Pa negre (Agustí Villaronga, 2010)

Llargmetratge escrit i dirigit pel realitzador Agustí Villaronga (Palma 1953), que adapta la novel·la “Pa negre” (2003), d’Emili Teixidor, amb algunes escenes inspirades en la novel·la “Retrat d’un assassí d’ocells” (1988), del mateix autor. Se roda a les comarques catalanes d’Osona i Berguedà. Obté 9 premis Goya i la conquilla de plata del Festival de Sant Sebastià. Produït per Isona Passola per a Massa d’Or Produccions, se projecta por primera vegada en públic el 21-IX-2010 (Festival Sant Sebastià).

L’acció dramàtica té lloc a un mas de la comarca d’Osona (Barcelona) i rodalia durant uns quants mesos de 1944 i 1945. El drama està ambientat en temps de l’etapa més dura i obscura de la postguerra espanyola i en un espai rural, que se recrea amb encert i notable riquesa de detalls. El protagonista és Andreu (Colomer), un noi, fill de republicans, que sent fascinació pel pare, Farriol (Casamajor), i devoció per la mare, Florència (Navas). El relat explora el procés d’aprenentatge del noi i l’evolució interior (emocional, psicològica, afectiva...) que experimenta a mesura que passa el temps i pren consciència del que s’esdevingué en el passat recent i del que s’esdevé ara a la comunitat de veïns de la localitat. El noi, d’uns 10 anys, mira, escolta, busca, pregunta i observa el món dels adults i comparteix experiències amb la seva cosina Núria (Comas), el seu cosí Quirze (Pla) i els amics. El film presenta el noi mirant des de finestres, darrera les portes, des de posicions elevades en el bosc, des de la teulada, etc. És el narrador de la història, que explica des de el seu punt de vista infantil i fantasiós.

La narració és lineal i objectiva en la mesura que explica el que veu i entén el xicot. Mostra un món de fets, situacions, relacions i persones en el qual són presents amb una brutalitat que fa calfreds el crim i l’assassinat, la prepotència i els abusos de poder, la misèria i la desgràcia dels vençuts, la falsedat, l’explotació del dolor dels altres, el treball infantil, una furiosa homofòbia, la pedofília, l’enveja i els odis, la follia, secrets inconfessables, la lluita per la supervivència.

El bosc domina la vida de la localitat, la condiciona i la determina. Hi habita el misteri, la mort, la traïció, l’assassinat. Allà es refugien els proscrits i els exclosos, als quals ofereix refugi a coves, cavernes, grutes i desnivells. És símbol del poder d’allò que és desconegut, superior i inaccessible. No és l’únic símbol que usa el realitzador. També ho són la fotografia escolar, la bicicleta, el tic-tac del rellotge de pèndul, la fàbrica de teixits, les campanades de l’església, les joies i els pastissos dels Manubens, el dol, el Renault Stromberg, la caseta del cucut, la festa de matajueus, etc.

La desolació que envolta la vida de la localitat se presenta de manera suggerida, explicada en veu baixa i insinuada a través dels escenaris domèstics interiors, humits, opressius, aclaparadors, sòrdids i obscurs. També compleixen aquesta funció els quadres estàtics, les figures immòbils, els escenaris claustrofòbics. L’ambient d’opressió se representa mitjançant freqüents imatges de barrots, gàbies, tancats, reixes, cortines, cortinetes, portes tancades, balustrades, la visió fugaç del garrot vil i el record dels que s’absentaren.

L’atmosfera amenaçadora que envolta la vida de la localitat es manifesta a través del servilisme, la presumpció dels poderosos, els insults de la xicota llengueruda, les expressions de l’alcalde, l’altivesa dels rics, la compravenda de silencis, l’imperi de la mentida i la simulació. La narració avança fent ús d’una visualitat excel·lent. Els enquadraments mostren moltes coses, però l’argument se concentra en uns pocs temes. No és un film dispers i desordenat. Ben al contrari, és compacte i consistent. Compensa la densitat dels mitjans de representació amb l’ús intensiu de suggeriments i indicacions sigil·loses. Parla d’un estat de coses corromput i corruptor, que existí en un temps passat i en un lloc ignot, símbol de tots els llocs del món on ha regit o regeix l’horror totalitari del despotisme i la impunitat.

L’obra suscita emoció, commou i estremeix. El relat s’adreça directament a les emocions i als sentiments. A través d’aquests, s’acosta al món de les idees, el coneixement i la raó. Reclama la mirada i la contemplació, mentre deixa en un segon termini el discurs i la paraula.

La banda sonora, del suís José Manuel Pagán (“Aro Tolbukhin”, 2002), ofereix un tema principal que combina cordes clàssiques, flautes, guitarra elèctrica, teclats, oboè i bateria. Les melodies semblen murmuris, laments, planys. Llur intensitat augmenta gradualment. Abunden les notes llargues, lentes, suaus i profundes. Afegeix sons d’ambientació rural, com bels d’ovelles i cabres, l’escainadissa de gallines ponedores, el parrupeig de coloms, piulades d’ocells, tocs de picarol. La fotografia, del mexicà Antonio Riestra, crea composicions esplèndides, que sedueixen i captiven la mirada. Rodada amb la càmera a la mà, hi predominen els escenaris obscurs que es fan més obscurs a mesura que avança el temps. Juxtaposa imatges fugaces, plans de detall (caragol bover, quadern de cal·ligrafia…), plans picats i contrapicats, símbols visuals (de difícil comprensió per als que no coneixen el mitjà rural). Són moltes les representacions que projecta, però totes il·lustren un tema central. Vers el final dedica a Kurosawa i a la pel·lícula que el donà a conèixer a Occident un superb pla contrapicat que posa justament en relació el bosc de “Pa negre” i el de “Rashomon”.