Romeu, Julieta i les tenebres (1960)

Únic film del realitzador xec Jirí Weiss (1913-2004) que va ser doblat a l’espanyol i exhibit, amb nombrosos talls de la censura, en el circuit comercial de sales de cinema. El guió, de Jan Otcemasek i Jirí Weiss, adapta la novel·la “Romeo, Julia a tma” (1958) de Jan Otcemasek (1924-1979), inspirada lliurament en el drama “Romeu i Julieta” (1597), de W. Shakespeare, i en el relat “The Diary of Anne Frank” (1947), d’Anne Frank. Se roda en escenaris reals de Praga i dels voltants i en estudi. Guanya la Conxa d’or del Festival de Sant Sebastià (Donòstia). Produït per CBK, Ceskoslovensky Státní Film i Filmové Barranatov, s’estrena el 1960 (Txecoslovàquia). No consta la data d’estrena.

L’acció dramàtica té lloc a Praga i rodalies, tot al llarg d’unes poques setmanes del juny del 1942. Els personatges principals són Pavel (Histrik), estudiant de batxillerat, d’uns 16/17 anys; Hanka Würm (Smutná), d’uns 15/16 anys, filla d’una família veïna deportada; la mare de Pavel (Sejbalová), modista; l’avi (Smolik), rellotger jubilat; la xicota rossa Alena (Mrazova), antiga núvia de Pavel; Kubiassova (Bohdanová), veïna col•laboracionista, de poques llums i amant d’un oficial nazi; Jirka, germà menor d’Hanka; i altres.

El film suma drama, guerra i història d’amor. Està narrat per Pavel a partir de seus records i des del seu punt de vista. Conta el que ha viscut, les emocions que ha sentit, el que ha intuït, les opinions que s’ha format. És un relat d’aparença objectiva, fragmentat en escenes i seqüències que reflecteixen el turmentat món interior del xicot, la seva subjectivitat saturada d’esdeveniments, experiències i descobriments que desborden tota capacitat d’assimilació. El realisme socialista que inspira l’obra se presenta definit en funció de la subjectivitat de Pavel, no de la objectivitat dels fets. El pla amb el qual comença el film explica aquest extrem i altres complementaris. El sentit circular de l’obra tanca el relat amb un emotiu fragment del pla inicial. Pavel ha recordat per primera vegada la seva història, que a partir d’ara recordarà en el seu interior una i una altra vegada.

El film explica de manera continguda i amb naturalitat, la monstruositat de la guerra, la barbàrie de la ocupació nazi, els temors de tots els ciutadans senzills davant les represàlies capricioses de la Gestapo; l’horror de les detencions i deportacions de veïns i amics; la atrocitat de les separacions familiars; el sobresalt permanent per eventuals delacions de persones mogudes per afanys de venjança, enveja, enemistat, antipatia, malentesos o bogeria. La exposició dels fets transmet a l’espectador un dibuix de la situació del país (inaudita i espantosa), que penetra a l’ànim y el commou.

Un altre tema d’anàlisi és el de la soledat: les del xicot, l’avi, la mare, la col·laboracionista, etc. Individualment i col·lectiva, un sentiment d’abandonament i soledat recorre l’ànim dels ciutadans. La imatge dels carrers i grans avingudes desertes simbolitza la percepció d’una realitat inhumana i brutal. La ocupació de Txecoslovàquia per Hitler el 15-III-1939, no provoca cap reacció per part de les democràcies occidentals, atemorides i dèbils, desitjoses d’evitar una guerra que poden perdre i que comença 5 mesos després (1-IX-1939). La opressió nazi funciona discretament com a denúncia de la que la URSS exerceix aleshores sobre el mateix país i els mateixos ciutadans.

A diferència de la majoria dels films bèl·lics, aquest presta poca atenció als fets polítics (assassinat del general Reinhard Heydrich, “el carnisser de Praga”) i a la lluita de la Resistència, per explorar el món íntim i individual de les persones que viuen la tragèdia des de casa seva, l’escola, la feina, la jubilació, les feines agrícoles, etc. El punt de vista del film és un dels seus grans encerts i, tal vegada, el principal factor del fet que la història atrapi la atenció i commogui l’ànim del públic.

Les relacions d’amistat de Pavel i Hanka i la seva evolució es desplega de manera gradual i natural. No hi ha gestos exagerats, ni estridències, ni sentimentalismes vans. Weiss demostra les seves aptituds de narrador i la seva notable capacitat de ser didàctic i convincent. Construeix una història de persones corrents, enfrontades a una situació monstruosa. Sense perdre el capteniment il·lustra els crims contra la humanitat dels nazis, els crims de guerra, el fanatisme i despotisme dels seus funcionaris, el menyspreu de la vida humana que practiquen i el règim de terror que imposen.

El film fa part de les obres que es produeixen a la URSS i als països satèl·lits a l’empara dels aires de distensió de la “desestalinització”. Formen part del conjunt de pel·lícules d’aquesta època “Quan volen les grues” (URSS, 1957), “La balada del soldat” (URSS, 1959) i altres.

La banda sonora, de Jirí Srnka, ofereix una partitura de composicions senzilles i melodies simples, amb acompanyament de pocs instruments. Combina lirisme, passatges inquietants i talls tràgics. La fotografia, de Vaclav Hanus, en B/N, adopta una estètica realista, d’inspiració neorealista, que prescindeix de les solucions expressionistes i neoexpressionistes d’etapes anteriors. Tracta el dibuix amb pulcritud i atenció al detall. Fa els enquadraments amb equilibri classicista i sentit poètic. La càmera capta amb delectació detalls personals (enrabiada de l’avi), domèstics (ocell engabiat) i veïnals (buc de l’escala comunitària).


Bibliografia

Ramón ALONSO, “Romeo, Julieta y las tinieblas”, ‘Miradas de cine’, núm. 66, setembre 2007.
Mirito TORREIRO, “Tragedia en sordina”, “El País”, 8-I-1992.