Realitzat per Michael Curtiz (1886-1962), el film adapta l’obra teatral "Everybody Comes To Rick's", no publicada i no representada aleshores, escrita (1940) per Murray Burnett i Joan Alison. Els guionistes són Julius i Philip Epstein, juntament amb Howard Koch. Se roda en exteriors del Metropolitan Airport i del Van Nuys Airport (L.A.) i en 12 platós de Warner Studios (Burbank, CA), un dels quals és muntat a l’aire lliure amb carrers, establiments, circulació rodada, rètols, etc. El rodatge comença el 25 de maig i acaba el 3 d’agost de 1941, amb un pressupost de 950 mil USD. Nominat a 8 Oscar, en guanya 3 (pel·lícula, director i guió adaptat). Produït per Hal B. Wallis per a la Warner, s’estrena el 26-XI-1942 (NYC).
L’acció té lloc a Casablanca, ciutat portuària marroquina, cruïlla de refugiats, exiliats, emigrants, espies, contrabandistes, lladres, carteristes, traficants, nazis i membres de la Resistència, el desembre de 1941, al llarg de dos dies, amb un flashback situat a París en els dies anteriors a l’ocupació nazi (10-VI-1940). Richard "Rick" Blain (Bogart) és un exiliat americà aventurer, que el 1935 subministra armes a Etiòpia durant la invasió italiana i el 1936 participa amb les brigades internacionals a la Guerra Civil espanyola, ha regentat un bar ("La belle Aurore") a Paris i és propietari del club nocturn més freqüentat de Casablanca. Antic mercenari, dur, desil•lusionat, cínic, solitari, enigmàtic i perspicaç, se mou amb soltesa en els ambients corruptes i oculta ferides d’un passat de fracassos, derrotes i abandonaments. Ilsa Lund (Bergman), noruega, és idealista, romàntica, inexperta, dolça, reservada, indecisa, elegant i summament atractiva.
La pel•lícula combina drama, intriga, propaganda antinazi, exaltació patriòtica, referències ètiques i elements de comèdia, sobre una historia d’amor triangular de final incert. Els personatges principals i alguns dels secundaris evolucionen al llarg del film, canvien i se renoven. L’atmosfera que embolcalla l’obra transpira dramatisme, inseguretat i un to de melangia molt ben aconseguit, que s’imposa amb naturalitat i versemblança. Situades cronològicament en el començament de la IIGM, les històries de la trama principal i les addicionals duen trajectòries carregades d’incerteses. La complexitat dels personatges, les tempestuoses circumstàncies que els rodegen i la volatilitat d’aquestes, emmarquen la narració en una atmosfera absorbent d’ambigüitat, provisionalitat i inestabilitat.
La música, de Max Steiner, aporta una partitura rotunda i vibrant, d’aires dramàtics i romàntics, que enriqueix amb una adequada selecció de les cançons que acompanyen el film. El tema principal ve donat per la cançó "As Time Goes By" (1931). A aquesta s’afegeixen altres, com “Perfídia” (ball a la sala de festes de Paris) i “Parlez-moi d’amour” (primera aparició d’Ilsa i Víctor en el Rick’s). Altres composicions afegides són "Knock On Wood", "Crazy Rhytm" (conversa de Rick i Ugarte), "Tango delle Rose" (a càrrec de Corinna Mura), etc. És memorable la batalla d’himnes entre el "Deutschland Uber Alles" (Haydn) i "La Marsellesa".
La fotografia, d’Arthur Edeson, combina composicions de gran bellesa, magnífica il·luminació i moviments de càmera excel·lents. Acarona el rostre d’Ilsa amb emocionants primers plans de front i de perfil, que algunes vegades es mostren de manera sostinguda. Sobresurten per la seva emotivitat el pla en el qual el major Strasser avança enfurismat a l’interior del Rick’s, mentre la càmera se li aproxima des de l’esquerra, i l’entrada parsimoniosa de la càmera a l’interior del Rick’s sense que ningú no se n’adoni.
El guió presenta uns personatges ben definits, crea uns diàlegs fluids i contundents, fa ús de nombroses frases i expressions que s’han fet famoses i aconsegueix travar trama i subtrama en un combinat vistós, equilibrat i potent. La interpretació de protagonistes i secundaris, eloqüent i convincent, suma equilibri i brillantor. Victor Laszlo (Henreid) és un carismàtic líder de la Resistència. El capità Louis Renault (Rains), prefecte de la policia francesa de la ciutat, és oportunista, corrupte, ambigu i bisexual. Ferrari (Greenstreet) és propietari d’un club de nit i líder del crim organitzat de la localitat. Guillermo Ugarte (Lorre) és trampós, estafador, lladre i criminal. Sam (Wilson) és pianista i "crooner" de Rick a Paris i Casablanca. Joy Page encarna el paper d’Annina Brandel, la jove búlgara que necessita ajuda. Madeleine Lebeau lliura una interpretació vigorosa del paper de la prostituta Yvonne.
El final, ambigu, provisional i més obert del que sembla a primera vista, deixa les coses entre interrogants, amb un toc insuperable d’emoció continguda. Citada amb freqüència, famosa com poques, altament valorada per molts, amb el pas del temps ha esdevingut pel·lícula de culte, icona del cinema i mite.
Referències
IMDB, “Casablanca” (1942)
Kim NEWMAN, “Casablanca”, ‘1.001 películas que hay que ver antes de morir’, 10ena edició, actualitzada gener 2010, Grijalbo ed., Barcelona 2010
Ann LLOYD et al., “501 películas que no puedes dejar de ver”, Libros Cúpula, Scyla Editores, Barcelona 2010
Claude BEYLIE, “Casablanca”, ‘Películas clave de la historia del cine”, Rainbook Ediciones, Barcelona 2006.
Philipp BÜHLER, “Casablanca”, ‘El cine de los 40’, pàg. 92-99, Taschen ed., Colònia 2005
Roger EBERT, “Casablanca”, 'Las grandes películas', pàg. 101–104, Robinbook, Barcelona 2003
Diego GALÁN, “Casablanca”, El País, 20-V-1983.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada