Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Drama. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Drama. Mostrar tots els missatges
diumenge, 20 de maig del 2012
Darling (John Schlesinger, 1965)
Tercer llargmetratge del realitzador britànic John Schlesinger (“Cowboy de mitjanit”, 1969). El guió, de Frederic Raphael, desplega un argument de J. Schlesinger, Joseph Janni i Frederic Raphael. Es roda en escenaris reals d’Anglaterra (Londres, Bristol, Brentford, Berkshire, aeroport de Heathrow...), França (Paris) i Itàlia (Florència i Capri) i en els platós de Shepperton Studios (Shepperton, Anglaterra). Nominat a 5 Oscar, en guanya 3 (actriu, vestuari i guió original) i un Globus d’or (pel·lícula estrangera). Produït per Joseph Janni per a Joseph Janni Productions, Vic Films i Appia Films, es projecta per primera vegada en públic el juliol de 1965 (Festival de Mosca).
L’acció dramàtica té lloc el 1964/1965, a Londres, Paris, Roma, Capri i al camp italià. Diana Scott (Christie) és una jove molt maca, de 20 anys, natural de Sussex, que a Londres fa de model fotogràfica i d’actriu de curts publicitaris. D’aparença freda i d’esperit lliure, desitja arribar al punt més alt en el món de la fama, els diners i el reconeixement social. Casada amb Tony Bridges (Bowen), se relaciona amb Robert Gold (Bogarde), periodista de la televisió; Miles Brand (Harvey), home de negocis amb influències a la indústria de la moda i als cercles de la jetset; Malcolm (Curram), fotògraf gay; amb Césare della Romita (Vilallonga), un noble italià, vidu, pare de 7 fills; i amb molts famosos, bohemis i llibertins de l’alta societat londinenca. És maca, intel·ligent, fotogènica, encisadora i ambiciosa. Li agrada l’aventura i cerca la felicitat plena.
El film suma drama, història d’amor i crítica social. Elabora una paràbola sobre el mite de la felicitat. Amb l’estil realista i crític del Free Cinema, presenta un retrat de la societat dels famosos en el Londres dels 60. La narració, feta en flashback i a càrrec de la protagonista, se presenta de manera distant, objectiva i freda, pròpia del cinema que s’imposa en aquells moments. Explora les transformacions que en els primers 60 afecten la moral i els usos i costums socials. Davant la moral tradicional, farcida de prohibicions i tabús, les noves concepcions assumeixen com a normals, raonables i lícits, temes dimonizats fins aleshores, com ara l’avortament, el divorci, l’abandonament de la llar per la dona, la infidelitat conjugal, l’homosexualitat i la promiscuïtat.
Ofereix escenes esbossades, però suficientment clares i entenedores, de sexe oral, sexe múltiple, sexe interracial, orgies, bisexualitat (el cambrer del bar), sexe gay, etc. Presenta a Malcolm (Curram) com un homosexual que no se sent traumatitzat pel fet de ser-ho i que viu la seva orientació sexual amb naturalitat. Ell i Diana mantenen una amistat positiva i sincera, com correspon a persones normals, malgrat clixés i prejudicis en contra. Fa ús d’una gosadia i d’una desimboltura notables en el tractament de vells tabús mancats de fonament, establint un precedent en el cinema que serà un exemple per a obres posteriors.
Critica amb ironia i en to burlesc la hipocresia, el culte a les aparences i el cinisme de l’alta societat de rics, poderosos i celebritats efímeres. Ho posen bé de manifest la festa social de caritat per recaptar fons contra la fam a Àfrica, l’egoisme i la cobdícia que presideixen les seves vides i la seva arbitrària divisió entre moral privada i pública. Glosa la vanitat, la insensibilitat i l’esnobisme dels rics, poderosos i famosos, així com la superficialitat i el desinterès que demostren pels temes relacionats amb el coneixement, la informació, el saber, la ciència, l’art i la cultura. L’exposició de pintura es, sobre tot, una demostració d’afecció a la violència. L’escriptor famós perquè la televisió l’enalteix, Matthew Southgate, és un autor sense llibres a la venda perquè s’han esgotat totes les edicions i no té interès la seva reedició.
