Promeses de l'Est (Eastern Promises) (2007)

Film d’encàrrec realitzat per David Cronenberg (Toronto, 1943). El guió, d’Steven Knight (“Amazing Grace”, Apted, 2006), explica una història original basada en un argument del propi Knight. Se roda en escenaris reals de Londres (mercat de Broadway, cementiri de Brompton, hospital de Middlesex, universitat de Greenwich...) i en els platós de Three Mills Studios (Londres), amb un pressupost de 45 M USD. És nominat a un Oscar (actor principal) i a tres Globus d’or (drama, banda sonora i actor principal). Produït per Robert Lantos i Paul Webster per a Focus Features i BBC Films, se projecta per primera vegada en públic el 8-IX-2007 (Festival de Toronto).

L’acció dramàtica té lloc a la ciutat de Londres tot al llarg d’uns quants dies de les festes de Nadal (a partir del 20 de desembre) de 2006. Anna Khitrova (Watts), comare de l’Hospital Trafalgar, atén en el seu torn de guàrdia Tatiana (Labrose), una immigrant russa de 14 anys, embarassada de 9 meses, que arriba a urgències sola i acubada, després de perdre molta sang. A pesar dels esforços de l’equip, Tatiana mor, però se salva el nadó, una nina a la qual li posen el nom de Christine. Ateses les circumstàncies del cas, Anna decideix buscar els familiars de Tatiana, la qual cosa la duu a entrar en contacte amb Semyon (Mueller-Stahl) i Nikolai Luzhin (Mortensen), membres d’una obscura organització. Anna és innocent, ingènua, senzilla i tenaç. Nikolai, que treballa com a xofer, és reservat, enigmàtic i misteriós. Semyon, que regenta el restaurant de cuina russa “The Dinner”, té uns 60 anys i és aparentment bondadós i comprensiu.

El film suma crim, drama, neo noir, misteri, thriller i màfia. Exposa un relat complex i cruel sobre una organització secreta de la màfia russa, anomenada Very V Zakone, establerta a Londres, que se dedica al crim i al tràfec d’armes, drogues i persones. Estén sobre el món una mirada inquietant i desoladora, inspirada en una concepció tràgica sobre la injustícia essencial de la persona humana. Juga amb personatges obscurs, ambivalents i ambigus, que mostren solament una part de la seva personalitat, del seu present i passat i dels seus projectes i ambicions. El seu comportament és inquietant perquè l’espectador mai no sap com van a reaccionar i que van a fer. Els principals protagonistes guarden secrets íntims, que se desvelen gradualment només en la mesura justa de les conveniències de la història. Ningú no s’explica de manera íntegra, completa i transparent. Les interrelacions personals i les conductes dels personatges no són gratuïtes, però sempre se mantenen en zones de penombra que, a tot estirar, proporcionen a l’espectador pistes, indicis o suggerències, que aquest haurà de processar des de la seva subjectivitat.

El diàleg que el film estableix entre el realitzador i el públic és summament interessant perquè conforma una exploració de la condició humana. La hipòtesi central proposa que la presència del mal en el món no respon tant a factors objectius, com a la capacitat maquinadora de la ment humana. El mal, sota les seves formes més perverses i cruels, és un producte que sorgeix de la raó, moguda per la cobdícia, l’egoisme i la crueltat que s’amaguen a l’interior de tota persona. Per a Cronenberg la dualitat de l’ésser humà, suma de bondat i abjecció, tendeix sempre a resoldre-se en termes de predomini del mal. Els límits d’aquest són escassos i imprecisos, cosa per la qual pot assolir, i de fet ho fa, nivells inimaginables i esqueixadors, abominables i brutals. D’altra part, el mal és contagiós: el malvat engendra sense pausa aspirants a substituir-lo cada vegada més perversos i implacables.

Amb un final substancialment antològic, Cronenberg deixa l’espectador en una situació saturada d’interrogants i dubtes. Les imatges de la seqüència final suggereixen moltes més coses de les que diuen. Queden tants de camins oberts que l’espectador se sent impulsat a posar en ordre les idees que li bullen al cap i a mesurar la seva coherència amb la totalitat d’un discurs dens, sòlid i consistent, com poques vegades se veu en el cinema. El film forma amb “Una història de violència” un díptic de maduresa dedicat a l’anàlisi de la condició humana. És excel·lent la interpretació de Viggo Mortensen i resulten gratificants les d’Armin Mueller-Stahl i Naomí Watts.

La banda sonora, de Howard Shore (“Una història de violència”, Cronenberg, 2005), aporta una partitura original de cordes, d’aires classicistes, lírica i malenconiosa, amb impressionants solos de violí a càrrec del virtuós Nicola Benedetti. Com a música afegida ofereix vàries cançons tradicionals russes, com “Ochi chyornye” (“Ulls negres”), que interpreta a l’acordió i canta Igor Outkine; “Slavering and Suffering” a càrrec dels cors de l’Armada Roja; i un fragment de “Moonlight Night”, que canta Mueller-Stahl. La fotografia, de Peter Suschitzky (“Una història de violència”), en color, deixa la càmera en posició estàtica en escenes inquietants per acompanyar la reacció d’ensurt o dolor del públic. La càmera se mou en general amb precisió i suavitat. El cromatisme és sobri, amb predomini de colors neutres o gairebé neutres, com grisos, marrons, cels i blancs. No hi manquen imatges sangnants i esgarrifoses, si bé s’emmarquen en un context més sobri i contingut del que és habitual en el realitzador. Mereixen una menció especial el rodatge, el muntatge i la interpretació de l’escena de la lluita en el bany turc.


Bibliografia

- Antonio José NAVARRO, “Cronenberg noir”, ‘Dirigido por’, núm. 371, pàg. 24-25, octubre 2007.
- Gabriel LERMAN, “Entrevista. David Cronenberg”, Dirigido por’, núm. 371, pàg. 26-29, octubre 2007.
- Jorge GOROSTIZA i Ana PÉREZ, “David Cronenberg”, Cátedra ed., 386 pàg., Madrid 2003.