Un món perfecte (1993)

Primer film de Clint Eastwood (San Francisco, 1930) després de l’èxit de “Sense perdó” (“Unforgiven”) (1992). El guió és original de John Lee Hancock (“Mitjanit en el jardí del bé i del mal”, Eastwood, 1997). Se roda en escenaris naturals de Texas (Brakettville, Huntsville, Martindale i Austin) ), Alabama (Birmingham) i Carolina del Sud (Beaufort). Produït per C. Eastwood, Mark Johnson i David Valdés, per a Malpaso/Warner, s’estrena el 24-XI-1993 (EEUU).

La acció dramàtica té lloc a Texas al llarg de vàries jornades d’un dels primers anys 60 del s. XX. Robert “Butch” Haynes (Costner) se fuga de la presó d’Huntsville (Texas) juntament amb el seu company de presidi Terry Pugh (Szarabajka). Amb ordre de cerca i captura, surt en persecució dels evadits el cap ranger Red Garrett (Eastwood). L’acompanyen quatre persones: dos rangers, l’agent del FBI Bobby Lee (Whitford), especialista en punteria de precisió a llarga distància, i la criminòlega del FBI Sally Gerber (Dern). Per protegir-se Butch i Terry prenen com a hostatge el noi Phillip “Buzz” Perry (Lowther). Butch és un delinqüent habitual perillós, emocionalment immadur, intel·ligent i amb ferides íntimes derivades d’una infància turmentada. Red és poc intel·ligent, escèptic, masclista i més partidari dels acords que de l’acció. A Bobby Lee, de punteria excepcional amb un rifle de mira telescòpica, li agrada matar. Sally, que s’ha titulat recentment, és llesta, atractiva i comprensiva. Phillip, de 8 anys, és un noi sensible, receptiu i despert. No coneix el pare, que abandonà la família (la mare Gladys, ell i les bessones Naomí i Ruth) quan ell tenia 3 anys.

El film suma crim, drama i thriller rural, amb elements de cinema de carretera (“road movie”) i policíac. El relat se presenta impregnat de melangia i tristesa; de lirisme i subtileses; d’humor i atemporalitat; de complexitat i atenció al detall; d’honestedat i respecte als actors, als personatges i al públic. De ritme pausat, és un treball personal, emocionant i vigorós. Evita els sentimentalismes anacrònics i els moralismes improcedents. S’explica amb naturalitat, sense brusquedats i sense forçar situacions, fets, personatges i relacions. El dramatisme assoleix nivells elevats. Com s’esdevé a altres obres d’Eastwood, la cinta presenta relacions amb altres films, als quals ret homenatge perquè li han servit d’inspiració o perquè sent per ells simpatia i admiració. L’amistat de Butch i Phillip recorda la del pistoler Shane i el noi Joey Starret de la pel·lícula “Arrels profundes” (Stevens; 1952) i guarda relació amb “L’aventurer de mitjanit” (Eastwood, 1982). Alguns aspectes de l’argument són similars als de la cinta “Els valents caminen sols” (Miller, 1962), com va dir el guionista John L. Hancock. Incorpora ecos de western, sobre tot en la magnífica seqüència de les confidències nocturnes de Sally i Red.

Eastwood bolca en el film el seu esperit clàssic, el seu domini de les formes clàssiques i el seu interès pels temes de fons clàssics. L’impuls que mou la seva inspiració s’expressa a través de l’ordre i l’equilibri. Les formes que més li complauen tenen molt a veure amb la veritat, la sinceritat, la absència d’artificis i el rebuig de les trampes i els enganys. Basa l’argument en l’anàlisi de la conducta, els sentiments, els problemes, les aspiracions, les limitacions i els desenganys dels éssers humans. En el cas que ens ocupa li interessen els perdedores i els nois, les relacions entre la innocència de la criatura i la condició de Butch de delinqüent, la cerca per part de Phillip del pare que mai no ha tingut i els afanys paternals de Butch que li fan veure el noi com una projecció de la seva pròpia infància. De fet Butch durant uns dies fa de pare ideal del noi. Alhora se sent apreciat i respectat per ell.

La pel·lícula parla sobretot d’amor, amistat i companyonia. També parla de la maduració d’un xicot que descobreix moltes coses durant el segrest; de la importància per als nois i adolescents dels jocs, les disfresses, la diversió, l’entreteniment i les atraccions de fira; de la transcendència dels traumes de la infància i les seves seqüeles; de la inconveniència dels codis morals que impedeixen jocs i entreteniments del tot innocents; del major valor dels acords en relació amb les accions impacients i massa expeditives; del rerafons biogràfic de moltes conductes criminals; de les causes psiquiàtriques que es troben amb freqüència al seu darrera; de l’amplitud de les possibilitats de redempció de la persona humana, etc. Rebutja el fanatisme, amb especial referència al fanatisme religiós i pseudoreligiós; algunes normes morals basades en fonaments no racionals o irracionals; el matonisme d’alguns agents governamentals, l’oportunisme exagerat dels polítics, etc. La pel·lícula es refereix a un temps un poc anterior a l’assassinat del president Kennedy (22-XI-1963).

La banda sonora, dirigida pel saxofonista i arranjador de música Lennie Niehouse, aporta un tema esplèndid, original de Eastwood (“Big Fran’s Baby”), de saxòfon i guitarra, que fa les funcions de leitmotiv. Afegeix com a música adaptada una selecció de melodies d’acompanyament dels anys 60 i anteriors, com “Ida Red”, “Abilane”, “South”, “Night Life” i altres. La fotografia, de Jack N. Green, en color (technicolor) i pantalla panoràmica, crea imatges lluminoses i realistes, que mostren preferència pels espais oberts i les celades netes. Fa ús de la figura de les acciones paral·leles.


Bibliografia

- Carlos AGUILAR, “Clint Eastwood”, Cátedra ed., pàg. 212-216, Madrid 2009.
- Tomás FERNÁNDEZ VALENTÍ, “Estudio Clint Eastwood (y 2)”, ‘Dirigido por’, núm. 385, pàg. 57-60, gener 2008.
- Carlos BOYERO, “Un mundo perfecto”, ‘Antología crítica’, pàg. 557-558, TyB editores, Madrid 2002.