La travesia de Paris (La traversée de Paris) (1956)

Comèdia dramàtica del realitzador francès Claude Autant-Lara (1901-1999), un dels seus films més rellevants. El guió, de Jean Aurenche i Pierre Bost, adapta el relat breu “La traversée de Paris” (1947), de Marcel Aymé (1902-67). Se roda, entre el 7/IV i el 9/VI de 1956, en escenaris reals de Paris (estació de Lyon, Rue Poliveau, museu Jacquemart-André...) i en els platós de Franstudio (Saint Maurice, Val-de-Marne). Nominat a 2 premis de Venècia, guanya el de millor actor (Bouvril) i el de la crítica francesa (pel·lícula). Produït per Henry Deutschmeister per a Continental Produzione (Roma) i France London Films (Paris), s’estrena el 26-X-1956 (França).

La acció dramàtica principal té lloc al llarg d’unes 6 hores d’una nit de l’hivern de 1943, durant l’ocupació militar nazi de Paris, amb un pròleg de la desfilada als Camps Elisis de l’exèrcit alemany i un doble epíleg (desfilada militar de les tropes franceses, americanes i britàniques i una escena a l’estació de Lyon). L’antic taxista en atur per manca de benzina Marcel Martin (Bouvril), es guanya la vida transportant, en maletes i a peu, aliments i altres mercaderies de contraban en el mercat negre. Ho ha fet fins ara en col·laboració d’un amic que acaba de ser detingut en el restaurant Jacky. Inesperadament se troba que per realitzar el treball del dia (transport de 4 maletes amb un total de 100 Kg. de pes) necessita un nou col·laborador, Grandgil (Gabin). Martin és ingenu, d’escassa formació, poca intel•ligència i geni curt. Grandgil és físicament fort, viu, recita de memòria poemes de Heinrich Heine i accepta l’encàrrec aparentment per diners. Aconsegueix que la seva retribució passi d’una oferta inicial de 300 francs a un total de 5.000 francs, a càrrec de l’apurat carnisser minorista Jambier (Funès).

El film suma comèdia, drama i guerra (IIGM). Construeix amb precisió i riquesa de matisos els caràcters oposats i en gran part incompatibles dels dos protagonistes. Construeix amb encert els personatges secundaris, als qual dota de realisme, versemblança i credibilitat suficients. Descriu amb mestria l’ambient aclaparador que envolta la vida diària de la població sotmesa a ocupació militar. El presenta saturat de temors, inseguretats, reserves, dissimuls, malfiances, angoixes i moments de terror. Amb trets senzills, però segurs, mostra la xarxa inquietant d’espiadors, confidents, col·laboracionistes, oportunistes, envejosos, fanàtics i folls, que actuen com a col·laboracionistes dels nazis. La narració, basada en un excel·lent guió amb diàlegs enginyosos, crea una successió de situacions iròniques, burlesques i mordaces, amb tocs d’humor negre, que en conjunt componen un relat summament divertit. Fa ús d’elements neorealistes i costumistes, que s’insereixen en un context de trets desbaratats, considerats per alguns com a propers o similars als de Berlanga.

La acció principal consisteix en un viatge al·lucinant, d’uns 8 km., en gran part surrealista, de dos bergants que se les veuen amb un rosari d’incidències calamitoses. Un del principals elements del viatge i del film és l’entorn hostil en el qual es desplega la acció. La seva recreació posa de manifest les aptituds narratives d’Autant-Lara (Autant és el cognom patern i Lara el matern). Malgrat la seva categoria, en els anys 60 és objecte de severes crítiques per part dels joves de la “nouvelle vague”. Amb sectarisme i no sense vanitat, dediquen crítiques similars a Clouzot, Clément i altres realitzadors dels anys 40 i 50, avui justament reivindicats com a grans cineastes.

Incorpora imatges dedicades a plasmar les característiques típiques del Paris de l’ocupació: el cec que demana almoina a l’escala del metro interpretant al violí “La Marsellesa”, el servei de taxi per a transport en bicicleta adaptada de mercaderies, les cues per a la adquisició d’aliments, cans del carrer afamegats, proliferació de cotxes de tracció animal (mules) per a transport de persones, la freqüència d’ús de la bicicleta, el consum domèstic d’alcohol de cremar, les restriccions del subministrament elèctric, els viatges a peu per al transport de càrregues de 50 Kg. o més per persona, etc. Aporta elements de desmitificació de l’heroisme de la Resistència i de la crueltat alemanya. Compon grups de persones diferents per raons múltiples. Malgrat això reivindica la seva igualtat en dignitat, drets i obligacions de tolerància, solidaritat i respecte. Martin simbolitza, més en la novel·la que en el film, l’honor del proletariat, i Grandgil representa el cinisme de la burgesia.

Són escenes memorables la matança del porc, la detenció de resistents vista a contrallum com a projecció d’ombres, la colorista varietat de les persones retingudes a la caserna de la Gestapo instal·lada en un palau d’estil Lluis XV, l’incident d’intimidació de Grandgil en el bar, el descobriment de la nina jueva que treballa oculta en el bar, etc.

La banda sonora, de René Cloërec (“L’alberg roig”, Autant-Lara, 1951), suma marxes marcials, un vals que evoca la vida civil i talls de música original descriptiva com la que acompanya la marxa dels protagonistes i els cans que els segueixen, el retorn a casa de Mariette, etc. La fotografia, de Jacques Natteau (“L’alberg roig”), en un B/N de contrastos durs i inquietants, situa la acció en escenaris obscurs, opressius i preferentment tancats, que simbolitzen el mon real d’una ciutat presonera, vigilada i amenaçada. Ofereix imatges d’un bell realisme amb tocs expressionistes, que destil·la lirisme, humanitat i sentit poètic. Afegeix filmacions documentals històriques (desfilades militars), que donen suport al verisme del relat.


Bibliografia

- José M. LATORRE, “La travesía de Paris”, ‘Dirigido por’, núm 392, pàg. 90, septembre 2009.
- Jacques TRAVENS, “La traversée de Paris”, filmdefrance.com.