Drama bèl·lic de Kathryn Bigelow (CA, 1951). El guió és original de Mark Boal (“A la vall d’Elah”). Se roda a Jordània durant 44 dies de l’estiu de 2007, amb un pressupost d’11 M USD. Obté 6 Oscar. Produït per Kathryn Bigelow, Greg Shapiro i altres, se projecta per primera vegada en públic el 4-IX-2008 (Venècia). L’acció dramàtica té lloc a Bagdad (Iraq) el 2004, pocs mesos després de l’ocupació del país.
Es tracta d’una pel·lícula realitzada amb força, energia i convicció. La càmera se situa a l’escenari dels combats, en primera línia, on els protagonistes s’enfronten reiteradament i repetitiva amb la mort. Ocupa el centre d’atenció un grup d’élite format per artificiers especialitzats a desactivar bombes que un enemic invisible col·loca per totes bandes. Els combatents no solament pateixen la pressió i la tensió psicològica de les situacions de perill de mort que protagonitzen. A més, se veuen aïllats de la població per problemes d’idioma i saben que són objectiu permanent d’una amenaça constant que els vigila des de posicions imprevisibles e inversemblants.
La narració descriu els horrors d’una guerra cruel i sense pausa. Desgrana fets atroces i esfereïdors, que generen pànic sempre i nàusees en alguna ocasió. El discurs, d’un realisme descarnat i corprenedor, fa ús de mitjans escassos. L’estil documentalista, amb càmera a l’espatlla o en mà, crea una visualitat que impressiona y, sovint, deté la respiració i glaça l’ànima, gràcies a un rodatge hàbil i a un muntatge brillant.
Un dels mèrits del film radica en la presentació que fa de la guerra com a espectacle que atrau curiosos, badocs, informadors, cameres particulars i gran nombre d’observadors diversos. La guerra se presenta com una cerimònia ritual que ha deixat els seus escenaris de soledat i llunyania per convertir-se en motiu de contemplació i visualització directa, a la manera d’antics autos de fe i altres ritus que exhibien en directe el sofriment humà i la mort.
La realitzadora construeix, més enllà de les imatges, una exploració intimista dels efectes de la guerra sobre la ment i la conducta humana. La guerra no deixa il·lès a ningú, trenca les persones per dins i crea addiccions en els protagonistes. Bigelow mostra com la convivència amb el perill i la por crea en alguns combatents addiccions que els incapaciten per a la vida assossegada de la llar i la rutina de la feina convencional.
La música, de Marco Beltrami (“Resident Evil”) i Buck Sanders, ofereix passatges sonors tractats electrònicament que aporten un complement adequat, grat, modern i virtuós. La fotografia, de Barry Ackroyd, se basa en una càmera inquieta, tafanera i molt mòbil, que busca enquadraments propers, capaços de situar l’espectador a l’escenari de l’acció i implicar-lo en ella. Les ruptures temporals, de càmera immòbil o lenta, evoquen la insensatesa i la bogeria de la guerra. El desplegament argumental es senzill i tènue, però és intensa la transmissió d’informació, emocions i sentiments.
Referències
- Joan SARDÀ, “Kathryn Bigelow”, ‘El cultural’, pàg. 44-45, 29-I-2010.
- Antonio José NAVARRO, “Adrenalina bélica”, ‘Dirigido por’, núm. 397, pàg. 42-43, febrer 2010.
- Gabriel LERMAN, “Kathryn Bigelow”, ‘Dirigido por’, núm. 397, pàg. 44-47, febrer 2010.
dimarts, 12 d’octubre del 2010
dilluns, 11 d’octubre del 2010
Maria Antonieta (Marie Antoinette) (2006)
Tercer llargmetratge de la realitzadora i guionista Sofia Coppola (NY, 1971).. El guió, de Sofia Coppola, se basa lliurement en la novel•la biogràfica “Marie Antoinette” (2001), d’Antonia Fraser, reeditat amb el títol “Marie Antoinette: The Journey” (2002). Se roda al llarg d’11 setmanes, entre el començament de març i principis de juny de 2005, en escenaris reals de Versalles, Òpera de Paris, Chateau de Chantilly, Chateau de Millemont, Basildon Park (Berkshire, RU) i Palau Belvedere (Viena), amb un pressupost estimat de 40 M USD. Produït per Sofia Coppola i Ross Katz per a American Zoetrope i Columbia, se projecta per primera vegada en públic el 24-V-2006 (Festival Cannes). L’acció dramàtica abasta 19 anys, de 1770 a 1789.
