Entretinguda comèdia d’Alfred Santell (1895-1981). El guió, de Charles Kaufman, Viola Brothers Shore i Paul Yawitz, desplega un argument de David Garth, que després aquest converteix en la novel·la “A Love Like That” (1938). Se roda en els RKO Studios (Hollywood, CA). Produïda per Edward Kaufman per a RKO, s’estrena el 22-X-1937 (EUA). L’acció dramàtica té lloc a NYC al llarg d’uns quants dies de l’hivern de 1937.
Se tracta d’un film de 67 minuts, realitzat amb el propòsit d’entretenir, divertir i fer riure. Pertany al gènere de l’screwball comedy, tan en voga en els anys 30 del segle passat. Per garantir l’èxit de públic, la productora contracta una actriu i un actor que gaudeixen del favor del públic i de gran popularitat. Barbara Stanwyck assumeix un paper còmic poc habitual en ella, que resol amb encert, tot demostrant la versatilitat del seu talent. Treballa amb ganes, convicció i un clar afany de convèncer. Li dóna rèplica un voluntariós Herbert Marshall, que compleix amb correcció i discreció, acceptant la funció que se li ha assignat de servir al lluïment de la protagonista.
Constitueix un dels trets singulars del film el protagonisme que tenen els secundaris a les escenes còmiques, en les quals demostren gràcia, oportunitat i talent. Excel·leixen quatre secundaris: el majordom Butch (Blore), el jutge de pau (Meek), el secretari de l’empresa naviliera Sr. Meggs (Girardot) i Sam Ransome, l’oncle de Valentina, encarregat de les funciones de mentor i guardaespatlles de la noia. Les interpretacions dels quatre brillen amb llum pròpia en les escenes d’humor que tenen al seu càrrec.
La hilaritat del film se basa en gran part en un guió elaborat amb enginy, intel·ligència i fi sentit de l’humor. Fa ús de molts dels recursos habituals del gènere, mantenint sempre un nivell alt de finor i elegància. Hi ha confusions de noms i identitats, malentesos, guerra de sexes, inversió de rols, contratemps, un excel·lent ús de la gestualidad. El realitzador se serveix del joc que donen els enfrontaments dels contraris, com els d’home/dona, texà/novaiorquès, indolència/diligència, vida desordenada/ordenada, dona frívola/dona seriosa, etc. Ironitza sobre comportaments de persones equivalents als d’animals de companyia. Combina argumentacions que fan ús de les mateixes paraules per expressar sentits oposats. Se burla afectuosament de l’afecció exagerada dels novaiorquesos al servei domèstic, de la rudesa dels texans, de la ineptitud dels rics amb relació a tasques senzilles, dels discursos grandiloqüents, etc. Incorpora escenes d’slapstick, amb travelades, llançaments d’objectes, guants amb secrets, cops de boxa, etc.
Exhibeix amb satisfacció la lluminositat i funcionalitat de la nova arquitectura de façanes de vidre i ambients interiors amb vistes panoràmiques. Mostra altres avanços, com els nous aparells de telèfon, les cortines venecianes i algunes de les seves disfuncions. Presenta oficis nous, com el de netejadors de vidres d’exterior de grans edificis. Film breu, petit i lleuger, que conserva la frescor original. És deliciós, festiu i summament divertit.
dilluns, 1 de novembre del 2010
diumenge, 31 d’octubre del 2010
El gat (Le chat) (Pierre Granier-Deferre, 1971)
Drama psicològic realitzat per Pierre Granier-Deferre (Paris, 1927-2007). El guió, del propi realitzador i de Pascal Jardin (diàlegs), adapta amb algunes variacions la novel·la “Le chat” (1967), de Georges Simenon. Se roda en escenaris reals de Courbevoie, barriada perifèrica del NO de Paris i en els platós dels Estudis Boulogne-Billancourt. Nominat a l’Ós d’or del Festival de Berlin, en guanya dos de plata (millors actor i actriu). Produït per Raymon Danon per a Lira Films, Cinétel, Gafet i Comacico, s’estrena el 24-IV-1971 (França). L’acció dramàtica té lloc a Courbevoie (Paris), tot al llarg d’unes quantes setmanes de l’hivern de 1971.
El realitzador crea el que possiblement és el millor treball de la seva filmografia i la millor adaptació de quatre que fa d’obres de Simenon. El film excel•leix sobretot per l’atmosfera densa, inquietant i torbadora, que construeix i manté al llarg de tot el metratge. D’altra part, la intriga i la tensió se desplega d’acord amb una progressió que ben administrada i hàbilment dosificada. L’aire pessimista i descoratjador del relat, immers en l’atmosfera descrita, brilla amb força i penetra profundament en l’ànim de l’espectador. S’ha dit, no sense raó, que aquesta és una de les obres sobre la vida matrimonial més desoladores que s’han filmat.
La potència expressiva del relat se basa, a més, en les interpretacions superbes de dos monstres de l’escena, com Simone Signoret i Jean Gabin, aquest en un dels seus darrers papers per a la pantalla abans de la seva defunció el 1976. Enfrontats en un dol sense concessions i sense suports externs, absorbeixen l’atenció de l’espectador, al qual ofereixen una magnífica oportunitat de moltes emocions i de gaudi estètic.
La base del drama se concreta en una situació d’hostilitat que té el seu origen en la diferència de caràcters dels dos protagonistes, les seves incompatibilitats no governables i les diferències d’educació i extracció social que els separen. En ambdós casos les habilitats de relació i comunicació són escasses i se veuen dificultades per gelosies, enveges, supèrbies, egoismes i deslleialtats antigues i noves d’una de les parts. A això s’afegeix la pèrdua de facultats que comporta l’envelliment, la malaltia i el progressiu aïllament de l’exterior que experimenten per raons que no comprenen.
