, ‘Cine de los 70’, pàg. 96-101, Taschen ed., Barcelona 2006.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada