Cayo Largo (Key Largo) (1948)

Cinquè llargmetratge de John Huston (1906-87) i darrer que realitza per a la Warner. El guió, de Richard Brooks i John Huston, se basa lliurement en l'obra teatral “Key Largo” (1939), de Maxwell Anderson (1888-1959) i en un capítol de la novel·la “To Have and Have Not” (1937), d’Ernest Hemingway (1899-1961). Llevat d’unes escasses filmacions panoràmiques, se roda íntegrament en els platós de Warner Studios (Burbank, CA). Claire Trevor, la simpàtica Dallas de “La diligència” (Ford, 1939), guanya l’Oscar a la millor actriu de repartiment pel paper de Gaye Dawn. Produït per Jerry Wald per a la Warner, s’estrena el 16-VII-1948 (NYC).

L’acció dramàtica té lloc a l’illot Cayo Largo, el major de l’arxipèlag coral·lífer, de més de 1.700 illots, dit Cayos de Florida (Florida Keys). L’ex major Frank McCloud (Bogart), llicenciat de l’exèrcit després de la fi de la IIGM i sense família, arriba a Cayo Largo amb el propòsit de visitar el pare, James Temple (Barrymore), i la viuda, Nora (Bacall), de George Temple, un dels seus companys d’armes, amic i subordinat en la campanya d’Itàlia, mort en combat durant la duríssima batalla de Montecasino (17/I a 19/V de 1944). El pare és propietari de l’Hotel Largo, que Frank troba pres i segrestat per una colla de gàngsters liderada per Johnny Rocco (Robinson), famós per les seves malifetes durant els anys de la Prohibició. Frank és un home generós i idealista, però cansat, decebut, desil·lusionat, solitari i sense ganes de lluitar. James, postrat en cadira de rodes a causa d’una artritis severa (malaltia de Lluis XVIII), com la que tenia aleshores Lionel Barrymore, és combatiu i temerari. Johnny, un gàngster antiquat que vol per obscurs motius fugir a Cuba amb els seus sequaços, és cruel, hipòcrita, poruc i covard.

El film suma cinema negre, drama, thriller, crim, suspens, malaltia i màfia. La narració és tensa i hi tenen gran importància els diàlegs i l’expressió corporal. Una part important del relat s’explica mitjançant gestos, postures, mirades, reflexos del rostre i similars. En condicions de manifesta desigualtat, s’enfronten James Temple, Nora i Frank McCloud amb el grup de gàngsters, desconsiderats, agressius, cínics i sanguinaris. Mentre l’actitud de James Temple és valenta, franca i temerària i la de Nora és clara i terminant, la de Frank evoluciona amb lentitud des de postures passives i de silenci consentit a unes altres més actives. L’enfrontament va pujant de to en una progressió creixent que Huston administra amb habilitat. De les burles, les paraules injurioses i les actituds humiliants, el relat deriva cap a fets de violència física (bufetades, rapinyades, empentes, cops...) i cap a fets més greus que porten l’ambient a una situació extrema.

D’una part, el film explora la misèria moral, la absència de principis i la crueltat que habita en l’esperit dels malfactors, alimentada per una consciència continguda de desesperació, perquè els vells temps no tornaran, els antics mètodes no serveixen i l’experiència acumulada no els garanteix la supervivència. El seu futur immediat és la fuga permanent, la presó o la mort. D’altra banda, el film analitza les seqüeles de la guerra en l’ànim d’una persona generosa e idealista, que veu amb estupor que el seu esforç per canviar el món, defensar la llibertat i fer possible la igualtat i la solidaritat, ha estat va en molts d’aspectes i en mesura superior a la suportable sense sentiments de fracàs. Com diu Frank dues vegades, ell lluità i George lluità i morí per un món en el qual no hi havien de caber figures com la de Johnny Rocco.

L’enfrontament deriva en batalla oberta entre un grup de cinc i un solitari Frank, mogut a lluitar, com els seus oponents, a impulsos de l’instint de supervivència. L’escena final, a l’interior d’una llanxa de pesca a motor recull els coneixements mariners del novel·lista, guanyador del Nobel i el Pulitzer, Hemingway. L’escena és memorable per ser de pur suspens i oferir un nivell de tensió poques vegades aconseguit.

Gaye Dawn, una cantant maltractada i derrotada per la soledat i la desempara, constitueix una peça clau del relat. Encarna la seva pròpia derrota, la de Johnny a mans d’un món en procés imparable de canvi, al qual no se sap adaptar, i la de Frank que no accepta haver fet un esforç immens en va. La història és un conte de desplaçats, marginats i perdedors sense futur. Els tres personatges (Johnny, Frank i Gaye) són víctimes per igual. Com a víctimes s’enfronten desesperadament i inútil. La guerra entre els tres posa de manifest les dimensions de la vacuïtat de les seves vides i de la fondària de la seva tragèdia.

Són escenes memorables la del bany de Johnny amb un cigar a la boca, la del seu afaitat a la navalla, la de la ira que aixeca James de la cadira, la cançó de Gaye per un got de whisky, etc. També són memorables la interpretació de Robinson i el duel actoral entre ell i Bogart.

La banda sonora, de Max Steiner, és orquestral i solemne. Transmet força a les situacions i engendra en l’espectador sentiments dramàtics i de tensió. Com a música afegida, ofereix la cançó ‘a capela’ “Moanin’ Low” (Rainger i Dietz), a càrrec de Claire Trevor. La fotografia, de Karl Freund (“Metròpolis”, Lang, 1927), en B/N, crea una atmosfera magistral de tensió i aclaparament, que reforça amb els efectes de la tempesta que manté el grup immobilitzat en el vestíbul de l’hotel durant gran part del metratge.


Bibliografia

- José Luis GARCÍA SÁNCHEZ, “Cayo Largo”, ‘El País’, 1-IV-2005.
- Javier COMA, “Cayo Largo”, ‘Dirigido por’, núm. 344, pàg. 56-57, abril 2005.
- Marcial CANTERO, “Cayo Largo”, ‘John Huston’, pàg. 132-138, Cátedra ed., Madrid 2003.