El meu Idaho privat (1991)

Tercer llargmetratge de Gus Van Sant (Kentucky, EEUU, 1952), que per a molts és el seu treball més encertat. El guió, del propi Van Sant, s’inspira lliurement en l’adaptació al cinema que féu Orson Welles de l’obra de teatre “Henri IV”, de Shakespeare (“Campanades a mitjanit”, 1965); en la novel•la “City of Night” (1963), de John Rechy; i en els germans Mike i Scott Parker, de Portland. Se roda en escenaris reals de Portland (Oregón), Oregón, Seattle (Washington), Idaho i Roma (Itàlia), amb un pressupost estimat de 2,5 M USD. Guanya la copa Volpi (millor actor, River Phoenix) del Festival de Venècia. Produït per Laurie Parker per a New Line Cinema, s’estrena el setembre de 1991 (Festival Venècia).

L’acció dramàtica té lloc en els carrers, carreteres, diversos edificis abandonats i el camp obert de Portland, Idaho, Seattle i Roma, el 1991. Mike Waters (Phoenix) i Scott Favor (Reeves) són dos joves de Portland, menors de 21 anys, que es prostitueixen. Fan part d’una sorollosa família de marginats que se dediquen als furts, les estafes i la prostitució juvenil. La lidera Bob Pigeon (Richert), un personatge amb carisma, de mitjana edat, que fa les funcions de mestre i patró dels joves. Mike, que duu més de tres anys en el carrer, és tímid, amorós i somniador. Nat i criat a Idaho, és homosexual i pateix freqüents crisis de narcolèpsia, associada a situacions de tensió, estrès, desànim o enyorança de la mare, Sharon Waters, que el va abandonar quan era un nin. Scott, heterosexual, és fill d’una família acomodada de Portland. Ha abandonat la casa dels pares per rebel•lia, inconformisme i per molestar i humiliar el pare, dominant, ric, superficial, autoritari, paraplègic i alcalde de la ciutat. Mike i Scott es fan amics i amants.

El film suma drama, homosexualitat, prostitució i historia d’amor. Composa un retrat sec i descarnat del món dels joves dedicats que treballen en la prostitució (amb homes i dones), consumeixen drogues dures, roben i estafen, arrosseguen complexos traumes personals i habiten el món subterrani, degradat i corrupte, de les ciutats americanes mitjanes i grans. Són víctimes d’estigmatització, marginació i exclusió social. La cinta parla de manera explícita i directa de la indigència, l’explotació sexual de joves i la prostitució juvenil que es dóna a les ciutats nord-americanes. S’explica amb sinceritat i llibertat, tot cercant formes experimentals i innovadores d’expressió. Aborda sense embuts temes tabú, com el sexe oral, la fel•lació, l’incest, l’orgasme, les manies d’alguns clients de sexe pagat, besades entre homes, etc.

Acompanya el realisme amb referències i imatges simbòliques, com les dels salmons que remunten el riu contra corrent, metàfora de la vida dels protagonistes i de la llibertat, o el conill de pelfa de Mike, símbol de la seva innocència. Afegeix algunes escenes surrealistes, com la dels models de les portades de revistes que cobren vida i es dirigeixen a l’espectador. Contribueixen a crear sensacions sobre el fet que el relat se refereix més a un somni de Mike que a una experiència real. L’ambigüitat resta plantejada amb força suficient perquè que el dubte s’instal•li a l’ànim de l’espectador i l’obligui a pensar.

L’estil és realista i documentalista, amb tocs surrealistes de contrast. El guió inicial, escrit el 1970, sumava dos relats diferents, el de Mike i el de Scott, que després el realitzador i guionista fon en un sol. La presència de dos plantejaments diferents (un classicista i l’altre mescla de realisme i somni) s’adverteix en el desplegament de l’obra, sense que perjudiqui la seva unitat bàsica. El to descarnat es combina amb tocs lírics i poètics. El film se planteja a la manera d’un “road movie”, un viatge des d’Oregón a Europa en cerca de la mare de Mike.

Entre els temes que proposa el film cap destacar la soledat, l’abandonament, el desemparament i la desolació. Tracta, a més, de la família, del paper fonamental que correspon a la mare en la cura dels fills i de l’amistat, l’amor i el sexe. Reivindica el respecte que mereixen les persones marginades per la societat. Exalta l’amor vertader i equipara l’homosexual i l’heterosexual. Explica el drama dels menors abandonats i els traumes que els afecten. Glosa el valor de l’aventura. Són escenes memorables la declaració d’amor de Mike a Scott, l’homenatge a Shakespeare a càrrec de Scott en el paper de Hal, la visita a Richard (Russo), germà major de Mike, la trobada d’Scott i Camila (Caselli) i l’escena de sexe entre ells, etc. El títol original, “My Own Private Idaho”, està pres d’una cançó del grup B-52.

La banda sonora, de Bill Stafford, aporta una encertada ambientació musical, que subratlla la desolació y l’abandonament. Afegeix cançons del moment, com “Cherish” (Madonna) i “Blue Eyes” (Elton John), i cançons tradicionals (“When the Saints Go Marchin’ in”). La fotografia, d’Enric Alan Edwards (“Tot per un somni”, Van Sant, 1995) i John Campbell (“Mala nit”, Van Sant, 1985), en color (alphacine), transforma les escenes de sexe en collages d’imatges congelades. Associa la nit amb els colors càlids (rojos i taronges) i les ombres denses, que parlen de dolor i esquinçament interior. Les imatges són portadores de valors semi documentals.


Bibliografia

- Steven Jay SCHNEIDER, “Mi Idaho Privado”, ‘1.001 películas que hay que ver antes de morir’, Grijalbo ed., pàg. 806-807, Barcelona 2006 (5ena edició).

- Jake EUKER, “My Own Private Idaho”, Filmcritic.com, 2004.