Les Croades (The Crusades) (1935)

Espectacular film sonor de Cecil B. DeMille (1881-1959). El guió, d’Harold Lamb, Waldemar Young i Dudley Nichols (acreditats) i de Jeanie MacPherson, Howard Higgins i Charles Brackett (no acreditats), adapta lliurement la novel·la històrica “The Crusades” (1931), d’Harold A. Lamb (1892-1962). Se roda entre febrer i abril de 1935 en platós d’interior i en decorats exteriors de Paramount Studios (Hollywood). Es nominat a un Oscar (fotografia). Produït per Cecil B. DeMille per a Paramount, se projecta per primera vegada en públic, en dues sessions de preestrena, el 21-VIII-1935 (Londres i NYC).

L’acció dramàtica té lloc a Jerusalem, Reims, Londres, Marsella i Sant Joan d’Acre (avui, Haifa). El sultà d’Egipte i Síria, Saladí (Keith), pren a l’assalt la ciutat de Jerusalem el 1187, després d’un any de setge. L’ermità Pere (Smith) deixa Jerusalem per mobilitzar els reis cristians d’Europa en una nova croada (la tercera), destinada a recuperar la sobirania sobre Terra Santa. El primer a respondre és Ricard I d’Anglaterra (Wilcoxson). El segueixen Felip II de França (Gordon) i Frederic Barbarroja del Sacre Imperi Germànic (Bosworth). Els acompanyen Hug de Borgonya (Farnum), Sverre d’Escandinàvia (Borg), el duc Leopold V d’Àustria (Conti), Guillem de Sicília (Malatesta), Nicolau d’Hongria (Twardowski) i Conrad de Montferrat (Schildkraut). Els líders són Ricard, casat de poc ençà amb Berenguera (Young), filla de Sanç de Navarra (Barbier), i Saladí. Ricard i Felip, que embarquen a Marsella, arriben a Acre per mar, mentre Frederic i altres hi arriben per terra. Ricard, de 33 anys (el 1990), és fort, rude, bast i guerrer. Saladí, de 52 anys, és refinat, eloqüent, elegant i culte. Berenguera, d’uns 20 anys, és ben plantada, atractiva i de caràcter fort.

El film suma aventures, història, èpica, història d’amor, guerra i època (s. XII). Amb nombroses llicències i abundants inexactituds, explica antecedents i el curs de la tercera Croada (1190-1192). Introdueix en el relat una història d’amor, que aporta elements intimistes i romàntics destinats a alleugerir les escenes de guerra i ampliar l’interès popular del film. Algunes inexactituds se deuen a errors (la presència a l’expedició del príncep Misha de Rússia) i altres responen a conveniències del relat. No s’entén que a Frederic d’Alemanya (Sacre Imperi Romà Germànic) se li dediqui una atenció marginal, quan en realitat va ocupar un dels tres llocs dirigents de l’operació, al mateix nivell que Anglaterra i França. Rússia no participa en l’ofensiva perquè aquesta no reuneix tots els regnes cristians, sinó solament els cristians romans (que accepten l’autoritat del Papa). Per aquesta raó resten fora de l’acció els regnes cristians ortodoxos (Rússia, Grècia, Turquia...). Portugal, Castella i Aragó no són convocats per estar ocupats en la Reconquesta.

El film és vigorós i espectacular, d’acord amb els gustos del realitzador. Després de l’èxit de l’any anterior amb “Cleopatra” (1934), vol superar-se amb la creació de la seva obra de major força i envergadura fins al moment. Aconsegueix un gran èxit, per bé que inferior a l’esperat. Després de la seva estrena, la pel·lícula esdevé part del grup dels films que se passen vàries vegades en les sales comercials en anys successius. És destacable l’ús que fa d’un humor franc, senzill i directe, amb el qual salpica les escenes de tensió, aventura i drama. Se basa en personatges còmics, com el trobador Blondel (Hale), el ferrer Hèrcules (Love) i el preocupat pare d’una filla casadora.

La pel·lícula planteja, més enllà del relat, alguns temes d’actualitat i d’interès general. Elogia la concertació i col·laboració dels països europeus. Mostra uns cristians rudes i fanatitzats, enfrontats a uns musulmans més cultes i refinats. Elogia els acords de pau com a mitjà eficaç per resoldre, i en el seu cas evitar, confrontacions bèl·liques. Exemplifica que la força bruta és poc útil en la solució dels problemes. Exposa una de les principals causes històriques que han deixat una ferida perdurable en l’ànim i en la cultura islàmica. Mostra com referències religioses cristianes han fomentat i justificat inconvenientment accions ofensives, violentes, agressives i intervencionistes en el passat. Mostra com la cultura de la violència, justificada per la religió i els seus predicadors, ha arrelat a Occident i ha donat lloc a legitimacions apriorístiques d’operacions de colonialisme, imperialisme, expansionisme i racisme. El film entretén l’espectador i, alhora, deixa en el seu esperit una llavor d’inquietud que convida a la reflexió.

La banda sonora, de Rudolph Kopp, aporta una partitura vibrant de tons èpics. Afegeix cançons que contribueixen a explicar l’acció i li confereixen transcendència i profunditat. Destaquen el “Main Tittle” triomfal, “Himne de joia” (cors finals) i la “Cançó dels creuats”, que aporta el tema principal. Com a música afegida adapta “La marxa nupcial”, de Lohengrin (Wagner). La fotografia, de Victor Milner (”Cleopatra”, 1934), en B/N, està dotada d’un acurat detallisme i d’una singular i atractiva plasticitat.


Referències

- Pedro CRESPO, “Las Cruzadas”, llibret del DVD, 32 pàg., Notorious Ediciones, Madrid 2009.
- José Luis GUARNER, “Las Cruzadas”, ‘Antología crítica’, pàg. 172, TyB ed., Madrid 2002.