La definició dels dos caràcters principals se presenta ben perfilada i matisada amb riquesa de detalls. Gràcies a això el procés auto destructiu de la parella es fa creïble i convincent. L’acció té lloc a una casa petita, antiga, desballestada i opressiva. D’altra banda, a l’entorn de l’habitatge tenen lloc unes obres de gran envergadura que generen molt soroll, que suma el que produeixen els pènduls de demolició sense explosius i les tasques de càrrega de vehicles pesats de transport d’enderrocs. La casa i els impactes ambientals que l’afecten (soroll i vibracions del sol) ofereixen una al·legoria que explica i a la vegada crea una situació pertorbadora per a la parella i inquietant per al públic.
La banda sonora, de Philippe Sarde, aporta 4 temes. La cançó “Les temps des souvenirs” (El temps dels records), és delicada, nostàlgica i descriptiva, i fa funcions d’emocionant tema principal. La fotografia, de Walter Wottiz, és clara, directa i sincera, d’acord amb els termes del realisme francès de l’època, no exempt de tocs poètics, com els que conté el leitmotiv. Incorpora uns quants flashbacks dels temps feliços de la parella, que curiosament combina amb evocacions de present d’aquella època.
El film parla del pas del temps, l’envelliment, les limitacions de les persones d’edat, la malaltia i, sobretot, de l’amor perdut i de les seves conseqüències. La pel·lícula no fa concessions a la galeria, ni busca complaure el públic majoritari. És seca, tallant, dura i provocadora. És, per a el qui escriu, una obra imprescindible, terriblement bella.
El realitzador crea el que possiblement és el millor treball de la seva filmografia i la millor adaptació de quatre que fa d’obres de Simenon. El film excel•leix sobretot per l’atmosfera densa, inquietant i torbadora, que construeix i manté al llarg de tot el metratge. D’altra part, la intriga i la tensió se desplega d’acord amb una progressió que ben administrada i hàbilment dosificada. L’aire pessimista i descoratjador del relat, immers en l’atmosfera descrita, brilla amb força i penetra profundament en l’ànim de l’espectador. S’ha dit, no sense raó, que aquesta és una de les obres sobre la vida matrimonial més desoladores que s’han filmat.
La potència expressiva del relat se basa, a més, en les interpretacions superbes de dos monstres de l’escena, com Simone Signoret i Jean Gabin, aquest en un dels seus darrers papers per a la pantalla abans de la seva defunció el 1976. Enfrontats en un dol sense concessions i sense suports externs, absorbeixen l’atenció de l’espectador, al qual ofereixen una magnífica oportunitat de moltes emocions i de gaudi estètic.
La base del drama se concreta en una situació d’hostilitat que té el seu origen en la diferència de caràcters dels dos protagonistes, les seves incompatibilitats no governables i les diferències d’educació i extracció social que els separen. En ambdós casos les habilitats de relació i comunicació són escasses i se veuen dificultades per gelosies, enveges, supèrbies, egoismes i deslleialtats antigues i noves d’una de les parts. A això s’afegeix la pèrdua de facultats que comporta l’envelliment, la malaltia i el progressiu aïllament de l’exterior que experimenten per raons que no comprenen.
La definició dels dos caràcters principals se presenta ben perfilada i matisada amb riquesa de detalls. Gràcies a això el procés auto destructiu de la parella es fa creïble i convincent. L’acció té lloc a una casa petita, antiga, desballestada i opressiva. D’altra banda, a l’entorn de l’habitatge tenen lloc unes obres de gran envergadura que generen molt soroll, que suma el que produeixen els pènduls de demolició sense explosius i les tasques de càrrega de vehicles pesats de transport d’enderrocs. La casa i els impactes ambientals que l’afecten (soroll i vibracions del sol) ofereixen una al·legoria que explica i a la vegada crea una situació pertorbadora per a la parella i inquietant per al públic.
La banda sonora, de Philippe Sarde, aporta 4 temes. La cançó “Les temps des souvenirs” (El temps dels records), és delicada, nostàlgica i descriptiva, i fa funcions d’emocionant tema principal. La fotografia, de Walter Wottiz, és clara, directa i sincera, d’acord amb els termes del realisme francès de l’època, no exempt de tocs poètics, com els que conté el leitmotiv. Incorpora uns quants flashbacks dels temps feliços de la parella, que curiosament combina amb evocacions de present d’aquella època.
El film parla del pas del temps, l’envelliment, les limitacions de les persones d’edat, la malaltia i, sobretot, de l’amor perdut i de les seves conseqüències. La pel·lícula no fa concessions a la galeria, ni busca complaure el públic majoritari. És seca, tallant, dura i provocadora. És, per a el qui escriu, una obra imprescindible, terriblement bella.
dissabte, 30 d’octubre del 2010
La meva reputació (My Reputation) (1946)
Notable drama romàntic de Curtis Bernhardt (1899-1981). El guió, de Catherine Turney, adapta la novel·la “Instruct My Sorrows”, de Clare Jaynes, escrita el 1942, però no publicada fins el 1945. Se roda el 1943, en escenaris naturals (Wrightwood, CA) i en els platós de Warner Studios (Burbank, CA). Produït per Henry Blanke, se projecta per primera vegada davant un públic no restringit el 25-I-1946 (NYC). L’acció dramàtica té lloc a la localitat de Lake Forrest, propera a Xicago (IL), i a la rodalia de Lake Tahore (CA), el 1942, tot al llarg de vàries setmanes anteriors a les festes de Cap d’Any que donen pas al 1943.