Sorprèn el punt de vista de la jove directora, guionista i coproductora. A diferència de la minuciosa i molt convencional reconstrucció de fets que presenta la pel•lícula de 1938 (“Marie Antoinette”, W.S. van Dyke), la de Coppola construeix un retrat de la reina com a personatge fortament condicionat per unes circumstàncies tan fastuoses com opressives. Sofia Coppola realitza un excel•lent treball d’anàlisi de l’univers de les emocions, percepcions i sentiments d’una xicota ingènua i sensible, sotmesa a una pressió psicològica desproporcionada amb relació a les seves capacitats i la seva preparació. Dibuixa amb encert l’aïllament i la soledat que l’acompanyen a Versalles tot al llarg de 19 anys. A la soledat s’afegeixen factors dolorosos com les actituds anti germàniques i xenòfobes de cortesans i familiars del Rei i una pressió angoixosa per part de persones de gran ascendent sobre la noia.
La realitzadora evita judicis de valor i tracta el personatge amb respecte i afecte. El mostra com entén que és i exposa per què se comporta com ho fa, sense caure en banalitats psicològiques. Dibuixa el seu drama amb pinzellades suaus, superposades i transparents, tot creant un retrat en el qual l’esbós determina la forma i la funció de les formes i el color. També aborda la descripció de les reaccions de la noia, que se emmarquen en un context en el qual pesen molt el seu desconcert i la seva manca de referents que faciliten la comprensió dels fets. Descriu amb precisió no exempta de compassió, el seu amor als animals domèstics, la seva forta amistat amb dues amigues íntimes, l’afecció als jocs d’atzar, un episodi d’amor extra conjugal, l’adquisició incontrolable de vestits, sabates i joies, etc.
Els contrastos entre la música roquera dels anys 80 i la barroca del moment històric semblen acompanyar i subratllar els xocs que a la vida de la protagonista se produeixen entre el seu món personal i el d’una Cort insensata, entre la seva necessitat d’afecte i la fredor del marit, entre les urgències que l’empenyen perquè resolgui temes que no són al seu abast i no depenen d’ella.
La fotografia, de Lance Acord, acompanya l’evolució del personatge amb canvis de color i tons (rosa i pastel, daurats, colors obscurs i tons ombrívols...). En vàries ocasions la imatge se presenta estàtica i geomètrica, volent significar probablement la rigidesa de la Cort i l’absència d’espais d’intimitat amb el marit. Abunden els recursos visuals que compleixen funcions de suggerència, analogia, metàfora i paral•lelisme, que omplen espais que deixen lliures uns diàlegs breus, concisos, elegants i suggestius. La música barroca s’extreu de tres granes mestres: Vivaldi, Rameau i Couperin. La música roquera aporta una selecció de grans intèrprets, com Gang of Tour, Air, Dustin O’Halloran, Bow How How, etc.
Referències
- Carlos F. HEREDERO, “Una mirada contemporánea sobre la historia”, ‘Dirigido por’, núm. 357, pàg. 22-25, juny 2006.
- Albert MEROÑO PEÑUELA, “Crítica de Maria Antonieta (2006)”, labutaca.com, 2007.
Sorprèn el punt de vista de la jove directora, guionista i coproductora. A diferència de la minuciosa i molt convencional reconstrucció de fets que presenta la pel•lícula de 1938 (“Marie Antoinette”, W.S. van Dyke), la de Coppola construeix un retrat de la reina com a personatge fortament condicionat per unes circumstàncies tan fastuoses com opressives. Sofia Coppola realitza un excel•lent treball d’anàlisi de l’univers de les emocions, percepcions i sentiments d’una xicota ingènua i sensible, sotmesa a una pressió psicològica desproporcionada amb relació a les seves capacitats i la seva preparació. Dibuixa amb encert l’aïllament i la soledat que l’acompanyen a Versalles tot al llarg de 19 anys. A la soledat s’afegeixen factors dolorosos com les actituds anti germàniques i xenòfobes de cortesans i familiars del Rei i una pressió angoixosa per part de persones de gran ascendent sobre la noia.
La realitzadora evita judicis de valor i tracta el personatge amb respecte i afecte. El mostra com entén que és i exposa per què se comporta com ho fa, sense caure en banalitats psicològiques. Dibuixa el seu drama amb pinzellades suaus, superposades i transparents, tot creant un retrat en el qual l’esbós determina la forma i la funció de les formes i el color. També aborda la descripció de les reaccions de la noia, que se emmarquen en un context en el qual pesen molt el seu desconcert i la seva manca de referents que faciliten la comprensió dels fets. Descriu amb precisió no exempta de compassió, el seu amor als animals domèstics, la seva forta amistat amb dues amigues íntimes, l’afecció als jocs d’atzar, un episodi d’amor extra conjugal, l’adquisició incontrolable de vestits, sabates i joies, etc.
