Llargmetratge escrit i dirigit pel realitzador Agustí Villaronga (Palma 1953), que adapta la novel·la “Pa negre” (2003), d’Emili Teixidor, amb algunes escenes inspirades en la novel·la “Retrat d’un assassí d’ocells” (1988), del mateix autor. Se roda a les comarques catalanes d’Osona i Berguedà. Obté 9 premis Goya i la conquilla de plata del Festival de Sant Sebastià. Produït per Isona Passola per a Massa d’Or Produccions, se projecta por primera vegada en públic el 21-IX-2010 (Festival Sant Sebastià).
L’acció dramàtica té lloc a un mas de la comarca d’Osona (Barcelona) i rodalia durant uns quants mesos de 1944 i 1945. El drama està ambientat en temps de l’etapa més dura i obscura de la postguerra espanyola i en un espai rural, que se recrea amb encert i notable riquesa de detalls. El protagonista és Andreu (Colomer), un noi, fill de republicans, que sent fascinació pel pare, Farriol (Casamajor), i devoció per la mare, Florència (Navas). El relat explora el procés d’aprenentatge del noi i l’evolució interior (emocional, psicològica, afectiva...) que experimenta a mesura que passa el temps i pren consciència del que s’esdevingué en el passat recent i del que s’esdevé ara a la comunitat de veïns de la localitat. El noi, d’uns 10 anys, mira, escolta, busca, pregunta i observa el món dels adults i comparteix experiències amb la seva cosina Núria (Comas), el seu cosí Quirze (Pla) i els amics. El film presenta el noi mirant des de finestres, darrera les portes, des de posicions elevades en el bosc, des de la teulada, etc. És el narrador de la història, que explica des de el seu punt de vista infantil i fantasiós.
La narració és lineal i objectiva en la mesura que explica el que veu i entén el xicot. Mostra un món de fets, situacions, relacions i persones en el qual són presents amb una brutalitat que fa calfreds el crim i l’assassinat, la prepotència i els abusos de poder, la misèria i la desgràcia dels vençuts, la falsedat, l’explotació del dolor dels altres, el treball infantil, una furiosa homofòbia, la pedofília, l’enveja i els odis, la follia, secrets inconfessables, la lluita per la supervivència.
El bosc domina la vida de la localitat, la condiciona i la determina. Hi habita el misteri, la mort, la traïció, l’assassinat. Allà es refugien els proscrits i els exclosos, als quals ofereix refugi a coves, cavernes, grutes i desnivells. És símbol del poder d’allò que és desconegut, superior i inaccessible. No és l’únic símbol que usa el realitzador. També ho són la fotografia escolar, la bicicleta, el tic-tac del rellotge de pèndul, la fàbrica de teixits, les campanades de l’església, les joies i els pastissos dels Manubens, el dol, el Renault Stromberg, la caseta del cucut, la festa de matajueus, etc.
La desolació que envolta la vida de la localitat se presenta de manera suggerida, explicada en veu baixa i insinuada a través dels escenaris domèstics interiors, humits, opressius, aclaparadors, sòrdids i obscurs. També compleixen aquesta funció els quadres estàtics, les figures immòbils, els escenaris claustrofòbics. L’ambient d’opressió se representa mitjançant freqüents imatges de barrots, gàbies, tancats, reixes, cortines, cortinetes, portes tancades, balustrades, la visió fugaç del garrot vil i el record dels que s’absentaren.
L’atmosfera amenaçadora que envolta la vida de la localitat es manifesta a través del servilisme, la presumpció dels poderosos, els insults de la xicota llengueruda, les expressions de l’alcalde, l’altivesa dels rics, la compravenda de silencis, l’imperi de la mentida i la simulació. La narració avança fent ús d’una visualitat excel·lent. Els enquadraments mostren moltes coses, però l’argument se concentra en uns pocs temes. No és un film dispers i desordenat. Ben al contrari, és compacte i consistent. Compensa la densitat dels mitjans de representació amb l’ús intensiu de suggeriments i indicacions sigil·loses. Parla d’un estat de coses corromput i corruptor, que existí en un temps passat i en un lloc ignot, símbol de tots els llocs del món on ha regit o regeix l’horror totalitari del despotisme i la impunitat.
L’obra suscita emoció, commou i estremeix. El relat s’adreça directament a les emocions i als sentiments. A través d’aquests, s’acosta al món de les idees, el coneixement i la raó. Reclama la mirada i la contemplació, mentre deixa en un segon termini el discurs i la paraula.
La banda sonora, del suís José Manuel Pagán (“Aro Tolbukhin”, 2002), ofereix un tema principal que combina cordes clàssiques, flautes, guitarra elèctrica, teclats, oboè i bateria. Les melodies semblen murmuris, laments, planys. Llur intensitat augmenta gradualment. Abunden les notes llargues, lentes, suaus i profundes. Afegeix sons d’ambientació rural, com bels d’ovelles i cabres, l’escainadissa de gallines ponedores, el parrupeig de coloms, piulades d’ocells, tocs de picarol. La fotografia, del mexicà Antonio Riestra, crea composicions esplèndides, que sedueixen i captiven la mirada. Rodada amb la càmera a la mà, hi predominen els escenaris obscurs que es fan més obscurs a mesura que avança el temps. Juxtaposa imatges fugaces, plans de detall (caragol bover, quadern de cal·ligrafia…), plans picats i contrapicats, símbols visuals (de difícil comprensió per als que no coneixen el mitjà rural). Són moltes les representacions que projecta, però totes il·lustren un tema central. Vers el final dedica a Kurosawa i a la pel·lícula que el donà a conèixer a Occident un superb pla contrapicat que posa justament en relació el bosc de “Pa negre” i el de “Rashomon”.
dissabte, 7 de maig del 2011
diumenge, 3 d’abril del 2011
Casablanca (Michael Curtiz 1942)
Realitzat per Michael Curtiz (1886-1962), el film adapta l’obra teatral "Everybody Comes To Rick's", no publicada i no representada aleshores, escrita (1940) per Murray Burnett i Joan Alison. Els guionistes són Julius i Philip Epstein, juntament amb Howard Koch. Se roda en exteriors del Metropolitan Airport i del Van Nuys Airport (L.A.) i en 12 platós de Warner Studios (Burbank, CA), un dels quals és muntat a l’aire lliure amb carrers, establiments, circulació rodada, rètols, etc. El rodatge comença el 25 de maig i acaba el 3 d’agost de 1941, amb un pressupost de 950 mil USD. Nominat a 8 Oscar, en guanya 3 (pel·lícula, director i guió adaptat). Produït per Hal B. Wallis per a la Warner, s’estrena el 26-XI-1942 (NYC).
L’acció té lloc a Casablanca, ciutat portuària marroquina, cruïlla de refugiats, exiliats, emigrants, espies, contrabandistes, lladres, carteristes, traficants, nazis i membres de la Resistència, el desembre de 1941, al llarg de dos dies, amb un flashback situat a París en els dies anteriors a l’ocupació nazi (10-VI-1940). Richard "Rick" Blain (Bogart) és un exiliat americà aventurer, que el 1935 subministra armes a Etiòpia durant la invasió italiana i el 1936 participa amb les brigades internacionals a la Guerra Civil espanyola, ha regentat un bar ("La belle Aurore") a Paris i és propietari del club nocturn més freqüentat de Casablanca. Antic mercenari, dur, desil•lusionat, cínic, solitari, enigmàtic i perspicaç, se mou amb soltesa en els ambients corruptes i oculta ferides d’un passat de fracassos, derrotes i abandonaments. Ilsa Lund (Bergman), noruega, és idealista, romàntica, inexperta, dolça, reservada, indecisa, elegant i summament atractiva.
La pel•lícula combina drama, intriga, propaganda antinazi, exaltació patriòtica, referències ètiques i elements de comèdia, sobre una historia d’amor triangular de final incert. Els personatges principals i alguns dels secundaris evolucionen al llarg del film, canvien i se renoven. L’atmosfera que embolcalla l’obra transpira dramatisme, inseguretat i un to de melangia molt ben aconseguit, que s’imposa amb naturalitat i versemblança. Situades cronològicament en el començament de la IIGM, les històries de la trama principal i les addicionals duen trajectòries carregades d’incerteses. La complexitat dels personatges, les tempestuoses circumstàncies que els rodegen i la volatilitat d’aquestes, emmarquen la narració en una atmosfera absorbent d’ambigüitat, provisionalitat i inestabilitat.
La música, de Max Steiner, aporta una partitura rotunda i vibrant, d’aires dramàtics i romàntics, que enriqueix amb una adequada selecció de les cançons que acompanyen el film. El tema principal ve donat per la cançó "As Time Goes By" (1931). A aquesta s’afegeixen altres, com “Perfídia” (ball a la sala de festes de Paris) i “Parlez-moi d’amour” (primera aparició d’Ilsa i Víctor en el Rick’s). Altres composicions afegides són "Knock On Wood", "Crazy Rhytm" (conversa de Rick i Ugarte), "Tango delle Rose" (a càrrec de Corinna Mura), etc. És memorable la batalla d’himnes entre el "Deutschland Uber Alles" (Haydn) i "La Marsellesa".
La fotografia, d’Arthur Edeson, combina composicions de gran bellesa, magnífica il·luminació i moviments de càmera excel·lents. Acarona el rostre d’Ilsa amb emocionants primers plans de front i de perfil, que algunes vegades es mostren de manera sostinguda. Sobresurten per la seva emotivitat el pla en el qual el major Strasser avança enfurismat a l’interior del Rick’s, mentre la càmera se li aproxima des de l’esquerra, i l’entrada parsimoniosa de la càmera a l’interior del Rick’s sense que ningú no se n’adoni.
El guió presenta uns personatges ben definits, crea uns diàlegs fluids i contundents, fa ús de nombroses frases i expressions que s’han fet famoses i aconsegueix travar trama i subtrama en un combinat vistós, equilibrat i potent. La interpretació de protagonistes i secundaris, eloqüent i convincent, suma equilibri i brillantor. Victor Laszlo (Henreid) és un carismàtic líder de la Resistència. El capità Louis Renault (Rains), prefecte de la policia francesa de la ciutat, és oportunista, corrupte, ambigu i bisexual. Ferrari (Greenstreet) és propietari d’un club de nit i líder del crim organitzat de la localitat. Guillermo Ugarte (Lorre) és trampós, estafador, lladre i criminal. Sam (Wilson) és pianista i "crooner" de Rick a Paris i Casablanca. Joy Page encarna el paper d’Annina Brandel, la jove búlgara que necessita ajuda. Madeleine Lebeau lliura una interpretació vigorosa del paper de la prostituta Yvonne.
El final, ambigu, provisional i més obert del que sembla a primera vista, deixa les coses entre interrogants, amb un toc insuperable d’emoció continguda. Citada amb freqüència, famosa com poques, altament valorada per molts, amb el pas del temps ha esdevingut pel·lícula de culte, icona del cinema i mite.
Referències
IMDB, “Casablanca” (1942)
Kim NEWMAN, “Casablanca”, ‘1.001 películas que hay que ver antes de morir’, 10ena edició, actualitzada gener 2010, Grijalbo ed., Barcelona 2010
Ann LLOYD et al., “501 películas que no puedes dejar de ver”, Libros Cúpula, Scyla Editores, Barcelona 2010
Claude BEYLIE, “Casablanca”, ‘Películas clave de la historia del cine”, Rainbook Ediciones, Barcelona 2006.
Philipp BÜHLER, “Casablanca”, ‘El cine de los 40’, pàg. 92-99, Taschen ed., Colònia 2005
Roger EBERT, “Casablanca”, 'Las grandes películas', pàg. 101–104, Robinbook, Barcelona 2003
Diego GALÁN, “Casablanca”, El País, 20-V-1983.
L’acció té lloc a Casablanca, ciutat portuària marroquina, cruïlla de refugiats, exiliats, emigrants, espies, contrabandistes, lladres, carteristes, traficants, nazis i membres de la Resistència, el desembre de 1941, al llarg de dos dies, amb un flashback situat a París en els dies anteriors a l’ocupació nazi (10-VI-1940). Richard "Rick" Blain (Bogart) és un exiliat americà aventurer, que el 1935 subministra armes a Etiòpia durant la invasió italiana i el 1936 participa amb les brigades internacionals a la Guerra Civil espanyola, ha regentat un bar ("La belle Aurore") a Paris i és propietari del club nocturn més freqüentat de Casablanca. Antic mercenari, dur, desil•lusionat, cínic, solitari, enigmàtic i perspicaç, se mou amb soltesa en els ambients corruptes i oculta ferides d’un passat de fracassos, derrotes i abandonaments. Ilsa Lund (Bergman), noruega, és idealista, romàntica, inexperta, dolça, reservada, indecisa, elegant i summament atractiva.
