La cinta blanca (Das weisse Band) (2009)

Llargmetratge del realitzador alemany Michael Haneke (Munic, 1942). El guió és original d’Haneke i compta amb l’ajut de Jean-Claude Carrière (col·laborador de Buñuel) en la tasca d’abreujar el text. Se roda en escenaris naturals d’Alemanya (Leipzig, Lübeck, Netzov i Michalisbruch). Guanya la Palma d’or (Cannes), tres premis del cinema europeu (director, pel·lícula i guió), un Globus d’or (pel·lícula de parla no anglesa) i és nominat a dos Oscar. Produït per Stephan Arndt, Veit Heiduschka, Margaret Menégoz i Andrea Ochipinti, se projecta per primera vegada en públic el 21-V-2009 (Cannes).

L’acció dramàtica té lloc a Eichwald, una petita localitat del nord-est d’Alemanya, actualment de l’estat de Brandenburg, i la localitat veïna de Tröglitz. L’acció s’estén tot al llarg de 15 mesos, entre febrer de 1913 i juliol de 1914, just abans de l’inici de la IGM (1914-18). Els protagonistes són els nois i noies del cor de l’Església i de l’escola, i personatges singulars com el baró (Tukur), la baronessa Marie-Louise (Lardi), l’administrador, el pastor luterà (Klaussner), el metge (Bock), la llevadora (Lothar), el mestre (Friedel), la teta Eva (Benesch), etc. Dins del grup de menors sobresurten la filla del metge Anne (Kühnert), els fills del pastor Klara (Dragus) i Martin (Proxauf), la filla de l’administrador Erna (Fautz), el fill del baró, Karli (Grahl) fill amb síndrome de Down de la Sra. Wagner i altres.

El baró és autoritari, despòtic i egoista. La baronessa, afeccionada al piano, sent desdeny i despreci per servents i jornalers. La Sra. Wagner, soltera d’uns 40 anys, sent passió pels seu fill discapacitat i suporta amb rancor els maltractaments del seu amant, el metge és un personatge obscur, el pastor és fals, el mestre és un observador neutral que cerca la veritat sense ajuts de ningú i amb la incomprensió i el despreci de gairebé tots. Eva és espontània, sincera i ingènua. El vell treballador del camp (Samarovski) defensa l’ordre establert com a mal menor, etc.

El film suma crim, drama, misteri, intriga i crítica social. Sota l’aparença d’una tranquil·la i pacífica vida rural, s’amaga un món turbulent d’enveges, rancors, afanys de venjança, crueltat i perversitat, que afecta totes les famílies. D’una part, són causa d’enfrontaments els interessos contraposats del terratinent (baró Armin) i els interessos dels treballadors. D’altra part, són motiu d’enfrontament les diferències generacionals entre pares i fills. La societat està fortament jerarquitzada i sotmesa a una matriu molt rígida de valors absoluts, sacralitzats per creences religioses inspirades en principis fonamentalistes i integristes. L’atmosfera que se respira és d’extremisme, rigorisme, fredor, hipocresia i repressió. Abunden els abusos d’autoritat, el maltractament familiar, l’abús de menors, el tracte masclista i degradant de la dona, etc.

El realitzador proposa una reflexió sobre aspectes més filosòfics que empírics. Ho fa des d’una posició i amb uns punts de vista que reprenen tesis d’alguns dels seus treballs anteriors. Professa una concepció rousseauniana de la violència. Considera que l’educació és la font principal de generació de conductes violentes. Els valors absoluts i rígids són per a Haneke inhumans, causa de frustracions i origen de violència. L’extremisme religiós, perquè és dogmàtic i invoca suports divins, és pertorbador i pervers. El rigorisme luterà és una de les principals causes d’alimentació d’actituds propícies a l’acceptació i defensa de l’autoritarisme, el totalitarisme i el despotisme, com a formes desitjables de govern. No fa referència ni a les arrels atàviques de la violència humana, ni a les relacions de l’eclosió dels totalitarismes a Europa després de la IGM amb la crisi econòmica internacional de 1929, la Gran Depressió posterior i els sentiments d’inseguretat que se generalitzen arran d’aquests fets, sobretot a Alemanya.

La narració se basa en la veu en off d’un narrador, la del mestre ja ancià, perquè genera allunyament respecte del relat i perquè confereix al film aparences d’obra antiga, d’altre temps, d’un present indefinit que se pot situar a l’entorn de 1945/50, quan el personatge té uns 60 anys d’edat. El B/N s’usa com a mitjà per remarcar l’antiguitat del film i la seva correspondència amb un temps anterior a l’actual. L’estil narratiu és fred, distant, sobri, auster i tallant. Se serveix amb freqüència d’el·lipsis, sobreentesos i accions fora de camp. Busca situar l’obra dins els paràmetres d’un realisme contundent, d’inspiració classicista, amb evocacions de l’estatisme de Dreyer i l’angoixa vital de Bergman. Se basa, a més, en els dramaturgs Bretch, Strindberg i Dürrenmatt, el novel·lista Theodore Fontane i el novel·lista i guionista Wolf Rilla (“El poble dels maleïts”), etc.

Formula plantejaments oberts, sense conclusions i amb dubtes. Mostra les ambigüitats que se donen entre el Bé i el Mal, el valor relatiu i circumstancial de les propostes fixes i dels hipotètics valors immutables, les variacions i diferències que generen el pas del temps i els canvis socials, culturals, científics i tècnics.

La banda sonora inclou quatre insercions. El realisme d’Haneke fa que consideri que en el cinema no hi ha d’haver proporcionalment més música que a la vida d’un ciutadà corrent. Ofereix tres fragments de gran interès: la cançó “Flors seques” (“Trockne Blumen”), de Franz Schubert; la coral 41 de la “Passió segons Sant Mateu”, de J.S. Bach, i el famós himne “Castell fort és el nostre Déu”, de Martí Luter. La fotografia, de Christian Berger, en B/N, fa ús d’un ventall curt de grisos i contrasta les llums amb el propòsit de perfilar les imatges, dotar-les d’una pal·lidesa espectral i conferir-les un aspecte estrany i malèfic.


Referències

- Antonio José NAVARRO, “Los orígenes del mal”, ‘Dirigido por’, núm 396, pàg. 26-27, gener 2010.
- Beatrice SARTORI, “Michael Haneke”, ‘El cultural’, pàg. 44-46, 15-I-2010.
- Gabriel LERMAN, “Michael Haneke (entrevista)”, ‘Dirigido por’, núm. 396, pàg. 28-31, gener 2010.
- Carlos HEREDERO, “El lazo blanco de Michael Haneke”, ‘Cashiers du cinéma, España’, núm. 24, pàg. 9, juny 2009.
- Josep Carles ROMAGUERA, “La cinta blanca”, Suplement de cultura del Diari de Balears, núm. 442, 30-I-2009.