El dubte (Doubt) (2008)

Llargmetratge del dramaturg, guionista i realitzador John Patrick Shanley (The Bronx, NY, 1950). El guió, del propi Shanley, adapta la seva obra de teatre “Doubt: A Parable” (2004), guanyadora del Pulitzer. Se roda en exteriors del Bronx i de Jonkers; en interiors de l’Església de Sant Lluc (Hudson) i del Col•legi Catòlic de Sant Antoni (Bronx); i en estudi, amb un pressupost de 25 M USD. Produït per Scott Rudin per a Miramax, s’estrena el 12-XII-2008 (EUA).

Davant els mites de les conviccions fermes, les idees clares i les certeses plenes, el film planteja una serena reflexió sobre el valor del dubte. Ni les certeses subjectives, ni les seguretats emocionals, ni les conviccions personals, són fonts fiables de coneixement de la veritat. Cap recurs no pot substituir la funció de les proves, el valor dels testimonis i la relació de fets. En un món complex i contradictori com el nostre, el dubte esdevé un mètode de convivència imprescindible i socialment necessari. Substituir el dubte per falses certeses o per opinions personals més o menys intenses és una manera deshonesta de auto enganyar-se i de ser dèbil.

El film, de manera respectuosa i formalment correcta, no adoctrina ni sermoneja. Se limita a exposar fets i deixar a l’espectador la tasca d’analitzar, pensar i debatre. Enfronta posicions lliberals, obertes i innovadores, amb altres conservadores, rigoroses, estrictes i convencionals. Contraposa la tolerància amb el rigorisme, la compassió amb l’autoritarisme. Confronta sensibilitats personals diferents i compara opinions contraposades, amb l’objecte de donar suport al valor del dubte i a la necessitat d’acceptar la convivència de l’ésser humà modern amb la incertesa. Tracta, a més, qüestions relacionades amb el racisme, el maltractament infantil, la pederastia, l’abús de menors i altres temes d’actualitat.

L’acció té lloc a l’inexistent parròquia catòlica de Sant Nicolau, del Bronx, el 1964. Pel•lícula d’actors, permet gaudir d’interpretacions superbes de Streep, Hoffman, Adams i Viola Davis. Realitzada d’acord amb les pautes de l’estil classicista, compon un relat auster, sobri i equilibrat, en el qual la imatge acompanya, amplia i reforça uns diàlegs ben construïts i de gran bellesa. La música, de Howard Shore, extreta majoritàriament d’una orquestra de cordes, se complementa amb sons d’orgue i cors religiosos de veus mixtes. Compleix amb efectivitat funcions ambientals, que contribueixen a la creació de l’ atmosfera seriosa, severa i rigorosa de la història. Sobre els crèdits finals se superposa l'esplèndida cançó tradicional "All People that on Earth Do Dwell".