La pel•lícula combina drama, intriga, propaganda antinazi, exaltació patriòtica, referències ètiques i elements de comèdia, sobre una historia d’amor triangular de final incert. Els personatges principals i alguns dels secundaris evolucionen al llarg del film, canvien i se renoven. L’atmosfera que embolcalla l’obra transpira dramatisme, inseguretat i un to de melangia molt ben aconseguit, que s’imposa amb naturalitat i versemblança. Situades cronològicament en el començament de la IIGM, les històries de la trama principal i les addicionals duen trajectòries carregades d’incerteses. La complexitat dels personatges, les tempestuoses circumstàncies que els rodegen i la volatilitat d’aquestes, emmarquen la narració en una atmosfera absorbent d’ambigüitat, provisionalitat i inestabilitat.
La música, de Max Steiner, aporta una partitura rotunda i vibrant, d’aires dramàtics i romàntics, que enriqueix amb una adequada selecció de les cançons que acompanyen el film. El tema principal ve donat per la cançó "As Time Goes By" (1931). A aquesta s’afegeixen altres, com “Perfídia” (ball a la sala de festes de Paris) i “Parlez-moi d’amour” (primera aparició d’Ilsa i Víctor en el Rick’s). Altres composicions afegides són "Knock On Wood", "Crazy Rhytm" (conversa de Rick i Ugarte), "Tango delle Rose" (a càrrec de Corinna Mura), etc. És memorable la batalla d’himnes entre el "Deutschland Uber Alles" (Haydn) i "La Marsellesa".
La fotografia, d’Arthur Edeson, combina composicions de gran bellesa, magnífica il·luminació i moviments de càmera excel·lents. Acarona el rostre d’Ilsa amb emocionants primers plans de front i de perfil, que algunes vegades es mostren de manera sostinguda. Sobresurten per la seva emotivitat el pla en el qual el major Strasser avança enfurismat a l’interior del Rick’s, mentre la càmera se li aproxima des de l’esquerra, i l’entrada parsimoniosa de la càmera a l’interior del Rick’s sense que ningú no se n’adoni.
El guió presenta uns personatges ben definits, crea uns diàlegs fluids i contundents, fa ús de nombroses frases i expressions que s’han fet famoses i aconsegueix travar trama i subtrama en un combinat vistós, equilibrat i potent. La interpretació de protagonistes i secundaris, eloqüent i convincent, suma equilibri i brillantor. Victor Laszlo (Henreid) és un carismàtic líder de la Resistència. El capità Louis Renault (Rains), prefecte de la policia francesa de la ciutat, és oportunista, corrupte, ambigu i bisexual. Ferrari (Greenstreet) és propietari d’un club de nit i líder del crim organitzat de la localitat. Guillermo Ugarte (Lorre) és trampós, estafador, lladre i criminal. Sam (Wilson) és pianista i "crooner" de Rick a Paris i Casablanca. Joy Page encarna el paper d’Annina Brandel, la jove búlgara que necessita ajuda. Madeleine Lebeau lliura una interpretació vigorosa del paper de la prostituta Yvonne.
El final, ambigu, provisional i més obert del que sembla a primera vista, deixa les coses entre interrogants, amb un toc insuperable d’emoció continguda. Citada amb freqüència, famosa com poques, altament valorada per molts, amb el pas del temps ha esdevingut pel·lícula de culte, icona del cinema i mite.
Referències
IMDB, “Casablanca” (1942)
Kim NEWMAN, “Casablanca”, ‘1.001 películas que hay que ver antes de morir’, 10ena edició, actualitzada gener 2010, Grijalbo ed., Barcelona 2010
Ann LLOYD et al., “501 películas que no puedes dejar de ver”, Libros Cúpula, Scyla Editores, Barcelona 2010
Claude BEYLIE, “Casablanca”, ‘Películas clave de la historia del cine”, Rainbook Ediciones, Barcelona 2006.
Philipp BÜHLER, “Casablanca”, ‘El cine de los 40’, pàg. 92-99, Taschen ed., Colònia 2005
Roger EBERT, “Casablanca”, 'Las grandes películas', pàg. 101–104, Robinbook, Barcelona 2003
Diego GALÁN, “Casablanca”, El País, 20-V-1983.
dimecres, 3 de novembre del 2010
Cavaller sense espasa (Mr. Smith Goes to Washington) (1939)
Drama polític i ideològic, realitzat per Frank Capra (1897-1991) i escrit per Sidney Buchman a partir d’una història inèdita, titulada “The Gentleman from Montana”, de Lewis R. Foster. Se roda entre el 3 d’abril i el 7 de juliol de 1939 en escenaris reals de Washington (Union Station, Capitoli, Lincoln Memorial...), escenaris que reprodueixen els reals (Club de Premsa, Hemicicle del Senat, Sala de Comissions...) i en platós de Columbia Studios (Culver City, L.A.), amb un pressupost estimat d’1,5 M USD. Produït pel propi F. Capra per a Columbia, se presenta en públic en sessió de preestrena el 17-X-1939 (Washington). L’acció dramàtica té lloc a una petita localitat de Montana i a Washington D.C. tot al llarg d’uns quants dies.
L’obra està pensada i dirigida com un instrument de defensa i exaltació del sistema democràtic, únic que garanteix les llibertats públiques i privades, mitjançant el govern del poble, pel poble i per al poble, segons paraules de Lincoln. Pensat amb clares intencions pedagògiques i apologètiques, se posiciona contra els règims totalitaris, que tants de defensors tenen un mes i mig després de l’esclat de la IIGM a Europa (1-IX-1939). La pel•lícula és prohibida a Alemanya, Itàlia, Rússia, Portugal i Espanya. En alguns d’aquests països és aleshores delicte castigat amb presó el fet de manifestar opinions contràries al totalitarisme.
Escrita en un to pessimista, àcid i descoratjador, allunyat del vibrant optimisme al qual Capra és addicte, l’obra composa un drama potent, que s’explica com un conte moral dissenyat a la manera de faula popular. Exalta la innocència dels nins, l’autenticitat dels vells ideals, els valors de la natura en estat pur, la bellesa dels paisatges rurals, la força de la senzillesa, el poder de la sinceritat, la capacitat de convicció de la generositat, l’encís de la infància. Enfronta el món alegre i transparent dels nois, amb els seus jocs, afanys, desitjos, accions, ocurrències i preferències, amb el món obscur, opressiu, complicat i corrupte dels grans, que ha perdut la innocència a mans de la cobdícia, l’egoisme, l’ambició i l’absència d’escrúpols.
El protagonista, Jefferson Smith (Stewart), és agent forestal, cap d’exploradors, director de la publicació infantil “Coses de nois”, director de l’orquestra dels Boy Rangers i líder dels nois i noies del poble, que l’estimen amb bogeria. És idealista, innocent, íntegre, honest i valent. Els seus models són Thomas Jefferson, Abraham Lincoln i Daniel Webster. L’heroïna és Clarissa Saunders (Arthur), que encarna la figura de la dona moderna: decidida, independent, intel•ligent i integrada en el món laboral. El malvat és molt més complex i maligne que els models convencionals del cinema fins aleshores. Maneja el poder econòmic, el polític i el mediàtic. Els seus aliats són la corrupció, la manipulació de la veritat, la compra de voluntats i el crim organitzat.
La fotografia, de Joseph Walker (“La dama de Shanghai”) se basa en un treball de càmera que respira transparència, claredat i veritat. Excel·leixen dues escenes nocturnes: la del recorregut per la ciutat en cotxe i la conversa en el Lincoln Memorial. La banda sonora, de Dimitri Tiomkin, ofereix una partitura emotiva que acompanya i reforça els sentiments que Capra crea amb la paraula i la imatge. Afegeix composicions tradicionals, marxes populars i himnes patriòtics, com “Yankee Dodle”, “For He’s a Jolly Good Fellow”, “When Johnny Comes Marching Home” i “Battle Hymn of the Republic”. Pel·lícula deliciosa que, malgrat al pas del temps i alguns anacronismes, conserva la seva vigència, gràcia i interès.
Referències
- Guillermo BALMORI, “Caballero sin espada”, ‘Columbia, los 30 y 40’, pàg. 34-36, Notorious Ediciones, Madrid 2006.
- R. Barton PALMER, “Caballero sin espada”, ‘1.001 películas que hay que ver antes de morir’, pàg. 147, Grijalbo ed., 10ena edició, actualitzada gener 2010, Barcelona 2010.
- Ramon GIRONA, “Caballero sin espada”, ‘Frank Capra’, Càtedra ed., pàg. 256-270, Madrid 2008.
L’obra està pensada i dirigida com un instrument de defensa i exaltació del sistema democràtic, únic que garanteix les llibertats públiques i privades, mitjançant el govern del poble, pel poble i per al poble, segons paraules de Lincoln. Pensat amb clares intencions pedagògiques i apologètiques, se posiciona contra els règims totalitaris, que tants de defensors tenen un mes i mig després de l’esclat de la IIGM a Europa (1-IX-1939). La pel•lícula és prohibida a Alemanya, Itàlia, Rússia, Portugal i Espanya. En alguns d’aquests països és aleshores delicte castigat amb presó el fet de manifestar opinions contràries al totalitarisme.
Escrita en un to pessimista, àcid i descoratjador, allunyat del vibrant optimisme al qual Capra és addicte, l’obra composa un drama potent, que s’explica com un conte moral dissenyat a la manera de faula popular. Exalta la innocència dels nins, l’autenticitat dels vells ideals, els valors de la natura en estat pur, la bellesa dels paisatges rurals, la força de la senzillesa, el poder de la sinceritat, la capacitat de convicció de la generositat, l’encís de la infància. Enfronta el món alegre i transparent dels nois, amb els seus jocs, afanys, desitjos, accions, ocurrències i preferències, amb el món obscur, opressiu, complicat i corrupte dels grans, que ha perdut la innocència a mans de la cobdícia, l’egoisme, l’ambició i l’absència d’escrúpols.
El protagonista, Jefferson Smith (Stewart), és agent forestal, cap d’exploradors, director de la publicació infantil “Coses de nois”, director de l’orquestra dels Boy Rangers i líder dels nois i noies del poble, que l’estimen amb bogeria. És idealista, innocent, íntegre, honest i valent. Els seus models són Thomas Jefferson, Abraham Lincoln i Daniel Webster. L’heroïna és Clarissa Saunders (Arthur), que encarna la figura de la dona moderna: decidida, independent, intel•ligent i integrada en el món laboral. El malvat és molt més complex i maligne que els models convencionals del cinema fins aleshores. Maneja el poder econòmic, el polític i el mediàtic. Els seus aliats són la corrupció, la manipulació de la veritat, la compra de voluntats i el crim organitzat.
La fotografia, de Joseph Walker (“La dama de Shanghai”) se basa en un treball de càmera que respira transparència, claredat i veritat. Excel·leixen dues escenes nocturnes: la del recorregut per la ciutat en cotxe i la conversa en el Lincoln Memorial. La banda sonora, de Dimitri Tiomkin, ofereix una partitura emotiva que acompanya i reforça els sentiments que Capra crea amb la paraula i la imatge. Afegeix composicions tradicionals, marxes populars i himnes patriòtics, com “Yankee Dodle”, “For He’s a Jolly Good Fellow”, “When Johnny Comes Marching Home” i “Battle Hymn of the Republic”. Pel·lícula deliciosa que, malgrat al pas del temps i alguns anacronismes, conserva la seva vigència, gràcia i interès.
Referències
- Guillermo BALMORI, “Caballero sin espada”, ‘Columbia, los 30 y 40’, pàg. 34-36, Notorious Ediciones, Madrid 2006.
- R. Barton PALMER, “Caballero sin espada”, ‘1.001 películas que hay que ver antes de morir’, pàg. 147, Grijalbo ed., 10ena edició, actualitzada gener 2010, Barcelona 2010.
- Ramon GIRONA, “Caballero sin espada”, ‘Frank Capra’, Càtedra ed., pàg. 256-270, Madrid 2008.
dilluns, 1 de novembre del 2010
Esmorzar per a dos (Breakfast For Two) (Alfred Santell, 1937)
Entretinguda comèdia d’Alfred Santell (1895-1981). El guió, de Charles Kaufman, Viola Brothers Shore i Paul Yawitz, desplega un argument de David Garth, que després aquest converteix en la novel·la “A Love Like That” (1938). Se roda en els RKO Studios (Hollywood, CA). Produïda per Edward Kaufman per a RKO, s’estrena el 22-X-1937 (EUA). L’acció dramàtica té lloc a NYC al llarg d’uns quants dies de l’hivern de 1937.
Se tracta d’un film de 67 minuts, realitzat amb el propòsit d’entretenir, divertir i fer riure. Pertany al gènere de l’screwball comedy, tan en voga en els anys 30 del segle passat. Per garantir l’èxit de públic, la productora contracta una actriu i un actor que gaudeixen del favor del públic i de gran popularitat. Barbara Stanwyck assumeix un paper còmic poc habitual en ella, que resol amb encert, tot demostrant la versatilitat del seu talent. Treballa amb ganes, convicció i un clar afany de convèncer. Li dóna rèplica un voluntariós Herbert Marshall, que compleix amb correcció i discreció, acceptant la funció que se li ha assignat de servir al lluïment de la protagonista.
