Tsotsi (2005)

Òpera prima del realitzador sud-africà Gavin Hood (“X-Men Orígens: Llobetó”, 2009). El guió, del mateix Gavin Hood, adapta la novel•la “Tsotsi” (1960), d’Athol Fugard (Middelburg, Sud-àfrica, 1932). El films es roda durant dos mesos, en escenaris reals de Johannesburg, Soweto i rodalies, amb un pressupost modest o de baix cost. Guanya un Oscar (pel•lícula parla no anglesa). Produït per Peter Fudakowski, es projecta per primera vegada en públic el 18-VIII-2005 (Festival de Edimburg).

L’acció dramàtica té lloc a Soweto, Johannesburg i rodalies, durant 6 dies de 2004 o 2005. Tsotsi (Chweneyagore) és un jove desarrelat, de 19 anys, sense formació, que lidera una colla de joves delinqüents, formada per Boston (Maga-no), professor fracassat; Butcher (Ngqobe), assassí fred; i Aap (Nkosi), discapacitat mental. Tsotsi des de curta edat viu als carrers d’una barriada marginal, superpoblada (reuneix més de 4 milions de persones), ofegada per la misèria, la delinqüència, la desempara, l’amuntegament demogràfic, la violència, la desestructuración familiar, l’absència de serveis socials, la inexistència de serveis d’aigua corrent, clavegueram i electricitat, etc. Tsotsi i la seva colla es dediquen a robar per sobreviure i, si per a aconseguir alguns diners, han d’amenaçar, colpejar o matar, ho fan sense cap mirament. Tsotsi i Butcher són els més agressius. Boston s’oposa a matar per robar.

El film suma drama, crim i denúncia social. Desplega una història senzilla, realista i sincera. La narració, d’estil gairebé documental, no construeix una imatge simpàtica i positiva del país al servei d’una atractiva projecció exterior. Focalitza l’atenció en el propòsit de crear un retrat autèntic de la vida d’un grup de joves desplaçats, que malviuen en un gueto tancat, inaccessible, trist i violent. Els personatges i les situacions se presenten amb honestedat i veracitat, sense exageracions i sense trets caricaturescos.

Mostra un món de forts contrastos: els gratacels de Johannesburg i les barraques de Soweto; el nivell de vida dels ciutadans de color rics i la misèria dels joves sense feina, sense esperança, sense família, sense memòria i sense nom, condemnats a la marginació; els serveis públics de la gran ciutat contra les cues davant una presa d’aigua pública en la barriada de barraques; etc. Mostra en to neutre y objectiu, sense fantasies enganyoses, la pobresa extrema dels suburbis urbans i els trets brutals que marquen el curs del dia a dia en ells. Mostra l’univers de delinqüència i criminalitat que rodeja i condiciona una joventut condemnada a lluitar per sobreviure. Mostra els nivells de manca d’informació, ignorància i crueltat d’alguns pares en les seves relacions amb els fills. Mostra la tendresa d’una xicota abandonada per la parella, sola i desemparada, que ha de treballar com a costurera per sortir endavant amb el seu nadó de tres mesos.

El ritme és pausat. L’esperit que informa la narració és malenconiós. S’intercalen llargues pauses, que faciliten la interrogació i la reflexió. No fa ús ni del sentimentalisme ni del melodrama. Amb contenció i sobrietat construeix un relat, o conte, de gran eficàcia emocional. La cinta original està parlada en zulú, xosa i afrikaans. La interpretació de Presley Chweneyagore, l’únic protagonista, és correcta i elogiable, així com la de Terry Pheto. La intervenció de la resta de l’elenc, no professional, només és meritòria.

Són escenes destacables la conversació amb l’antic miner accidentat, el canvi d’impressions de Tsotsi i Miriam (Pheto), la cura del nadó, el joc dels daus amb els companys i altres. La pel•lícula ens parla de guetos de misèria superpoblats i abandonats a la seva sort, de joves sense futur, de la recuperació inevitable de la memòria, de la possibilitat no amortitzable de la redempció, del drama real de la lluita per la supervivència, dels motius la ira dels joves delinqüents, de la viabilitat de la integració multiracial, etc. En el seu conjunt el film constitueix un drama potent, commovedor, emocionant i contundent.

La banda sonora, de Mark Kilian (“Traïdor” Nachmanoff, 2008) i Paul Hepker, ofereix una partitura de melodies locals sud-africanes, que aporta un acompanyament apropiat i suggerent. Sobresurten els temes que canta Zola (“Mdlwembe”, “Ehlala”, “Seven”, “Zingu 7”...) i el tall a càrrec de la veu de Mahlasela. El tipus de música que s’ofereix és l’anomenat “kwaito”, una espècie d’hip hop propi de les barriades marginals de Johannesburg. La fotografia, de Lance Gewer, en color, crea imatges molt acurades, d’excel•lent composició, magnífic dibuix i gran sobrietat. Combina el predomini de colors neutres amb la presència de centres o vèrtexs cromàtics ocupats per tocs variats de color. La il•luminació des de diferents focus alhora confereix moviment, força i vibració a les imatges. La càmera, a la cerca d’angles inusuals i sorprenents, es mou pausadament i amb eficàcia, acompanyada de “zooms” d’aproximació o allunyament i de canvis òptics d’enfocament.


Bibliografia

- Edward BUSCOMBE, “Tsotsi”, ‘1.001 películas que hay que ver...’ Grijalbo ed., Barcelona 2010 (10ª edició, actualitzada).
- NORALEE, “A Moving Experience of South Africa Sight, Sound and Performance of Universal Humanity”,‘IMBD user review’, imbd.com, 13-III-2006.