Les antigues concepcions sobre codis socials de conducta se exemplifiquen, sobre tot, en la persona del príncep Césare i el seu entorn familiar i patrimonial, ancorats en el paternalisme i el servilisme, i aferrats als recursos masclistes d’un món d’homes en el qual la dona és cridada a fer funcions d’acompanyament, objecte decoratiu o trofeu de l’èxit masculí. El príncep parla d’una manera artificiosa i antiga, i usa un lèxic en desús. Vesteix al marge de la moda i a la manera del que no és, un lord anglès. El seu palau d’estiu, ubicat al camp, no serveix per als usos moderns, està moblat amb elements del passat i atès per una cort anacrònica i poc útil de servents i criats. El film constitueix un interessant document d’anàlisi sociològica.
És magnífica la interpretació de Julie Christie, que guanya l’Oscar a la millor actriu principal amb solament 25 anys. L’acompanyen uns inspirats Bogarde i Harvey. Està ajustada al paper i és correcta la intervenció de Josep Lluís de Vilallonga.
La banda sonora, de John Dankworth (“El servent”, Losey, 1963), ofereix composicions malenconioses de vent i metall, que subratllen el sentit irònic i trist del relat. Afegeix fragments aliens com una cançó popular napolitana que acompanya Diana i Malcolm des del bar a la casa de camp, la cançó tradicional napolitana “Santa Lucia” (a Capri i Piccadilly), l’arribada a Paris al ritme d’un vals interpretat a l’acordió i un fragment del solo d’un violí d’aires mozartians. La fotografia, de Kenneth Higgins, es basa en una càmera inquieta i diligent, que cerca les incidències de l’acció amb el desig d’aconseguir els enquadraments que millor els expliquen. Fa ús de perspectives generals (arribada a Capri per la mar), nombrosos plans generals, travellings d’aproximació i allunyament i plans a mitja distància. Ressalta tant el rostre com la figura completa de Julie Christie, que apareix pràcticament a totes les preses. Abunden les observacions sorprenents i imaginatives, com les de l’escena final.
dissabte, 7 de maig del 2011
Pa negre (Agustí Villaronga, 2010)
Llargmetratge escrit i dirigit pel realitzador Agustí Villaronga (Palma 1953), que adapta la novel·la “Pa negre” (2003), d’Emili Teixidor, amb algunes escenes inspirades en la novel·la “Retrat d’un assassí d’ocells” (1988), del mateix autor. Se roda a les comarques catalanes d’Osona i Berguedà. Obté 9 premis Goya i la conquilla de plata del Festival de Sant Sebastià. Produït per Isona Passola per a Massa d’Or Produccions, se projecta por primera vegada en públic el 21-IX-2010 (Festival Sant Sebastià).
L’acció dramàtica té lloc a un mas de la comarca d’Osona (Barcelona) i rodalia durant uns quants mesos de 1944 i 1945. El drama està ambientat en temps de l’etapa més dura i obscura de la postguerra espanyola i en un espai rural, que se recrea amb encert i notable riquesa de detalls. El protagonista és Andreu (Colomer), un noi, fill de republicans, que sent fascinació pel pare, Farriol (Casamajor), i devoció per la mare, Florència (Navas). El relat explora el procés d’aprenentatge del noi i l’evolució interior (emocional, psicològica, afectiva...) que experimenta a mesura que passa el temps i pren consciència del que s’esdevingué en el passat recent i del que s’esdevé ara a la comunitat de veïns de la localitat. El noi, d’uns 10 anys, mira, escolta, busca, pregunta i observa el món dels adults i comparteix experiències amb la seva cosina Núria (Comas), el seu cosí Quirze (Pla) i els amics. El film presenta el noi mirant des de finestres, darrera les portes, des de posicions elevades en el bosc, des de la teulada, etc. És el narrador de la història, que explica des de el seu punt de vista infantil i fantasiós.
La narració és lineal i objectiva en la mesura que explica el que veu i entén el xicot. Mostra un món de fets, situacions, relacions i persones en el qual són presents amb una brutalitat que fa calfreds el crim i l’assassinat, la prepotència i els abusos de poder, la misèria i la desgràcia dels vençuts, la falsedat, l’explotació del dolor dels altres, el treball infantil, una furiosa homofòbia, la pedofília, l’enveja i els odis, la follia, secrets inconfessables, la lluita per la supervivència.