Els contrastos entre la música roquera dels anys 80 i la barroca del moment històric semblen acompanyar i subratllar els xocs que a la vida de la protagonista se produeixen entre el seu món personal i el d’una Cort insensata, entre la seva necessitat d’afecte i la fredor del marit, entre les urgències que l’empenyen perquè resolgui temes que no són al seu abast i no depenen d’ella.
La fotografia, de Lance Acord, acompanya l’evolució del personatge amb canvis de color i tons (rosa i pastel, daurats, colors obscurs i tons ombrívols...). En vàries ocasions la imatge se presenta estàtica i geomètrica, volent significar probablement la rigidesa de la Cort i l’absència d’espais d’intimitat amb el marit. Abunden els recursos visuals que compleixen funcions de suggerència, analogia, metàfora i paral•lelisme, que omplen espais que deixen lliures uns diàlegs breus, concisos, elegants i suggestius. La música barroca s’extreu de tres granes mestres: Vivaldi, Rameau i Couperin. La música roquera aporta una selecció de grans intèrprets, com Gang of Tour, Air, Dustin O’Halloran, Bow How How, etc.
Referències
- Carlos F. HEREDERO, “Una mirada contemporánea sobre la historia”, ‘Dirigido por’, núm. 357, pàg. 22-25, juny 2006.
- Albert MEROÑO PEÑUELA, “Crítica de Maria Antonieta (2006)”, labutaca.com, 2007.
diumenge, 10 d’octubre del 2010
Maria Antonieta (Marie Antoinette) (1938)
Superproducció en B/N de la MGM, dirigida per Woody Van Dyke, concebuda per lluitar contra la competència de la TV. El guió adapta la novel·la biogràfica “Maria Antonieta” (1933), de Stephan Zweig (1881-1942). Se roda als MGM Studios (Culver City, CA),amb algunes escenes filmades a Versalles (França) i al Hollywood Park Racetrack. Produït per Hunt Stromberg, se projecta per primera vegada en públic el 8-VIII-1938 (L.A., preestrena). L’acció té lloc, entre 1770 i 1793, a Paris i Versalles, amb una inserció inicial a Viena.
És el darrer projecte d’Irving Thalberg, que mor sobtadament el 1936, als 37 anys, durant la fase de preproducció. L’obra se caracteritza per la seva grandiloqüència, els seus propòsits colosalistes, l’elevat nombre d’extres que mobilitza, la grandiositat dels escenaris (algun de dimensions que dupliquen les de l’original), l’opulència del vestuari i pentinats i el seu objectiu d’astorar i meravellar el públic del moment. Vist amb ulls actuals, resulta un film recarregat, artificiós i embafador. Aquestes sensacions se veuen potenciades per l’extensió del metratge (2 hores i mitja) i la inserció de tres talls de música (obertura, entreacte i final), que pretenen elevar la pel·lícula a la categoria d’obra mestra.
Par interessar el públic, el relat incorpora una història d’amor extra matrimonial de ficció. Ho fa a costa de la versemblança i la consistència narrativa. Convertida en subtrama paral·lela a la principal, la digressió romàntica introdueix distorsions innecessàries i pertorbadores. Per reduir els nivells d’altisonància, el realitzador fa ús d’anècdotes afegides, que aporten senzillesa i tendresa, com la del soldadet de plom. Se serveix de subratllats dramàtics i d’imatges carregades de simbolismes premonitoris. Els episodis tràgics resten fora de pantalla, que és ocupada per imatges que mostren reaccions subjectives, acompanyades de sons que esclaten o emmudeixen.
La fotografia, de William H. Daniels i altres, busca enquadraments inquietants que reforcen el dramatisme. Els diàlegs se resolen majoritàriament amb figures de perfil que redueixen el joc del pla/contrapla. S’aconsegueix, d’aquesta manera, crear sensacions de solemnitat que en ocasions se confonen amb altres de hieratisme i rigidesa. Les interpretacions dels protagonistes (Shearer i Morley) són meritòries, a pesar de les exageracions d’ella i de l’estatisme d’ell.
La música, de Herbert Stothart, anuncia o subratlla el drama (obertura), elogia l’aixecament popular contra la opressió absolutista i celebra el triomf de les idees revolucionàries (final), en contrast amb un discurs visual i verbal que defensa els protagonistes i redueix els errors a qüestions anecdòtiques.
En conjunt, la pel·lícula se veu amb interès, malgrat el pes feixuc de la seva artificiositat, l'estatisme, el colosalisme i les contradiccions que conté. No era ni és acceptable la identificació que estableix dels líders revolucionaris amb la crueltat, l’arribisme, l’odi i l’assassinat.
