El nen (The Kid) (1921)

Primer llargmetratge i primer film major del realitzador Charles Chaplin (Londres/RU 1889 – Suïssa 1977). El guió, del propi Chaplin, combina ficció i elements de caràcter autobiogràfic, que fan d’aquest el que molts consideren el seu treball més personal. Se roda, entre el 30-VII-1919 i l’agost de 1920, en escenaris reals de L.A. (Olvera Street)) i Pasadena (Colorado Street Bridge) i en els platós de Chaplin Studios (Hollywood, L.A.). Produït per Charles Chaplin per a Chaplin Productions i First Internacional, se projecta per primera vegada en públic, en sessió de preestrena, el 21-I-1921 (NYC).

L’acció dramàtica té lloc a Londres en dos moments: 1915 i 1919/20. Una jove mare soltera, pobre i sola, abandonada i oblidada pel seu company i sense ajuts familiars, dóna a llum un infant a l’Hospital de Caritat de la ciutat. En un moment de desesperació, l’abandona a l’interior del Rolls Royce (model Silver Ghost) d’una família multimilionària, però el destí decideix que el reculli un vagabund, que esdevé el seu pare adoptiu. Aquest, d’uns 25 anys, és de bon cor, somniador, malenconiós, brivó i trampós. Té problemes constants amb la policia i sobreviu gràcies als treballs marginals que li proporciona la seva afecció a les picardies. El nen, de 5 anys, és viu, desimbolt, llest i amorós. Se converteix en un ferm suport del pare en les tasques de la casa i del treball.

El film suma comèdia, drama, pobresa, família i cinema mut. Tècnicament és un llargmetratge, d’acord amb la definició en vigor de l’Acadèmia de les Arts i les Ciències Cinematogràfiques (EUA), l’American Film Institut (EUA) i el British Film Institut (RU), ja que la seva durada és superior als 45 minuts. Conté un fons autobiogràfic important, que recull records d’infantesa del autor, com la situació de pobresa familiar, la seva separació forçada de la mare, la dura experiència de dos anys de reclusió en un asil per a nois, etc. L’impulsa a escrivir-lo la frustració que li produeix la mort (10-VII-1919) del seu primer fill, Norman Spencer, nat 3 dies abans amb malformacions genètiques. El 30-VII-1919 inicia el rodatge, mogut per un afany de perfeccionisme que el porta a repetir una i una altra vegada les preses, fins que totalitza una mitjana de 53 preses per cada una de les seleccionades i muntades a la cinta.

El relat és senzill, com un conte de fades, i desborda tendresa i amorositat. El resultat és una obra entretinguda, commovedora, captivadora i inoblidable. No és el millor treball de Chaplin, però és una de les seves grans pel·lícules. Aconsegueix un nivell extraordinari d’intensitat emocional sense caure en sentimentalismes buits, vans i superficials. Combina sàviament humanisme i lirisme, comèdia i drama, humor i malenconia. És una de les pel·lícules més belles sobre la infància i, alhora, és una esplèndida pel·lícula sobre la paternitat, la família i l'educació.

El guió evita el pintoresquisme de la pobresa i de les seves manifestacions, per concentrar les forces a buscar la veracitat, la sinceritat i la transparència. Desitjos de llibertat, honestedat, independència, justícia i canvi, animen el treball del realitzador. A l’empara d’aquests desitjos, denuncia les diferències socials, el contrast entre els que ho tenen tot i els que tenen poc o no tenen res, els dormitoris socials (de pagament) per als sense sostre, la mendicitat, l’escassetat i la mala qualitat dels serveis socials i dels serveis públics de sanitat, neteja i altres en els barris pobres, el rigorisme i l’absència de sentit humanitari de les institucions assistencials, com l’Hospital de Caritat per a malalts i parteres sense recursos, concebut com un centre tancat amb tanques i reixes, a la manera de presó.

En 1971 Chaplin decideix fer un nou muntatge del film, al qual afegeix una banda sonora de nova creació, composta per ell. Suprimeix vàries escenes, amb la qual cosa redueix el protagonisme de la mare, però millora la solidesa del conjunt, evita digressions innecessàries i eleva la dignitat de la figura materna. Les escenes suprimides són la trobada de la mare amb una parella de nuvis, la trobada casual amb un antic amant i l’escena rodada a Colorado Street Bridge. El film guarda relació amb el realisme de Dickens (1812-70), el seu “David Copperfield” (1848-49) i la seva afecció a la infància.

És de gran interès l’anàlisi que estableix de la relació entre el pare i el fill. Més enllà del tractament humorístic, el pare tracta el petit amb afecte, amor, respecte i reconeixement de la seva dignitat com igual (se reparteixen a parts iguals el menjar). La interpretació de Chaplin és magistral i és superba la del noi Jackie Coogan (1914-84), que tenia grans aptituds imitatives i reproduïa a la perfecció els moviments i els gestos que li ensenyava el realitzador. El film eleva Chaplin a la categoria dels grans cineastes del moment i el converteix en un dels més acreditats i famosos.

La banda sonora, de Charles Chaplin, per a orquestra completa, ofereix un tema d’amor, que és el tema principal. Afegeix ritmes de fox, fox-trot i marxes, que aporten dinamisme i gràcia. La fotografia, de Roland H. Totheroh, se roda a càmera fixa davant l’escenari i a certa distància dels actors. L’humor visual compta amb un generós repertori de bregues, cops de puny, persecucions, fugides, caigudes, llenegades, etc. L’escena fantàstica se resol amb ingeni, tendresa i humor.


Referències

- Jerome LAZCHER, “Charles Chaplin”, ‘Cahier du cinéma i El País’, Madrid 2008.
- Jörn HETEBRÜGGE, “El chico”, ‘Cine de els 20’, pàg. 86-91, Colònia/Barcelona 2007.