Contractat per matar (This Gun for Hire) (1942)

És el llargmetratge més acreditat del realitzador nord-americà Frank Tuttle (1892-1963). El guió, d’Albert Maltz i W.R. Burnett (“La jungla d’asfalt”, 1950), adapta el relat breu “A Gun for Sale” (1936), del novel·lista britànic Graham Green (1904-91). Se roda en escenaris reals de L.A. (CA) i en els platós de Paramount Studios (Hollywood, CA), amb un pressupost ajustat, propi de les produccions realitzades a Hollywood durant la IIGM. Produït per Richard Blumenthal per a Paramount, s’estrena el 13-V-1942 (EUA).

L’acció dramàtica té lloc a San Francisco i L.A. (CA) tot al llarg d’uns dies de març/abril de 1942. Philip Raven (Ladd), assassí de lloguer, és contractat per Willard “Will” Gates (Cregar), tenebrós empresari de la sala de festes “Neptú Club” de L.A., per assassinar Alfred Baker (Ferguson), xantatgista de San Francisco. En el viatge de tornada a L.A. coneix la jove Ellen Green (Lake). Philip, de nervis d’acer i sang freda, no té amics i no se’n refia de ningú. Presta serveis d’assassí de lloguer. Darrera del seu hieratisme i la seva seriositat, oculta antics traumes i anys de reformatori. De tracte distant i cautelós, és amorós solament amb els gats. Will és autoritari, egoista, corrupte i glotó. Col·labora amb la direcció de la companyia “Nitroquímica” en negocis tèrbols. Ellen és maca i atractiva. Treballa com a cantant i il·lusionista de cabaret.

El film suma cinema negre, crim, acció, suspens i thriller. És una obra imprescindible de cinema negre americà clàssic. Alguns posen objeccions al fet d’atribuir-li aquest gènere, tot al·legant la inexistència de la dona fatal i d’algun policia corrupte. Tot amb tot reuneix les característiques pròpies del gènere: el personatge protagonista és un criminal turmentat, obscur i amoral. Els personatges que mouen l’acció són traïdors, deslleials i corruptes. Les seves motivacions són sòrdides. Abunden els ambients nocturns, plujosos i humits, així com les localitzacions subterrànies i fantasmagòriques, claustrofòbiques i opressives. La fotografia se presenta estilitzada, amb predomini d’ombres i escenaris inquietants. La música ofereix composicions jazzístiques.

Destaca la singular personalitat del protagonista, un home hermètic, esquerp, de poques paraules i solitari, que no riu mai i a través del rostre no reflecteix cap emoció. En ell s’inspiren personatges posteriors tan recordats com Jeff Costelo ("El silenci d’un home (El samurai)”, Melville, 1967), Corey (“Cercle roig”, Melville, 1970), Leon (“El professional”, Besson, 1994), Ghost Dog (“Ghost Dog: el camí del samurai”, Jarmush, 1999) i, en clau còmica, Ralph Milan (“L’embrollador”, Molinaro, 1973) i altres. L’estranya afecció de Philip Raven als gats té continuïtat a través de personatges com el cors Mattei de “Cercle roig” i altres.

La compenetració i bona química de la parella formada per Alan Ladd i Verònica Lake propicia el seu èxit i fama. A l’empara d’aquestes circumstàncies, la parella protagonitza altres tres pel·lícules de la Paramount: “La clau de vidre” (1942), “La Dàlia Blava” (1946) i “Saigon” (1948). Atès el seu èxit, la Warner li oposa la parella formada per Humphrey Bogart i Lauren Bacall, que protagonitza “Tenir i no tenir” (1944), “El somni etern” (1946), “La senda tenebrosa” (1947) i “Cayo Largo” (1948). Les dues parelles tenen un recorregut temporal breu. A la contraposició de parelles segueix la contraposició de galans, Ladd i Bogart, beneficiosa per a ambdós, per bé que també poc duradora.

L’obra presenta uns diàlegs superb s per la precisió i concisió que els caracteritzen. La narració, estructurada amb rigor i desplegada amb vigor i gran sentir de l’economia de mitjans, és brillant i absorbent. Les interpretacions del quadre d’actors se beneficien de la presència de secundaris sòlids, com Laird Cregar (“Sa Excel·lència” a “El diable va dir no”), Marc Lawrence, Tully Marshall i altres. A la sala de festes se veu fugaçment Yvonne De Carlo. El metratge és salpicat d’un humor burlesc i bulliciós, amb tocs negres. El discurs s’enriqueix amb la inclusió d’una llarga varietat d’elements. Cal destacar la simpàtica referència al conte infantil de Polset, una escena de vertigen, l’aparició primerenca de “gadgets” (a la manera dels de James Bond), la crítica del maltractament de gènere i del maltractament infantil, la presència d’un mico de companyia, l’extravagant paisatge interior de l’edifici d’administració i gestió de la companyia Hidronitro, una acotació de la fira del Carnaval, l’entendridora noia poliomielítica, etc. Per raons del moment (el país s’incorpora a la IIGM el 7-XII-1941), s’inclou un episodi patriòtic, difícil d’entendre des de la perspectiva actual. Les referències psicoanalítiques responen a factors de moda.

La banda sonora, de David Buttolph (“Colorado Territory”, Walsh, 1949), ofereix una partitura jazzística amb un vibrant primer tall de piano; fragments orquestrals que s’adapten, pla a pla, a l’evolució de l’acció; música de ball a la sala de festes i seqüències de música obscura, reiterativa i angoixosa. Afegeix dues cançons festives creades per al film (I’ve Got You” i “Now You See It, Now You Don’t”), amb música de Jacques Press i lletra de Frank Loesser, interpretades per Verònica Lake (doblada per Martha Mears). La fotografia, de John F. Seitz (“El crepuscle dels déus”, Wilder, 1950), en B/N, crea ambients inquietants i llòbrecs, d’acord amb el gènere, en un marc sempre sobri i elegant.


Bibliografia

- César SANTOS FONTENLA, “El cuervo”, ‘Antología crítica’, pàg. 177, TyB ed., Madrid 2002.
- Fernando F. CROCE, “This Gun for Hire”, ‘Rotten Tomatoes’, rottentomatoes.com, 2009.