El curiós cas de Benjamin Button (2008)

Singular film del realitzador nord-americà David Fincher (Colorado, 1962) (“Seven”, 1995). El guió, d’Eric Roth (“Forrest Gump”, 1994), desplega una història del propi Eric Roth i de Robin Swicord, inspirada en el relat breu “The Curious Case of Benjamin Button” (1921), de Francis Scott Fitzgerald. Se roda en escenaris reals de Louisiana (Nova Orleans), L.A., Cambodia, Índia i Illes Verges i en els platós de la Cité du Cinéma (Montreal, Canadà). Nominat a 13 Oscar, en guanya 3 (direcció artística, maquillatge i efectes visuals). Produït per Kathleen Kennedy, Frank Marshall i Cean Chaffin per a Warner i Paramount, se projecta per primera vegada en públic el 10-XII-2008 (Sidney).

L’acció dramàtica té lloc entre l’11-XI-1921 (final IGM) i agost de 2005 (arribada de l’huracà Katrina a Nova Orleans), en Nova Orleans, NY, costa oriental dels EUA, Rússia, Cambodia i Índia. Benjamin Button (Pitt), fill de Thomas Button (Flemyng) i de la seva esposa, és abandonat en les escales d’accés a un asil d’ancians poc després de la mort de la mare a causa del part. Neix amb l’aspecte d’un ancià de 85 anys i amb els símptomes de senectut propis d’aquesta edat. El pas del temps posa de manifest que Benjamin rejoveneix poc a poc. Als 10 anys coneix Daisy (Blanchett), de 5 anys. Tot al llarg de la vida escriu un diari que llega (2003 c.) a Daisy. Carolina (Ormond), filla de Daisy, llegeix (2005) el diari a sa mare, postrada al llit en un hospital de Nova Orleans.

El film suma drama, fantasia, misteri i història d’amor. La narració es planteja com un llarg flashback, amb algunes seqüències intercalades de la lectura a l’hospital. El relat, contat des del punt de vista de l’autor i protagonista del diari, se presenta construït amb senzillesa, naturalitat i gairebé sense guarniments superflus. El ritme és pausat, com correspon a la lectura d’un text escrit. A la manera d’un conte, se divideix en episodis juxtaposats, units solament per la presència de Benjamin. L’explicació dels fets destil·la lirisme, tendresa i encís. La cinta, tècnicament impecable, és captivadora i absorbent. Contribueixen a això la pulcritud del relat, l’atenció que presta als sentiments sincers dels actors i la força imaginativa que desplega. Visualment atractiva i emocionalment densa, no conté efectes destinats a enlluernar o atordir l’espectador. El realitzador imprimeix a la narració una admirable fluïdesa i una gran potència expressiva, que se manté, amb escasses oscil·lacions, al llarg del metratge.

Els fets estan construïts amb habilitat, contenen nombrosos detalls significatius i aporten, llevades excepcions, informació rellevant per a l’espectador. El relat incorpora les concepcions tràgiques del realitzador sobre el món, la vida i les persones. D’aquí que la història estigui impregnada de malenconia, tristesa i un hàlit de desesperança gens complaent i incompatible amb consells morals anacrònics.

El film se serveix de símbols i d’elements simbòlics, com el rellotge (pas del temps), el colibrí (esperit animós i emprenedor del capità Mike Clark), els botons (persones limitades i egoistes), les figures de papallona del ball de Daisy a Central Park (inconstància i frivolitat), etc.

Els temes que s’aborden són nombrosos. Es parla de la vida i de les oportunitats que dóna. Es parla de la mort, el caràcter efímer de la vida, l’envelliment, la progressiva disminució de les facultats a partir de la maduresa, la pèrdua de persones estimades, l’enyor. Es parla del temps que passa inexorablement i sense pausa, del temps que tot ho devora i consumeix. Es parla de les persones diferents; de l’aprenentatge i la soledat. Es parla de l’atzar, el destí i la casualitat.

La pel·lícula elogia la fantasia i proclama la necessitat d’integrar-la a la vida. Parla de l’amor, l’amor vertader, la plenitud afectiva i emocional; de la fragilitat de les esperances futures i de la vida com a experiència reconfortant, única i imprevisible. Parla de la necessitat de l’amor de parella, la seva força i la seva eficàcia com a font de plenitud personal i d’enriquiment compartit. Proposa analitzar com és el món en realitat i com convé administrar la pròpia vida. Anima a aprofitar les satisfaccions que s’obtenen del treball, el sexe, l’amistat i les relacions humanes.

Són escenes per a el record la inauguració del rellotge de l’Estació Central de NY, la topada de la barca remolc amb el submarí alemany a alta mar, la construcció del rellotge del Sr. Gateau (Koteas), l’amor furtiu d’Elizabeth Abbot (Swinton), l’estada a Nova Orleans de Ben i Daisy (anys 60), la substitució del rellotge mecànic pel digital, l’entrevista de Ben i Daisy a l’hospital, etc.

La banda sonora, d’Alexander Desplat (“Julie i Júlia”, Ephron, 2009), ofereix una partitura de 25 talls que dóna lloc a nombroses entrades, algunes molt breus. La música combina passatges lírics, moments íntims i talls dramàtics. Com a música afegida adapta fragments de composicions tradicionals (“When the Saints Go Marching In”...), clàssiques (Chopin, Schubert, Schumann...), populars de diverses èpoques (The Platters, The Beatles...), operístiques (Wagner) i romàntiques (“I Love You”, de Lee Bernstein). La fotografia, de Claudio Miranda (“Tron Legacy”, Kisinski, 2010), construeix imatges que reforcen el realisme màgic del film. Crea encadenats de gran força emotiva (Nova Orleans) o d’obscurs presagis (Rússia). Se serveix de travellings d’allunyament de gran lirisme (classe de piano), moviments suaus de camera i aproximacions superbes (traster).


Bibliografia

- Arturo José NAVARRO, “El lado oscuro del americana”, ‘Dirigido por’, núm. 386, pàg. 34-37, febrer 2009.
- Karen KRIZANOVICH, “El curioso caso ...”, “1.001 películas que hay que ver ...’, pàg. 940-941, Grijalbo ed., Barcelona 2010 (10ena edició, actualitzada)