Invicte (Invictus) (2009)

Homenatge de Clint Eastwood a Nelson Mandela, realitzat atenent desitjos de Morgan Freeman. El guió, d’Anthony Peckham, se basa en la novel•la “Playing the Enemy” (2008), del periodista John Carlin, inspirada en fets reals. Se roda en escenaris exteriors i interiors reals de Sudàfrica, amb un pressupost de 50 a 60 M USD. És nominat a dos Oscar (actor principal i actor de repartiment). Produït per Clint Eastwood i altres, s’estrena l’11-XII-2009 (EUA). L’acció dramàtica principal té lloc al llarg d’un any, entre 1994 i 1995, a Sudàfrica. Algunes escenes soltes traslladen l’acció a la seu de l’ONU a NY, a Taiwan, etc.

L’obra analitza els motius i factors que generen cohesió social i els que, ben al contrari, engendren rivalitats i enfrontaments. Entre aquests situa la injustícia, la pobresa, el racisme, la segregació racial, l’atur, las seqüeles de l’“apartheid”, etc. Una societat dividida i turmentada per antigues ferides d’odi i rancor necessita comptar amb voluntat de reconciliació, capacitat d’oblidar i perdonar, interessos comuns de general acceptació i un lideratge que susciti confiança i adhesió.

Eastwood desgrana una historia saturada d’humanisme, com les que a ell tant li agraden, que explica amb senzillesa i facilitat. Se serveix de recursos visuals (jugadors de futbol davant jugadors de rugbi) i estilístics. En aquest sentit cal parlar del paral•lelisme que estableix entre els treballs i esforços d’uns jugadors de rugbi i els del conjunt del país. Afegeix unes poques referències a persones concretes o a petits grups de persones, que exemplifiquen i glossen els processos d’evolució i canvi. Convé destacar que s’explica amb claredat i alhora amb honradesa: no manipula els sentiments de l’espectador, no tracta d’influir artificiosament sobre ell o el seu estat d’ànim. Explica fets i mostra sentiments de persones prou allunyades de l’espectador perquè aquest pugui compartir-los o rebutjar-los. No abunda, però no hi manca, el sentit de l’humor.

La música, de Kyle Eastwood i Michael Stevens, compon una partitura de melodies minimalistes de gran lirisme, que se combinen amb cançons populars a cor i a gran cor, que emocionen i eleven l’esperit.

El relat és senzill, simple i fins i tot simplista en alguns passatges, però sempre és net i respectuós. Té algunes mancances, com la linealitat dels personatges principals i complementaris, però el discurs que desplega és honest, pulcre i elegant. Afegeix moments de gran cinema, de rodatge magistral i de muntatge precís i imaginatiu, com els de la seqüència del partit contra Nova Zelanda. El film, amb pretensions d’obra menor, contagia il•lusió, confiança en l’ésser humà i optimisme. Se veu amb gust i arriba a l’ànima.