El bosc domina la vida de la localitat, la condiciona i la determina. Hi habita el misteri, la mort, la traïció, l’assassinat. Allà es refugien els proscrits i els exclosos, als quals ofereix refugi a coves, cavernes, grutes i desnivells. És símbol del poder d’allò que és desconegut, superior i inaccessible. No és l’únic símbol que usa el realitzador. També ho són la fotografia escolar, la bicicleta, el tic-tac del rellotge de pèndul, la fàbrica de teixits, les campanades de l’església, les joies i els pastissos dels Manubens, el dol, el Renault Stromberg, la caseta del cucut, la festa de matajueus, etc.
La desolació que envolta la vida de la localitat se presenta de manera suggerida, explicada en veu baixa i insinuada a través dels escenaris domèstics interiors, humits, opressius, aclaparadors, sòrdids i obscurs. També compleixen aquesta funció els quadres estàtics, les figures immòbils, els escenaris claustrofòbics. L’ambient d’opressió se representa mitjançant freqüents imatges de barrots, gàbies, tancats, reixes, cortines, cortinetes, portes tancades, balustrades, la visió fugaç del garrot vil i el record dels que s’absentaren.
L’atmosfera amenaçadora que envolta la vida de la localitat es manifesta a través del servilisme, la presumpció dels poderosos, els insults de la xicota llengueruda, les expressions de l’alcalde, l’altivesa dels rics, la compravenda de silencis, l’imperi de la mentida i la simulació. La narració avança fent ús d’una visualitat excel·lent. Els enquadraments mostren moltes coses, però l’argument se concentra en uns pocs temes. No és un film dispers i desordenat. Ben al contrari, és compacte i consistent. Compensa la densitat dels mitjans de representació amb l’ús intensiu de suggeriments i indicacions sigil·loses. Parla d’un estat de coses corromput i corruptor, que existí en un temps passat i en un lloc ignot, símbol de tots els llocs del món on ha regit o regeix l’horror totalitari del despotisme i la impunitat.
L’obra suscita emoció, commou i estremeix. El relat s’adreça directament a les emocions i als sentiments. A través d’aquests, s’acosta al món de les idees, el coneixement i la raó. Reclama la mirada i la contemplació, mentre deixa en un segon termini el discurs i la paraula.
La banda sonora, del suís José Manuel Pagán (“Aro Tolbukhin”, 2002), ofereix un tema principal que combina cordes clàssiques, flautes, guitarra elèctrica, teclats, oboè i bateria. Les melodies semblen murmuris, laments, planys. Llur intensitat augmenta gradualment. Abunden les notes llargues, lentes, suaus i profundes. Afegeix sons d’ambientació rural, com bels d’ovelles i cabres, l’escainadissa de gallines ponedores, el parrupeig de coloms, piulades d’ocells, tocs de picarol. La fotografia, del mexicà Antonio Riestra, crea composicions esplèndides, que sedueixen i captiven la mirada. Rodada amb la càmera a la mà, hi predominen els escenaris obscurs que es fan més obscurs a mesura que avança el temps. Juxtaposa imatges fugaces, plans de detall (caragol bover, quadern de cal·ligrafia…), plans picats i contrapicats, símbols visuals (de difícil comprensió per als que no coneixen el mitjà rural). Són moltes les representacions que projecta, però totes il·lustren un tema central. Vers el final dedica a Kurosawa i a la pel·lícula que el donà a conèixer a Occident un superb pla contrapicat que posa justament en relació el bosc de “Pa negre” i el de “Rashomon”.