L’obra desplega una història intimista que explora sense prejudicis i sense tabús la situació psicològica i emocional que afecta una vídua jove, d’uns 35 anys, mare de dos nois adolescents, i els problemes de diversa natura i distint abast, que ha d’afrontar en el difícil període d’adaptació a les noves característiques de la seva vida personal i de les seves relacions amb els fills, els amics de sempre i els familiars. Presenta, sense ànim d’exhaustivitat, una interessant relació de diverses situacions, que defineix amb concisió i eficàcia. Ho fa amb l’ajut d’uns diàlegs ben treballats i l’acompanyament d’unes imatges tan expressives com oportunes i sovint imaginatives.
Un dels principals mèrits del film ve donat per la fotografia, feta amb cura i remirament, de James Wong Howe. Capta moments i incidències puntuals que a mesura que avança el film descobreixen la importància que tenen per definir aspectes rellevants i observacions importants per a la comprensió global de la historia. Presenta, a més, un joc molt hàbil d’il·luminacions, que composa i modula amb versatilitat i perícia al servei de la profunditat del relat. Crea ambients diversos que acompanyen el desplegament de l’acció tot aportant informació i significats imprescindibles.
La banda sonora, de Max Steiner, construeix un testimoni eloqüent de la capacitat de l’autor per sintonitzar amb el sentit profund del film i amb el de les seves escenes culminants, que en aquest cas ni són poques ni poc significatives. Compon un tema principal melòdic, d’aires romàntics, que ofereix amb orquestracions diferents. Afegeix composicions tradicionals com “Silent Night, Holy Night” o “Jingle Bells” i altres temes aliens.
Resulta emocionant i commovedora la interpretació de Barbara Stanwyck, que lliura un treball sensible, convincent i de gran nivell. No en va el film és un dels preferits de l’actriu. Ben al contrari, la interpretació del galà, George Brent, queda fada i rígida, malgrat la reconeguda experiència i l’especialització de l’actor en aquest tipus de papers. Excel·leix el treball de Lucile Watson en el paper de l’antipàtica Mary Kimball.
Els temes que se tracten tenen a veure amb l’alliberament de la dona vídua i el suport a l’afirmació de la seva autonomia. Critica l’afecció de les classes altes als convencionalismes tradicionals, el culte a les aparences, la indolència i la desautorització i marginació de persones en situació de soledat i desempara. Elogia l’amor vertader, que sorgeix quan i on vol, i que s’autentica a través de la seva associació amb la capacitat de sacrifici dels amants. Amb relació amb les convencions socials proposa comportaments ferms i capaços de conciliar obligacions diverses. Rebutja el dol en el vestir i en els comportaments socials amb gràcia i bon humor.
La pel·lícula se projecta el 1944 davant un públic restringit: les tropes dels EUA mobilitzades per la IIGM. Aquest tipus de projeccions no determinen la data de sortida d’un film, ja que les convencions estableixen que aquesta té lloc quan se projecta per primera vegada davant un públic genèric i obert a tothom. L'obra és entretinguda i es veu de gust. Se recomana atendre-la amb la mirada i l’oïda i, alhora, activant el gust per la representació dramàtica, en aquest cas de l’Stanwyck.
L’obra desplega una història intimista que explora sense prejudicis i sense tabús la situació psicològica i emocional que afecta una vídua jove, d’uns 35 anys, mare de dos nois adolescents, i els problemes de diversa natura i distint abast, que ha d’afrontar en el difícil període d’adaptació a les noves característiques de la seva vida personal i de les seves relacions amb els fills, els amics de sempre i els familiars. Presenta, sense ànim d’exhaustivitat, una interessant relació de diverses situacions, que defineix amb concisió i eficàcia. Ho fa amb l’ajut d’uns diàlegs ben treballats i l’acompanyament d’unes imatges tan expressives com oportunes i sovint imaginatives.
Un dels principals mèrits del film ve donat per la fotografia, feta amb cura i remirament, de James Wong Howe. Capta moments i incidències puntuals que a mesura que avança el film descobreixen la importància que tenen per definir aspectes rellevants i observacions importants per a la comprensió global de la historia. Presenta, a més, un joc molt hàbil d’il·luminacions, que composa i modula amb versatilitat i perícia al servei de la profunditat del relat. Crea ambients diversos que acompanyen el desplegament de l’acció tot aportant informació i significats imprescindibles.
La banda sonora, de Max Steiner, construeix un testimoni eloqüent de la capacitat de l’autor per sintonitzar amb el sentit profund del film i amb el de les seves escenes culminants, que en aquest cas ni són poques ni poc significatives. Compon un tema principal melòdic, d’aires romàntics, que ofereix amb orquestracions diferents. Afegeix composicions tradicionals com “Silent Night, Holy Night” o “Jingle Bells” i altres temes aliens.
Resulta emocionant i commovedora la interpretació de Barbara Stanwyck, que lliura un treball sensible, convincent i de gran nivell. No en va el film és un dels preferits de l’actriu. Ben al contrari, la interpretació del galà, George Brent, queda fada i rígida, malgrat la reconeguda experiència i l’especialització de l’actor en aquest tipus de papers. Excel·leix el treball de Lucile Watson en el paper de l’antipàtica Mary Kimball.
Els temes que se tracten tenen a veure amb l’alliberament de la dona vídua i el suport a l’afirmació de la seva autonomia. Critica l’afecció de les classes altes als convencionalismes tradicionals, el culte a les aparences, la indolència i la desautorització i marginació de persones en situació de soledat i desempara. Elogia l’amor vertader, que sorgeix quan i on vol, i que s’autentica a través de la seva associació amb la capacitat de sacrifici dels amants. Amb relació amb les convencions socials proposa comportaments ferms i capaços de conciliar obligacions diverses. Rebutja el dol en el vestir i en els comportaments socials amb gràcia i bon humor.
La pel·lícula se projecta el 1944 davant un públic restringit: les tropes dels EUA mobilitzades per la IIGM. Aquest tipus de projeccions no determinen la data de sortida d’un film, ja que les convencions estableixen que aquesta té lloc quan se projecta per primera vegada davant un públic genèric i obert a tothom. L'obra és entretinguda i es veu de gust. Se recomana atendre-la amb la mirada i l’oïda i, alhora, activant el gust per la representació dramàtica, en aquest cas de l’Stanwyck.
dilluns, 25 d’octubre del 2010
L'hora dels nens (The Children's Hour) (1961)
Intens drama de William Wyler (1902-1981), protagonitzat per Audrey Hepburn i Shirley MacLaine. El guió, de John Michael Hayes, desplega un argument de Lillian Hellman basat en la seva obra de teatre “The Children’s Hour” (1934) i en experiències personals de la pròpia autora, que va ser objecte d’una primera adaptació (“Aquells tres”, Wyler, 1936). Se roda, entre març i juliol de 1961, en estudi amb algunes filmacions exteriors i amb un pressupost estimat de 3,6 M USD. És nominat a 5 Oscar. Produït per W. Wyler per a Mirish Corp/UA, s’estrena el 19-XII-1961 (EUA). L’acció té lloc en un col•legi privat de noies d’una zona residencial de famílies benestants situada a una localitat no especificada de l’Est dels EUA, tot al llarg d’uns quants mesos de 1960/61.
Per bé que el film adapta la mateixa obra de teatre que “Aquells tres”, els dos films tenen especificacions diferents, variants argumentals relativament importants i un desplegament dramàtic diferent. El realitzador aposta aquí decididament a favor de la construcció d’un drama potent, ambiciós i desolador. Evita les digressions i les insercions que s’havia permès en el treball de 1936. Desapareixen, per exemple, les pinzellades que esbossen en el seu treball del 36 elements de lluita de grups socials, encarnats a través de les diferències de criteri i de lucidesa d’Àgata, la minyona de servei, i de la Sra. Tilford. També prescindeix de guarniments innecessaris, encara que grats, com la cerimònia de graduació de les dues mestres.
Wyler concentra els esforços en la construcció d’un drama, profundament humà, a la manera dels clàssics. L’escenari es converteix en el lloc on topen línies de força contraposades. Dit amb altres paraules, el relat descriu amb apassionada brillantor el xoc de la mentida i el seus efectes devastadors, la crueltat i hipocresia d’una societat classista i egoista, els prejudicis homòfobs, la manipulació capriciosa de l’alarma social i la irrupció activa del mal (suma d’egoisme, venjança i dominació). El resultat és un conjunt d’interrelacions personals que donen forma a un drama d’alts vols, capaç d’absorbir l’atenció de l’espectador i generar en ell un vendaval d’emocions.
Té interès la descripció de l’entramat de relacions que els líders socials tenen la capacitat de condicionar, mobilitzar i impulsar. No utilitzen la força, les ordres i la violència física. Se serveixen, segons Wyler, de recursos més subtils i menys compromesos. És saborosa la descripció de la psicologia dels líders dominants. Denuncia els maneigs que aquests componen mitjançant combinacions d’intolerància, absència d’escrúpols i ofertes de suport compassiu a deshora. Contraposa la supèrbia i el cretinisme dels poderosos amb la sinceritat i el sentit de la dignitat de les persones dependents. És portentosa la suma de plans que mostren els poderosos com a figures estàtiques, desproveïdes de llenguatge, raó, ànima i vida. Afegeix una seqüència final inoblidable, increïblement commovedora i bella.
Les interpretacions d’Hepburn i MacLaine són brillants i captivadores. Hepburn destil·la màgia i sinceritat. MacLaine respira fragilitat i simpatia. El sabor teatral de les escenes culminants realcen i enriqueixen l’obra. Les interpretacions de l’àvia, la neta i l’amiga d’aquesta, Rosalia Welles, són corprenedores.
La banda sonora, de Alex North, aporta una partitura de acompanyament i suport, que explica amb eloqüència l’evolució dels sentiments i emocions interiors dels protagonistes i anticipa la naturalesa i l’abast de les seves sospites i temors. La fotografia, de Franz Planer, és nítida, té profunditat, és esplèndida i esdevé component fonamental d’una narració en la qual tenen molta importància els matisos, gestos, ullades, tons de veu, lluentors dels ulls i altres subtileses visuals.
Referències
- Antonio M. TORRES, “La calumnia”, ‘Cine mundial’, Espasa ed., Madrid 2006.
- VIVOLEYENDO, “La calumnia”, ‘Filmaffinity.com’, 26-V-2009.
Per bé que el film adapta la mateixa obra de teatre que “Aquells tres”, els dos films tenen especificacions diferents, variants argumentals relativament importants i un desplegament dramàtic diferent. El realitzador aposta aquí decididament a favor de la construcció d’un drama potent, ambiciós i desolador. Evita les digressions i les insercions que s’havia permès en el treball de 1936. Desapareixen, per exemple, les pinzellades que esbossen en el seu treball del 36 elements de lluita de grups socials, encarnats a través de les diferències de criteri i de lucidesa d’Àgata, la minyona de servei, i de la Sra. Tilford. També prescindeix de guarniments innecessaris, encara que grats, com la cerimònia de graduació de les dues mestres.
Wyler concentra els esforços en la construcció d’un drama, profundament humà, a la manera dels clàssics. L’escenari es converteix en el lloc on topen línies de força contraposades. Dit amb altres paraules, el relat descriu amb apassionada brillantor el xoc de la mentida i el seus efectes devastadors, la crueltat i hipocresia d’una societat classista i egoista, els prejudicis homòfobs, la manipulació capriciosa de l’alarma social i la irrupció activa del mal (suma d’egoisme, venjança i dominació). El resultat és un conjunt d’interrelacions personals que donen forma a un drama d’alts vols, capaç d’absorbir l’atenció de l’espectador i generar en ell un vendaval d’emocions.
