L'àngel blau (Der blaue Engel) (1930)

Primera col·laboració del realitzador Josef von Sternberg (Viena/Àustria 1894 – Los Angeles/CA 1969) amb l’actriu Marlene Dietrich. El guió, de Robert Liebmann i J. Sternberg, desplega un argument elaborat per Carl Zuckmayer i Karl Vollmoeller, inspirat lliurement en la novel·la “Professor Unrat” (1905), d’Heinrich Mann. Se roda a Berliner Union Film Studio (Tempelhof, Berlin) i a Universum Film Aktiengesellshaft (UFA) (Berlin). Produït per Erich Pommer per a UFA, s’estrena l’1-IV-1930 (Berlín).

L’acció dramàtica té lloc a una localitat portuària no especificada i a altres poblacions alemanyes. Temporalment se divideix en dos segments: el primer té lloc en els últims mesos de 1924 i primers de 1925 i el segon, durant l’hivern de 1929, abans del crac de la Borsa de NY. Emmanuel Rath (Jannings), d’uns 30 anys, es professor de llengua i literatura de l’Institut masculí de la localitat portuària. Moralista i purità, és solter, ingenu, intransigent i emocionalment immadur. Els alumnes, que l’anomenen “professor unrat” (escombraria), visiten assíduament el cabaret “L’àngel blau”. Allà hi actua com a primera estrella la ballarina i cantant Lola Lola (Dietrich), d’uns 20 anys, que fascina i manipula els homes. Té fama de cap-buit, nimfòmana i prostituta.

El film suma drama, història d’amor, musical i anàlisi de situacions històriques. És el primer gran film sonor de la productora UFA. Protagonitzada per l’oscaritzat Emil Jannings, la intervenció de Dietrich (Berlin 1901 – Paris 1992) omple la pantalla i eclipsa l’actor. Marca l’inici de la relació professional i personal de l’actriu amb Sternberg, que la convenç perquè es traslladi a Hollywood, on roden “Marroc” (1930). Després col·laboren en altres cinc films. L’estil de l’obra és obscur, tèrbol i carregat. Palpita en ella un punyent erotisme, que se dóna associat a conductes malicioses. La il·luminació i la càmera exalten la figura i el rostre de l’actriu. La seva imatge destil·la innocència maligna i una bellesa diabòlica. El personatge reuneix els trets bàsics de la dona fatal: atrau poderosament els homes, els utilitza i finalment els deixa de banda. Després de vuit anys d’intervencions a films poc rellevants, Sternberg la llança a la fama i a l’estrellat.

La pel·lícula respira una estranya atmosfera, perniciosa i asfixiant. El cabaret és centre de reunió de malfactors, mariners sense rumb, estibadores donats al robatori, noctàmbuls, jugadors, gats, proxenetes i estafadors. La percepció que arriba a l’espectador se crea mitjançant projecció d’ombres sinistres, la reiteració de reflexos de rostres a miralls, sons ambientals dissenyats amb habilitat, imatges de rostres envellits prematurament i molts d’altres detalls ben manejats i sempre combinats adequadament pel realitzador.

Fa ús d’una llarga successió de signes i símbols que alimenten el clima claustrofòbic, com ara el cucleig d’oques (evoquen l’estupidesa i la hipocresia humana), tocs fúnebres de campanes, el carilló del rellotge de la plaça, les figures deformes i fantasmagòriques dels apòstols que desfilen a les 12, ocells engabiats, la roïnesa del local, la seva bigarrada decoració, el desordre i la brutícia que suporta, etc. No són aliens al fenomen les diverses referències que se proposen de l’empresonament i la mort (l’ocell, els vells cartells d’interior que recorden actors i actrius jubilats o morts, etc.). Reforcen les sensacions citades la forma laberíntica del local, la degradació que ostenten persones i objectes, els sons (enganyosos) de les sirenes del port, etc. Per contrast, resulten corprenedors els obsequis cada vegada més ostentosos que exhibeixen algunes noies (abrics de pells, joies...).

La cinta composa un retrat desolador dels darrers anys de la República de Weimar, que governa (1919-33) Alemanya després de la IGM. Per sobre dels desitjos de diversió i alegria, se manifesten els aldarulls, tensió i brega. Les relacions interpersonals són pròdigues en paraules humiliants, expressions ofensives i maltractament verbal i físic. Es fa palès un estat general d’irritació col·lectiva que dóna pas a conductes pertorbades i a situacions conflictives. Sorprèn el retrat que se presenta de la pobresa i la misèria que regna en els llocs públics i en els carrers d’una Alemanya vista habitualment d’una altra manera.

La lliure adaptació de la novel·la de Mann i la direcció de Sternberg fan del film una versió moderna del mite Faust, en la qual Lola Lola fa el paper de Mefistòfil. Per aquesta via, Sternberg rendeix homenatge de reconeixement i admiració a F. W. Murnau i a una de les seves pel•lícules mudes més prestigioses (“Faust”, Murnau, 1926).

La banda sonora, de Friedrick Hollander, ofereix vàries cançons originals d'un punyent erotisme, com la magnífica “Ich bin die fresche Lola”. Afegeix la cançó “Ein Madchen”, de W. A. Mozart. La fotografia, de Günter Rittau (“Metròpolis”, Lang, 1927) i Hans Schneeberger, en B/N, manté referències estètiques preses de l’expressionisme a les quals afegeix un barroquisme antiexpressionista, que respon als gusts propis del realitzador. Tot plegat, comporta una opció a favor d’una estètica híbrida, barrejada i de transició, pròpia de temps de canvi, que contribueix a la creació de l’atmosfera angoixant del film.


Referències

- Jörn HETEBRÜGGE, “El ángel azul”, ‘Cine de els 20’, pág. 420-425, Taschen ed., Colònia/Barcelona 2007 (versió a l’espanyol).
- Claude BEYLIE, “El ángel azul”, ‘Películas clave de la Historia del Cine', pàg. 89-90, Robinbook ed., Barcelona 2006.
- José Antonio JIMÉNEZ DE LAS HERAS, “El ángel azul”, ‘Dirigido por’, núm. 341, pàg. 46-47, gener 2005.