L'embrollador (1973) / "L'emmerdeur"

Divertida i poc coneguda comèdia del realitzador francès Edouard Molinaro (Burdeus, 1928). El guió, de Francis Veber, adapta la peça teatral “Le contract” (1971), del propi Veber. Se roda en escenaris reals de Castries, Montpeller i Saint-Jean-de-Védas (Herault, Franca), amb un pressupost modest. Produït per Georges Dancigers (1908-1993) per a Les Films Ariane, Mondex Films, Oceania Films i Rizzoli Films, se estrena el 20-IX-1973 (França).

L’acció dramàtica, llevat del pròleg i l’epíleg, té lloc a Montpeller i rodalies tot al llarg d’unes quantes hores del matí d’un dia de finals de l’hivern de 1973, com indiquen els anuncis del concert de “La Passió segons Sant Joan”, de J. S. Bach. Ralph Milan (Ventura) és un assassí professional, especialitzat en el maneig de rifles de precisió a llarga distància. Treballa pel seu compte (és autònom) i presta serveis a organitzacions criminals i a particulars. En el Hotel du Palais, de Montpeller, és veí de l’habitació que ocupa François Pignon (Brel), venedor de camises. Ralph és pacient, fred, seriós, dur, metòdic i rigorós. Pignon és ingenu, de llums limitades i una mica infantil. El persegueix la mala sort i des de fa algun temps l’ha abandonat la seva muller, Louise (Céllier), que fa parella amb el psiquiatra Dr. Fuchs (Darras), de gran anomenada. El paper de grum de l’hotel corre a càrrec de Nino Castelnuovo.

El film exposa una comèdia, que suma elements de crim, policies, estrès, suspens i comèdia negra. És el primer treball en el qual intervé el personatge de François Pignon, que dóna lloc a una saga. Ralph Milan i Pignon són dues persones antagòniques, la confrontació i convivència de les quals provoca nombrosos motius de comicitat. De la mà d’aquests, la pel·lícula combina fets individuals realitzats a l’empara de la soledat més íntima amb conseqüències catastròfiques immenses per a molts. Extreu comicitat de les col·lisions entre contraris (ordre i desordre, rigor i anarquia, comportaments metòdics e improvisacions, eficàcia i fantasia, autocontrol i descontrol...). Afegeix situacions de lluita de sexes, reaccions contràries a les previsibles, confusió d’identitats, malentesos i gelosies infundades. També fa ús de canvis gratuïts d’opinió, capricis, contradiccions, etc. L’acumulació de fets sense connexió aparent crea situacions aclaparadores que generen estrès als protagonistes. S’afegeix la tensió derivada de tasques que donen lloc a carreres contra rellotge, en les quals no està en joc la cortesia de la puntualitat, sinó la vida. No hi manquen les situacions individuals i col·lectives de nervis desfermats.

Una altra font de comicitat que utilitza el film és la parodia. Lino Ventura se parodia ell mateix i els personatge extremadament seriós i dur que interpreta en el cinema francès de l’època, amb el qual el públic l’identifica. Així mateix, el cantautor Jacques Brel interpreta la seva pròpia paròdia com a persona distreta, desordenada i anàrquica.

L’humor del film se relaciona amb el del cinema de tots els temps, al qual ret homenatge de simpatia i admiració. La seriositat impertorbable de Lino Ventura evoca la de Buster Keaton, els desastres derivats d’accions innocents recorden Charlot, la desorientació crònica de Pignon se relaciona amb la de Jacques Tati, la lluita de contraris té molt a veure amb els curtmetratges de Stan Laurel i Oliver Hardy, l’estat depressiu de Pignon sembla inspirat en la tristesa del pallasso de “Llums de teatre”/”Limelights” (Chaplin, 1952), la xicota a cavall podria sortir de la cinta “Un dia en les carreres” (Germans Marx), l’estúpida ingenuïtat de Pignon té paral•lelismes amb la de l’inspector Clouseau (“La pantera rosa”, 1964), etc. Algunes escenes reprodueixen elements d’slapsticks coneguts (el vertigen des del balcó, el cap de policia tancat en un armari, el metge malalt...).

S’inclouen, a més, demostracions de simpatia, no exemptes d’ironia, adreçades a cineastes relacionats amb el film o algun dels seus components, com és el cas del suspens d’Hitchcock (persecució a la teulada) i les seves fixacions per les dones rosses, els automòbils, el fals culpable i els cotxes llançats a gran velocitat, etc. La carrera contra rellotge per salvar la pròpia vida duu a la memòria “Sol davant el perill”, de Zinnemann.

Amb un guió ben estructurat i un ritme vertiginós, el film és entretingut i summament divertit. Conté gags de rialla fresca, que se mantenen encara frescos. L’obra, infra valorada amb relació als seus mèrits, constitueix una joia admirable sortida de l’ingeni i la fantasia de Francis Veber (“El joc dels idiotes”, 2006). Lino Ventura i Jacques Brel ja havien coincidit com a actors protagonistes en “L’aventura és l’aventura” (1972), de Claude Lelouch. Billy Wilder, en el seu darrer treball per al cinema, realitza el remake del film (“Aquí, un amic”, 1981). El DVD del film, distribuït a Espanya el 2007, presenta una imatge neta, clara, precisa i lluminosa.

La banda sonora, de Jacques Brel (1929-78) i François Rauber, conté una partitura que reflecteix els aires de la música de moda en els 70, creada i interpretada per un dels seus principals cantautors. Toca l’acordió Marcel Azzola. La fotografia, de Raoul Coutard (“El despreci”, Godard, 1963), en color (eastmancolor), fa ús de la càmera a l’espatlla en els interiors de les habitacions de l’hotel i reforça la comicitat amb imatges ben construïdes. Emmarca l’acció en un ambient lluminós, de colors alegres i situacions sàviament divertides.