El cantant de jazz (Alan Crosland, 1927)

Primer llargmetratge que incorpora el so, si bé ho fa de manera parcial ja que només l’inclou en la interpretació de les cançons i en unes poques paraules que es posen en boca del protagonista. El realitzador és Alan Crosland (1894-1936) ("Don Joan", 1928). El guió, d'Alfred A. Cohn, amb títols de Jack Jamunth, adapta el relat breu "The Day of Atonement" (1922), basat en la vida d'Al Jolson, i l'obra de teatre "The Jazz Singer" (1925), de Samson Raphaelson. Se roda en escenaris naturals de NY, San Francisco, Chastswort (LA) i Iverson Ranch (Hollywood) i en els platós de KTLA Studios (Hollywood) i Warner Bros Studios (Hollywood, LA, CA), amb un pressupost de 422.000 USD. Obté un Oscar honorífic en reconeixement de l'aportació del film al cinema i una nominació a l'Oscar al millor guió adaptat. El 1996 és distingit amb el premi de preservació pel Nacional Film Registry. Produït per Warner Bros i The Vitaphone Corporation per a Warner Pictures, es projecta per primera vegada en públic el 6-X-1927 en sessió de preestrena (NYC, NY).

L'acció dramàtica té lloc a NYC (NY), Londres i Xicago entre el 1907/08 i 1927. El cantant de jazz Jack Robin/Jackie Rabinowitz (Jolson) és fill únic del cantant Rabinowitz (Oland) d'himnes i pregàries de la sinagoga del barri jueu de NYC. Va heretar l’ocupació del seu pare i aquest del seu fins a cinc generacions. Sara Rabinowitz (Besserer) és la mare sacrificada i afectuosa, que manté amb el fill una intensa relació maternofilial. Moisha Yudelson (Lederer) és el millor amic del pare. Mary Dale (McAvoy) és una jove ballarina clàssica que actua en el món de l’espectacle i que aconsegueix triomfar a Broadway. Una de les noies del cor és Myrna Loy. Jack/Jackie, nascut el 1897/98, sensible i fràgil, té grans aptituds per al cant i des dels 10/11 anys sent gran afició al jazz i al ragtime. En el moment actual (1927) té 30 anys.

L'obra explica la història d’una família jueva molt donada a les seves tradicions ancestrals en temps de grans canvis imposats pel pas del temps, l’emergència de nous costums, l’avanç en l’exercici de les llibertats individuals i la millora dels nivells d’instrucció i informació de la població. Les velles costums endogàmiques i tancades no se sostenen en un món obert, plural, lliure i metropolità com el de Nova York.  Els antics plantejaments s’han de modificar i s’han d’adaptar a noves formes i nous estils despullats de rigorismes i immobilismes inconvenients i innecessaris. En aquest ordre de coses, el film aporta elements de judici que conviden a una reflexió vàlida per a molts.

El film aposta pels valors joves, basats en la sinceritat, l’autenticitat, l’afirmació dels gustos i aficions personals, la llibertat d’elecció i la concepció que cada ésser humà és responsable davant de si mateix i davant els altres de la seva realització personal i de la construcció del seu propi destí. Mostra la fragilitat i les disfuncionalitats en el món actual (el de 1927) dels vells valors, com la disciplina, l’obediència, la submissió, l’autoritarisme, el dogmatisme i altres, que demanen modificacions en la seva definició i manera d’aplicació.

Sense grans paraules i sense gestos grandiloqüents el film glossa l’opció del capital jueu d’americà a favor del cinema de Hollywood com a mitjà d’informació, creació d’opinió pública, cultura i entreteniment. La història que s’explica és simple, senzilla, creïble i previsible .Inclou interpretacions d’aires teatrals i fa ús d’un llenguatge narratiu directe, assequible i fàcil, lliure d’artificis i complexitats. Acusa una certa pobresa lèxica i sintàctica i en alguns passatges abusa del recurs al sentimentalisme i la sensibleria.

