Sisè llargmetratge del realitzador Zhang Yimou (Xian, Xina, 1951). El guió, de Lu Wei i You Hua, adapta la novel·la “Huozhe” (1992), la segona del jove escriptor Yu Hua (Hangzhou, Xina, 1960). Se roda en escenaris naturals de Xina i en estudi. Nominat a la Palma d’or (Cannes), guanya el Premi al millor actor (Ge You), el Gran Premi del Jurat i el Premi del Jurat Ecumènic. Guanya, a més, el Bafta al millor film en llengua no anglesa. Produït per Fu-Sheng Chiu, Funhong Kow i Christophe Tseng per a Era Internacional i Shanghai Film Studios, se projecta per primera vegada en públic el 18-V-1994 (Festival de Cannes).
L’acció dramàtica té lloc a Xina entre els primers anys 40 i els 70 del XX. La localització principal és una ciutat entre mitjana i petita, no determinada, en la qual se parla el mandarí. Xu Fugui (Ge You), addicte als escacs i poc afeccionat al treball, està casat amb Xu Jiazheng (Gong Li). Són pares d’una noia, Xu Fengxia (Tianchi Lui), sord-muda a causa d’una malaltia, i d’un noi menor, Xu Youqing (Deng Fei). La família afronta els canvis, les desventures i les alegries que els ofereix la vida a través de tres grans etapes de la història del país: els darrers anys de la Guerra Civil (1927-1950), el Gran Salt Endavant (1950-60) i la Revolució Cultural (1966-69). Se relacionen amb l’alcalde de la ciutat o cap de districte (Ben Niu), amb el jove Wan Erxi (Wu Jiang), Chunsheng (Tao Guo) i altres. Fugui és ingenu, senzill, fràgil i insegur. Treballa com a cantant d’un grup de teatre de titelles tradicionals. La seva esposa és forta, animosa, amorosa, resistent al sofriment i tolerant. Ella és l’espina dorsal de la família.
El film suma drama, melodrama, comèdia i anàlisi històrica. Desplega un relat centrat en la quotidianeitat d’una família corrent, sense importància i sense relleu social, insignificant, humil i pràcticament desconeguda, dedicada a treballar en allò que pot o en allò que li manen. Tant els personatges principals, com el grup familiar, experimenten al llarg dels anys canvis importants. La implantació del règim comunista, la supressió de tasques domèstiques, la incorporació de la dona al treball, l’assumpció per ella de tasques dures i que exigeixen esforç físic, la proliferació de menjadors comunitaris, les tasques col·lectives planificades, les directrius centralitzades sobre la producció orientada a la industrialització i, dins d’aquesta, la producció d’acer a partir de ferralla i útils de tota casta. Anys després la Revolució Cultural i les seves seqüeles imposen nous canvis i noves ruptures, com la prohibició de les representacions del teatre de titelles i cançons tradicionals antigues, depuracions personals, etc. Als canvis externs s’afegeixen les incidències pròpies de la vida de família, amb satisfaccions, disgustos, motius de gaudi, esperances i alegries.
La narració se desplega de manera senzilla, sense exageracions, amb sobrietat, contenció i equilibri. L’espectador sent properes les preocupacions i inquietuds dels Xu, que fa seves i comparteix. S’emociona amb la seva lluita per la vida i s’enamora de l’esperit de resistència i de resignada acceptació de les normes que els imposen i que els afecten més del que sembla. No les entenen i no veuen el sentit o la manca de sentit que tenen des d’un punt de vista general, desconegut per a ells i allunyat de les seves possibilitats d’interiorització. El recorregut per la vida en una etapa complicada, turbulenta i dura, planteja interrogants i suggerències. Els temes que s’evoquen són el significat dels tombs que fa la vida, el pas del temps, l’envelliment, el que aporten i lleven els dies, el record dels éssers estimats que han mort, l’oblit, la capacitat de resistència, les propostes sobre la necessitat de deixar de banda el passat, l’enyor, l’afecte, l’estimació i l’amor humà.
El relat esdevé irònic i mordaç en la descripció d’algunes incidències de la Revolució Cultural i la seva aplicació en centres de treball, hospitals, universitats, etc. La ironia se tenyeix de patetisme en les referències a les depuracions de càrrecs públics i les seves conseqüències humanes i familiars. No manca ironia en el tractament ràpid del culte a la personalitat de dirigents, com el dedicat a Mao Tse Tung. L’obra conté escenes memorables, com la de l’Exèrcit Roig avançant pel coster d’una muntanya, les representacions del teatre de titelles, el trasllat del metge a l’hospital, la fotografia de boda, l’escena de l’hospital i altres. Les interpretacions dels dos protagonistes són convincents i entranyables. Gong Li, aleshores companya sentimental del realitzador, lliura un treball ben matisat i sensible, que captiva i emociona. You Ge mereix de sobres el Premi que rep a Cannes. El film acusa influències diverses, entre elles la de la trilogia de “Pater Panchali” (Satyajit Ray, 1955) i possiblement d’altres.
La banda sonora, de Zhao Jiping (“La llanterna roja”, 1991), ofereix una partitura d’acompanyament que combina passatges intimistes, dramàtics i festius, que fan un conjunt colorista i eficaç. La fotografia, de Lu Jua (“La joia de Shanghai”, 1995), deixa de banda les inquietuds esteticistes, per centrar l’esforç en una composició austera, sòbria i realista, no exempta de sentit poètic, que aporta suggerències visuals rellevants. Alguna d’elles és tan significativa i tan eloqüent com el pla desolador (cadires abandonades, local buit...) que emmarca la figura del protagonista quan rep dels veïns i companys una notícia no desitjada. Abunda l’ús de colors càlids, sobretot rojos i granats, i escassegen els freds, en especial els blaus. Com a conseqüència d’això, el cromatisme general és predominantment càlid i els contrastos s’obtenen amb colors neutres (grisos, blancs, negres, marrons i cremes).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada