Àgora (Agora) (2009)

Superproducció espanyola realitzada per Alejandro Amenábar. El guió, d’Amenábar i Mateo Gil, explica una historia de base històrica que combina elements reals i de ficció. El film se roda en escenaris construïts a Malta i en localitzacions reals de l’illa, amb un pressupost global de 73 M USD. Produït per Fernando Bovaina i Álvaro Augustín, se projecta per primera vegada en públic el 17-V-2009 (Cannes). L’acció dramàtica té lloc a Alexandria (Egipte, Imperi Romà), entre el 391 (espoli de la Biblioteca) i el 415-416.

La pel·lícula se sustenta en un guió elaborat amb convicció i enderiament, molt treballat, tractat amb compte i concebut a partir d’un notable esforç personal. Focalitza l’atenció en un personatge històric, l’astrònoma i matemàtica Hipàtia (Weizs), caracteritzada amb els trets bàsics que d’ella consten en documents i cròniques de seu temps. La reconstrucció de la ciutat s’ha fet en base a un estudi rigorós. El rodatge incorpora una gran quantitat de recursos que Amenábar maneja i combina amb l’habilitat i versatilitat que el caracteritzen. És una obra ambiciosa, agosarada i espectacular, que mereix ser vista amb atenció i interès.

Desplega un discurs pedagògic, pensat per al gran públic (públic objectiu del film), que exalta la tolerància, la transigència, la cerca del coneixement, la racionalitat, la llibertat de pensament, l’amor al saber i el dubte com a mètode d’aproximació a la veritat. D’altra part, condemna la intransigència, els extremismes, el fanatisme, el dogmatisme, la ignorància, els fonamentalismes, el dirigisme ideològic i les teocràcies. Completa la proposta amb la defensa del pluralisme com a sistema racional i pacífic de convivència d’ideologies, cultures, opinions, creences i credos religiosos diversos. Condemna la violència en totes les seves formes i manifestacions. La proposta d’ètica cívica que formula se basa en el coneixement de l’ésser humà, la natura de les coses i les necessitats de convivència de la persona humana.

Reforça les seves proposicions amb símbols diversos, com l’el·lipsi amb relació al pluralisme per la seva pluralitat de focus i la diversitat de distàncies de la seva perifèria respecte d’aquests. El cercle representa la perfecció per l’harmonia de les seves formes, la seva regularitat i els seus equilibris. Els viatges de la càmera per l’espai són possiblement una metàfora del pas del temps i de la seva relativitat. La narració és fluida, àgil i rica en mitjans expressius i recursos. La interpretació de Weisz és justa i convincent. L’acompanya amb naturalitat i saber fer el veterà Michael Lonsdale.

La música ofereix un tema principal que reprodueix les formes d’una cantata religiosa conventual catòlica. Afegeix subratllats sonors i algunes distorsions acústiques portadores de significats específics. Les imatges són clares i lluminoses, se fa ús esporàdicament de la càmera en mà, abunden els plans picats i contrapicats (escenes multitudinàries) i són gratificants els moviments hiperbòlics de la grua.

Malgrat l’esforç del realitzador i la correcció del relat, el film resulta fred, té poca força dramàtica i és poc emotiu, com posa en relleu la majoria de crítics i comentaristes que han valorat l’obra. Tot amb tot, es tracta d’una obra interessant per la història que explica, l’època que analitza, la divulgació que fa de la figura de la protagonista i les referències que conté a fets d’actualitat.


Referències

- Jara YÁÑEZ, “Tesis, antítesis, síntesis”, ‘Cahiers du Cinema España’, núm. 27, pàg. 35, octubre 2009.
- Alexander ZÁRATE, “La astrónoma del caos”, ‘Dirigido por’, núm. 393, pàg. 30-31, octubre 2009.
- Joan SARDÀ, "Hipatia seduce la cartelera", 'El cultural', pàg. 44-46, 9 octubre 2009
- Carlos BOYERO, “Tan respetable como fría”, ‘El País’, elpais.com/cartelera/peliculas/agora.