És el darrer projecte d’Irving Thalberg, que mor sobtadament el 1936, als 37 anys, durant la fase de preproducció. L’obra se caracteritza per la seva grandiloqüència, els seus propòsits colosalistes, l’elevat nombre d’extres que mobilitza, la grandiositat dels escenaris (algun de dimensions que dupliquen les de l’original), l’opulència del vestuari i pentinats i el seu objectiu d’astorar i meravellar el públic del moment. Vist amb ulls actuals, resulta un film recarregat, artificiós i embafador. Aquestes sensacions se veuen potenciades per l’extensió del metratge (2 hores i mitja) i la inserció de tres talls de música (obertura, entreacte i final), que pretenen elevar la pel·lícula a la categoria d’obra mestra.
Par interessar el públic, el relat incorpora una història d’amor extra matrimonial de ficció. Ho fa a costa de la versemblança i la consistència narrativa. Convertida en subtrama paral·lela a la principal, la digressió romàntica introdueix distorsions innecessàries i pertorbadores. Per reduir els nivells d’altisonància, el realitzador fa ús d’anècdotes afegides, que aporten senzillesa i tendresa, com la del soldadet de plom. Se serveix de subratllats dramàtics i d’imatges carregades de simbolismes premonitoris. Els episodis tràgics resten fora de pantalla, que és ocupada per imatges que mostren reaccions subjectives, acompanyades de sons que esclaten o emmudeixen.
La fotografia, de William H. Daniels i altres, busca enquadraments inquietants que reforcen el dramatisme. Els diàlegs se resolen majoritàriament amb figures de perfil que redueixen el joc del pla/contrapla. S’aconsegueix, d’aquesta manera, crear sensacions de solemnitat que en ocasions se confonen amb altres de hieratisme i rigidesa. Les interpretacions dels protagonistes (Shearer i Morley) són meritòries, a pesar de les exageracions d’ella i de l’estatisme d’ell.
La música, de Herbert Stothart, anuncia o subratlla el drama (obertura), elogia l’aixecament popular contra la opressió absolutista i celebra el triomf de les idees revolucionàries (final), en contrast amb un discurs visual i verbal que defensa els protagonistes i redueix els errors a qüestions anecdòtiques.
En conjunt, la pel·lícula se veu amb interès, malgrat el pes feixuc de la seva artificiositat, l'estatisme, el colosalisme i les contradiccions que conté. No era ni és acceptable la identificació que estableix dels líders revolucionaris amb la crueltat, l’arribisme, l’odi i l’assassinat.
dimecres, 6 d’octubre del 2010
Si la cosa funciona (Whatever Works) (2009)
Comèdia dramàtica de l’actor, guionista i director Woody Allen (N.Y. 1935), rodada a NYC, després d’uns quants treballs produïts a Europa per raó de costs. Situa l’acció en escenaris reals de la gran ciutat (Chinatown, East Village, Greenwich Village, Queens, Manhattan...). Produïda per Letty Aronson i Stephan Tenenbaum per a Sony Pictures i altres, se projecta per primera vegada en públic el 22-IV-2009 (Festival de Tribeca, EUA). L’acció dramàtica té lloc a NYC, tot al llarg d’uns 9 mesos, entre la primavera de 2008 i Cap d’Any.
El relat gira a l’entorn d’un home gran, jubilat, malavesat, rondinaire i excèntric, i d’una joveneta del Sud que ha fugit de casa seva en busca d’aventures, felicitat, llibertat i amor. Ell, de nom Boris Yellnikoff (David), és un antic professor de mecànica quàntica de la Universitat de Columbia (NYC), solitari, càustic, asocial, presumit, pessimista i infeliç. Ella, de nom Melody St. Ann Celestine (Wood), té entre 18 i 20 anys, procedeix d’una localitat rural de Mississippi, té poques llums i escassa formació, i és loquaç, extravertida, vitalista, optimista e ingènua.
Amb un nombre relativament escàs de personatges, el film construeix un relat que suma embolics, absurds, despropòsits, debilitats i una visió summament pessimista i desesperançada de la condició humana. Les interpretacions són fresques i naturals, en gran part gràcies a la llibertat que Allen dóna als actors, al predomini de preses úniques per raó d’estalvi de costs i al bon treball d’un experimentat Larry David, que està encertat (par a mi, encertadíssim) en un paper que exigeix ser antipàtic i graciós alhora. De manera similar Evan Rachel Wood lliura un atractiu paper de xicota beneïteta i cap buit, graciosa i entranyablement divertida.
La pel•lícula ofereix un humor lleuger i fi, capaç de divertir i satisfer un públic que busca somriure i riure sense caure en la frivolitat i la banalitat absolutes. La mordacitat del realitzador és possiblement més corrosiva i més agosarada que en treballs anteriors. Pràcticament tot el que és diví i humà resta sotmès a les envestides de les seves burles, per bé que les llances més verinoses van adreçades a la cobdícia, la hipocresia, el dogmatisme, la intransigència, la mentida, la repressió sexual i el doctrinarisme. Poques vegades havia exposat Allen tan clarament posicions relativistes, utilitaristes i nihilistes, com ho fa aquesta vegada. No manquen les seves habituals referències cinèfiles (Fred Astaire, “Rocco i els seus germans”, “Abyss”...).
