Persona (1966)

Llargmetratge escrit, produït i dirigit per Ingmar Bergman, és la seva primera col·laboració amb Liv Ullman. Se roda en estudi i en la costa de Gotlands Lan, al sud de Suècia. És nominat a un BAFTA (millor actriu estrangera, Bibi Andersson). Produït per Ingmar Bergman per a Svensk Filmindustri, s’estrena el 18-X-1966 (Suècia).

L’acció té lloc en un hospital i en una finca propera al mar. Narra la història d’Alma (Andersson), de 25 anys, infermera, que atén Elisabeth Vogler (Ullman), actriu de teatre, casada, mare d’un fill, que fa 3 mesos, durant una representació d’Electra, ha deixat de parlar. No hi ha causes que expliquen la seva prostració i el seu silenci. La doctora (Krook) les envia, durant una temporada, a la finca que té davora del mar.

La seqüència pròleg conté referències a cinc temes: religió (aranya/déu, crucifixió, anyell pasqual), sexe (penis, vagina), art/il·lusió (projector, cinema mut, pantalla), vanitat de la vida humana (personatge que inútilment tracta de treballar) i mort (personatge mut, dipòsit mortuori). Sembla suggerir una de les idees centrals de l’autor: l’ésser humà, en constatar la vanitat del seu destí, la mort, tracta de trobar la immortalitat a través del sexe, l’art i la religió. L’anyell pasqual mor, las mans crucificades moren, l’aranya mata, pot la religió alliberar de la mort? L’art, com el cinema, és una il·lusió finita: conclou quan finalitza la pel·lícula o se crema la cinta. El sexe engendra fills destinats a viure en un món de mentida i mort.

L’ésser humà s’enganya o s’afirma quan busca la immortalitat? El projector, el focus, la cinta, la pantalla i altres elements del pròleg posen de manifest que el cinema no crea una realitat transcendent, sinó solament una il·lusió de realitat, que pot ser immensament bella, però no pot deixar de ser irreal. L’obra explica que el relat en cinema se pot crear sense diàleg, sense personatges i sense argument. El diàleg se pot substituir per un llarg monòleg. Els personatges que interactuen poden ser, en realitat, dues imatges d’una mateixa persona (Alma és conciliadora i xerradora, Elisabeth és obstinada i iracunda: dos perfils o expressions d’una sola persona). La possible inexistència d’un argument o motiu bàsic s’explica a través de la falsa malaltia d’Elisabeth, que no és més que el reflex de la cerca d’un refugi hermètic, que l’aïlli del món de mentides i de mort, que no accepta. La loquacitat d’Alma és la via a través de la qual tracta de fugir d’ella mateixa, de la seva veritat, la seva debilitat i el seu ocult rebuig de la mort. El llarg monòleg d’Alma recorda "La vida és somni", de Calderón.

La referència a Electra se relaciona amb la seva aproximació al món dels morts i la seva acumulació d’ira, ràbia i desitjos incontenibles de venjança, per la mort del pare, que no accepta.

La pel·lícula, escrita por Bergman en un hospital durant la convalescència d’un fort estrès, és un relat concebut amb plena llibertat. La fotografia és magistral. La interpretació de Bibi Andersson és extraordinària. L’obra és una de las més depurades i personals del director. Planteja preguntes, sembra inquietuds i dissipa falses il·lusions. Convida, sobretot, a la reflexió i a gaudir del bon cinema.