La banda sonora, de Louis Silvers ("Cors indomables", Ford, 1939), aporta diverses cançons del repertori d’Al Jolson com "My Mammy "," Toot, Toot, Tootsie ","Dirty Hands, Dirty Face ", etc., que s’insereixen en el metratge sense influir en la progressió de l’argument. Se senten alguns talls de Txaikovski ("Romeu i Julieta") i Sibelius ("Baralles i Melisanda"). La música i les melodies d’algunes cançons, del gènere de varietats, són superficials i anodines, extrem que posa de manifest el contrast amb l’himne jueu "Kol Nidre", que es canta en la festivitat del Yon Kippur, i amb altres composicions afegides com "Blue Skies", d’Irving Berlin. La fotografia, de Hal Mohr ("El somni d’una nit d’estiu", Dieterle i Reinhardt, 1935), en B/N, ofereix una visualitat correcta, directa i senzilla, que aporta alguns detalls d’interés de les cerimònies, costums i idiosincràsia jueves.

Si mai no despuntés l'alba (Hold Back The Dawn) (Mitchell Leisen, 1941)

Tercer i darrer film de Mitchell Leisen (1899-1972) realitzat amb la col•laboració com a guionistes del tàndem format per Billy Wilder i Charles Brackett (1). Adapta la novel•la “Hold Back The Dawn” (1940), de Ketti Frings (1909-1981), que s’inspira en fets reals i referències autobiogràfiques. Se roda en escenaris naturals de Paramount Ranch (CA), L.A., Hollywood, altres localitats del comtat de L.A., Tijuana (Mèxic) i en els platós de Paramount Studios (Hollywood, L.A.). És nominat a 6 Oscar. Produït per Arthur Hornblow Jr. per a Paramount, se projecta per primera vegada en públic, en sessió de preestrena, el 11-IX-1941 (NYC).

La acció dramàtica té lloc a Tijuana i voltants, tot al llarg d’uns 5 mesos, de març a agost de 1941, abans de la incorporació dels EUA a la IIGM (7-XII-1941). El ballarí i “gigoló” romanès George Iscovescu (Boyer), freqüenta ambients de les classes benestants de França (Paris, Biarritz, Costa Blava...) i Itàlia (La Riviera, Lido, Venècia ...). A causa de la invasió nazi de França (10-V-1940) es troba amb poca feina, cosa per la qual decideix emigrar als EUA. Per gestionar el visat d’entrada en el país s’instal•la a un hotel de la petita localitat fronterera de Tijuana (Mèxic), on es troba amb la seva antiga parella de ball, Anita Dixon (Goddard), que ja ha aconseguit el visat. Iscovescu és elegant, distingit, es comporta com un galà europeu i sap guanyar-se la confiança i l’afecte de les dames (2). L’inspector d’immigració de l’oficina nord-americana a Tijuana és el rígid, encara que de fons humà, Sr. Hammok (Abel). El paper protagonista correspon a Emmy Brown (Havilland), professora de primària de la petita ciutat d’Azusa (L.A.).

El film suma drama, història d’amor i crítica social. Destaca la solidesa i la gràcia d’un magnífic guió, que suma vigor dramàtic i abundants trets d’humor. Aquests se presenten en pinzellades ràpides i en moments inesperats. Se serveix d’expressions ocurrents, situacions enginyoses, reaccions extravagants i dosis mesurades d’ironia, sarcasme, burla, humor negre i crítica. La col•laboració dels dos guionistes amb Leisen acaba amb aquest film arran de la supressió pel realitzador d’una escena tragicòmica en la qual Iscovescu matava una cuca molla “perquè volia entrar als EUA sense visat”. Simbolitzava de manera sardònica i càustica la situació dels europeus residents a Tijuana.

