Eloïsa està sota un ametller (1943)

Comèdia del realitzador Rafael Gil (1913-1986), és els seu quart llargmetratge sobre un total de més de 80. El guió, de Rafael Gil, adapta la obra de teatre del mateix títol, estrenada el 1940, d’Enrique Jardiel Poncela (1901-52). Se roda, entre el 30/VI i el 6/X de 1943, en escenaris muntats en els Estudis Sevilla Films (Madrid) per Enrique Alarcón, col·laborador habitual de Rafael Gil, amb un pressupost total de més d’1 milió de PTA. Guanya el quart premi de la secció de cinema del Sindicat de l’Espectacle. Produït per Enrique Balader per a Cifesa, s’estrena el 21-XII-1943 en el cinema Alcázar (Barcelona) i en el Rialto (Madrid).

L’acció dramàtica té lloc en una ubicació no determinada (no molt llunyana de Madrid) tot al llarg d’un temps indeterminat (de vàries setmanes o mesos) de 1943. Fernando Ojeda (Duran) torna en tren a casa seva, després doctorar-se a Brussel·les (Bèlgica) i després de més de 10 anys d’absència. A casa seva és rebut pel seu oncle Ezequiel (Romea) i el criat Dimas (Prada). Ezequiel li lliura una lletra tancada, adreçada a ell, escrita pel seu pare fa 10 anys, poc abans de morir. El contingut de la lletra és el detonant de l’acció, en la qual intervenen Mariana (Rivelles), Clotilde (Muñoz Sampedro), Edgard Briones (Espantaleón), Miquela (Siria) i altres personatges. Fernando és elegant, seriós i resolutiu. Mariana és jove, alta, esvelta, atractiva i llesta. Clotilde, major que Mariana, és espontània, ingènua, simpàtica i divertida. Ezequiel és poc comunicatiu i misteriós.

El film suma comèdia, comèdia negra, misteri, terror i intriga. El dirigeix un jove Rafael Gil, de 30 anys fets de poc ençà, en l’inici d’una llarga i prolífica carrera, en la qual combina els oficis de guionista, productor, realitzador i crític. Afeccionat al cinema amb passió, coneix i admira el cinema nord-americà i europeu de las seva època. Distribueix les seves preferències entre Murnau, Chaplin, Keaton, Ford, Hawks, Borzage, Vidor i Capra (Cf. Wikipedia). Els seu interès per Capra resta acreditat en el film que comentem. En els seu treball posterior (“El clau”, 1944), deixa constància de la seva admiració per Hitchcock, Borzage i McCarey. Compta en aquest i altres films amb la col·laboració eficaç com a ajudant de direcció de José Antonio Nieves Conde (1911-2003), dos anys més gran que ell.

El film construeix un humor nou en el país. Deixa de banda el de dels sainets de sempre, dels que explícitament s’allunya. Evita el tipisme, els estereotips castissos, les referències definides de les circumstàncies de temps i lloc, etc. De la mà de Jardiel Poncela, que escriu els diàlegs, dóna forma a una obra d’humor surrealista, absurda e inversemblant, que es recolza en personatges extravagants i en situacions embogides. Inclou papers destinats solament a la creació de comicitat, com és Praxedis (Novalón). El resultat és una comèdia desbaratada, entretinguda i d’evasió, fresca i gratificant.

Amplia la comicitat amb tocs d’humor negre i d’intriga i amb situacions pròpies de cinema de terror. Se serveix, a més, dels recursos que es donen associats a la confusió d’identitats, la suplantació de personalitat, malentesos, falsos supòsits i embulls. L’acció es desplega a un ritme vertiginós, que exigeix concentració i escurça el temps cinematogràfic. Entre la seqüència del cinema i el final, els fets ocupen una mica més de tres hores, que en el film se condensen en una hora i mitja.

L’acció té lloc en tres escenaris principals: la sala de cinema de barriada, la mansió dels Briones i el castell dels Ojeda. La casa dels Briones se presenta saturada de mobles i objectes de decoració de manera tan exagerada que mareja. La dels Ojeda és lúgubre i inquietant. És plena de falses portes, espais amagats i escales perdudes. L’ accés es fa a través d’una porta gegantina i solament es pot arribar a l’edifici navegant en barca a través de la llacuna que el rodeja. La barca amb el seu barquer i el viatge a la mansió evoquen la iconografia de la mort i del terrible viatge a l’Avern.

Ret homenatge al cinema a través de la detallada i simpàtica seqüència de la sala de cinema, en la qual se projecta una terrorífica pel·lícula de monstres. Caracteritza amb calidesa l’acomodador, l’usuari que s’ha adormit, l’encarregat del difusor de la fragància de pi, etc. Vesteix amb elegància els espectadors i les espectadores, en un temps en el qual anar al cinema constituïa un acte social. Aquesta és la quarta adaptació al cinema d’una comèdia de Jardiel Poncela, si bé les tres anteriors s’han perdut i es donen, ara per ara, per definitivament desaparegudes. En algunes ocasions s’estableixen comparacions del film amb “Arsènic per favor” (Capra, 1944). És cert que tenen similituds i paral·lelismes, però el film de Capra és molt superior en qualitat, força i solidesa.

Les interpretacions de Rafael Duran i de la joveníssima Amparo Rivelles (18 anys) són adequades. Lliuren treballs meritoris Guadalupe Muñoz Sampedro, Espantaleón, Prada, Romea, etc.

La banda sonora, de Juan Quintero (“El clau”), ofereix una partitura d’acompanyament dramàtica i lúdica, que s’adapta a les incidències i detalls de l’acció. Marca un punt culminant quan Mariana baixa per l’escala abillada amb el vestit de nit. La fotografia, d’Alfredo Fraile (“El clavo”), ofereix un repertori variat de travellings laterals, un polit flashback el·líptic (pistola), dos sumaris (viatge en tren i conversa de Fernando amb Mariana), contrallums emotius i abundants el·lipsis ben tallades.


Bibliografia

- Antonio GARCÍA-RAYO, “Eloísa está debajo de un almendro”, llibret del DVD, 62 pàg. Divisa Red ed., Madrid 2009.
- Jorge MARTÍN GARCÍA, “Eloísa está ...”, ucm.es, Madrid 2003.
- Diego GALÁN, “Eloísa...”, ‘El País’, 2-IV-1984.