Constitueix un dels trets singulars del film el protagonisme que tenen els secundaris a les escenes còmiques, en les quals demostren gràcia, oportunitat i talent. Excel·leixen quatre secundaris: el majordom Butch (Blore), el jutge de pau (Meek), el secretari de l’empresa naviliera Sr. Meggs (Girardot) i Sam Ransome, l’oncle de Valentina, encarregat de les funciones de mentor i guardaespatlles de la noia. Les interpretacions dels quatre brillen amb llum pròpia en les escenes d’humor que tenen al seu càrrec.
La hilaritat del film se basa en gran part en un guió elaborat amb enginy, intel·ligència i fi sentit de l’humor. Fa ús de molts dels recursos habituals del gènere, mantenint sempre un nivell alt de finor i elegància. Hi ha confusions de noms i identitats, malentesos, guerra de sexes, inversió de rols, contratemps, un excel·lent ús de la gestualidad. El realitzador se serveix del joc que donen els enfrontaments dels contraris, com els d’home/dona, texà/novaiorquès, indolència/diligència, vida desordenada/ordenada, dona frívola/dona seriosa, etc. Ironitza sobre comportaments de persones equivalents als d’animals de companyia. Combina argumentacions que fan ús de les mateixes paraules per expressar sentits oposats. Se burla afectuosament de l’afecció exagerada dels novaiorquesos al servei domèstic, de la rudesa dels texans, de la ineptitud dels rics amb relació a tasques senzilles, dels discursos grandiloqüents, etc. Incorpora escenes d’slapstick, amb travelades, llançaments d’objectes, guants amb secrets, cops de boxa, etc.
Exhibeix amb satisfacció la lluminositat i funcionalitat de la nova arquitectura de façanes de vidre i ambients interiors amb vistes panoràmiques. Mostra altres avanços, com els nous aparells de telèfon, les cortines venecianes i algunes de les seves disfuncions. Presenta oficis nous, com el de netejadors de vidres d’exterior de grans edificis. Film breu, petit i lleuger, que conserva la frescor original. És deliciós, festiu i summament divertit.
Se tracta d’un film de 67 minuts, realitzat amb el propòsit d’entretenir, divertir i fer riure. Pertany al gènere de l’screwball comedy, tan en voga en els anys 30 del segle passat. Per garantir l’èxit de públic, la productora contracta una actriu i un actor que gaudeixen del favor del públic i de gran popularitat. Barbara Stanwyck assumeix un paper còmic poc habitual en ella, que resol amb encert, tot demostrant la versatilitat del seu talent. Treballa amb ganes, convicció i un clar afany de convèncer. Li dóna rèplica un voluntariós Herbert Marshall, que compleix amb correcció i discreció, acceptant la funció que se li ha assignat de servir al lluïment de la protagonista.
Constitueix un dels trets singulars del film el protagonisme que tenen els secundaris a les escenes còmiques, en les quals demostren gràcia, oportunitat i talent. Excel·leixen quatre secundaris: el majordom Butch (Blore), el jutge de pau (Meek), el secretari de l’empresa naviliera Sr. Meggs (Girardot) i Sam Ransome, l’oncle de Valentina, encarregat de les funciones de mentor i guardaespatlles de la noia. Les interpretacions dels quatre brillen amb llum pròpia en les escenes d’humor que tenen al seu càrrec.
La hilaritat del film se basa en gran part en un guió elaborat amb enginy, intel·ligència i fi sentit de l’humor. Fa ús de molts dels recursos habituals del gènere, mantenint sempre un nivell alt de finor i elegància. Hi ha confusions de noms i identitats, malentesos, guerra de sexes, inversió de rols, contratemps, un excel·lent ús de la gestualidad. El realitzador se serveix del joc que donen els enfrontaments dels contraris, com els d’home/dona, texà/novaiorquès, indolència/diligència, vida desordenada/ordenada, dona frívola/dona seriosa, etc. Ironitza sobre comportaments de persones equivalents als d’animals de companyia. Combina argumentacions que fan ús de les mateixes paraules per expressar sentits oposats. Se burla afectuosament de l’afecció exagerada dels novaiorquesos al servei domèstic, de la rudesa dels texans, de la ineptitud dels rics amb relació a tasques senzilles, dels discursos grandiloqüents, etc. Incorpora escenes d’slapstick, amb travelades, llançaments d’objectes, guants amb secrets, cops de boxa, etc.
Exhibeix amb satisfacció la lluminositat i funcionalitat de la nova arquitectura de façanes de vidre i ambients interiors amb vistes panoràmiques. Mostra altres avanços, com els nous aparells de telèfon, les cortines venecianes i algunes de les seves disfuncions. Presenta oficis nous, com el de netejadors de vidres d’exterior de grans edificis. Film breu, petit i lleuger, que conserva la frescor original. És deliciós, festiu i summament divertit.
diumenge, 31 d’octubre del 2010
El gat (Le chat) (Pierre Granier-Deferre, 1971)
Drama psicològic realitzat per Pierre Granier-Deferre (Paris, 1927-2007). El guió, del propi realitzador i de Pascal Jardin (diàlegs), adapta amb algunes variacions la novel·la “Le chat” (1967), de Georges Simenon. Se roda en escenaris reals de Courbevoie, barriada perifèrica del NO de Paris i en els platós dels Estudis Boulogne-Billancourt. Nominat a l’Ós d’or del Festival de Berlin, en guanya dos de plata (millors actor i actriu). Produït per Raymon Danon per a Lira Films, Cinétel, Gafet i Comacico, s’estrena el 24-IV-1971 (França). L’acció dramàtica té lloc a Courbevoie (Paris), tot al llarg d’unes quantes setmanes de l’hivern de 1971.
El realitzador crea el que possiblement és el millor treball de la seva filmografia i la millor adaptació de quatre que fa d’obres de Simenon. El film excel•leix sobretot per l’atmosfera densa, inquietant i torbadora, que construeix i manté al llarg de tot el metratge. D’altra part, la intriga i la tensió se desplega d’acord amb una progressió que ben administrada i hàbilment dosificada. L’aire pessimista i descoratjador del relat, immers en l’atmosfera descrita, brilla amb força i penetra profundament en l’ànim de l’espectador. S’ha dit, no sense raó, que aquesta és una de les obres sobre la vida matrimonial més desoladores que s’han filmat.
La potència expressiva del relat se basa, a més, en les interpretacions superbes de dos monstres de l’escena, com Simone Signoret i Jean Gabin, aquest en un dels seus darrers papers per a la pantalla abans de la seva defunció el 1976. Enfrontats en un dol sense concessions i sense suports externs, absorbeixen l’atenció de l’espectador, al qual ofereixen una magnífica oportunitat de moltes emocions i de gaudi estètic.