La fotografia és clara i lluminosa, tant en exteriors com en interiors. Construeix escenes extenses, que se veuen amb gust per la correcta elaboració i l'acurada presentació que les caracteritza. La banda sonora incorpora temes jazzístics de diversos autors i solemnes talls de música clàssica, presos de Beethoven (9ena i 5ena simfonies), el més solemne dels compositors.
Referències
- Carlos REVIRIEGO, "Woody Allen, Larry David", "El cultural", pàg. 46-47, Madrid 2-X-2009.
- Aurélien LE GENISSET, "Schopenhauer no tenía razón", 'Dirigido por', núm. 392, pàg. 42-43, setembre 2009.
- Gabriel LERMAN, "Woody Allen" (entrevista), 'Dirigido por', núm. 392, pàg. 44-47, setembre 2009.
El relat gira a l’entorn d’un home gran, jubilat, malavesat, rondinaire i excèntric, i d’una joveneta del Sud que ha fugit de casa seva en busca d’aventures, felicitat, llibertat i amor. Ell, de nom Boris Yellnikoff (David), és un antic professor de mecànica quàntica de la Universitat de Columbia (NYC), solitari, càustic, asocial, presumit, pessimista i infeliç. Ella, de nom Melody St. Ann Celestine (Wood), té entre 18 i 20 anys, procedeix d’una localitat rural de Mississippi, té poques llums i escassa formació, i és loquaç, extravertida, vitalista, optimista e ingènua.
Amb un nombre relativament escàs de personatges, el film construeix un relat que suma embolics, absurds, despropòsits, debilitats i una visió summament pessimista i desesperançada de la condició humana. Les interpretacions són fresques i naturals, en gran part gràcies a la llibertat que Allen dóna als actors, al predomini de preses úniques per raó d’estalvi de costs i al bon treball d’un experimentat Larry David, que està encertat (par a mi, encertadíssim) en un paper que exigeix ser antipàtic i graciós alhora. De manera similar Evan Rachel Wood lliura un atractiu paper de xicota beneïteta i cap buit, graciosa i entranyablement divertida.
La pel•lícula ofereix un humor lleuger i fi, capaç de divertir i satisfer un públic que busca somriure i riure sense caure en la frivolitat i la banalitat absolutes. La mordacitat del realitzador és possiblement més corrosiva i més agosarada que en treballs anteriors. Pràcticament tot el que és diví i humà resta sotmès a les envestides de les seves burles, per bé que les llances més verinoses van adreçades a la cobdícia, la hipocresia, el dogmatisme, la intransigència, la mentida, la repressió sexual i el doctrinarisme. Poques vegades havia exposat Allen tan clarament posicions relativistes, utilitaristes i nihilistes, com ho fa aquesta vegada. No manquen les seves habituals referències cinèfiles (Fred Astaire, “Rocco i els seus germans”, “Abyss”...).
La fotografia és clara i lluminosa, tant en exteriors com en interiors. Construeix escenes extenses, que se veuen amb gust per la correcta elaboració i l'acurada presentació que les caracteritza. La banda sonora incorpora temes jazzístics de diversos autors i solemnes talls de música clàssica, presos de Beethoven (9ena i 5ena simfonies), el més solemne dels compositors.
Referències
- Carlos REVIRIEGO, "Woody Allen, Larry David", "El cultural", pàg. 46-47, Madrid 2-X-2009.
- Aurélien LE GENISSET, "Schopenhauer no tenía razón", 'Dirigido por', núm. 392, pàg. 42-43, setembre 2009.
- Gabriel LERMAN, "Woody Allen" (entrevista), 'Dirigido por', núm. 392, pàg. 44-47, setembre 2009.
dimarts, 5 d’octubre del 2010
Corrents d'amor (Love Streams) (1984)
Penúltim llargmetratge de l’actor, guionista i realitzador independent John Cassavetes (N.Y. 1929- L.A. 1989), és un film singular i atípic, possiblement el més anti convencional de l’autor. El guió, de Ted Allan i John Cassavetes, se basa lliurement en l’obra de teatre “Love Streams” (1980), de Ted Allan. Guanya l’Ós d’or i el Fipresci de Berlin (1984). Produït per Menahem Golan i Yoran Globus per a Cannon Films, s’estrena el 24-VIII-1984 (EEUU). L’acció principal té lloc el 1983 a la pròpia casa del protagonista, Robert Harmon (Cassavetes), a Califòrnia, propera a L. A. i a la seva rodalia, amb dos desplaçaments, un a Chicago (Illinois) i l’altre a Las Vegas (NV).
