Els set magnífics (The Magnificent Seven) (1960)

Famós i popular western, realitzat per John Sturges (“Conspiració de silenci”, 1955), més votat a FilmAffinity que “La diligència” i tan votat com “Centaures del desert”, si bé allunyat de les votacions de “Sense perdó” i “Ballant amb llops”. El guió, de William Roberts, Walter Bernstein i Walter Newman, adapta a l’univers del western el guió de “Set samurais” (Kurosawa, 1954), escrit per Shinobu Hashimoto, Hideo Oguni i Akira Kurosawa. Se roda en escenaris naturals de Morelos (Mèxic) i en els platós de Churubusco Studios (Mèxic DF). És nominat a un Oscar (banda sonora). Produït per John Sturges per a Alfa-Mirisch (UA), s’estrena el 23-X-1960 (EEUU).

L’acció dramàtica té lloc al llarg de poc més de 12 meses d’un any del període 1880-89, per bé que la major part de l’acció se concentra en les 4 darreres setmanes, a una aldea rural mexicana propera a la frontera i en una pròspera població de Texas no n’és molt allunyada. Aquesta té estació de tren i disposa de Casino, diversos hotels, estables per a muntures de forasters, comerços majoristes i minoristes i és seu d’un mercat ramader. L’aldea, una vegada cada any, és assaltada per la banda de Calvera (Wallach), que roba les collites i atropella, viola, rapta i mata. Decidits a defensar-se, els camperols demanen els serveis de 7 pistolers professionals, liderats per Chris Larabee Adams (Brynner). Formen el grup Vin Tanner (McQueen), Bernardo O’Reilly (Bronson), Lee (Vaugh), Harry Luck (Dexter), Britt (Coburn) i el jove Chico (Buchholz). Entre els camperols sobresurten Hilario (Hoyos), l’ancià de l’aldea (Sokoloff), Sotero (Alaniz) i la jove Petra (Monteros). Brynner i McQueen se duen força malament durant el rodatge.

El film suma western, aventura, acció i drama. Són molts els qui consideren que amb aquest film comença el western crepuscular, després de l’etapa del western clàssic (1930-60). L’ambientació situa els fets a la penúltima dècada del XIX, en la qual s’imposa l’estat de dret a l’Oest i emergeixen grans canvis econòmics, socials i d’ordre públic. L’antic heroi de l’Oest dóna pas a la figura decadent d’aventurers desplaçats, angoixats, sense present i sense futur. Els 7 pistolers a sou no tenen treball, viuen amb expectatives dolentes, passen estretors i pateixen síndromes de por i angoixa. Alguns cerquen tasques remunerades tan simples i mal pagades, com tallar llenya, fer de vaquer o treballar com a dependent a una adrogueria. La nostàlgia del passat i la malenconia del pressent els impulsen a acceptar un treball de 4 a 6 setmanes a canvi de la manutenció i 20 dòlars de salari. El preu habitual d’aquests serveis oscil·lava poc abans, amb la manutenció, entre 600 i 800 dòlars. Els personatges conserven, malgrat tot, l’esperit aventurer, el sentit d’ajut als necessitats, el sentit de l’honor, l’afecció al risc i la lluita, etc.

Els malfactors viuen moments dolents. Perseguits per la policia, l’exèrcit i els rurals, han reduït l’activitat i passen fam. Els seus mètodes anacrònics els aboquen a la desaparició. El cap Calvera, cruel i sarcàstic, se sent decebut pels canvis socials que observa i que el perjudiquen.

El guió presenta una galeria de figures diverses, ben definides en alguns casos i només esbossades en altres. Chris, natural de Texas, és intel·ligent i té aptituds de comandament. Vin, d’afinada punteria, se duu bé amb Chris i el substitueix quan és necessari. Harry somnia obsessivament amb un tresor amagat. Lee vesteix amb l’elegància d’un dandy que va de festa, fuig d’algú i pateix insomni i malsons. Bernardo connecta bé amb els nois i les noies, perquè és infanter i s’agrada de parlar i jugar amb ells i elles. Britt és hàbil amb la pistola i amb el ganivet. Chico, el més jove, és inexpert, però s’esforça a ser útil. Se diferencien, a més, per trets visuals. Chris vesteix de negre i camina de manera pausada i arrogant. Britt no abandona el ganivet. Vin té una manera molt particular de disparar. Vin i Britt són de poques paraules. Bernardo i Britt són rudes i reservats.

El ritme de l’acció és pausat i tranquil, si bé aquest fet esdevé dissimulat per una banda sonora intensa i vigorosa. La cinta incorpora un festiu sentit de l’humor, amb trets d’humor negre. Hi afegeix humor basat en exageracions i en ximpleries absurdes, que agraden molt al públic juvenil. S’afegeixen alguns acudits surrealistes. La pel·lícula serveix de font d’inspiració a Sergio Leone en la concepció de la seva “trilogia del dòlar”.

Sturges, bon artesà, enriqueix el film amb nombrosos detalls. Explica el menjar dels pistolers a l’aldea (pollastre amb pasta coent de farina i patates, carn rostida i arròs blanc) i dels camperols (tortes i mongetes). Mostra una festa folklòrica amb el toro, el boc, focs artificials i música indígena. Tracta temes rellevants com ara deure, honor, amistat, companyonia, compromís, idealisme, constància, etc. Es burla del racisme amb una divertida escena de pujat humor negre. Alguns interpreten la cinta com un intent de justificar la intervenció nord-americana a Vietnam (1958-75).

La banda sonora, d’Elmer Bernstein (“Matar un rossinyol”, 1964), trenca amb el tipus tradicional de la música del gènere i hi imposa un estil nou. El tema principal, d’aires èpics, és polit i aferradís. La partitura, de 23 talls, genera emocions que s’adapten a cada escena. Destaca el tall “Main Tittle and Calvera”. La fotografia, de Charles Lang (“Sabrina”, Wilder, 1954), en color (deluxe) i panavisió, prodiga enquadraments inferiors, dóna relleu a les marxes a cavall i construeix entretingudes i divertides escenes de lluita.

Per bé que ben qualificada en general, no és una gran pel·lícula: li manca la profunditat dramàtica que demana l’argument. És una obra divertida, entretinguda i absorbent, interessant com a antecedent de westerns posteriors i com a pòrtic del western crepuscular.


Referències

- Quim CASAS, "Los siete magníficios", 'Películas clave del western', pág. 161-164, Robinbook ed., Barcelona 2007.
- Gabriele LUCCI, "Los siete magníficos", 'Western', Electa ed., pág. 264-265, Barcelona 2005.
- Dennis SCHWARTZ, “The Magnificent Seven”, ‘Rotten Tomatoes’, agost 2005.
- Luis BONET MOJICA, “La Vanguardia”, 1986. Reproduït a “Antología crítica”, pàg. 780-781, TyB ed., Madrid 2002.