És útil i rica en detalls la descripció de l’ambient de saturació, misèria i desesperació de la colònia europea instal•lada a la frontera a la espera d’una autorització que es pot demorar anys. També és antològica la descripció breu, però eficaç, de la varietat de nacionalitats presents, entre elles la d’una família austríaca, els Kurtz, recordatori de la situació que a Tijuana va viure (1934) durant un temps el propi Billy Wilder. Desborda ironia la picaresca de las trampes habituals per burlar les esperes i la vigilància de l’inspector Hammok, amb debilitat per la bona cuina casolana (les mongetes de Chicago amb carn salada).

No hi manquen les demostracions de la afecció de Billy Wilder als cotxes, en especial els esportius i sobre tot els de tipus “coupé”, les autovies modernes de 4 carrils (3), les persecucions de cotxes y motos, les passejades en cotxe pel camp, les perspectives de vies d’intens trànsit rodat, els vehicles estrafolaris (petita “ranchera” que transporta una quantitat inversemblant de xicots). Mostra la seva antiga i intensa afecció al cinema amb la inserció d’un fragment del rodatge en estudi de “Vol d’àligues” (1941), protagonitzada per Verònica Lake i Brian Donlevy. Presenta el director Dwight Saxon (Leisen) en acció i a la munió de tècnics que participen en el rodatge. Afegeix demostracions de la seva afecció a la natura, els paisatges oberts, el mar, la platja, els banys de mar, la vida. També a la fortalesa, la presència d’ànim, el capteniment discret. Exposa la seva aversió a l’engany, la mentida, la arbitrarietat, la venalitat, la conducció temerària, els accidents de trànsit, el suïcidi, etc.


L’estil narratiu és contingut i prescindeix d’excessos melodramàtics. Narra la història en un llarg flashback que dóna relleu a l’acció i eleva el seu sentit cinematogràfic. El narrador és el propi Iscovescu, que exposa els fets des de el seu personal punt de vista, cosa que permet seguir amb l’aportació de detalls la evolució del personatge. El vestuari corre a càrrec de la sempre competent i brillant Edith Head (“Una cara amb àngel”, Donen, 1957), que vesteix amb sòbria i discreta elegància a Havilland i amb vestits exuberants i cridaners a Goddard, dona segura, desimbolta, desinhibida i decidida (4). A través dels ulls de Iscovescu, el guionista concentra en Havilland la seva millor atenció i li dedica un nombre elevat de moments culminants, que realcen les seves aptituds d’actriu dramàtica i la seva figura serena, fràgil i innocent. Són escenes destacades la dels parabrises que parlen, la confusió del camí a causa de la pluja, la romeria de parelles al santuari marià, el viatge de nuvis en cotxe, els versos inscrits al peu de l’estàtua de la Llibertat, la celebració del 4 de juliol a la casa dels Kurtz, exiliats austríacs arran de l’annexió (12-III-1938) d’Àustria al III Reich, identificats amb el que ha de ser el seu país d’adopció.

Exalta les sorpreses que guarda la vida, l’ingeni de les persones per superar dificultats, les limitacions de les normes administratives, la dignitat de totes les persones i el respecte que mereixen al marge de la nacionalitat i opinions, la història de les olives, la visita de la embarassada Berta Kurtz (DeCamp) al despatx de l’inspector d’immigració i les seves conseqüències. Fa referència a la lluita del bé i el mal, al rigor administratiu i les necessitats humanitàries, a les inèrcies de la legalitat i als canvis ràpids de les necessitats socials, etc. Pel•lícula clàssica del cinema romàntic, injustament oblidada, constitueix una de las joies del cinema dels primers anys 40 (5).

La banda sonora, de Victor Young (“Scaramouche”, Sidney, 1952), situa l’acció en un context sonor mexicà. La banda de música, alguns grups de cantants “charros” i el fons musical, presenten cançons com “Cielito lindo” i “Amor, amor, amor”, el tango “La Cumparsita”, l’himne de “la Marsellesa” (6) i algunes composicions en anglès, com “California, Here I Come”. La fotografia, de Leo Tover (“El major i la menor”, Wilder, 1942) (7), en B/N, fa ús de tons suaus i contrastos moderats, que no perjudiquen els jocs del clarobscur. Se serveix de plans llargs, enquadraments estàtics, plans propers i sentit de la profunditat de camp.