Té interès la descripció de l’entramat de relacions que els líders socials tenen la capacitat de condicionar, mobilitzar i impulsar. No utilitzen la força, les ordres i la violència física. Se serveixen, segons Wyler, de recursos més subtils i menys compromesos. És saborosa la descripció de la psicologia dels líders dominants. Denuncia els maneigs que aquests componen mitjançant combinacions d’intolerància, absència d’escrúpols i ofertes de suport compassiu a deshora. Contraposa la supèrbia i el cretinisme dels poderosos amb la sinceritat i el sentit de la dignitat de les persones dependents. És portentosa la suma de plans que mostren els poderosos com a figures estàtiques, desproveïdes de llenguatge, raó, ànima i vida. Afegeix una seqüència final inoblidable, increïblement commovedora i bella.
Les interpretacions d’Hepburn i MacLaine són brillants i captivadores. Hepburn destil·la màgia i sinceritat. MacLaine respira fragilitat i simpatia. El sabor teatral de les escenes culminants realcen i enriqueixen l’obra. Les interpretacions de l’àvia, la neta i l’amiga d’aquesta, Rosalia Welles, són corprenedores.
La banda sonora, de Alex North, aporta una partitura de acompanyament i suport, que explica amb eloqüència l’evolució dels sentiments i emocions interiors dels protagonistes i anticipa la naturalesa i l’abast de les seves sospites i temors. La fotografia, de Franz Planer, és nítida, té profunditat, és esplèndida i esdevé component fonamental d’una narració en la qual tenen molta importància els matisos, gestos, ullades, tons de veu, lluentors dels ulls i altres subtileses visuals.
Referències
- Antonio M. TORRES, “La calumnia”, ‘Cine mundial’, Espasa ed., Madrid 2006.
- VIVOLEYENDO, “La calumnia”, ‘Filmaffinity.com’, 26-V-2009.
diumenge, 24 d’octubre del 2010
El col·leccionista (The Collector) (William Wyler, 1965)
Film de William Wyler (Mulhouse/Alemanya 1902 – L.A. 1981) que en el seu moment obté gran èxit de públic. El guió, de Stanley Mann i John Kohn, adapta la novel·la “The Collector” (1963), de John Fowles. Se roda en escenaris naturals de Kent, Londres (Trafalgar Square, Hampstead...) i Forest Row (East Essex) i en els platós de Columbia/Sunset Gower Studios (Hollywood, L.A.). Nominat a tres Oscar (actriu protagonista, direcció i guió adaptat), guanya els premis d’interpretació de Cannes (Stamp i Eggar). Produït per Jud Kinberg i John Kohn per a Collector Company i Columbia, se projecta per primera vegada en públic el maig de 1965 (Cannes). L’acció dramàtica té lloc a Londres i a una antiga residència rural situada en un lloc aïllat i allunyat d’Anglaterra, tot al llarg d’uns 30 dies, de maig a juny de 1964/65.
L’obra excel·leix per la intensitat de l’acció, el vigor narratiu i la capacitat que té de retenir l’atenció de l’espectador. Fa ús de mitjans molt escassos: dos actors, dos escenaris interiors i un exterior, una decoració simple, una història esquemàtica, un argument amb llacunes de credibilitat i absència de subtrames. La força del film se basa en uns diàlegs superbs, una banda sonora potent, unes interpretacions esplèndides i una brillant posta en escena. S’afegeix la mestria d’un Wyler en plenitud de facultats (62 anys) i una encertada i apassionant exploració de la psicologia dels personatges, enfrontats per diversos motius a situacions límit. Se crea una atmosfera opressiva, densa i desoladora, que constitueix un dels millors trets de l’obra.
El realitzador construeix un suspens llarg i eficaç. L’espectador se troba immers en un relat que proporciona abundant informació i alhora silencia elements fonamentals de comprensió en benefici d’una calculada i grata ambigüitat. Els riscos i amenaces que pesen sobre els protagonistes es fan grans a mesura que passa el temps. Amb aquests i altres recursos, el realitzador aconsegueix sumir el públic en una mar de dubtes, incerteses i temors. La intriga se veu potenciada pel joc de contrastos i contraposicions que estableix l’ús alternatiu de dos punts de vista diferents (el de cada un dels protagonistes). Afegeix altres factors contraposats, com les idiosincràsies incompatibles dels actors, els seus nivells de formació diferents, les seves capacitats intel·lectuals allunyades. Marian (Eggar) és intel·ligent, culta i perspicaç, ell és curt de llums. Ella va sobrada d’habilitats de contacte i relació, ell és introvertit i li manquen aptituds de comunicació. Ella és atractiva, desimbolta i psicològicament equilibrada, ell és un personatge avorrit i estrany, que suscita burles i mostra indicis de psicopatia. No cal dir que la definició de caràcters, detallada i consistent, constitueix un dels pilars capitals del relat.
El realitzador se serveix de metàfores, al·legories, paral·lelismes i analogies. En aquest respecte cal citar la referència del veí a l’edificació mig soterrada com a lloc originàriament destinat a reunions secretes i culte de catòlics perseguits en el XVI. Les papallones dels expositors, els reflexos dels seus vidres, la reiteració de barreres i balustrades i d’imatges de barres, aporten suggerències i indicacions pertinents, que enriqueixen el relat.
La banda sonora, de Maurice Jarre, ofereix composicions que parlen amb eloqüència dels sentiments d’aïllament, angoixa, tensió, por, desesperació i/o resignació dels personatges. El leitmotiv és reiteratiu i imita les pulsacions d’un cor humà accelerat per la tensió emocional. La fotografia, de Robert Surtees (platós) i Robert Krasker (exteriors), crea ambients opressius i amenaçadors. El cromatisme i les formes subratllen el sentit claustrofòbic de l’espai. Amb freqüència es fa ús de la càmera subjectiva i s’insereix un flashback en B/N sobre el passat de Freddie (Stamp). L’interès de l’obra se veu incrementat per l’esbós que es presenta dels nous valors socials.
