Pujada al cel (Luis Buñuel, 1951)

Comèdia dramàtica realitzada per Luis Buñuel (1900-1983) a partir del guió escrit per Manuel Altolaguirre, Juan de la Cabada i Luis Buñuel, que desplega un argument de Manuel Altolaguirre i Manuel Reachi, amb diàlegs de Juan de la Cabada i Lilia Solano Galeana. Se roda en escenaris reals de la costa del Pacífic de l’estat de Guerrero (Mèxic) i en els platós dels Estudis Cinematogràfics Tepeyac (Mèxic), amb un pressupost baix i un programa accelerat de rodatge. El film és nominat a la Palma d'Or (millor pel lícula) del Festival de Cannes (França). Produït per Manuel Altolaguirre i María Luisa Gómez Mena per a Produccions Cinematogràfiques Illa, s’estrena el 26-VI-1952 (Mèxic).

L’acció dramàtica té lloc a la localitat costanera de Sanjeronimito, a la població de Petatlán (capital del municipi del mateix nom) i en el trajecte per carretera entre la primera i la segona, al llarg de tres o quatre dies. Oliverio Grajales (Márquez), després de casar-se segons els costums del lloc amb Albina (González), se’n va a Petatlán (Guerrero) amb autobús per requerir els serveis professionals del notari que reclama la seva mare, la Sra. Esther. El relat es desenvolupa amb l’ajuda de la veu en "off" del narrador i aborda, entre d’altres temes, el de les temptacions que Eva planteja a Adam al Paradís Terrenal, el viatge a la recerca de la salvació (versió del viatge a la Terra Promesa) i el del mite d’Eros i Tánatos o, el que és el mateix, entre l’amor i la mort. El relat s’assenta sobre una estructura itinerant que permet encadenar amb naturalitat fets diversos, situacions diferents i imprevistos.

És una de les pel lícules pròpies per les quals Buñuel sent especial afecte, possiblement pel pes que hi tenen els aspectes populars. Els personatges són éssers reals, senzills i corrents, extrets d’una regió profunda i aïllada de Mèxic, es comporten amb espontaneïtat i ingenuïtat, fan ús d’un llenguatge ric en expressions col loquials i localismes, es mostren tal com són sense pretensions i sense artificis. Buñuel s’ho passa molt bé dirigint l’obra i improvisant sobre la marxa la supressió d’algunes escenes del guió per manca de pressupost o substituint-les per unes altres més senzilles i més properes al seu món interior, com la de la nena que viatja en l’autocar.

L’obra conté les escenes oníriques de rigor, pròpies d’un Buñuel en un moment d’esplèndida maduresa i plenitud de facultats creatives. En una d’elles posa amb relació la poma d’Eva, la mare, l’esposa i l’amant, en el marc d’una visió de gran interès i de notable penetració psicològica. D’altra part, no hi manca la presència d’un nombre elevat d’animals, exponents de la irracionalitat que habita a l'univers dels éssers humans. Es veuen ovelles, cabres, bous, gallines, etc.

No falten situacions tan pròpies de l’imaginari de Buñuel com la núvia vestida de blanc, els nens, el petó, el banquet, el cementiri, el taüt, la mort, el naixement d’un nen, la tempesta, etc. Juntament amb "La il·lusió viatja amb tramvia" i "El riu i la mort", el film que comentem fa part del que alguns anomenen la trilogia costumista de Buñuel.

La banda sonora, de Gonzalo Pittaluga ("Els oblidats", 1950), aporta un conjunt de composicions variades, ben adaptades als diversos escenaris. Se senten passatges fúnebres, festius, patètics, lírics, populars, etc. Com a música afegida incorpora una cançó tradicional ("La mañanitas") i una composició recent, que canta la maca Raquel ("La sanmarqueña"). La fotografia, d’Alex Phillips, en B/N, comença amb un superb moviment descendent de càmera que posa amb relació el cel i la localitat de l’acció. Afegeix un discurs visual versàtil, que suma travellings, escombrats, imatges del mar, perspectives paisatgístiques, etc. Reprodueix amb tendresa i simpatia contagiosa imatges del rostre dels personatges que habiten el film.

L’obra constitueix un bon exemple del cinema popular que fa Buñuel a Mèxic. En aquest cas hi afegeix un toc lleugerament eròtic que li aporta vibració i brillantesa. Hi afegeix un encertat component genèric de tensió i de sentiments d’amenaça.