La base del drama se concreta en una situació d’hostilitat que té el seu origen en la diferència de caràcters dels dos protagonistes, les seves incompatibilitats no governables i les diferències d’educació i extracció social que els separen. En ambdós casos les habilitats de relació i comunicació són escasses i se veuen dificultades per gelosies, enveges, supèrbies, egoismes i deslleialtats antigues i noves d’una de les parts. A això s’afegeix la pèrdua de facultats que comporta l’envelliment, la malaltia i el progressiu aïllament de l’exterior que experimenten per raons que no comprenen.
La definició dels dos caràcters principals se presenta ben perfilada i matisada amb riquesa de detalls. Gràcies a això el procés auto destructiu de la parella es fa creïble i convincent. L’acció té lloc a una casa petita, antiga, desballestada i opressiva. D’altra banda, a l’entorn de l’habitatge tenen lloc unes obres de gran envergadura que generen molt soroll, que suma el que produeixen els pènduls de demolició sense explosius i les tasques de càrrega de vehicles pesats de transport d’enderrocs. La casa i els impactes ambientals que l’afecten (soroll i vibracions del sol) ofereixen una al·legoria que explica i a la vegada crea una situació pertorbadora per a la parella i inquietant per al públic.
La banda sonora, de Philippe Sarde, aporta 4 temes. La cançó “Les temps des souvenirs” (El temps dels records), és delicada, nostàlgica i descriptiva, i fa funcions d’emocionant tema principal. La fotografia, de Walter Wottiz, és clara, directa i sincera, d’acord amb els termes del realisme francès de l’època, no exempt de tocs poètics, com els que conté el leitmotiv. Incorpora uns quants flashbacks dels temps feliços de la parella, que curiosament combina amb evocacions de present d’aquella època.
El film parla del pas del temps, l’envelliment, les limitacions de les persones d’edat, la malaltia i, sobretot, de l’amor perdut i de les seves conseqüències. La pel·lícula no fa concessions a la galeria, ni busca complaure el públic majoritari. És seca, tallant, dura i provocadora. És, per a el qui escriu, una obra imprescindible, terriblement bella.
El realitzador crea el que possiblement és el millor treball de la seva filmografia i la millor adaptació de quatre que fa d’obres de Simenon. El film excel•leix sobretot per l’atmosfera densa, inquietant i torbadora, que construeix i manté al llarg de tot el metratge. D’altra part, la intriga i la tensió se desplega d’acord amb una progressió que ben administrada i hàbilment dosificada. L’aire pessimista i descoratjador del relat, immers en l’atmosfera descrita, brilla amb força i penetra profundament en l’ànim de l’espectador. S’ha dit, no sense raó, que aquesta és una de les obres sobre la vida matrimonial més desoladores que s’han filmat.
La potència expressiva del relat se basa, a més, en les interpretacions superbes de dos monstres de l’escena, com Simone Signoret i Jean Gabin, aquest en un dels seus darrers papers per a la pantalla abans de la seva defunció el 1976. Enfrontats en un dol sense concessions i sense suports externs, absorbeixen l’atenció de l’espectador, al qual ofereixen una magnífica oportunitat de moltes emocions i de gaudi estètic.
La base del drama se concreta en una situació d’hostilitat que té el seu origen en la diferència de caràcters dels dos protagonistes, les seves incompatibilitats no governables i les diferències d’educació i extracció social que els separen. En ambdós casos les habilitats de relació i comunicació són escasses i se veuen dificultades per gelosies, enveges, supèrbies, egoismes i deslleialtats antigues i noves d’una de les parts. A això s’afegeix la pèrdua de facultats que comporta l’envelliment, la malaltia i el progressiu aïllament de l’exterior que experimenten per raons que no comprenen.
La definició dels dos caràcters principals se presenta ben perfilada i matisada amb riquesa de detalls. Gràcies a això el procés auto destructiu de la parella es fa creïble i convincent. L’acció té lloc a una casa petita, antiga, desballestada i opressiva. D’altra banda, a l’entorn de l’habitatge tenen lloc unes obres de gran envergadura que generen molt soroll, que suma el que produeixen els pènduls de demolició sense explosius i les tasques de càrrega de vehicles pesats de transport d’enderrocs. La casa i els impactes ambientals que l’afecten (soroll i vibracions del sol) ofereixen una al·legoria que explica i a la vegada crea una situació pertorbadora per a la parella i inquietant per al públic.
La banda sonora, de Philippe Sarde, aporta 4 temes. La cançó “Les temps des souvenirs” (El temps dels records), és delicada, nostàlgica i descriptiva, i fa funcions d’emocionant tema principal. La fotografia, de Walter Wottiz, és clara, directa i sincera, d’acord amb els termes del realisme francès de l’època, no exempt de tocs poètics, com els que conté el leitmotiv. Incorpora uns quants flashbacks dels temps feliços de la parella, que curiosament combina amb evocacions de present d’aquella època.
El film parla del pas del temps, l’envelliment, les limitacions de les persones d’edat, la malaltia i, sobretot, de l’amor perdut i de les seves conseqüències. La pel·lícula no fa concessions a la galeria, ni busca complaure el públic majoritari. És seca, tallant, dura i provocadora. És, per a el qui escriu, una obra imprescindible, terriblement bella.
dissabte, 30 d’octubre del 2010
La meva reputació (My Reputation) (1946)
Notable drama romàntic de Curtis Bernhardt (1899-1981). El guió, de Catherine Turney, adapta la novel·la “Instruct My Sorrows”, de Clare Jaynes, escrita el 1942, però no publicada fins el 1945. Se roda el 1943, en escenaris naturals (Wrightwood, CA) i en els platós de Warner Studios (Burbank, CA). Produït per Henry Blanke, se projecta per primera vegada davant un públic no restringit el 25-I-1946 (NYC). L’acció dramàtica té lloc a la localitat de Lake Forrest, propera a Xicago (IL), i a la rodalia de Lake Tahore (CA), el 1942, tot al llarg de vàries setmanes anteriors a les festes de Cap d’Any que donen pas al 1943.
L’obra desplega una història intimista que explora sense prejudicis i sense tabús la situació psicològica i emocional que afecta una vídua jove, d’uns 35 anys, mare de dos nois adolescents, i els problemes de diversa natura i distint abast, que ha d’afrontar en el difícil període d’adaptació a les noves característiques de la seva vida personal i de les seves relacions amb els fills, els amics de sempre i els familiars. Presenta, sense ànim d’exhaustivitat, una interessant relació de diverses situacions, que defineix amb concisió i eficàcia. Ho fa amb l’ajut d’uns diàlegs ben treballats i l’acompanyament d’unes imatges tan expressives com oportunes i sovint imaginatives.
