Paradise Now (2005)

Film del realitzador palestí Hany Abu-Assad (Nazaret, 1961). El guió, escrit pel propi realitzador amb la col·laboració de Bero Beyer i Pierre Hedgson, se basa en una història de ficció inspirada lliurement en fets reals. Se roda a Nablus, Natzaret i rodalies (Cisjordània, Israel) i a Tel Aviv (Israel). Tant les escenes exteriors com les d’interior se roden “in situ”, la qual cosa provoca molèsties, interferències i interrupcions de l’entorn, que motiven la fatiga de l’equip de rodatge i l’abandó d’alguns dels seus components. Guanya el premio “Blue Angel” del Festival de Berlin (film europeu) i és nominat a un Oscar (film en llengua no anglesa). Produït per Bero Beyer per a Augustus Film, Razor Film, Lumen Film i France Cinéma, se projecta per primera vegada en públic el 14-II-2005 (Festival Berlin).

L’acció dramàtica té lloc a Nablus i rodalies i a Tel Aviv durant dos dies de 2004. Saíd (Nahef) i Khamal (Suliman) són amics de la infantesa i treballen en el mateix taller de reparació de cotxes. Ambdós tenen entre 17 i 18 anys i comparteixen treball i lleure. Fan part dels 3 milions de persones que resideixen en els Territoris Palestins. Conserven records infantils i familiars de la primera intifada (1987-93) i se troben en la fase final de la segona intifada, o intifada d’Al-Aqsa (2000-febrer de 2005). Durant aquesta s’organitzen els primers atemptats suïcides contra la població civil d’Israel.

El film suma drama, thriller i terrorisme. Explora amb afanys d’objectivitat i neutralitat la situació de la població palestina de Cisjordània i de la franja de Gasa. Ho fa des d’el punt de vista de dos joves criats a Nablus, que han crescut a la ciutat i que coneixen només per referències la situació anterior a 1947. L’ambient que se viu a Cisjordània, les limitacions de moviments de la població, els controls militars d’entrada i sortida del territori d’Israel, la precarietat dels serveis públics i de les condicions generals de vida, les diferències entre el que el visitant veu a Nablus i a Tel Aviv, etc., són observats amb una mirada que vol ser equilibrada i objectiva.

La narració és realista: els carrers descuidats, el camp poblat d’escombraries, les imatges de misèria, el deteriorament de les façanes i de l’interior dels habitatges, les arquitectures simples i arcaiques, el mal estat de conservació dels pocs cotxes que circulen, la manca de serveis públics, porten als ulls de l’espectador una descripció veraç i torbadora. En el context econòmic i social observat, el descontentament, la insatisfacció, la rebel·lia i l’aixecament (intifada) col·lectiu resulten explicables. Tampoc no sorprèn que en aquest escenari bategui un moviment soterrani de reivindicació, que des de fa poc practica una nova forma de lluita: els atemptats suïcides contra la població civil d’Israel.

El film analitza els processos de reclutament, els mètodes d’instrucció, les tècniques de motivació i animació dels elegits i els sistemes de resposta davant alarmes de falles, errors i fracassos. Arribats a aquest punt, és interessant observar l’ús que se fa de referències ideològiques, religioses i històriques; la manipulació que s’imposa gràcies a la ignorància i la manca de capacitat crítica dels kamikazes i l’aprofitament de la pressió col·lectiva i de suposats compromisos personals. Se escolten consignes, frases fetes, conceptes rebregats, elogis i afalagaments interessats, promeses vanes i conceptes esquemàtics per condicionar l’ànim sense passar pel tamís de la raó i la reflexió. Les manifestacions dels líders incorporen elements de fanatisme religiós i polític, autoritarisme, etnocentrisme, xenofòbia, set de venjança, exaltació de la violència, desesperació, ceguesa, intransigència, etc. La proposta d’explicació o explicacions pot semblar versemblant, convincent o rebutjable, però no vana. Davant d’ella l’espectador haurà de reaccionar aportant valoracions subjectives i raons personals.

La part més important del relat s’inicia quan, sense paraules i fent ús només d’imatges, s’afegeixen a les possibles raons generales altres de caràcter intimista. A través de la mirada, l’expressió corporal continguda, l’atmosfera que se respira i la pulsació emocional que l’acompanya, etc., se formula un esbós de les possibles raons interiors i subjectives de l’eventual suïcida, quan encara és lliure de decidir sobre els seus dubtes i indecisions. Diversos plans excepcionals porten la mirada als seus ulls i a través d’ells a allò que veu, sent i pensa. Malgrat la seriositat dels fets, no manquen a la cinta incidències d’humor, espaiades però efectives.

La projecció deixa en suspens algunes idees difoses i soltes, no formulades de manera concreta i explícita, que semblen referides a la inutilitat de la violència, als cercles viciosos perversos que se mouen al seu entorn, al valor de la pau, a la major raó del pacifisme davant l'absurd del bel·licisme, a la inacceptabilitat inqüestionable del terrorisme, al valor de la tolerància i la solidaritat, als errors del fanatisme, a les precaucions que s’han de manejar davant les falses aparences de noves formes, intolerables, de fascisme, etc.

La banda sonora, de Jina Sumedi, recull melodies, cançons, càntics i himnes palestins, que acompanyen l’acció amb sobrietat i contenció. La fotografia, d’Antoine Hérbelé, realista i posta al servei d’una narració sincera, aporta plans de gran força emocional, propis d’un cinema ric en habilitats narratives.


Referències

- Steven Jay SCHNEIDER (coord.), “Paradise Now”, ‘1.001 películas que hay que ver...’, Grijalbo ed., pàg. 919, Barcelona 2010 (10ena edició, actualitzada).
- José Enrique MONTERDE, “Paradise Now”, ‘Dirigido por’, núm. 349, pàg. 20, octubre 2005.