La bona fada (The Good Fairy) (1935)

Notable comèdia de William Weyler (“Vacances a Roma”, 1953). El guió, de Preston Sturges, adapta lliurement l’obra de teatre “The Good Fairy” (1930), de l’hongarès Ferenc Molnar (1878-1952), que s’havia estrenat (1931) a Broadway. El film se roda entre el 13/IX i el 17/XII de 1934 a Universal Studios. Produït per Carl Laemmle Jr. per a Universal, se projecta per primera vegada en públic, en sessió de preestrena, el 31-I-1935 (NYC).

L’acció dramàtica té lloc a Budapest (Hongria), tot al llarg d’uns pocs dies de 1928/29. Lluïsa “Lu” Ginglebusher (Sullavan), òrfena acollida a l’Orfenat Municipal de Budapest des de poc després de l’inici de la IGM (1914-18), és seleccionada per l’empresari Maurice Schlopkhol (Hale) per treballar com a acomodadora de la seva sala de cinema “El Somni Palace”, la més gran de la ciutat, de la qual és client habitual Bela Detlaff (Owen). Coneix el milionari Konrad (Morgan) i l’advocat Max Sporum (Marshall). Bela, d’uns 50 anys, cambrer d’un hotel de luxe, decideix protegir-la dels perills del món. Konrad, de mitja edat, se dedica al negoci d’importació i exportació de carn. Max és un advocat jove i gris. Lluïsa, d’uns 16 anys, és ingènua, inexperta, senzilla, encisadora i desimbolta. Afeccionada als contes de prínceps, princeses i fades, el seu gran somni és fer de fada bona repartint sort entre els que la necessiten. Bela és paternal. Konrad és autoritari, vanitós i interessat. Max és honest i honrat.

El film suma comèdia i història d’amor. És una obra d’humor embogit i absurd, d’embulls, malentesos, confusions, falsos supòsits, oblits i excentricitats. Se basa en l’expressió corporal, la visualitat, els diàlegs, la manera de vestir, el que succeeix a l’entorn de l’enquadrament, la tipologia dels personatges, les seves manies i obsessions, etc. Abunden les paraules i expressions equívoques, els dobles sentits, les referències al desig i al sexe. Extreu humor dels conflictes d’interessos dels protagonistes i dels seus comportaments compulsius i incontrolables. Se burla dels homes i de la seva impaciència, cinisme, gelosies i costums absurds: apinyar-se davant la porta de sortida al carrer de les xicotes, parlar tots a l’hora, barallar-se per minúcies, entretenir-se amb fantasies i jocs eròtics, etc. És font abundant d’humor la ignorància, la ingenuïtat, la inexperiència i el desconeixement del món i les normes socials. No hi manca la burla de governants, polítics, rics, alta societat, festes de gala, salons reservats... Se mofa de la vanitat, la hipocresia, el culte a les aparences, les gelosies, la presumpció, l’autoritarisme. També ridiculitza els guionistes de cinema, els diàlegs sense contingut de les pel·licules, els melodrames desbordats, les escenes lacrimògenes.

No oblida les figures còmiques tradicionals, com el gat, el dormilega, el desmemoriat... Juga amb els contrastos hilarants de contraris: idealisme/pragmatisme, altruisme/egoisme, tendresa/intransigència. Juxtaposa accions contradictòries. Incorpora alguns apunts d’inversió de rols: uniformes de les acomodadores amb barret d’hússar (soldat de la cavalleria hongaresa), botonades militars i pantalons a ratlles, desfilada de les noies. Afegeix desbarats, com el cotxe d’un cilindre. Novetats i invencions que semblen desbarats: la nevera a gas.

L’obra se presenta farcida de situacions d’humor, amb recursos hilarants simultanis i una successió torrencial d’aquests. Combina mitja rialla, rialla i rialles fresques. Ho fa a un ritme vertiginós i amb una rapidesa que sorprèn i desborda la capacitat de seguiment. Pocs films ofereixen una densitat, varietat i riquesa humorística i còmica tan gran. El resultat és un film entretingut, divertit, gratificant i memorable, que porta l’empremta inconfusible de Preston Sturges.

Conté algunes escenes per al record, com la del gat que baixa una escala i travessa el saló de ball sense mirar al terra per no perdre l’equilibri. Les suggerències sobre el menú del cambrer al milionari en el menjador reservat, el conte de fades que Lluïsa explica a les noies més petites, l’entrevista de Konrad i Max en el despatx, etc. Malgrat els anys que han passat des de l’estrena, la pel·lícula conserva una sòlida vis còmica i una gran frescor. Segons la nostra opinió, mereix ser reivindicada, extreta de l’oblit i situada en el lloc que correspon. Durant el rodatge es varen casar Margaret Sullavan i William Wyler.

La banda sonora, de Heinz Roemheld (“Sense novetat en el front”, Milestone, 1930), ofereix una partitura d’acompanyament, en gran part diegètica, amb talls festius, lleugers i burlescos. Com a música adaptada, afegeix un llarg tall d’una versió instrumental del tango “A mitja llum”, de moda a Europa en temps de l’estrena i un fragment de la marxa nupcial de Lohengrin (Wagner). La fotografia, de Norbert Brodine (“La núvia era ell”, Hawks,1949), en B/N, aporta gran quantitat d’humor gestual i visual. Crea plans singulars de gran emotivitat, com el reflex del rostre de la xicota en el vidre de la taula de despatx. Resol interrogants i talla debats amb imatges com les de la seqüència final.


Referències

- José M. LATORRE, “Una chica angelical”, ‘Dirigido por, núm. 400, maig 2010.
- Guillermo BALMORI, “Una chica angelical”, llibret del DVD, 32 pàg., Notorious Ed., Madrid 2009.