Film del realitzador britànic Danny Boyle (“Tainspotting”, 1996) (Radcliffe, Anglaterra, 1956) i de la realitzadora índia Loveleen Tandan. El guió, de Simon Beaufoy (“Full Monty”, 1997), adapta lliurement la novel·la “Q and A” (2006), de Vikas Swarup. Es roda en escenaris naturals de Bombai (barriades de Juhu, Dharavi i altres), Agra i altres ciutats i en els platós de ND Studios Kerjat Maharashtra (Índia), amb un pressupost estimat de 15 M USD. Guanya 8 Oscar (pel·lícula, director, fotografia, muntatge, banda sonora, cançó original, so i guió adaptat). Produït per Christian Colson per a Celador Films, Film4 i Pathé Pictures, es projecta per primera vegada en públic el 30-VIII-2008 (Festival de Telluride, Colorado, EEUU).
L’acció dramàtica té lloc entre 2000 i 2008 a Bombai i altres localitats de l’Índia. Jamal Malik (Khedekar) i el seu germà Salim (Ismael, Mattel), de 8 i 10 anys en 2000, viuen en el suburbi de Juhu, de Bombai, ocupat per barraques míseres, sense aigua corrent, electricitat, clavegueram i altres serveis bàsics. Resten orfes en morir sa mare (Choudhary) a causa dels cops que rep d’un grup de provocadors violents hindús que entren a la zona musulmana del poblat amb pals i garrots. Entaulen amistat amb una noia òrfena, Latika, que viu en el carrer (Ali). En 2008 Jamal (Patel), de 18 anys, es fa famós en participar a un ”Quiz Show” de TV, de gran audiència. Jamal és bondadós, pacífic i generós. Per sobreviure comet furts, enganya i estafa. Salim és egoista i violent. Li apassionen les armes de foc i li interessen més del compte els diners. Roba, enganya, estafa i és deslleial amb el germà. Latika (Pinto) se converteix en una dona atractiva i ben plantada.
El film suma drama, història d’amor, aventures, acció, pobresa, anàlisi social i música. La narració se desplega a un ritme intens; la visualitat és colorista i atractiva; el relat destil·la sinceritat i frescor; la historia és senzilla i commovedora; abunden els tocs d’humor; el suspens i la tensió segueixen una corba ascendent administrada amb habilitat. En el seu conjunt, la cinta respira aires de festa i optimisme. Es distribueix en tres temps narratius: el del plató de TV, el dels flashbacks i el d’un interrogatori policíac a càrrec d’agents de Bombay. Les diferències visuals dels tres escenaris ajuden a l’espectador a situar-se alternativament en cada un d’ells i a participar dels ambients diferenciats que els caracteritzen. En el plató se respira tensió, mentre Jamal s’enfronta a preguntes cada vegada més difícils i a un joc endimoniat de doblar el premi o perdre-ho tot. Les dependències policíaques es veuen saturades d’incertesa i del rebuig que provoquen els abusos i la brutalitat del sergent Srinivas (Shukla). En els escenaris exteriors es respiren aires enrarits per les manifestacions de pobresa extrema, misèria, assassinats, estafes i explotació de menors.
L’edat dels nois avança en l’àmbit dels flashbacks, que defineixen tres moments de les seves vides: la infància, l’adolescència i la joventut. Les tres etapes s’identifiquen amb facilitat. A la manera d’una faula o conte, el film parla d’amor vertader, somnis de felicitat, segones oportunitats, perseverància i esforç, confiança en un mateix, atzar, destí, sort, astúcia, alegria de viure i èxit basat en la veritat i la honestedat. Explica, també, els efectes de la misèria, la realitat abominable de la violència gratuïta, la presència ominosa del crim organitzat, l’existència de nois i noies sense família i sense sostre, etc.
Són escenes destacades la del noi cegat perquè augmenti la seva recaptació diària com a captaire, la tancada de Jamal en la latrina, la persecució de 12 minuts pel suburbi de Dharavi (la preferida del director), els nois i noies a les ordres d’un patró que els explota, la visita guiada al Taj Mahal de dos turistes americans, el ball final, etc.
La pel·lícula s’ha de mirar com si fos una paràbola de dos germans amb interessos comuns, enfrontats per les seves diferents actituds davant la vida. Té punts d’inversemblança, com tota narració de proverbis, contes, faules, mites o llegendes. No cau en el sentimentalisme ni en l’ensopiment. Mostra els fets des de la distància, sense implicar-s’hi i sense fer moralismes anacrònics. No proposa canvis en les causes que generen pobresa, misèria, injustícia social i violència. Planteja l’essència del relat com un episodi de la lluita inveterada entre el bé i el mal, encarnats en les figures dels dos germans. Proposa que les causes d’alegria i felicitat són més grans, més poderoses i més duradores que les de dolor i aflicció. Hi ha qui la té en poca estima perquè considera que és dolça. És cert: no negaré que hi ha una certa dosi de sucre, però també hi ha sal, mostassa, canyella, pebre coent i llimona. La suma de tot això fa un conjunt complex en el qual la barreja de sabors és el que s'ha de valorar.
La banda sonora, de A. R. Rahman (“Elizabeth: l’edat d’or”, Kapur, 2007), aporta unes 17 entrades que ofereixen ritmes de música disc dels anys 70, guarnits amb tocs hindús. Inclou temes dramàtics (“Riot”) i lírics (“Latika’s Theme”). Afegeix vàries cançons, de les que destaquen “Jai Ho” (guanyadora de l'Óscar) i “O Saya” (nominada a l’Óscar). La fotografia, d’Anthony Dod Mantle (“Manderlay”, Trier, 2005), en color, desplega una gran força visual i ofereix una admirable riquesa de colors i combinacions de formes. Alguns diuen que és poc cinematrogràfica. Tal vegada, però a mi em sembla el contrari: és efectista, vistosa, lluminosa, realista i colpidora. Encadena plans breus que creen un ritme intens. Mostra amb sentit documentalista els barris de barraques, els nous barris d’habitatges barats en construcció i meravelles com el Taj Mahal (1631-54). No evita imatges irritants com les manifestacions de violència gratuïta, assassinats amb trets a boca de canó, l'acumulació de brutícia als afores de Bombai, etc. Contagia sentiments d'alegria i de festa. També, de vertígen, esverament, rebuig, irritació, dolor, misteri i suspens.
Bibliografia
- Karen Krizanovich, “Slumdog Millionaire”, ‘1.001 películas que hay que ver ...’, Grijalbo ed., Barcelona 2010 (edició 10ena, actualitzada).
- Miguel A. DELGADO, “Slumdog Millionaire”, labutaca.net, febrer 2009.
- José ARCE, “Slumdog Millionaire”, labutaca.net, febrer 2009.
- Antonio José NAVARRO, “Jugando amb el destino”, ‘Dirigido por’, núm. 386, febrer 2009.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada