La ciutadella (1938)

Film produït per la MGM en el RU, realitzat per King Vidor (1894-1982). El guió, de Ian Dalrymple, Frank Wead i Elizabeth Hill, amb diàlegs addicionals d’Emlyn Williams (que també intervé com actor), adapta la novel·la “The Citadel” (1937), d’A. J. Cronin. Es roda en escenaris naturals de Gal·les i Londres i en els platós de Denham Studios (Anglaterra, RU). És nominat a 4 Oscar (pel•lícula, actor, director i guió adaptat). Produït per el realitzador Victor Saville (“Adéu, Mr. Chips”, 1959) per a MGM British Studios, s’estrena el 3-XI-1938 (NYC).

L'acció dramàtica té lloc, abans de la IIGM, a dues localitats mineres de Gal·les (Blaenelly i Aberalaw) i a Londres. Andrew Manson (Donat) és un jove metge escocès, solter, titulat de fa poc, que aconsegueix la seva primera feina a una petita localitat minera. Algun temps després es fa càrrec, amb contracte fix, previ concurs de selecció, d’un dels quatre ajudants del Dr. Llewellyn (Ambler), titular del servei mèdic d’una altre població minera, millor dotada en mitjans sanitaris que l’anterior. Aprofitant els pocs dies lliures dels quals disposa per al trasllat, es casa amb la mestra de Blaenelly, Christine Barlow (Russell). Ell, de 23 o 24 anys, és idealista, íntegre, honrat, sincer i intransigent. Treballa per vocació i se sent impulsat a investigar les causes de les malalties que afecten amb major prevalència del que és normal la població que atén. Ella és desimbolta, intel·ligent, equilibrada, atractiva, generosa i resistent.

El film suma drama, història d’amor, crítica social i medicina. Explora les dificultats amb les quals s’ha d’enfrontar un metge tot just llicenciat a causa de la seva inexperiència, la ignorància de la població a la que assisteix, la força dels prejudicis col·lectius i les inèrcies que obstaculitzen l’acceptació de nous remeis i nous mètodes de diagnòstic. D’altra part, l’idealisme i la intransigència propis de la joventut poden suscitar l’hostilitat d’alguns col·legues desitjosos d’evitar problemes, cosa per la qual s’emparen en pràctiques inconvenients i espúries, com ara la prescripció de medicines que no curen i no perjudiquen (però que agraden als pacients), ajornament dels avisos de diagnòstics alarmants (focus de tisi), etc. Altres perills són l’ofuscació que produeixen sovint la fama i l’èxit i les temptacions que genera la cobdícia. Les reflexions del film sobre les obligacions del metge i els perills que l’amenacen tenen una validesa que va més enllà dels professionals de la medicina. Són aplicables a totes les professions i a tot tipus de professionals. Mantenen la seva validesa.

Per a la correcta interpretació del film s’ha de tenir en compte que es refereix a una etapa temporal anterior a la reforma sanitària que s’aplica en el RU després de la IIGM, durant el govern laborista de Clement Attlee (1945-51) amb la creació, gestionada pel ministre de sanitat Aneurin Bevan, del National Health Service (NHS).

El film es basa en un guió ben escrit, de diàlegs breus, ocurrents i clars. Les interpretacions de Robert Donat i Rosalind Russell, en el moment més dolc de les seves carreres, són convincents i brillants. Donat treballa amb soltesa i convicció, si bé cau en rigideses artificioses en els seus dos parlaments. Russell aporta una gran presència i molta naturalitat. Andrew simbolitza la lluita i la fatiga, mentre que ella encarna la constància, l’equilibri i la solidaritat. És destacable l’economia de mitjans amb la qual Vidor resol el relato i la brillantor de les el·lipsis que construeix. Amb tres breus plans explica la malaltia i curació d’Ana Orlando. És important la presència de l’humor. Se basa en l’autoritarisme de la Sra. Page (Davis), el seu estricte règim de sobrealimentació, els menús que maten de fam l’hoste, l’astigmatisme com a causa de baixa laboral, la vulneració del secret professional del banquer, la declaració d’amor, l’atac d’histèria de Toppy (Ward), la façana de conte de fades de la casa del metge a Aberalaw, etc.

La cinta incorpora una llarga sèrie de detalls que enriqueixen el relat i li confereixen frescor i simpatia. Entre ells cap citar el xerès d’alta graduació (“amontillat”), la boina de Chris, l’acceptació amb normalitat del pluralisme lingüístic (gal·lès, gaèlic, anglès...), les oblidades receptes mèdiques en llatí, els espagueti a la bolonyesa, l’ampolla de vi Chianti, la camioneta de la mudança, etc.

Els temes que focalitzen l’atenció del relat es refereixen als perills que la cobdícia i els desitjos d’enriquiment plantegen a la integritat i l’honestedat dels professionals. Parla, a més, dels valors de la generositat, l’altruisme, la solidaritat i la protecció dels dèbils. Denuncia els mals derivats de la ignorància col•lectiva i de la resistència contra las innovacions i els canvis. Recorda que la integritat professional és incompatible amb les pràctiques inconvenients i espúries. Posa en guàrdia contra els perills derivats de l’èxit i la fama. El film esdevé un conte moral senzill, que convida a la reflexió. No parla amb vanitat i dogmatisme. S’explica amb moderació, contenció i mesura. No cau ni en la pedanteria, ni en el doctrinarisme i és realista.

La banda sonora, de Louis Levy (“Alarma al tren exprés” Hitchcock, 1938), ofereix una partitura breu i convencional, de pocs talls, que acompanya l’inici i el final del film, el ball d’Ana, la presentació del serveis de raigs infrarojos i el dramàtic passeig per Londres. La fotografia, de Harry Stradling Sr. (“La Kermesse heroica, Feyder, 1935), composa una visualitat feta amb cura i ben construïda, d’inspiració expressionista, amb projecció d’ombres, potents clarobscurs, zones de negres densos, enquadraments zenitals vertiginosos (Rolls-Royce esportiu) i primers plans dinàmics (ball d’Ana). Superposa imatges en una de les escenes centrals.


Bibliografia

Augusto M. TORRES, “La Ciudadela”, ‘Cine mundial’, pàg. 180, Espasa ed., Madrid 2006.