Com és habitual en els treballs del realitzador, el film se basa principalment en la descripció de la vida dels protagonistes, Robert i Sarah (Rowland). Ell és un novel•lista ric i acabalat, que està treballant en la concepció d’una nova novel•la, centrada com les seves obres anteriors en la figura de la dona, la vida nocturna i la prostitució. Sarah pateix desequilibris emocionals i psiquiàtrics, amb episodis bipolars. Ambdós se senten sols i desemparats. Ambdós són de mitja edat i viuen situacions paral•leles i similars, però alhora força diferents.
El film construeix dos extractes d’uns pocs dies de la vida de dos personatges. La narració en paral•lel permet contrastar les dues experiències, definir les seves diferències i profunditzar en el món interior de dues persones afectades per problemes que generen reaccions diferents de lluita i resistència. De la mà de les dues experiències, Cassavetes desgrana les seves idees sobre l’amor humà i les defineix amb precisió i riquesa de detalls. Ho fa, a més, amb convicció, claredat i una captivadora sinceritat. No exposa el seu ideari de manera directe i sistemàtica: ho fa indirectament, a través de detalls, gestos, matisos i petites incidències concretes que reclamen l’atenció de l’espectador.
La narració fa ús de plans llargs, moviments de càmera sobris i un cert estatisme de l’objectiu, que més que anar en busca de l’acció, espera amb parsimònia que aquesta se situï i es desplegui al seu davant. No fa ús del recurs de la càmera a l’espatlla, habitual en el realitzador. Incorpora escenes de somni i al•lucinacions, que transmeten al relat un aire surrealista que omple l’atmosfera d’interrogants, inquietuds i una certa inseguretat. La pel•lícula és magnífica, fresca i sincera, captivadora i interessant. Culmina en un emocionant i convincent final obert i indefinit.
Referències
- José A. PLANES PEDREÑO, "Corrientes de amor", "Historia del cine en películas (1980-89)", pàg. 271-273, Bilbao 2009.
- GUSTAVO, "Corrientes de amor", www.Filmaffinity.com.
Com és habitual en els treballs del realitzador, el film se basa principalment en la descripció de la vida dels protagonistes, Robert i Sarah (Rowland). Ell és un novel•lista ric i acabalat, que està treballant en la concepció d’una nova novel•la, centrada com les seves obres anteriors en la figura de la dona, la vida nocturna i la prostitució. Sarah pateix desequilibris emocionals i psiquiàtrics, amb episodis bipolars. Ambdós se senten sols i desemparats. Ambdós són de mitja edat i viuen situacions paral•leles i similars, però alhora força diferents.
El film construeix dos extractes d’uns pocs dies de la vida de dos personatges. La narració en paral•lel permet contrastar les dues experiències, definir les seves diferències i profunditzar en el món interior de dues persones afectades per problemes que generen reaccions diferents de lluita i resistència. De la mà de les dues experiències, Cassavetes desgrana les seves idees sobre l’amor humà i les defineix amb precisió i riquesa de detalls. Ho fa, a més, amb convicció, claredat i una captivadora sinceritat. No exposa el seu ideari de manera directe i sistemàtica: ho fa indirectament, a través de detalls, gestos, matisos i petites incidències concretes que reclamen l’atenció de l’espectador.
La narració fa ús de plans llargs, moviments de càmera sobris i un cert estatisme de l’objectiu, que més que anar en busca de l’acció, espera amb parsimònia que aquesta se situï i es desplegui al seu davant. No fa ús del recurs de la càmera a l’espatlla, habitual en el realitzador. Incorpora escenes de somni i al•lucinacions, que transmeten al relat un aire surrealista que omple l’atmosfera d’interrogants, inquietuds i una certa inseguretat. La pel•lícula és magnífica, fresca i sincera, captivadora i interessant. Culmina en un emocionant i convincent final obert i indefinit.
Referències
- José A. PLANES PEDREÑO, "Corrientes de amor", "Historia del cine en películas (1980-89)", pàg. 271-273, Bilbao 2009.
- GUSTAVO, "Corrientes de amor", www.Filmaffinity.com.
dilluns, 4 d’octubre del 2010
Invicte (Invictus) (2009)
Homenatge de Clint Eastwood a Nelson Mandela, realitzat atenent desitjos de Morgan Freeman. El guió, d’Anthony Peckham, se basa en la novel•la “Playing the Enemy” (2008), del periodista John Carlin, inspirada en fets reals. Se roda en escenaris exteriors i interiors reals de Sudàfrica, amb un pressupost de 50 a 60 M USD. És nominat a dos Oscar (actor principal i actor de repartiment). Produït per Clint Eastwood i altres, s’estrena l’11-XII-2009 (EUA). L’acció dramàtica principal té lloc al llarg d’un any, entre 1994 i 1995, a Sudàfrica. Algunes escenes soltes traslladen l’acció a la seu de l’ONU a NY, a Taiwan, etc.