L’acció dramàtica té lloc a un mas de la comarca d’Osona (Barcelona) i rodalia durant uns quants mesos de 1944 i 1945. El drama està ambientat en temps de l’etapa més dura i obscura de la postguerra espanyola i en un espai rural, que se recrea amb encert i notable riquesa de detalls. El protagonista és Andreu (Colomer), un noi, fill de republicans, que sent fascinació pel pare, Farriol (Casamajor), i devoció per la mare, Florència (Navas). El relat explora el procés d’aprenentatge del noi i l’evolució interior (emocional, psicològica, afectiva...) que experimenta a mesura que passa el temps i pren consciència del que s’esdevingué en el passat recent i del que s’esdevé ara a la comunitat de veïns de la localitat. El noi, d’uns 10 anys, mira, escolta, busca, pregunta i observa el món dels adults i comparteix experiències amb la seva cosina Núria (Comas), el seu cosí Quirze (Pla) i els amics. El film presenta el noi mirant des de finestres, darrera les portes, des de posicions elevades en el bosc, des de la teulada, etc. És el narrador de la història, que explica des de el seu punt de vista infantil i fantasiós.
La narració és lineal i objectiva en la mesura que explica el que veu i entén el xicot. Mostra un món de fets, situacions, relacions i persones en el qual són presents amb una brutalitat que fa calfreds el crim i l’assassinat, la prepotència i els abusos de poder, la misèria i la desgràcia dels vençuts, la falsedat, l’explotació del dolor dels altres, el treball infantil, una furiosa homofòbia, la pedofília, l’enveja i els odis, la follia, secrets inconfessables, la lluita per la supervivència.
El bosc domina la vida de la localitat, la condiciona i la determina. Hi habita el misteri, la mort, la traïció, l’assassinat. Allà es refugien els proscrits i els exclosos, als quals ofereix refugi a coves, cavernes, grutes i desnivells. És símbol del poder d’allò que és desconegut, superior i inaccessible. No és l’únic símbol que usa el realitzador. També ho són la fotografia escolar, la bicicleta, el tic-tac del rellotge de pèndul, la fàbrica de teixits, les campanades de l’església, les joies i els pastissos dels Manubens, el dol, el Renault Stromberg, la caseta del cucut, la festa de matajueus, etc.
La desolació que envolta la vida de la localitat se presenta de manera suggerida, explicada en veu baixa i insinuada a través dels escenaris domèstics interiors, humits, opressius, aclaparadors, sòrdids i obscurs. També compleixen aquesta funció els quadres estàtics, les figures immòbils, els escenaris claustrofòbics. L’ambient d’opressió se representa mitjançant freqüents imatges de barrots, gàbies, tancats, reixes, cortines, cortinetes, portes tancades, balustrades, la visió fugaç del garrot vil i el record dels que s’absentaren.
L’atmosfera amenaçadora que envolta la vida de la localitat es manifesta a través del servilisme, la presumpció dels poderosos, els insults de la xicota llengueruda, les expressions de l’alcalde, l’altivesa dels rics, la compravenda de silencis, l’imperi de la mentida i la simulació. La narració avança fent ús d’una visualitat excel·lent. Els enquadraments mostren moltes coses, però l’argument se concentra en uns pocs temes. No és un film dispers i desordenat. Ben al contrari, és compacte i consistent. Compensa la densitat dels mitjans de representació amb l’ús intensiu de suggeriments i indicacions sigil·loses. Parla d’un estat de coses corromput i corruptor, que existí en un temps passat i en un lloc ignot, símbol de tots els llocs del món on ha regit o regeix l’horror totalitari del despotisme i la impunitat.
L’obra suscita emoció, commou i estremeix. El relat s’adreça directament a les emocions i als sentiments. A través d’aquests, s’acosta al món de les idees, el coneixement i la raó. Reclama la mirada i la contemplació, mentre deixa en un segon termini el discurs i la paraula.
La banda sonora, del suís José Manuel Pagán (“Aro Tolbukhin”, 2002), ofereix un tema principal que combina cordes clàssiques, flautes, guitarra elèctrica, teclats, oboè i bateria. Les melodies semblen murmuris, laments, planys. Llur intensitat augmenta gradualment. Abunden les notes llargues, lentes, suaus i profundes. Afegeix sons d’ambientació rural, com bels d’ovelles i cabres, l’escainadissa de gallines ponedores, el parrupeig de coloms, piulades d’ocells, tocs de picarol. La fotografia, del mexicà Antonio Riestra, crea composicions esplèndides, que sedueixen i captiven la mirada. Rodada amb la càmera a la mà, hi predominen els escenaris obscurs que es fan més obscurs a mesura que avança el temps. Juxtaposa imatges fugaces, plans de detall (caragol bover, quadern de cal·ligrafia…), plans picats i contrapicats, símbols visuals (de difícil comprensió per als que no coneixen el mitjà rural). Són moltes les representacions que projecta, però totes il·lustren un tema central. Vers el final dedica a Kurosawa i a la pel·lícula que el donà a conèixer a Occident un superb pla contrapicat que posa justament en relació el bosc de “Pa negre” i el de “Rashomon”.