Referències
- TAYLOR, “El psicópata romántico”, filmaffinity.com, 27-X-2009.
- KEIKAI, “El coleccionista”, ‘keikai.blogspot.com’, 21-V-2005.
L’obra excel·leix per la intensitat de l’acció, el vigor narratiu i la capacitat que té de retenir l’atenció de l’espectador. Fa ús de mitjans molt escassos: dos actors, dos escenaris interiors i un exterior, una decoració simple, una història esquemàtica, un argument amb llacunes de credibilitat i absència de subtrames. La força del film se basa en uns diàlegs superbs, una banda sonora potent, unes interpretacions esplèndides i una brillant posta en escena. S’afegeix la mestria d’un Wyler en plenitud de facultats (62 anys) i una encertada i apassionant exploració de la psicologia dels personatges, enfrontats per diversos motius a situacions límit. Se crea una atmosfera opressiva, densa i desoladora, que constitueix un dels millors trets de l’obra.
El realitzador construeix un suspens llarg i eficaç. L’espectador se troba immers en un relat que proporciona abundant informació i alhora silencia elements fonamentals de comprensió en benefici d’una calculada i grata ambigüitat. Els riscos i amenaces que pesen sobre els protagonistes es fan grans a mesura que passa el temps. Amb aquests i altres recursos, el realitzador aconsegueix sumir el públic en una mar de dubtes, incerteses i temors. La intriga se veu potenciada pel joc de contrastos i contraposicions que estableix l’ús alternatiu de dos punts de vista diferents (el de cada un dels protagonistes). Afegeix altres factors contraposats, com les idiosincràsies incompatibles dels actors, els seus nivells de formació diferents, les seves capacitats intel·lectuals allunyades. Marian (Eggar) és intel·ligent, culta i perspicaç, ell és curt de llums. Ella va sobrada d’habilitats de contacte i relació, ell és introvertit i li manquen aptituds de comunicació. Ella és atractiva, desimbolta i psicològicament equilibrada, ell és un personatge avorrit i estrany, que suscita burles i mostra indicis de psicopatia. No cal dir que la definició de caràcters, detallada i consistent, constitueix un dels pilars capitals del relat.
El realitzador se serveix de metàfores, al·legories, paral·lelismes i analogies. En aquest respecte cal citar la referència del veí a l’edificació mig soterrada com a lloc originàriament destinat a reunions secretes i culte de catòlics perseguits en el XVI. Les papallones dels expositors, els reflexos dels seus vidres, la reiteració de barreres i balustrades i d’imatges de barres, aporten suggerències i indicacions pertinents, que enriqueixen el relat.
La banda sonora, de Maurice Jarre, ofereix composicions que parlen amb eloqüència dels sentiments d’aïllament, angoixa, tensió, por, desesperació i/o resignació dels personatges. El leitmotiv és reiteratiu i imita les pulsacions d’un cor humà accelerat per la tensió emocional. La fotografia, de Robert Surtees (platós) i Robert Krasker (exteriors), crea ambients opressius i amenaçadors. El cromatisme i les formes subratllen el sentit claustrofòbic de l’espai. Amb freqüència es fa ús de la càmera subjectiva i s’insereix un flashback en B/N sobre el passat de Freddie (Stamp). L’interès de l’obra se veu incrementat per l’esbós que es presenta dels nous valors socials.
Referències
- TAYLOR, “El psicópata romántico”, filmaffinity.com, 27-X-2009.
- KEIKAI, “El coleccionista”, ‘keikai.blogspot.com’, 21-V-2005.
dissabte, 23 d’octubre del 2010
Aquells tres (These Three) (1936)
Primera col·laboració de William Wyler (Alemanya 1902- L.A./EUA 1981) amb el productor Samuel Goldwyn. El guió, de Lillian Hellman, adapta amb variacions la seva obra de teatre “The Children’s Hour” (1934), basada en fets reals esdevinguts (1810) a Edinburg. Entre novembre de 1935 i gener de 1936, se roda en escenaris naturals de Franklin Canyon (Santa Monica Mountains, L.A.) i en estudi, amb un pressupost relativament folgat, com s’esdevé sempre a les produccions de Goldwyn. Nominat a un Oscar (actriu de repartiment, Granville), el film s’estrena el 18-III-1936 (EUA). L’acció dramàtica té lloc en el campus d’una Universitat nord-americana, en una granja de la rodalia de Lancet (MA) i a Viena (Àustria). S’estén al llarg d’uns quants mesos de 1934-35.
El film excel·leix per l’agilitat, eficàcia i solidesa de la narració. Posa de manifest les habilitats del realitzador, del qual acredita la competència i la fèrtil imaginació. Combina de manera sorprenent uns diàlegs molt ben elaborats, una brillant posta en escena i un treball de càmera ric en recursos i encerts visuals. Presenta un disseny de plans que amb brevetat poc comuna diu moltes més coses que les que l’espectador espera. Són magnífics dos plans en diagonal de la cerimònia inicial de graduació. Emociona el pla de les rodes en moviment d’un ferrocarril que en passar deixa en el centre de la pantalla la imatge de les dues amigues, creant una potent el·lipsi que en pocs segons trasllada l’acció en el temps i en l’espai.
Vàries vegades la càmera explica l’acció principal, tot deixant-la fora de pantalla i mostrant en primers plans les reaccions dels qui la contemplen des de l’interior del pla. Altres vegades la càmera se situa en una posició allunyada de l’acció principal per mostrar en un pla general les emocions col·lectives. Tenen importància les accions que se veuen en segon terme o en el fons del pla. La pel·lícula reclama ser mirada amb atenció i amb esperit disposat a gaudir d’unes imatges concebudes amb mestria i filmades amb un agut sentit de la bellesa plàstica.