Spoiler

Explica la història d’un viatge de les tenebres a la llum, de la mentida a la veritat, de la soledat a l’amor, de la mort a la vida. Se contraposa a la moda dels relats dedicats a viatges al regne de la corrupció, les tenebres i la perdició.


Notes

(1) Brackett, sense Wilder, va escriure uns anys més tard per a Leisen el guió de “La vida íntima de Júlia Norris” (1946).
(2) La força del galà s’explica mitjançant l’extravagant suïcidi doble de mare i filla després de perdre els seus favors d’amor per diners.
(3) La construcció d’autopistes als EEUU s’autoritza el 1956 a instàncies del president Dwight Eisenhover.
(4) Va ser la protagonista femenina, entre d’altres films, de “Temps moderns” (1936) i “El gran dictador” (1940), de Charles Chaplin, amb el qual va estar casada.
(5) Qualificada per alguns com a “melodrama daurat de la dècada” (Cf. “Paulette Goddard”, Google).
(6) Dedicat als ciutadans francesos residents a Tijuana i als de totes les nacionalitats, com a expressió de suport als ideals de llibertat i condemna de la opressió.
(7) Primer film realitzat per Billy Wilder.


Bibliografia

Guillermo BALMORI, “Hold Back The Dawn”, Notorius ed., 32 pàgs., Madrid 2009.
Carlos LOSILLA, “Si no amaneciera”, ‘Dirigido por’, septembre 1997.
"Hold

Casablanca (Michael Curtiz 1942)

Realitzat per Michael Curtiz (1886-1962), el film adapta l’obra teatral "Everybody Comes To Rick's", no publicada i no representada aleshores, escrita (1940) per Murray Burnett i Joan Alison. Els guionistes són Julius i Philip Epstein, juntament amb Howard Koch. Se roda en exteriors del Metropolitan Airport i del Van Nuys Airport (L.A.) i en 12 platós de Warner Studios (Burbank, CA), un dels quals és muntat a l’aire lliure amb carrers, establiments, circulació rodada, rètols, etc. El rodatge comença el 25 de maig i acaba el 3 d’agost de 1941, amb un pressupost de 950 mil USD. Nominat a 8 Oscar, en guanya 3 (pel·lícula, director i guió adaptat). Produït per Hal B. Wallis per a la Warner, s’estrena el 26-XI-1942 (NYC).

L’acció té lloc a Casablanca, ciutat portuària marroquina, cruïlla de refugiats, exiliats, emigrants, espies, contrabandistes, lladres, carteristes, traficants, nazis i membres de la Resistència, el desembre de 1941, al llarg de dos dies, amb un flashback situat a París en els dies anteriors a l’ocupació nazi (10-VI-1940). Richard "Rick" Blain (Bogart) és un exiliat americà aventurer, que el 1935 subministra armes a Etiòpia durant la invasió italiana i el 1936 participa amb les brigades internacionals a la Guerra Civil espanyola, ha regentat un bar ("La belle Aurore") a Paris i és propietari del club nocturn més freqüentat de Casablanca. Antic mercenari, dur, desil•lusionat, cínic, solitari, enigmàtic i perspicaç, se mou amb soltesa en els ambients corruptes i oculta ferides d’un passat de fracassos, derrotes i abandonaments. Ilsa Lund (Bergman), noruega, és idealista, romàntica, inexperta, dolça, reservada, indecisa, elegant i summament atractiva.