Un dels principals mèrits del film ve donat per la fotografia, feta amb cura i remirament, de James Wong Howe. Capta moments i incidències puntuals que a mesura que avança el film descobreixen la importància que tenen per definir aspectes rellevants i observacions importants per a la comprensió global de la historia. Presenta, a més, un joc molt hàbil d’il·luminacions, que composa i modula amb versatilitat i perícia al servei de la profunditat del relat. Crea ambients diversos que acompanyen el desplegament de l’acció tot aportant informació i significats imprescindibles.
La banda sonora, de Max Steiner, construeix un testimoni eloqüent de la capacitat de l’autor per sintonitzar amb el sentit profund del film i amb el de les seves escenes culminants, que en aquest cas ni són poques ni poc significatives. Compon un tema principal melòdic, d’aires romàntics, que ofereix amb orquestracions diferents. Afegeix composicions tradicionals com “Silent Night, Holy Night” o “Jingle Bells” i altres temes aliens.
Resulta emocionant i commovedora la interpretació de Barbara Stanwyck, que lliura un treball sensible, convincent i de gran nivell. No en va el film és un dels preferits de l’actriu. Ben al contrari, la interpretació del galà, George Brent, queda fada i rígida, malgrat la reconeguda experiència i l’especialització de l’actor en aquest tipus de papers. Excel·leix el treball de Lucile Watson en el paper de l’antipàtica Mary Kimball.
Els temes que se tracten tenen a veure amb l’alliberament de la dona vídua i el suport a l’afirmació de la seva autonomia. Critica l’afecció de les classes altes als convencionalismes tradicionals, el culte a les aparences, la indolència i la desautorització i marginació de persones en situació de soledat i desempara. Elogia l’amor vertader, que sorgeix quan i on vol, i que s’autentica a través de la seva associació amb la capacitat de sacrifici dels amants. Amb relació amb les convencions socials proposa comportaments ferms i capaços de conciliar obligacions diverses. Rebutja el dol en el vestir i en els comportaments socials amb gràcia i bon humor.
La pel·lícula se projecta el 1944 davant un públic restringit: les tropes dels EUA mobilitzades per la IIGM. Aquest tipus de projeccions no determinen la data de sortida d’un film, ja que les convencions estableixen que aquesta té lloc quan se projecta per primera vegada davant un públic genèric i obert a tothom. L'obra és entretinguda i es veu de gust. Se recomana atendre-la amb la mirada i l’oïda i, alhora, activant el gust per la representació dramàtica, en aquest cas de l’Stanwyck.
L’obra desplega una història intimista que explora sense prejudicis i sense tabús la situació psicològica i emocional que afecta una vídua jove, d’uns 35 anys, mare de dos nois adolescents, i els problemes de diversa natura i distint abast, que ha d’afrontar en el difícil període d’adaptació a les noves característiques de la seva vida personal i de les seves relacions amb els fills, els amics de sempre i els familiars. Presenta, sense ànim d’exhaustivitat, una interessant relació de diverses situacions, que defineix amb concisió i eficàcia. Ho fa amb l’ajut d’uns diàlegs ben treballats i l’acompanyament d’unes imatges tan expressives com oportunes i sovint imaginatives.
Un dels principals mèrits del film ve donat per la fotografia, feta amb cura i remirament, de James Wong Howe. Capta moments i incidències puntuals que a mesura que avança el film descobreixen la importància que tenen per definir aspectes rellevants i observacions importants per a la comprensió global de la historia. Presenta, a més, un joc molt hàbil d’il·luminacions, que composa i modula amb versatilitat i perícia al servei de la profunditat del relat. Crea ambients diversos que acompanyen el desplegament de l’acció tot aportant informació i significats imprescindibles.
La banda sonora, de Max Steiner, construeix un testimoni eloqüent de la capacitat de l’autor per sintonitzar amb el sentit profund del film i amb el de les seves escenes culminants, que en aquest cas ni són poques ni poc significatives. Compon un tema principal melòdic, d’aires romàntics, que ofereix amb orquestracions diferents. Afegeix composicions tradicionals com “Silent Night, Holy Night” o “Jingle Bells” i altres temes aliens.
Resulta emocionant i commovedora la interpretació de Barbara Stanwyck, que lliura un treball sensible, convincent i de gran nivell. No en va el film és un dels preferits de l’actriu. Ben al contrari, la interpretació del galà, George Brent, queda fada i rígida, malgrat la reconeguda experiència i l’especialització de l’actor en aquest tipus de papers. Excel·leix el treball de Lucile Watson en el paper de l’antipàtica Mary Kimball.
Els temes que se tracten tenen a veure amb l’alliberament de la dona vídua i el suport a l’afirmació de la seva autonomia. Critica l’afecció de les classes altes als convencionalismes tradicionals, el culte a les aparences, la indolència i la desautorització i marginació de persones en situació de soledat i desempara. Elogia l’amor vertader, que sorgeix quan i on vol, i que s’autentica a través de la seva associació amb la capacitat de sacrifici dels amants. Amb relació amb les convencions socials proposa comportaments ferms i capaços de conciliar obligacions diverses. Rebutja el dol en el vestir i en els comportaments socials amb gràcia i bon humor.
La pel·lícula se projecta el 1944 davant un públic restringit: les tropes dels EUA mobilitzades per la IIGM. Aquest tipus de projeccions no determinen la data de sortida d’un film, ja que les convencions estableixen que aquesta té lloc quan se projecta per primera vegada davant un públic genèric i obert a tothom. L'obra és entretinguda i es veu de gust. Se recomana atendre-la amb la mirada i l’oïda i, alhora, activant el gust per la representació dramàtica, en aquest cas de l’Stanwyck.
dilluns, 25 d’octubre del 2010
L'hora dels nens (The Children's Hour) (1961)
Intens drama de William Wyler (1902-1981), protagonitzat per Audrey Hepburn i Shirley MacLaine. El guió, de John Michael Hayes, desplega un argument de Lillian Hellman basat en la seva obra de teatre “The Children’s Hour” (1934) i en experiències personals de la pròpia autora, que va ser objecte d’una primera adaptació (“Aquells tres”, Wyler, 1936). Se roda, entre març i juliol de 1961, en estudi amb algunes filmacions exteriors i amb un pressupost estimat de 3,6 M USD. És nominat a 5 Oscar. Produït per W. Wyler per a Mirish Corp/UA, s’estrena el 19-XII-1961 (EUA). L’acció té lloc en un col•legi privat de noies d’una zona residencial de famílies benestants situada a una localitat no especificada de l’Est dels EUA, tot al llarg d’uns quants mesos de 1960/61.