Una altra gran virtut de l’obra ve donada per l’encertada interpretació dels protagonistes. Ofereix un treball col·lectiu equilibrat, exempt d’estridències, contingut i creïble. Martha (Hopkins) se mostra sensible i convincent. Karen (Oberon) llueix bellesa exòtica mentre ofereix intervencions plenes de naturalitat i serenitat. Joe (Joel McCrea) assumeix amb dignitat el paper de suport del lluïment de les protagonistes. La nina Mary Tilford (Granville) se menja la pantalla gairebé sempre que intervé. Rosalia Wells (Marcia Mae Jones), en un paper de nina fràgil i entranyable, se guanya la simpatia del públic.
Vistes les coses amb ulls de present, fluixegen alguns elements de la història, com l’objecte d’una calumnia que sembla desproporcionat amb relació a les conseqüències que genera en el marc d’una societat rural, classista, saturada de prejudicis, puritana, intolerant i autoritària. Es per això que un se sent mogut a pensar que el tema central del film no consisteix tant en l’anàlisi de les conseqüències de la mentida i la manipulació de la veritat, com en la crítica del judici tancat i interessat d’una societat anacrònica, governada de fet pel caciquisme d’uns pocs. Afegeix un esbós d’exploració de la mitomania, les seves causes i relacions.
La banda sonora, d’Alfred Newman, ofereix una partitura descriptiva que se diverteix i captiva l’espectador amb imitacions entendridores, com la del so del vol de les abelles i altres. Subratlla els passatges romàntics i intimistes amb un bonic i líric tema principal. És una pel·lícula interessant per múltiples raons i resulta especialment grata per la força i brillantor de l'expressivitat visual.
Referències
- Guillermo BALMORI, “Esos tres”, ‘El melodrama’, Notorious ediciones, pàg. 34-41, Madrid 2009
- José MADRID GONZÁLEZ, “Esos tres”, mascineporfavor, 10-III-2007.
El film excel·leix per l’agilitat, eficàcia i solidesa de la narració. Posa de manifest les habilitats del realitzador, del qual acredita la competència i la fèrtil imaginació. Combina de manera sorprenent uns diàlegs molt ben elaborats, una brillant posta en escena i un treball de càmera ric en recursos i encerts visuals. Presenta un disseny de plans que amb brevetat poc comuna diu moltes més coses que les que l’espectador espera. Són magnífics dos plans en diagonal de la cerimònia inicial de graduació. Emociona el pla de les rodes en moviment d’un ferrocarril que en passar deixa en el centre de la pantalla la imatge de les dues amigues, creant una potent el·lipsi que en pocs segons trasllada l’acció en el temps i en l’espai.
Vàries vegades la càmera explica l’acció principal, tot deixant-la fora de pantalla i mostrant en primers plans les reaccions dels qui la contemplen des de l’interior del pla. Altres vegades la càmera se situa en una posició allunyada de l’acció principal per mostrar en un pla general les emocions col·lectives. Tenen importància les accions que se veuen en segon terme o en el fons del pla. La pel·lícula reclama ser mirada amb atenció i amb esperit disposat a gaudir d’unes imatges concebudes amb mestria i filmades amb un agut sentit de la bellesa plàstica.
Una altra gran virtut de l’obra ve donada per l’encertada interpretació dels protagonistes. Ofereix un treball col·lectiu equilibrat, exempt d’estridències, contingut i creïble. Martha (Hopkins) se mostra sensible i convincent. Karen (Oberon) llueix bellesa exòtica mentre ofereix intervencions plenes de naturalitat i serenitat. Joe (Joel McCrea) assumeix amb dignitat el paper de suport del lluïment de les protagonistes. La nina Mary Tilford (Granville) se menja la pantalla gairebé sempre que intervé. Rosalia Wells (Marcia Mae Jones), en un paper de nina fràgil i entranyable, se guanya la simpatia del públic.
Vistes les coses amb ulls de present, fluixegen alguns elements de la història, com l’objecte d’una calumnia que sembla desproporcionat amb relació a les conseqüències que genera en el marc d’una societat rural, classista, saturada de prejudicis, puritana, intolerant i autoritària. Es per això que un se sent mogut a pensar que el tema central del film no consisteix tant en l’anàlisi de les conseqüències de la mentida i la manipulació de la veritat, com en la crítica del judici tancat i interessat d’una societat anacrònica, governada de fet pel caciquisme d’uns pocs. Afegeix un esbós d’exploració de la mitomania, les seves causes i relacions.
La banda sonora, d’Alfred Newman, ofereix una partitura descriptiva que se diverteix i captiva l’espectador amb imitacions entendridores, com la del so del vol de les abelles i altres. Subratlla els passatges romàntics i intimistes amb un bonic i líric tema principal. És una pel·lícula interessant per múltiples raons i resulta especialment grata per la força i brillantor de l'expressivitat visual.
Referències
- Guillermo BALMORI, “Esos tres”, ‘El melodrama’, Notorious ediciones, pàg. 34-41, Madrid 2009
- José MADRID GONZÁLEZ, “Esos tres”, mascineporfavor, 10-III-2007.
dimarts, 19 d’octubre del 2010
La gata sobre la teulada de zinc (Cat on a Hot Tin Roof) (1958)
Adaptació realitzada per Richard Brooks de l’obra “Cat on a Hot Tin Roof”, de Tennessee Williams, guanyadora del Pulitzer de teatre de 1955. Se roda a MGM Studios (Culver City, CA), amb un pressupost d’uns 3 milions USD. Va obtenir 7 nominacions als premis de l’Acadèmia. Produït per Lawrence Weingarten per a MGM, el film s’estrena el 20-IX-1958 (EUA). L’acció dramàtica té lloc a la mansió d’una gran finca rural de Mississippi, tot al llarg d’una única jornada de 1957 o 1958.