La pel•lícula combina drama, intriga, propaganda antinazi, exaltació patriòtica, referències ètiques i elements de comèdia, sobre una historia d’amor triangular de final incert. Els personatges principals i alguns dels secundaris evolucionen al llarg del film, canvien i se renoven. L’atmosfera que embolcalla l’obra transpira dramatisme, inseguretat i un to de melangia molt ben aconseguit, que s’imposa amb naturalitat i versemblança. Situades cronològicament en el començament de la IIGM, les històries de la trama principal i les addicionals duen trajectòries carregades d’incerteses. La complexitat dels personatges, les tempestuoses circumstàncies que els rodegen i la volatilitat d’aquestes, emmarquen la narració en una atmosfera absorbent d’ambigüitat, provisionalitat i inestabilitat.

La música, de Max Steiner, aporta una partitura rotunda i vibrant, d’aires dramàtics i romàntics, que enriqueix amb una adequada selecció de les cançons que acompanyen el film. El tema principal ve donat per la cançó "As Time Goes By" (1931). A aquesta s’afegeixen altres, com “Perfídia” (ball a la sala de festes de Paris) i “Parlez-moi d’amour” (primera aparició d’Ilsa i Víctor en el Rick’s). Altres composicions afegides són "Knock On Wood", "Crazy Rhytm" (conversa de Rick i Ugarte), "Tango delle Rose" (a càrrec de Corinna Mura), etc. És memorable la batalla d’himnes entre el "Deutschland Uber Alles" (Haydn) i "La Marsellesa".

La fotografia, d’Arthur Edeson, combina composicions de gran bellesa, magnífica il·luminació i moviments de càmera excel·lents. Acarona el rostre d’Ilsa amb emocionants primers plans de front i de perfil, que algunes vegades es mostren de manera sostinguda. Sobresurten per la seva emotivitat el pla en el qual el major Strasser avança enfurismat a l’interior del Rick’s, mentre la càmera se li aproxima des de l’esquerra, i l’entrada parsimoniosa de la càmera a l’interior del Rick’s sense que ningú no se n’adoni.

El guió presenta uns personatges ben definits, crea uns diàlegs fluids i contundents, fa ús de nombroses frases i expressions que s’han fet famoses i aconsegueix travar trama i subtrama en un combinat vistós, equilibrat i potent. La interpretació de protagonistes i secundaris, eloqüent i convincent, suma equilibri i brillantor. Victor Laszlo (Henreid) és un carismàtic líder de la Resistència. El capità Louis Renault (Rains), prefecte de la policia francesa de la ciutat, és oportunista, corrupte, ambigu i bisexual. Ferrari (Greenstreet) és propietari d’un club de nit i líder del crim organitzat de la localitat. Guillermo Ugarte (Lorre) és trampós, estafador, lladre i criminal. Sam (Wilson) és pianista i "crooner" de Rick a Paris i Casablanca. Joy Page encarna el paper d’Annina Brandel, la jove búlgara que necessita ajuda. Madeleine Lebeau lliura una interpretació vigorosa del paper de la prostituta Yvonne.

El final, ambigu, provisional i més obert del que sembla a primera vista, deixa les coses entre interrogants, amb un toc insuperable d’emoció continguda. Citada amb freqüència, famosa com poques, altament valorada per molts, amb el pas del temps ha esdevingut pel·lícula de culte, icona del cinema i mite.



Referències

IMDB, “Casablanca” (1942)

Kim NEWMAN, “Casablanca”, ‘1.001 películas que hay que ver antes de morir’, 10ena edició, actualitzada gener 2010, Grijalbo ed., Barcelona 2010

Ann LLOYD et al., “501 películas que no puedes dejar de ver”, Libros Cúpula, Scyla Editores, Barcelona 2010

Claude BEYLIE, “Casablanca”, ‘Películas clave de la historia del cine”, Rainbook Ediciones, Barcelona 2006.

Philipp BÜHLER, “Casablanca”, ‘El cine de los 40’, pàg. 92-99, Taschen ed., Colònia 2005

Roger EBERT, “Casablanca”, 'Las grandes películas', pàg. 101–104, Robinbook, Barcelona 2003

Diego GALÁN, “Casablanca”, El País, 20-V-1983.