dimecres, 3 de novembre del 2010
Cavaller sense espasa (Mr. Smith Goes to Washington) (1939)
Drama polític i ideològic, realitzat per Frank Capra (1897-1991) i escrit per Sidney Buchman a partir d’una història inèdita, titulada “The Gentleman from Montana”, de Lewis R. Foster. Se roda entre el 3 d’abril i el 7 de juliol de 1939 en escenaris reals de Washington (Union Station, Capitoli, Lincoln Memorial...), escenaris que reprodueixen els reals (Club de Premsa, Hemicicle del Senat, Sala de Comissions...) i en platós de Columbia Studios (Culver City, L.A.), amb un pressupost estimat d’1,5 M USD. Produït pel propi F. Capra per a Columbia, se presenta en públic en sessió de preestrena el 17-X-1939 (Washington). L’acció dramàtica té lloc a una petita localitat de Montana i a Washington D.C. tot al llarg d’uns quants dies.
L’obra està pensada i dirigida com un instrument de defensa i exaltació del sistema democràtic, únic que garanteix les llibertats públiques i privades, mitjançant el govern del poble, pel poble i per al poble, segons paraules de Lincoln. Pensat amb clares intencions pedagògiques i apologètiques, se posiciona contra els règims totalitaris, que tants de defensors tenen un mes i mig després de l’esclat de la IIGM a Europa (1-IX-1939). La pel•lícula és prohibida a Alemanya, Itàlia, Rússia, Portugal i Espanya. En alguns d’aquests països és aleshores delicte castigat amb presó el fet de manifestar opinions contràries al totalitarisme.
Escrita en un to pessimista, àcid i descoratjador, allunyat del vibrant optimisme al qual Capra és addicte, l’obra composa un drama potent, que s’explica com un conte moral dissenyat a la manera de faula popular. Exalta la innocència dels nins, l’autenticitat dels vells ideals, els valors de la natura en estat pur, la bellesa dels paisatges rurals, la força de la senzillesa, el poder de la sinceritat, la capacitat de convicció de la generositat, l’encís de la infància. Enfronta el món alegre i transparent dels nois, amb els seus jocs, afanys, desitjos, accions, ocurrències i preferències, amb el món obscur, opressiu, complicat i corrupte dels grans, que ha perdut la innocència a mans de la cobdícia, l’egoisme, l’ambició i l’absència d’escrúpols.
El protagonista, Jefferson Smith (Stewart), és agent forestal, cap d’exploradors, director de la publicació infantil “Coses de nois”, director de l’orquestra dels Boy Rangers i líder dels nois i noies del poble, que l’estimen amb bogeria. És idealista, innocent, íntegre, honest i valent. Els seus models són Thomas Jefferson, Abraham Lincoln i Daniel Webster. L’heroïna és Clarissa Saunders (Arthur), que encarna la figura de la dona moderna: decidida, independent, intel•ligent i integrada en el món laboral. El malvat és molt més complex i maligne que els models convencionals del cinema fins aleshores. Maneja el poder econòmic, el polític i el mediàtic. Els seus aliats són la corrupció, la manipulació de la veritat, la compra de voluntats i el crim organitzat.
La fotografia, de Joseph Walker (“La dama de Shanghai”) se basa en un treball de càmera que respira transparència, claredat i veritat. Excel·leixen dues escenes nocturnes: la del recorregut per la ciutat en cotxe i la conversa en el Lincoln Memorial. La banda sonora, de Dimitri Tiomkin, ofereix una partitura emotiva que acompanya i reforça els sentiments que Capra crea amb la paraula i la imatge. Afegeix composicions tradicionals, marxes populars i himnes patriòtics, com “Yankee Dodle”, “For He’s a Jolly Good Fellow”, “When Johnny Comes Marching Home” i “Battle Hymn of the Republic”. Pel·lícula deliciosa que, malgrat al pas del temps i alguns anacronismes, conserva la seva vigència, gràcia i interès.