Per bé que el film adapta la mateixa obra de teatre que “Aquells tres”, els dos films tenen especificacions diferents, variants argumentals relativament importants i un desplegament dramàtic diferent. El realitzador aposta aquí decididament a favor de la construcció d’un drama potent, ambiciós i desolador. Evita les digressions i les insercions que s’havia permès en el treball de 1936. Desapareixen, per exemple, les pinzellades que esbossen en el seu treball del 36 elements de lluita de grups socials, encarnats a través de les diferències de criteri i de lucidesa d’Àgata, la minyona de servei, i de la Sra. Tilford. També prescindeix de guarniments innecessaris, encara que grats, com la cerimònia de graduació de les dues mestres.
Wyler concentra els esforços en la construcció d’un drama, profundament humà, a la manera dels clàssics. L’escenari es converteix en el lloc on topen línies de força contraposades. Dit amb altres paraules, el relat descriu amb apassionada brillantor el xoc de la mentida i el seus efectes devastadors, la crueltat i hipocresia d’una societat classista i egoista, els prejudicis homòfobs, la manipulació capriciosa de l’alarma social i la irrupció activa del mal (suma d’egoisme, venjança i dominació). El resultat és un conjunt d’interrelacions personals que donen forma a un drama d’alts vols, capaç d’absorbir l’atenció de l’espectador i generar en ell un vendaval d’emocions.
Té interès la descripció de l’entramat de relacions que els líders socials tenen la capacitat de condicionar, mobilitzar i impulsar. No utilitzen la força, les ordres i la violència física. Se serveixen, segons Wyler, de recursos més subtils i menys compromesos. És saborosa la descripció de la psicologia dels líders dominants. Denuncia els maneigs que aquests componen mitjançant combinacions d’intolerància, absència d’escrúpols i ofertes de suport compassiu a deshora. Contraposa la supèrbia i el cretinisme dels poderosos amb la sinceritat i el sentit de la dignitat de les persones dependents. És portentosa la suma de plans que mostren els poderosos com a figures estàtiques, desproveïdes de llenguatge, raó, ànima i vida. Afegeix una seqüència final inoblidable, increïblement commovedora i bella.
Les interpretacions d’Hepburn i MacLaine són brillants i captivadores. Hepburn destil·la màgia i sinceritat. MacLaine respira fragilitat i simpatia. El sabor teatral de les escenes culminants realcen i enriqueixen l’obra. Les interpretacions de l’àvia, la neta i l’amiga d’aquesta, Rosalia Welles, són corprenedores.
La banda sonora, de Alex North, aporta una partitura de acompanyament i suport, que explica amb eloqüència l’evolució dels sentiments i emocions interiors dels protagonistes i anticipa la naturalesa i l’abast de les seves sospites i temors. La fotografia, de Franz Planer, és nítida, té profunditat, és esplèndida i esdevé component fonamental d’una narració en la qual tenen molta importància els matisos, gestos, ullades, tons de veu, lluentors dels ulls i altres subtileses visuals.
Referències
- Antonio M. TORRES, “La calumnia”, ‘Cine mundial’, Espasa ed., Madrid 2006.
- VIVOLEYENDO, “La calumnia”, ‘Filmaffinity.com’, 26-V-2009.
Per bé que el film adapta la mateixa obra de teatre que “Aquells tres”, els dos films tenen especificacions diferents, variants argumentals relativament importants i un desplegament dramàtic diferent. El realitzador aposta aquí decididament a favor de la construcció d’un drama potent, ambiciós i desolador. Evita les digressions i les insercions que s’havia permès en el treball de 1936. Desapareixen, per exemple, les pinzellades que esbossen en el seu treball del 36 elements de lluita de grups socials, encarnats a través de les diferències de criteri i de lucidesa d’Àgata, la minyona de servei, i de la Sra. Tilford. També prescindeix de guarniments innecessaris, encara que grats, com la cerimònia de graduació de les dues mestres.
Wyler concentra els esforços en la construcció d’un drama, profundament humà, a la manera dels clàssics. L’escenari es converteix en el lloc on topen línies de força contraposades. Dit amb altres paraules, el relat descriu amb apassionada brillantor el xoc de la mentida i el seus efectes devastadors, la crueltat i hipocresia d’una societat classista i egoista, els prejudicis homòfobs, la manipulació capriciosa de l’alarma social i la irrupció activa del mal (suma d’egoisme, venjança i dominació). El resultat és un conjunt d’interrelacions personals que donen forma a un drama d’alts vols, capaç d’absorbir l’atenció de l’espectador i generar en ell un vendaval d’emocions.
Té interès la descripció de l’entramat de relacions que els líders socials tenen la capacitat de condicionar, mobilitzar i impulsar. No utilitzen la força, les ordres i la violència física. Se serveixen, segons Wyler, de recursos més subtils i menys compromesos. És saborosa la descripció de la psicologia dels líders dominants. Denuncia els maneigs que aquests componen mitjançant combinacions d’intolerància, absència d’escrúpols i ofertes de suport compassiu a deshora. Contraposa la supèrbia i el cretinisme dels poderosos amb la sinceritat i el sentit de la dignitat de les persones dependents. És portentosa la suma de plans que mostren els poderosos com a figures estàtiques, desproveïdes de llenguatge, raó, ànima i vida. Afegeix una seqüència final inoblidable, increïblement commovedora i bella.
Les interpretacions d’Hepburn i MacLaine són brillants i captivadores. Hepburn destil·la màgia i sinceritat. MacLaine respira fragilitat i simpatia. El sabor teatral de les escenes culminants realcen i enriqueixen l’obra. Les interpretacions de l’àvia, la neta i l’amiga d’aquesta, Rosalia Welles, són corprenedores.
La banda sonora, de Alex North, aporta una partitura de acompanyament i suport, que explica amb eloqüència l’evolució dels sentiments i emocions interiors dels protagonistes i anticipa la naturalesa i l’abast de les seves sospites i temors. La fotografia, de Franz Planer, és nítida, té profunditat, és esplèndida i esdevé component fonamental d’una narració en la qual tenen molta importància els matisos, gestos, ullades, tons de veu, lluentors dels ulls i altres subtileses visuals.
Referències
- Antonio M. TORRES, “La calumnia”, ‘Cine mundial’, Espasa ed., Madrid 2006.
- VIVOLEYENDO, “La calumnia”, ‘Filmaffinity.com’, 26-V-2009.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)