El despreci (1963)

Setè llargmetratge de Jean-Luc Godard (Paris, 1930), és una de les seves pel·lícules més conegudes i acreditades. El guió, del mateix Godard, adapta lliurement la novel·la “Il disprezzo” (1954), d’Alberto Moravia (Roma, 1907-1990). Se roda en escenaris naturals de Roma i Capri. Produït per Georges de Beauregard (el productor de la “Nouvelle vague”), Carlo Ponti i Joseph L. Levine per a Roma-Paris Films (Paris), Films Concòrdia (Paris) i Compagnia Champion (Roma), s’estrena el 29-X-1963 (Itàlia).

L’acció dramàtica té lloc a Roma i a Capri durant unes setmanes de l’estiu de 1963. Paul Javal (Piccoli) i la seva jove esposa, Camille (Bardot), formen una parella casada de fa poc. Paul, que se dedica a escriure obres de teatre, acaba de rebre una oferta per escriure el guió d’una nova adaptació de l’Odissea, d’Homer, al cinema. Se l’ha adreçada el productor nord-americà Jeremy “Jerry” Prokosch (Palance), que desitja un guió més comercial que el que li ha proposat Fritz Lang (Lang). Paul és indecís, indolent i poc resolutiu. Camille, de 20 anys, es gelosa, sensible, independent i molt atractiva. Jerry, de mitjana edat, és arrogant, fanfarró i oportunista. Lang, d’uns 70 anys, encarna el cineasta acreditat, insubornable i rigorós, que sap que el cinema està per sobre dels diners i la fama.

El film suma drama, comèdia, història d’amor i cinema en el cinema. Construeix un relat en el qual se superposen tres línies narratives que es despleguen en paral·lel i entrellacen seqüències, diàlegs, observacions i propostes. No solament no s’interfereixen, sinó que aprofiten les interrelacions que se donen entre elles. El fil conductor ve donat per la història d’amor. Damunt ella descansa una profunda reflexió sobre les relacions entre art i cinema, cinema i comercialitzat, cinema i realitat, etc. S’afegeixen referències a episodis de la història d’Ulises, Penèlop i Posidó, que constitueixen el material de rodatge del film que Lang dirigeix. Entre les tres línies narratives Godard estableix relacions, encreuaments, coincidències i paral·lelismes. Es veu que Paul, Camille i Jerry se comporten com a encarnacions d’Ulises, Penèlop i Posidó. Una observació addicional permet descobrir relacions entre Paul, Camille i Jerry amb el tern format per Godard, Ana Karina i Joseph L. Levine. L’assimilació més patent és la de Godard i Paul per l’ús continuat del capell i l’afecció als cigars purs. El paral·lelisme de Camille i Ana Karina, parella aleshores de Godard, el posa de manifest la perruca negra de Camille. Els problemes de la història de ficció evoquen i reflecteixen els de la parella real de Godard i Ana Karina. Els problemes de Godard amb els productors, en especial amb Levine, s’expliquen a través del conflicte entre Paul i l’americà Jerry. D’altra part, Godard s’explica a sí mateix a través de la figura eminent de Lang, el cineasta admirat i, alhora, reconegut com a figura capital del cinema de tots els temps.

L’estil narratiu és depurat i summament estilitzat. Prescindeix d’artificis, oripells i guarniments, per bé que no prescindeix de la ironia i l’humor. Fa ús dels recursos expressius amb una parquedat i una economia de mitjans tan severa com emocionant. Res no hi ha en el relat que sigui sobrer, gratuït o innecessari. La senzillesa de la història se veu reforçada per la de la seva exposició. La historia i les reflexions que l’acompanyen parlen amb claredat, transparència i sinceritat. En ocasions hi ha esclafits de sentiments, que s’expliquen sense paraules, sense escarafalls, sense gestos grandiloqüents i sense redobles de so. Se veuen, s’endevinen o se senten, simplement.

La cinta ret homenatge al cinema. Cita, d’una o altra manera, grans realitzadors, com Chaplin, Griffith, Hawks, Hitchcock, Lang, Rossellini, Ray, Minnelli, Antonioni, etc. Cita actors i acrius, com Chaplin, Dean Martin, Ana Karina, Bardot, Palance, John Wayne, Janet Leigh, Elsa Martinelli, etc. Cita títols de grans pel·lícules, com “Hatari”, “Psicosis”, “L’aventura”, “T’estimaré sempre”, “Viure la vida”, etc. Godard se permet el gaudi de referir-se a alguns dels autors més reconeguts de la poesia (Dant, Hölderling...), el teatre (Brecht), la novel·la (Moravia), la crítica de cinema (Bazin). No menor complaença demostra en les cites que fa de personatges de l’antiguitat clàssica, com Homer, i de la mitologia grega (Zeus, Minerva...).

Els principals temes del film són la incomunicació humana en general i la de la parella, el pessimisme existencial, la soledat, la fragilitat i el caràcter efímer de l’amor de parella, la importància de l’experimentació en cinema i en tots els àmbits de la tècnica i del saber, la importància de la bellesa visual, la llum i els colors, l’esplendor de la natura, la transcendència de l’art, etc. Són escenes per a la memòria l’eròtica conversa de la parella en el llit després d’una llarga sessió de sexe, la conversa de la parella a l’apartament romà, la fugida de Paul pels carrers derruïts dels decorats de Cinecittà, etc.

La banda sonora, de Georges Delerue (“Jules i Jim”, Truffaut, 1961), aporta una partitura de violins i orquestra, de tons classicistes, que esdevé el signe identificatiu més conegut del film. La fotografia, de Raoul Coutard (“Pierrot, el boig”, Godard, 1965), aporta una visualitat lluminosa, de colors mediterranis naturals, amb predomini dels primaris, sobretot el blancs, blaus i verds. Crea enquadraments a mitja i llarga distància, amb escassos primers plans. Se serveix de preses llargues, plans seqüència i llargues escenes, no exemptes de cert estatisme.


Bibliografia

- Edward BUSCOMGE, “El desprecio”, ‘1.001 películas que hay...’, pàg. 412, Grijalbo ed., Barcelona 2010 (10ena edició, actualitzada).
- Augusto M. TORRES, “El desprecio”, ‘Cine mundial’, pág. 256-257, Espasa ed., Madrid 2006.