Aixeca't, amor meu (1940)

Film de Mitchell Leisen (1899-1972), un dels disset que realitza en els seus anys de plenitud (1937-47). El guió, de Charles Brackett i Billy Wilder, explica una història original de Benjamin Glazer i Hans Székely (John S. Toldy), adaptada per Jacques Théry. Se roda en els platós de Paramount Studios (Hollywood), llevat d’algunes filmacions en escenaris naturals de la costa de Califòrnia i dels voltants de Burgos. Nominat a 4 Oscar, en guanya un (argument original). Produït per Arthur Hornblow per a Paramount, s’estrena el 16-X-1940 (EEUU).

L’acció dramàtica, que s’estén tot al llarg d’un any (juliol 1939-juliol 1940), té lloc en el penal de Burgos, Paris, a bord del transatlàntic S.S. Athenia i la costa oriental d’Irlanda. Augusta “Gusto” Nash (Colbert) és una jove periodista amb ambició de progressar professionalment. Aconsegueix amb enganys que les autoritats espanyoles indultin un ciutadà nord-americà condemnat a mort, el pilot de les Brigades Internacionals Tom Martin (Milland). Ella és d’esperit fort, decidida i independent, d’acord amb el model de dona que admira Leisen. És petita d’estatura, elegant, eixerida i d’ulls molt expressius. Ell ha treballat com a pilot en l’aviació comercial, acrobàtica i militar. En aquesta ha demostrat perícia i eficàcia: ha tomat 12 avions enemics. És idealista, enemic de les dictadures i defensor de la llibertat.

El film suma comèdia, drama, història d’amor, guerra i aventures. No s’estrena a Espanya a causa de la censura, que no admet les crítiques al règim franquista de la primera part. Els diàlegs són rics en ironia, sarcasme i mordacitat. Fa ús de bufonades (cops en la cap amb un gerro esquerdat, amb una bossa...). Afegeix burles ostentoses de dirigents nazis, algun dels quals compara amb rosegadors, i de la salutació nazi. Explica en to crític extravagàncies, manies i obsessions de personatges públics (prohibició a les dones de dur els llavis pintats) i fòbies (número 13). Proposa pràctiques absurdes que impliquen burles als costums americans i francesos (estranys còctels de xampany amb crema de menta). Entre bromes i veres demostra l’afecció dels guionistes i del film al cinema (“El cinema és el cel, el paradís”), els seus actors de moda (Clark Gable, Dorothy Lamour...) i personatges de ficció (Flash Gordon). Sense deixar el to irònic, elogia la música dels grans compositors (“La flauta màgica”, de Mozart), la popular i de ball (“No hi ha res com els sentiments que provoca una cançó”). Se burla dels títols acaramel•lats i cursis de les cançons de moda (“Amant dels meus somnis”, “Cherie”...).

Fa befa mitjançant imatges de la buidor de les converses de la gent elegant. Se’n riu de les burles dels altres (la de Lord Kettlebrook). Recorre a les confusions i als malentesos. No oblida les referències subtils al sexe, a l’amor d’ocasió, al desig i a l’aventura amorosa. Incorpora mitjançant trets ràpids i el·líptics situacions de lluita de sexes de les quals l’home en sol sortir malparat. No manquen referències iròniques a la cuina francesa i a alguns de seus plats més populars (“crepes suzette”).

No falten les persecucions vertiginoses de cotxes, tan del gust de Billy Wilder. Les acompanya d’una persecució, no tan ben aconseguida, d’avions en vol. Acusa el govern nord-americà d’imprudència i manca de decisió. Reclama la intervenció directa i ràpida del país en la IIGM. Acusa els alemanys de criminals de guerra. No ho diu amb paraules: recorda l’acció criminal de l’enfonsament (3-IX-1939) d’un buc civil i desarmat de passatgers. A causa de l’incident moriren 98 persones. Fou el primer vaixell enfonsat durant la IIGM.

Digne de destacar és el treball de Leisen, que condueix el film amb elegància, subtilesa i ambigüitats que deixen obertes les interpretacions al judici més o menys maliciós de l’espectador. Aconsegueix una difícil combinació de comèdia i drama, en la qual abunda l’humor en un marc dominat per la presència permanent de l’amenaça de guerra. Afegeix pinzellades fantàstiques, com l’evocació del París de les llums i la conversa de la parella protagonista en el bosc de Compiegne. Excel•lent interpretació de Colbert, acompanyada d’un digne, per bé que un poc distant, Ray Milland. El vestits i capells de Colbert presenten la darrera moda del moment. La pel·lícula, obra de nombrosos col·laboradors i poc coneguda a Espanya, resulta entretinguda, divertida i entranyable.

Són escenes per al record la conversa de Tom amb el confessor franciscà, l’espera de Tom en el bar Magenta, la visita de Phillips a Augusta en l’habitació de l’hotel, la seqüència del bosc i altres.

La banda sonora, de Victor Young, ofereix una partitura que suma melodies ambientals, fragments lúdics, talls alegres i passatges dramàtics. Convida l’espectador a taral•lejar o cantar amb Claudette Colbert la cançó (“Dream Lover”), estrenada i posada de moda per Lubitsch en “La desfilada de l’amor” (1929). Sona un llarg passatge de la cançó “Perfídia”, publicada el 1939 i popularitzada per Xavier Cugat, que es torna a escoltar a “Casablanca”. El “Main Tittle” és de Friedrich Hollander i alguns fragments de la música addicional són de Leo Shuken. La fotografia, de Charles Lang (“Trobada a Paris”, Quine, 1964), en B/N, ofereix moviments de càmera precisos i oportuns, que fan un emocionant desplaçament descendent de grua en el pati interior del penal de Burgos. Afegeix en transparències filmacions breus del paisatge exterior de les proximitats de Burgos i de la mola del Castell de Burgos.


Bibliografia

- Juan Carlos VIZCAÍNO MARTÍNEZ, “Arise, My Love”, libreto del DVD, 32 pàgs. Notorious ed., Madrid 2010.
_ Augusto M. TORRES, “Adelante, mi amor”, ‘Cine mundial’, Espasa ed., pàg. 6, Madrid 2006.