El triomf de la voluntat (Leni Riefenstahl, 1935)

Llargmetratge de propaganda política realitzat per la directora alemanya Leni Riefenstahl (1902-2003) ("Olympia", 1938) per encàrrec de Hitler. El guió, de L. Riefenstahl i Walter Ruthmann, resumeix els actes, les desfilades, els parlaments i les demostracions que es fan amb motiu de la celebració a Nuremberg (Bavaria, Alemanya) en el marc del VI Congrés del Partit Nacional Socialista el setembre de 1935. Produït per Leni Riefensatahl per a Leni Riefenstahl-Produktion, s’estrena el 28-III-1935 (Alemanya).

L'acció té lloc a Nuremberg del 5 al 10 de setembre de 1934. El protagonista principal és Adolf Hitler. Són protagonistes els alts jerarques nazis: Martin Bormann, Josef Göbbels, Herman Goering, Rudolf Hess, Heinrich Himmler, etc. També són protagonistes els 52.000 militants del partit nazi que participen en les manifestacions amb uniformes paramilitars i la població civil de Nuremberg que assisteix des dels carrers o des de les finestres de les façanes a les desfilades, a les parades militars i als altres actes públics que tenen lloc en els carrers de la ciutat.

El film constitueix un discurs d’exaltació de Hitler, la ideologia nazi, el militarisme i els governs totalitaris. Ho fa amb l’ajuda dels artificis de so, il luminació, composició, perspectiva, filmació i muntatge que la realitzadora té a l’abast. Disposa d’un equip professional de 120 tècnics, 30 càmeres, nombroses grues, rails i jocs de cables elevats que permeten preses a 40 m d’altura. Amb aquests mitjans i el seu treball, preparació i talent, la realitzadora construeix una narració visual que avança a un ritme intens, similar al dels himnes patriòtics que se canten, amb una combinació molt imaginativa i variada de travellings d’avanç, retrocés i laterals, lents i ràpids, escombrats, contrallums, plànols generals, preses zenitals, filmacions circulars al voltant del personatge central, fosos, imatges subjectives, plans inferiors, superposició d’imatges, etc. No només hi ha riquesa de mitjans i solucions tècniques, l’obra és plena d’imaginació, inventiva i talent. Sobre aquesta base la cinta constitueix un recital variat i molt dinàmic d’imatges seductores. El film em sembla que decau cap al final a causa de la fatiga que produeixen les reiteracions de la desfilada davant un Hitler que és canceller des de gener de 1933 i president d’Alemanya amb el títol de Führer des la recent defunció (2-VIII-1934) del president alemany, Paul von Hindenburg (1847-1934).

Les desfilades i parades dels membres del partit nazi no són militars, sinó explícitament paramilitars. Els que desfilen no porten armes, sinó només motxilles, pics, pales, etc. La manera de sostenir els pics i les pales recorda, i alhora evoca, els fusells absents. No és casual la inclusió d’un canó de salves. Les imatges de l’àguila corresponen al símbol imperial d’Alemanya, no són un símbol nazi.

El film desborda els límits del gènere documental. El seu propòsit no consisteix tant a recordar uns fets del passat filmats en directe, com a exaltar un líder, una ideologia i un partit. Compleix la seva comesa amb singular eficàcia. L’arribada del líder des del cel en avió, en companyia de Bormann i Hess, suggereix la seva condició de personatge superior, investit de poders altíssims. Els reiterats moviments de càmera que relacionen la imatge del líder amb els aplaudiments fervorosos de la gent parlen de la seva popularitat, acceptació i credibilitat. Les desfilades i la gran parada en formació constitueixen una demostració de força que, en el seu moment, no estava exempta de connotacions desafiadores i amenaçadores, potenciades i immortalitzades mitjançant la seva translació al cinema.

Resulten esfereïdores les referències verbals a la pau per part d’una maquinària que s’aixecava i mobilitzava per donar pas a la IIGM, la guerra més sagnant, mortífera i atroç de la història. Causen vertigen les referències sobreenteses, però prou clares des de la perspectiva actual, als jueus destinats a l’extermini. Causen calfreds les propostes que es formulen sobre la supressió de les ideologies diferents a la nazi. Fan mal els nivells d’hipocresia i cinisme dels dirigents nazis el 1934.

La banda sonora, d’Herbert Windt, aporta composicions d’aires marcials, que transformen les imatges de tal manera que molts espectadors veuen en elles desfilades militars de soldats armats, disposats a imposar les consignes dels seus jerarques. Afegeix himnes nazis, algunes cançons tradicionals i talls de Richard Wagner, el músic més admirat per Hitler.

El film constitueix una obra de gran cinema, que mereix ser vista i analitzada amb calma i esperit crític. Constitueix un exponent emblemàtic del fet que l’art pot ser posat al servei de la mentida, l’engan i el frau.