Parlau amb ella (2002)

Llargmetratge núm. 14 de Pedro Almodóvar (Calzada de Calatrava, 24-IX-1949). És possiblement el seu treball més equilibrat, contingut, malenconiós i sorprenent. Escriu el guió el propi Almodóvar, que s’inspira en succeïts del món dels darrers 10 anys. Se roda en escenaris reals d’Aranjuez (Madrid), Brihuega (Guadalajara), Còrdova, Lucena (Còrdova), Madrid (aeroport de Barajas, plaça de toros de Las Ventas), Segòvia (Centre Penitenciari de Torredondo), etc. Nominat a 2 Oscar, en guanya un (guió original) i un Globus d’or (film llengua no anglesa). Produït per Agustín Almodóvar per a El Deseo, s’estrena el 15-III-2002 (Espanya).

L’acció dramàtica té lloc a Madrid tot al llarg d’uns 12 mesos, el 2001-2002. Benigno Martín (Cámara) es infermer, té 30 anys i treballa a la clínica privada madrilenya “El bosque”. Marco Zuluaga (Grandinetti) és un periodista argentí, de 40 anys i escaig, que publica una columna a “El País”. Benigno està enamorat d’Alícia Romero (Watling), jove estudiant de ball, que a causa d’un accident de cotxe restà en coma fa 4 anys. Marco s’enamora de Lydia González (Flores), jove torera sevillana, que acaba de trencar amb el seu promès, “El Nin de València”. A causa d’una envestida del toro a la plaça de Còrdova, resta en coma i és ingressada a la clínica “El bosque”. Marco i Benigno es coneixen i es fan amics. Benigno és sentimental i tendre. Marco és temperamental i s’emociona amb facilitat.

El film suma drama, història d’amor i discapacitat. Els protagonistes són dos homes, a diferència del que és habitual en el realitzador. No és la primera vegada que els homes són protagonistes en un treball d’Almodóvar: ho són a “Carn trèmula”, “Matador” i “La llei del desig”. El film fa ús de recursos narratius i estilístics singulars, com la figura dels contraris. La vida i la mort, l’amor i la luxúria, la violència i la tendresa, el destí i l’atzar, es creuen entre ells, mentre la preceptora de ball, l’alemanya Katerina Bilova (Chaplin), estableix que “de la mort emergeix la vida, d’allò que és masculí emergeix allò que és femení, de les coses terrenals allò que és eteri, improbable, fantasma(gòric)”.

Un altre recurs narratiu ve donat per la presència a l’inici i el final del relat de dos fragments de ball, a càrrec de Pina Bausch i Malou Airaudo. Introdueixen en la representació i en l’ànim de l’espectador, ressonàncies classicistes, que evoquen formes de la tragèdia grega. L’obra es desplega amb contenció, equilibri i sobrietat. Insereix un film amb argument propi en el film principal. Es tracta d’un fals curt, mut, de 7 minuts, surrealista, en B/N, referit al 1924, que protagonitzen Fele Martínez (Alfredo) i Paz Vega (Amparo). Serveix com a recurs per tapar, i a la vegada explicar, allò que s’esdevé a la cambra d’Alícia.

Es fa ús de paral·lelismes, que serveixen per suggerir emocions i anticipar presagis, com passa a les escenes enllaçades de vestir la torera, i banyar Alícia i canviar-li la muda. També es fa ús de símbols: les dues làmpades de lava de las taules de nit d’Alícia parlen del llimbs en els quals sobreviu, el llibre amb el punt de lectura immòbil indica el pas del temps, etc. L’humor es fa present a través de xafarderies de pati de veïns, la curiositat del porter, opinions sobre temes generals de persones interessades solament en qüestions d’escala, etc.

Poques vegades s’ha jugat amb el temps tant com es fa en aquest film. Mitjançant flashbacks de terminis distints i superposició de temps diferents, s’aconsegueix fondre el present i els passats, de manera que l’espectador tendeix a situar-se en un present únic, complex i múltiple.

L’estil narratiu suma lirisme, transparència, realisme, sobrietat i absència d’estridències, llevades excepcions (referències al bestialisme i a la coprofagia). Abrevia el discurs mitjançant talls, el·lipsis, sobreentesos i un muntatge hàbil i eficaç. El resultat és una cinta plena de sensibilitat, capaç de generar emoció i sentiments a l’espectador. La decoració amb obres de Soledad Sevilla i Gerardo Rueda, se presenta més acurada que mai. Una fotografia ret homenatge a Manolete.

Els temes centrals del film són la soledat, la soledat compartida, la incomunicació humana, la necessitat de la relació amb els altres, la importància del contacte físic amb els altres (abraçada de Lydia i Marco a la festa), el poder curatiu de l’afecte, la amistat i l’amor, el poder de la paraula com a mitjà de comunicació i relació, la transcendència de la comunicació i la relació com a instrument de resistència i supervivència. Es fa èmfasi en el respecte degut als malalts, als discapacitats i a les persones en estat vegetatiu persistent. S’exposa amb convicció que el cinema és un mitjà de transmissió d’informació, cultura, oportunitats de progrés personal i gaudi estètic. També es parla d’esperança, desesperació, emocions, remordiments, bogeria i mort.

Són abundants les referències al cinema, les manifestacions cinèfiles i la cinefilia. Es citen “Persona” (Bergman), “L’increïble home minvant” (Arnold), “Le bel Indifférent” (Demy), “Bullitt” (Yates), “Metròpolis” (Lang), “La nit del caçador” (Laughton), etc.

La banda sonora, d’Alberto Iglesias, ofereix una partitura pausada de cordes, de poderós dramatisme e intensa emoció. Afegeix un passatge (“Study Waltz”) al piano (acadèmia de ball) i una selecció de melodies alienes: “Por toda a minha vida” (Elis Regina), “O Let Me Weep, for Ever Weep” (Henry Purcell) i “Cucurrucucú paloma” (Caetano Veloso). La fotografia, de Javier Aguirresarobe, en color (eastmancolor), suma preses lentes i un diligent treball de càmera. S’eviten els blaus, els corredors són de verd grisós i les habitacions de color terra mostassa, amb l’objecte que tinguin l’aspecte de les d’un habitatge particular.


Bibliografia

- Adrian DANKS, “Hable con ella”, “1.001 películas que hay que ver...’, pàg. 908, Grijalbo ed., Barcelona 2010 (10ena edició, actualitzada).
- José L. LÓPEZ GARCÍA, “Hable con ella”, ‘El nuevo cine español’, pàgs. 123-126, Notorius ed., Madrid 2009.