L’obra analitza els motius i factors que generen cohesió social i els que, ben al contrari, engendren rivalitats i enfrontaments. Entre aquests situa la injustícia, la pobresa, el racisme, la segregació racial, l’atur, las seqüeles de l’“apartheid”, etc. Una societat dividida i turmentada per antigues ferides d’odi i rancor necessita comptar amb voluntat de reconciliació, capacitat d’oblidar i perdonar, interessos comuns de general acceptació i un lideratge que susciti confiança i adhesió.
Eastwood desgrana una historia saturada d’humanisme, com les que a ell tant li agraden, que explica amb senzillesa i facilitat. Se serveix de recursos visuals (jugadors de futbol davant jugadors de rugbi) i estilístics. En aquest sentit cal parlar del paral•lelisme que estableix entre els treballs i esforços d’uns jugadors de rugbi i els del conjunt del país. Afegeix unes poques referències a persones concretes o a petits grups de persones, que exemplifiquen i glossen els processos d’evolució i canvi. Convé destacar que s’explica amb claredat i alhora amb honradesa: no manipula els sentiments de l’espectador, no tracta d’influir artificiosament sobre ell o el seu estat d’ànim. Explica fets i mostra sentiments de persones prou allunyades de l’espectador perquè aquest pugui compartir-los o rebutjar-los. No abunda, però no hi manca, el sentit de l’humor.
La música, de Kyle Eastwood i Michael Stevens, compon una partitura de melodies minimalistes de gran lirisme, que se combinen amb cançons populars a cor i a gran cor, que emocionen i eleven l’esperit.
El relat és senzill, simple i fins i tot simplista en alguns passatges, però sempre és net i respectuós. Té algunes mancances, com la linealitat dels personatges principals i complementaris, però el discurs que desplega és honest, pulcre i elegant. Afegeix moments de gran cinema, de rodatge magistral i de muntatge precís i imaginatiu, com els de la seqüència del partit contra Nova Zelanda. El film, amb pretensions d’obra menor, contagia il•lusió, confiança en l’ésser humà i optimisme. Se veu amb gust i arriba a l’ànima.
L’obra analitza els motius i factors que generen cohesió social i els que, ben al contrari, engendren rivalitats i enfrontaments. Entre aquests situa la injustícia, la pobresa, el racisme, la segregació racial, l’atur, las seqüeles de l’“apartheid”, etc. Una societat dividida i turmentada per antigues ferides d’odi i rancor necessita comptar amb voluntat de reconciliació, capacitat d’oblidar i perdonar, interessos comuns de general acceptació i un lideratge que susciti confiança i adhesió.
Eastwood desgrana una historia saturada d’humanisme, com les que a ell tant li agraden, que explica amb senzillesa i facilitat. Se serveix de recursos visuals (jugadors de futbol davant jugadors de rugbi) i estilístics. En aquest sentit cal parlar del paral•lelisme que estableix entre els treballs i esforços d’uns jugadors de rugbi i els del conjunt del país. Afegeix unes poques referències a persones concretes o a petits grups de persones, que exemplifiquen i glossen els processos d’evolució i canvi. Convé destacar que s’explica amb claredat i alhora amb honradesa: no manipula els sentiments de l’espectador, no tracta d’influir artificiosament sobre ell o el seu estat d’ànim. Explica fets i mostra sentiments de persones prou allunyades de l’espectador perquè aquest pugui compartir-los o rebutjar-los. No abunda, però no hi manca, el sentit de l’humor.
La música, de Kyle Eastwood i Michael Stevens, compon una partitura de melodies minimalistes de gran lirisme, que se combinen amb cançons populars a cor i a gran cor, que emocionen i eleven l’esperit.
El relat és senzill, simple i fins i tot simplista en alguns passatges, però sempre és net i respectuós. Té algunes mancances, com la linealitat dels personatges principals i complementaris, però el discurs que desplega és honest, pulcre i elegant. Afegeix moments de gran cinema, de rodatge magistral i de muntatge precís i imaginatiu, com els de la seqüència del partit contra Nova Zelanda. El film, amb pretensions d’obra menor, contagia il•lusió, confiança en l’ésser humà i optimisme. Se veu amb gust i arriba a l’ànima.
diumenge, 3 d’octubre del 2010
El dubte (Doubt) (2008)
Llargmetratge del dramaturg, guionista i realitzador John Patrick Shanley (The Bronx, NY, 1950). El guió, del propi Shanley, adapta la seva obra de teatre “Doubt: A Parable” (2004), guanyadora del Pulitzer. Se roda en exteriors del Bronx i de Jonkers; en interiors de l’Església de Sant Lluc (Hudson) i del Col•legi Catòlic de Sant Antoni (Bronx); i en estudi, amb un pressupost de 25 M USD. Produït per Scott Rudin per a Miramax, s’estrena el 12-XII-2008 (EUA).
