Famós musical realitzat per Jerome Robbins i Robert Wise. El guió, d’Ernest Lehman, se basa en el llibret d’Arthur Laurents (Brooklyn, 1918) que desplega una antiga idea (de 1949) de Jerome Robbins (1918-98), inspirada en “Romeu i Julieta”, de William Shakespeare. L’obra, amb música de Leonard Bernstein (1918-90) i lletra del jove Stephen Sondheim (NY, 1930), s’estrena (1957) a Broadway. El film se roda en escenaris reals de NYC, en escenaris reals adaptats (cases desallotjades per enderrocar-les amb l’objecte de construir en el solar el Lincoln Center) i en els platós de Samuel Goldwyn Studios (Hollywood, L.A.), on se munten 37 decorats. El pressupost és de 6 M USD. Nominat a 11 Oscar, en guanya 10 (pel·lícula, director, actor i actriu de repartiment, direcció artística, música, fotografia, so, vestuari i muntatge). Produït per Robert Wise i Saul Chaplin per a The Mirisch Corporation, Seven Arts i Beta Productions, se projecta per primera vegada en públic, en sessió de preestrena, el 18-X-1961 (NYC).
L’acció dramàtica té lloc en el West Side de NY, entre els carrers 68 i 110, durant dos dies del 1961. Els Jets, banda de carrer de joves d’origen europeu (irlandès, polonès...) comandada per Riff (Tamblyn), i els Sharks/Taurons, banda de carrer de joves porto-riquenys comandada per Bernardo (Chakiris), s’enfronten de fa temps pel domini dels carrers de la barriada. Les coses pugen de to, quan s’enamoren Tony (Beymer), antic líder dels Jets, i Maria (Wood), germana de Bernardo, porto-riquenya arribada de fa poc a NY. Maria és maca, innocent i encisadora. Anita (Moreno), germana de Bernardo, és generosa, temperamental i decidida. Tony s’ha posat a fer feina: vol integrar-se socialment i normalitzar la seva vida.
El film suma musical, història d’amor, drama i crítica social. La direcció de l’obra se divideix en dos apartats. Els números musicals, els dirigeix Jerome Robbins, mentre les escenes no musicals s’assignen a Robert Wise. Com a conseqüència d’això, coexisteixen a la cinta dos estils diferents, que no se relacionen ni s’articulen entre ells. Per una banda hi ha els balls, les cançons, la coreografia i la decoració de les seqüències de Robbins, que sobresurten per la seva modernitat, espectacularitat, sentit innovador i qualitat. D’altra banda, hi ha les seqüències realitzades per Robert Wise, que són convencionals, rutinàries, bastant mediocres y, a més, se presenten salpicades de ranci sentimentalisme i excessos de melositat. Amplien les diferències les interpretacions vitalistes i naturals dels protagonistes de les seqüències musicals (Chakiris i Rita Moreno), que contrasten amb les dels protagonistes de la història d’amor (Natalie Wood i Baymer). La primera compleix prou bé, tot projectant passió i encís personal, mentre Richard Beymer lliura un treball fat i poc expressiu.
La química entre Maria i Tony és escassa, reflex o conseqüència del fet de dur-se malament Wood i Beymer lluny de les cameres. La dualitat del film i la inferioritat del treball de la parella protagonista amb relació al magnífic treball de la parella de repartiment, constitueix una de les debilitats del film. Natalie Wood i Beymer no canten, cosa per la qual les cançons al seu càrrec s’han de doblar amb veus alienes. Un altre punt feble del film ve donat per les alteracions impròpies i poc coherents que el final imposa amb relació al concebut per Shakespeare.
La preparació dels balls exigeix al grup una feina duríssima d’assajos i preparació, que en les imatges se transforma en aparença de facilitat. El component atlètic dels balls esdevé, d’aquesta manera, un factor de lleugeresa i elegància. És memorable la conversió de les bregues entre les dues bandes en números de ballet, que causen l’admiració de l’espectador, sempre propens a sobrevalorar el virtuosisme i la espectacularitat.
És magistral la coreografia de Robbins, que no solament construeix composicions de gran bellesa plàstica, sinó que a més els sap transmetre components rellevants de simbolisme, que reforcen l’argument i el fan avançar. Els balls llueixen la presència de dos grans ballarins (Tamblyn i Chakiris) i d’una sensacional ballarina (Rita Moreno). El film exalta la força i l’autenticitat de l’amor vertader, capaç d’afirmar-se i imposar-se a primer cop d’ull i sense avisos previs, més enllà de prejudicis i dificultats. Parla també de desestructuración familiar i de les seves conseqüències sobre els fills. Parla d'immigració, marginació social, delinqüència juvenil, racisme i pobresa. Mostra com la violència engendra més violència, dolor, odi i mort.
La banda sonora, de Leonard Bernstein, ofereix una magnífica partitura, que combina ritmes llatins, innovadors temes d’amor i una gran varietat de tipus i estils de jazz. Les cançons amb el pas del temps s’han convertit en temes clàssics. Entre elles excel·leixen “Amèrica”, “I Feel Pretty”, “Tonight”, “Somewhere”, “Maria”, etc. Com a música afegida ofereix un simpatiquissim fragment de “La cucaracha” (tradicional hispana). La fotografia, de Daniel L. Fapp, en color (technicolor) i scope (panavisió 70), fa ús d’un cromatisme net i saturat i tendeix a situar la càmera en posicions elevades o molt baixes. La visualitat se beneficia d’una esplèndida decoració a càrrec de Victor A. Gangelin. Saul Bass és l'autor dels cartells que es mostren ("Vote Al Wood"), les inscripcions a les parets i els magnífics títols de crèdit, que s'ofereixen al final.
Bibliografia
- Kim NEWMAN, “West Side Story”, ‘1.001 películas que hay...’, pàg. 392, Grijalbo ed., Barcelona 2010 (10ena edició, actualitzada).
- Antonio LARA, “West Side Story”, “El País”, 3-VIII-1976.
- Paula FAYOLLE, “West Side Story”, ‘Los grandes musicales’, pàg. 50-51, Robinbook ed., Barcelona 2008.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada