Gomorra (2008)

Llargmetratge del realitzador italià Matteo Garrone (Roma, 1968). El guió, de Maurizio Brancci, Ugo Chiti, Gianni di Gregorio, Massimo Gaudioso, Roberto Saviano i Matteo Garrone, adapta la novel·la d’èxit “Gomorra” (2006), de Roberto Saviano (Nàpols, 1979). Se roda en escenaris naturals de Nàpols (Campania), Scampia (Nàpols) i Venècia, amb un pressupost ajustat. Nominat a la Palma d’or, guanya el Gran Premi del Jurat (Cannes), 5 premis del Cinema Europeu (pel·lícula, actor, fotografia, director i guió) i altres premis. Produït per Domenico Procacci per a Fandango, Rai Cinema i Sky, s’estrena el 16-V-2008 (Itàlia).

L’acció dramàtica té lloc a Nàpols, la barriada de les veles d’Scampia (Nàpols) i Venècia, tot al llarg d’uns pocs dies. Incorpora 5 històries simultànies lleugerament enllaçades. Totò (Abruzzese) és un noi d’uns 12 anys que col·labora amb la Camorra, màfia napolitana, com a traginer i que desitja integrar-se en ella, fascinat pel poder dels seus dirigents. La història del noi serveix com a fil conductor de l’enllaç de 5 històries: la de Don Ciro (Imparato), la del llicenciat Roberto (Paternoster), la dels joves Mario (Macor) i Ciro (Petrone) i la del sastre Pasquale (Cantalupo). Per mitjà de les cinc històries se compon un relat sobre la màfia napolitana, dita Camorra o vulgarment El Sistema.

El film suma crim, drama i màfia. Mostra els mètodes de l’organització, basats en una violència extrema i en la criminalitat; els tipus d’activitats preferides (tràfic de drogues, extorsió, gestió de residus tòxics, prostitució, tràfic d’armes, explotació laboral de persones...); l’organització específica de la màfia napolitana (d’estil horitzontal, sense caps superiors i amb nombrosos caps de colla de nivell igual o similar); les dimensions, l’arrelament, el grau de penetració social, les lluites internes de les bandes i altres característiques de l’entramat criminal local.

La narració se presenta construïda d’acord amb els paràmetres d’un estil documentalista, que reflecteix la realitat de manera directa i sense artificis, amb asèpsia i absència de judicis de valor. Tracta de no prendre partit ni a favor ni en contra dels personatges, les conductes que despleguen i els fets que protagonitzen, tant pel que fa a la trama principal, com a les subtrames que s’esbossen o insinuen. La càmera s’esforça a mostrar les coses tal com són, sense afegits i sense reforços. El distanciament que adquireix la narració és conseqüència de la mirada asèptica i freda que s’usa, la qual no impedeix que alguns fets resultin corprenedors. Tampoc no impedeix que la narració assoleixi moments particularment contundents i de gran força expressiva.


El gran nombre d’actors i de les acciones que realitzen, atorguen al discurs un aire de dispersió i confusió, que se veu reforçat per l’embolic de relacions i interrelacions que s’estableixen amb la intenció de contextualitzar i explicar els laberints que donen forma a l’organització criminal local. El relat se presenta exempt de lirisme i d’aires èpics. Els personatges vesteixen informalment i descuradament, se mouen en escenaris opressius, desballestats i bruts. Se comporten grollerament entre ells i amb els altres. El realisme deriva, d’aquesta manera, vers una objectivitat esfereïdora, ingrata de veure i grollera, pròpia del realisme descarnat i sense concessions.

La pel·lícula explica una realitat desconeguda per a molts, rebutjable, injusta i vergonyosa, dotada de singularitats sorprenents. Entre elles, la virulència dels seus actes sagnants, l’atrocitat inaudita dels seus atropellaments i la brutalitat dels seus mètodes deshumanitzats. L’acollida del film per part del públic interessat a enriquir la seva informació i el seu cabal de coneixements, demostra la validesa del film al respecte. D’altra part, no sense raó hi ha qui troba escassa la dramatització de la història, lamenta el seu sentit descriptiu i rebutja l’aposta que fa per la informació per sobre de l’emoció. Com a contrapartida, el film ofereix un relat desolador sobre l’imperi de la força i el salvatgisme de la llei del carrer. Les interpretacions, a càrrec d’un grup d’actors predominantment no professionals, són naturals, discretes i correctes.

El film conté referències a pel·lícules anteriors, com “El preu del poder”(De Palma, 1983), “Vides creuades” (Altman, 1993), “Magnòlia” (Anderson, 1999), “Scarface” (Hawks, 1932), el western, etc.

La banda sonora ofereix un tall inicial i un final de gran sonoritat, destinats a explicar la realitat criminal que glosa el film. Afegeix com a música adaptada un nombre relativament elevat de fragments de música del moment, que més enllà de la seva ubicació diegètica, aporta sense estridències notes de color i trets de dibuix, que realcen el sentit de l’acció que acompanyen. La fotografia, de Marco Onorato, fa ús de la càmera en mà en constant moviment, ofereix passades ràpides, desenfocaments intencionats i absència d’efectes visuals. El muntatge se basa en un ús encertat i hàbil de l’el·lipsi narrativa, en el marc d’un ritme general pausat i del recurs a la perllongació possiblement excessiva d’algunes escenes.


Referències

- Hilario J. RODRÍGUEZ, “El oficio de matar”, ‘Dirigido por’, núm. 383, pàg. 30-31, novembre 2008.
- Miguel MORA, “El fenómeno Gomorra llega al cine”, ‘El País’, 12-V-2008.