En morir la nit (Dead of Night) (1945)

Film de cinc episodis, que s’exposen en el marc d’un sisè episodi que els reuneix, unifica, completa i explica, realitzat per 4 directors: Basil Dearden (“Kartum”), Alberto Cavalcanti (“Em feren un fugitiu”), Robert Hamer (“Vuit sentències de mort”) i Charles Crichton (“Un peix anomenat Wanda”). El guió, de John V. Baines, se basa, més o menys lliurement, en cinc relats breus o contes, d’E.F. Benson, Angus MacPhail, John V. Baines i H.G. Wells, publicats entre 1902 i 1939. Se roda en els platós d’Ealing Studios (Londres), amb un pressupost ajustat de postguerra. És la primera pel•lícula realitzada per Ealing després de la IIGM. Produït per Michael Balcon (“39 escalons”, Hitchcock, 1935) per a Ealing Studios, s’estrena el 4-IX-1945 (Londres).

L’acció dramàtica principal té lloc a Pilgrim Farm, una granja situada en el camp del comtat de Kent (Sud de Londres), tot al llarg d’un cap de setmana de començaments de la primavera de 1945. L’arquitecte de fama Walter Craig (Johns) és convidat a passar un cap de setmana en el còmode casal de la seva granja per Eliot Foley (Culver), que desitja introduir-hi vàries innovacions i ampliar-ne l’espai disponible per a convidats i sales d’estar. A la mansió se troba amb vàries persones que li resulten familiars, malgrat no conèixer-les ni haver-les tractat anteriorment. A part de l’amfitrió i la seva mare, Lila Forley (Merrall), hi ha 6 convidats: el psiquiatra Dr. Van Straaten (Valk), el pilot de cotxes de carreres Hugh Grainger (Baird), el Sr. Peter Cortland (Michael) i la seva esposa Joan (Withers), una xicota adolescent de nom Sally O’Hara (Howes) i Joyce (Kelly), l’esposa i abans infermera del pilot de carreres, que arriba tard i s’incorpora després del te.

El film suma terror, horror, por, misteri, suspens, thriller psicològic i fantasia. És una de les primeres pel·lícules d’episodis que es fa, però sobretot és el referent que tenen en compte les obres del gènere que inaugura, que dóna lloc a una llarga sèrie de treballs des del 1945 fins al present. Les històries que s’expliquen, misterioses i inquietants, parlen de fets sobrenaturals i giren en torn de temes diversos, però interrelacionats: els fantasmes (morts vivents), el coneixement avançat del futur, objectes inanimats que cobren vida independent i la bogeria. Alabada per Buñuel i seleccionada per Scorsese com una de les 10 millors pel•lícules de por, és amena, entretinguda i interessant. A pesar del temps que ha passat des de la seva estrena, l’obra manté un considerable vigor i una gran frescor.

Ofereix un episodi còmic, per bé que l’humor es troba present tot al llarg i ample del film, alleugerint la seriositat dels fets que s’expliquen. Hi ha humor visual, verbal i argumental. De vegades es tracta d’humor surrealista. Majoritàriament es fa ús de l’humor negre i de referències absurdes, contradiccions (“Així, si perdo, guanyo”), exageracions (rastellera llarguíssima d’insults), malentesos, confusions, excessos de candidesa, enveges sense sentit, defectes físics (“nas ridícul”), desbarats (“Podrà atupar un altre en el teu lloc”), suplantacions de personalitat, etc.

El film, imitat repetidament, respira l’aire innocent i l’absència de maldat que caracteritza les produccions d’Ealing. Tot amb tot, no li manca ni força ni rotunditat en l’exposició d’allò que és inexplicable i desconegut, allò que la ciència en el seu estat actual no pot encara explicar. Amb l’ajut de sorpreses que administra amb subtilesa i girs inesperats, la visió del film constitueix una experiència singular i un reconfortant viatge al reialme de les coses ignotes i inexplicables. Excel·leix la interpretació de Michael Redgrave, en el paper del ventriloc Maxwell Frere.

La cinta conté referències a autors i a obres eminents. A més de la cita explícita que fa de l’obra “Hamlet”, de Shakespeare, l’episodi del mirall encantat se presenta com una variant de la novel·la “El retrat de Dorian Gray”, d’Oscar Wilde. La fotografia del darrer episodi (“El ninot del ventríloc”) no pot deixar d’evocar “El gabinet del Dr. Caligari”, en el qual s’inspira. Les ràpides imatges d’una fura i d’un mussol parlen d’irracionalitat i estupidesa, a la manera de Buñuel. La parella formada per Basil Redford i Naunton Wayne (els golfistes) rememora la que ells interpreten a “Alarma a l’exprés” (Hitchcock, 1938).

La banda sonora, de Georges Auric (“Rififí”, Dassin, 1955), és orquestral, solemne i inquietant. Conté passatges breus de caire descriptiu i llargs talls atmosfèrics d’ambientació. Com a música afegida, ofereix dues cançons de moda: “The Hullalooba” (a la sala de festes de “Chez Beulah”) i “Why Do You Pass Me By (versió anglesa d’una cançó de Charles Trenet). La fotografia, de Douglas Slocombe (“Indiana Jones i el temple maleït”, Spielberg, 1984) i Stan Pavel, en B/N, crea imatges de llums molt contrastades, clarobscurs brillant i composicions de gran bellesa plàstica. Presenta enquadraments torts, ombres allargades i espais claustrofòbics.


Bibliografia

- Dennis SCHWARTZ, “Dead of Night”, ‘Rotten Tomatoes’, 2008.
- Jamie RUSSELL, “Dead of Night (1945)”, ‘Rotten Tomatoes’, 2004.
- PAGHAT THE RATGIRL, “Dead of Night (1945)”, weirdwildrealm.com (sense data).
- Juan CORRAL, “Al morir la noche”, ‘Pasadizo.com’ (sense data).