Referències
- Guillermo BALMORI, “Caballero sin espada”, ‘Columbia, los 30 y 40’, pàg. 34-36, Notorious Ediciones, Madrid 2006.
- R. Barton PALMER, “Caballero sin espada”, ‘1.001 películas que hay que ver antes de morir’, pàg. 147, Grijalbo ed., 10ena edició, actualitzada gener 2010, Barcelona 2010.
- Ramon GIRONA, “Caballero sin espada”, ‘Frank Capra’, Càtedra ed., pàg. 256-270, Madrid 2008.
L’obra està pensada i dirigida com un instrument de defensa i exaltació del sistema democràtic, únic que garanteix les llibertats públiques i privades, mitjançant el govern del poble, pel poble i per al poble, segons paraules de Lincoln. Pensat amb clares intencions pedagògiques i apologètiques, se posiciona contra els règims totalitaris, que tants de defensors tenen un mes i mig després de l’esclat de la IIGM a Europa (1-IX-1939). La pel•lícula és prohibida a Alemanya, Itàlia, Rússia, Portugal i Espanya. En alguns d’aquests països és aleshores delicte castigat amb presó el fet de manifestar opinions contràries al totalitarisme.
Escrita en un to pessimista, àcid i descoratjador, allunyat del vibrant optimisme al qual Capra és addicte, l’obra composa un drama potent, que s’explica com un conte moral dissenyat a la manera de faula popular. Exalta la innocència dels nins, l’autenticitat dels vells ideals, els valors de la natura en estat pur, la bellesa dels paisatges rurals, la força de la senzillesa, el poder de la sinceritat, la capacitat de convicció de la generositat, l’encís de la infància. Enfronta el món alegre i transparent dels nois, amb els seus jocs, afanys, desitjos, accions, ocurrències i preferències, amb el món obscur, opressiu, complicat i corrupte dels grans, que ha perdut la innocència a mans de la cobdícia, l’egoisme, l’ambició i l’absència d’escrúpols.
El protagonista, Jefferson Smith (Stewart), és agent forestal, cap d’exploradors, director de la publicació infantil “Coses de nois”, director de l’orquestra dels Boy Rangers i líder dels nois i noies del poble, que l’estimen amb bogeria. És idealista, innocent, íntegre, honest i valent. Els seus models són Thomas Jefferson, Abraham Lincoln i Daniel Webster. L’heroïna és Clarissa Saunders (Arthur), que encarna la figura de la dona moderna: decidida, independent, intel•ligent i integrada en el món laboral. El malvat és molt més complex i maligne que els models convencionals del cinema fins aleshores. Maneja el poder econòmic, el polític i el mediàtic. Els seus aliats són la corrupció, la manipulació de la veritat, la compra de voluntats i el crim organitzat.
La fotografia, de Joseph Walker (“La dama de Shanghai”) se basa en un treball de càmera que respira transparència, claredat i veritat. Excel·leixen dues escenes nocturnes: la del recorregut per la ciutat en cotxe i la conversa en el Lincoln Memorial. La banda sonora, de Dimitri Tiomkin, ofereix una partitura emotiva que acompanya i reforça els sentiments que Capra crea amb la paraula i la imatge. Afegeix composicions tradicionals, marxes populars i himnes patriòtics, com “Yankee Dodle”, “For He’s a Jolly Good Fellow”, “When Johnny Comes Marching Home” i “Battle Hymn of the Republic”. Pel·lícula deliciosa que, malgrat al pas del temps i alguns anacronismes, conserva la seva vigència, gràcia i interès.
Referències
- Guillermo BALMORI, “Caballero sin espada”, ‘Columbia, los 30 y 40’, pàg. 34-36, Notorious Ediciones, Madrid 2006.
- R. Barton PALMER, “Caballero sin espada”, ‘1.001 películas que hay que ver antes de morir’, pàg. 147, Grijalbo ed., 10ena edició, actualitzada gener 2010, Barcelona 2010.
- Ramon GIRONA, “Caballero sin espada”, ‘Frank Capra’, Càtedra ed., pàg. 256-270, Madrid 2008.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)