Davant els mites de les conviccions fermes, les idees clares i les certeses plenes, el film planteja una serena reflexió sobre el valor del dubte. Ni les certeses subjectives, ni les seguretats emocionals, ni les conviccions personals, són fonts fiables de coneixement de la veritat. Cap recurs no pot substituir la funció de les proves, el valor dels testimonis i la relació de fets. En un món complex i contradictori com el nostre, el dubte esdevé un mètode de convivència imprescindible i socialment necessari. Substituir el dubte per falses certeses o per opinions personals més o menys intenses és una manera deshonesta de auto enganyar-se i de ser dèbil.
El film, de manera respectuosa i formalment correcta, no adoctrina ni sermoneja. Se limita a exposar fets i deixar a l’espectador la tasca d’analitzar, pensar i debatre. Enfronta posicions lliberals, obertes i innovadores, amb altres conservadores, rigoroses, estrictes i convencionals. Contraposa la tolerància amb el rigorisme, la compassió amb l’autoritarisme. Confronta sensibilitats personals diferents i compara opinions contraposades, amb l’objecte de donar suport al valor del dubte i a la necessitat d’acceptar la convivència de l’ésser humà modern amb la incertesa. Tracta, a més, qüestions relacionades amb el racisme, el maltractament infantil, la pederastia, l’abús de menors i altres temes d’actualitat.
L’acció té lloc a l’inexistent parròquia catòlica de Sant Nicolau, del Bronx, el 1964. Pel•lícula d’actors, permet gaudir d’interpretacions superbes de Streep, Hoffman, Adams i Viola Davis. Realitzada d’acord amb les pautes de l’estil classicista, compon un relat auster, sobri i equilibrat, en el qual la imatge acompanya, amplia i reforça uns diàlegs ben construïts i de gran bellesa. La música, de Howard Shore, extreta majoritàriament d’una orquestra de cordes, se complementa amb sons d’orgue i cors religiosos de veus mixtes. Compleix amb efectivitat funcions ambientals, que contribueixen a la creació de l’ atmosfera seriosa, severa i rigorosa de la història. Sobre els crèdits finals se superposa l'esplèndida cançó tradicional "All People that on Earth Do Dwell".
Davant els mites de les conviccions fermes, les idees clares i les certeses plenes, el film planteja una serena reflexió sobre el valor del dubte. Ni les certeses subjectives, ni les seguretats emocionals, ni les conviccions personals, són fonts fiables de coneixement de la veritat. Cap recurs no pot substituir la funció de les proves, el valor dels testimonis i la relació de fets. En un món complex i contradictori com el nostre, el dubte esdevé un mètode de convivència imprescindible i socialment necessari. Substituir el dubte per falses certeses o per opinions personals més o menys intenses és una manera deshonesta de auto enganyar-se i de ser dèbil.
El film, de manera respectuosa i formalment correcta, no adoctrina ni sermoneja. Se limita a exposar fets i deixar a l’espectador la tasca d’analitzar, pensar i debatre. Enfronta posicions lliberals, obertes i innovadores, amb altres conservadores, rigoroses, estrictes i convencionals. Contraposa la tolerància amb el rigorisme, la compassió amb l’autoritarisme. Confronta sensibilitats personals diferents i compara opinions contraposades, amb l’objecte de donar suport al valor del dubte i a la necessitat d’acceptar la convivència de l’ésser humà modern amb la incertesa. Tracta, a més, qüestions relacionades amb el racisme, el maltractament infantil, la pederastia, l’abús de menors i altres temes d’actualitat.
L’acció té lloc a l’inexistent parròquia catòlica de Sant Nicolau, del Bronx, el 1964. Pel•lícula d’actors, permet gaudir d’interpretacions superbes de Streep, Hoffman, Adams i Viola Davis. Realitzada d’acord amb les pautes de l’estil classicista, compon un relat auster, sobri i equilibrat, en el qual la imatge acompanya, amplia i reforça uns diàlegs ben construïts i de gran bellesa. La música, de Howard Shore, extreta majoritàriament d’una orquestra de cordes, se complementa amb sons d’orgue i cors religiosos de veus mixtes. Compleix amb efectivitat funcions ambientals, que contribueixen a la creació de l’ atmosfera seriosa, severa i rigorosa de la història. Sobre els crèdits finals se superposa l'esplèndida cançó tradicional "All People that on Earth Do Dwell".
Subscriure's a:
Missatges (Atom)