L’obra reuneix una actriu consagrada, acreditada i de moda en aquells moments, un actor novell que encara no havia aconseguit imposar-se (les seves darreres interpretacions no havien convençut tothom) i un actor veterà que havia interpretat el mateix paper, el de l’avi, al teatre. L’elecció dels tres protagonistes principals és encertada i eficaç, com ho demostra la força i intensitat dels treballs que lliuren. Elizabeth Taylor crea un personatge que transmet una potent sensualitat, especialment en alguns passatges culminants. Paul Newman dota el seu personatge de fragilitat, indecisió i frustració, d’acord amb les necessitats de la història. Burl Ives composa un paper fort i brillant que fa que l’actor es mengi la pantalla en gairebé totes les seves intervencions. Newman guanya la seva primera nominació a l’Óscar i Taylor la seva segona nominació.
El film recrea amb pulcritud i precisió el clima mòrbid i insalubre del Sud dels EUA, reconstruït amb mestria per Tennessee Williams a les seves obres de teatre. Analitza temes diversos i complexos, com la família, l’amor i l’afecte, i contravalors com la cobdícia, l’enveja, la hipocresia, el culte a les aparences i l’engany. Reflexiona, a més, sobre les relaciones de pares i fills i d’home i dona dins la parella. Afegeix un apunt sobre el desig, la passió i el pas del temps. De manera implícita, però clara, aborda el tema de l’homosexualitat masculina.
L’acció, ajustada a una posta en escena brillant i rica en recursos, se desplega a tres ubicacions d’interior: el saló de la planta baixa, un dormitori del primer pis i el soterrani dedicat a magatzem. La pluja i el vent que baten el jardí, junt amb els trons que se senten, composen l’ atmosfera densa i angoixosa que envolta els personatges. El film no oculta la seva condició de teatre adaptat al cinema, però l’acompanya d’un moviment diligent de càmera, una fotografia esplèndida de William H. Daniels (creador de la imatge de Greta Garbo) i uns diàlegs ben construïts, no exempts de detalls d’humor.
La banda sonora recull composicions d’arxiu de la MGM. El “Tema d’amor”, de Charles Wolcott, és el leitmotiv de la pel·lícula. Se serveix de diversos temes d’André Previn (“Lost in a Summer Night”) i d’altres i d’un fragment de la Simfonia núm. 5 de Beethoven.
Per la intensitat que desplega el film i pel seu interès com a reflex d’una època i d’un tipus de cinema de moda en els 50 i 60, crec que la pel·lícula és atractiva i recomanable.
Referències
- Jorge de COMINGES, “La gata sobre el tejado de zinc “, ‘El Noticiero Universal’,9-VIII-1983, Barcelona.
- Carlos LÓPEZ-TAPIA, loqueyotediga.net, 17-X-2009.
- VIVOLEYENDO, “La gata sobre el tejado de zinc”, Filmaffinity.com, 26-II-2010.
L’obra reuneix una actriu consagrada, acreditada i de moda en aquells moments, un actor novell que encara no havia aconseguit imposar-se (les seves darreres interpretacions no havien convençut tothom) i un actor veterà que havia interpretat el mateix paper, el de l’avi, al teatre. L’elecció dels tres protagonistes principals és encertada i eficaç, com ho demostra la força i intensitat dels treballs que lliuren. Elizabeth Taylor crea un personatge que transmet una potent sensualitat, especialment en alguns passatges culminants. Paul Newman dota el seu personatge de fragilitat, indecisió i frustració, d’acord amb les necessitats de la història. Burl Ives composa un paper fort i brillant que fa que l’actor es mengi la pantalla en gairebé totes les seves intervencions. Newman guanya la seva primera nominació a l’Óscar i Taylor la seva segona nominació.
El film recrea amb pulcritud i precisió el clima mòrbid i insalubre del Sud dels EUA, reconstruït amb mestria per Tennessee Williams a les seves obres de teatre. Analitza temes diversos i complexos, com la família, l’amor i l’afecte, i contravalors com la cobdícia, l’enveja, la hipocresia, el culte a les aparences i l’engany. Reflexiona, a més, sobre les relaciones de pares i fills i d’home i dona dins la parella. Afegeix un apunt sobre el desig, la passió i el pas del temps. De manera implícita, però clara, aborda el tema de l’homosexualitat masculina.
L’acció, ajustada a una posta en escena brillant i rica en recursos, se desplega a tres ubicacions d’interior: el saló de la planta baixa, un dormitori del primer pis i el soterrani dedicat a magatzem. La pluja i el vent que baten el jardí, junt amb els trons que se senten, composen l’ atmosfera densa i angoixosa que envolta els personatges. El film no oculta la seva condició de teatre adaptat al cinema, però l’acompanya d’un moviment diligent de càmera, una fotografia esplèndida de William H. Daniels (creador de la imatge de Greta Garbo) i uns diàlegs ben construïts, no exempts de detalls d’humor.
La banda sonora recull composicions d’arxiu de la MGM. El “Tema d’amor”, de Charles Wolcott, és el leitmotiv de la pel·lícula. Se serveix de diversos temes d’André Previn (“Lost in a Summer Night”) i d’altres i d’un fragment de la Simfonia núm. 5 de Beethoven.
Per la intensitat que desplega el film i pel seu interès com a reflex d’una època i d’un tipus de cinema de moda en els 50 i 60, crec que la pel·lícula és atractiva i recomanable.
Referències
- Jorge de COMINGES, “La gata sobre el tejado de zinc “, ‘El Noticiero Universal’,9-VIII-1983, Barcelona.
- Carlos LÓPEZ-TAPIA, loqueyotediga.net, 17-X-2009.
- VIVOLEYENDO, “La gata sobre el tejado de zinc”, Filmaffinity.com, 26-II-2010.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)