Superproducció en B/N de la MGM, dirigida per Woody Van Dyke, concebuda per lluitar contra la competència de la TV. El guió adapta la novel·la biogràfica “Maria Antonieta” (1933), de Stephan Zweig (1881-1942). Se roda als MGM Studios (Culver City, CA),amb algunes escenes filmades a Versalles (França) i al Hollywood Park Racetrack. Produït per Hunt Stromberg, se projecta per primera vegada en públic el 8-VIII-1938 (L.A., preestrena). L’acció té lloc, entre 1770 i 1793, a Paris i Versalles, amb una inserció inicial a Viena.
És el darrer projecte d’Irving Thalberg, que mor sobtadament el 1936, als 37 anys, durant la fase de preproducció. L’obra se caracteritza per la seva grandiloqüència, els seus propòsits colosalistes, l’elevat nombre d’extres que mobilitza, la grandiositat dels escenaris (algun de dimensions que dupliquen les de l’original), l’opulència del vestuari i pentinats i el seu objectiu d’astorar i meravellar el públic del moment. Vist amb ulls actuals, resulta un film recarregat, artificiós i embafador. Aquestes sensacions se veuen potenciades per l’extensió del metratge (2 hores i mitja) i la inserció de tres talls de música (obertura, entreacte i final), que pretenen elevar la pel·lícula a la categoria d’obra mestra.
Par interessar el públic, el relat incorpora una història d’amor extra matrimonial de ficció. Ho fa a costa de la versemblança i la consistència narrativa. Convertida en subtrama paral·lela a la principal, la digressió romàntica introdueix distorsions innecessàries i pertorbadores. Per reduir els nivells d’altisonància, el realitzador fa ús d’anècdotes afegides, que aporten senzillesa i tendresa, com la del soldadet de plom. Se serveix de subratllats dramàtics i d’imatges carregades de simbolismes premonitoris. Els episodis tràgics resten fora de pantalla, que és ocupada per imatges que mostren reaccions subjectives, acompanyades de sons que esclaten o emmudeixen.
La fotografia, de William H. Daniels i altres, busca enquadraments inquietants que reforcen el dramatisme. Els diàlegs se resolen majoritàriament amb figures de perfil que redueixen el joc del pla/contrapla. S’aconsegueix, d’aquesta manera, crear sensacions de solemnitat que en ocasions se confonen amb altres de hieratisme i rigidesa. Les interpretacions dels protagonistes (Shearer i Morley) són meritòries, a pesar de les exageracions d’ella i de l’estatisme d’ell.
La música, de Herbert Stothart, anuncia o subratlla el drama (obertura), elogia l’aixecament popular contra la opressió absolutista i celebra el triomf de les idees revolucionàries (final), en contrast amb un discurs visual i verbal que defensa els protagonistes i redueix els errors a qüestions anecdòtiques.
En conjunt, la pel·lícula se veu amb interès, malgrat el pes feixuc de la seva artificiositat, l'estatisme, el colosalisme i les contradiccions que conté. No era ni és acceptable la identificació que estableix dels líders revolucionaris amb la crueltat, l’arribisme, l’odi i l’assassinat.
diumenge, 10 d’octubre del 2010
dimecres, 6 d’octubre del 2010
Si la cosa funciona (Whatever Works) (2009)
Comèdia dramàtica de l’actor, guionista i director Woody Allen (N.Y. 1935), rodada a NYC, després d’uns quants treballs produïts a Europa per raó de costs. Situa l’acció en escenaris reals de la gran ciutat (Chinatown, East Village, Greenwich Village, Queens, Manhattan...). Produïda per Letty Aronson i Stephan Tenenbaum per a Sony Pictures i altres, se projecta per primera vegada en públic el 22-IV-2009 (Festival de Tribeca, EUA). L’acció dramàtica té lloc a NYC, tot al llarg d’uns 9 mesos, entre la primavera de 2008 i Cap d’Any.
El relat gira a l’entorn d’un home gran, jubilat, malavesat, rondinaire i excèntric, i d’una joveneta del Sud que ha fugit de casa seva en busca d’aventures, felicitat, llibertat i amor. Ell, de nom Boris Yellnikoff (David), és un antic professor de mecànica quàntica de la Universitat de Columbia (NYC), solitari, càustic, asocial, presumit, pessimista i infeliç. Ella, de nom Melody St. Ann Celestine (Wood), té entre 18 i 20 anys, procedeix d’una localitat rural de Mississippi, té poques llums i escassa formació, i és loquaç, extravertida, vitalista, optimista e ingènua.
Amb un nombre relativament escàs de personatges, el film construeix un relat que suma embolics, absurds, despropòsits, debilitats i una visió summament pessimista i desesperançada de la condició humana. Les interpretacions són fresques i naturals, en gran part gràcies a la llibertat que Allen dóna als actors, al predomini de preses úniques per raó d’estalvi de costs i al bon treball d’un experimentat Larry David, que està encertat (par a mi, encertadíssim) en un paper que exigeix ser antipàtic i graciós alhora. De manera similar Evan Rachel Wood lliura un atractiu paper de xicota beneïteta i cap buit, graciosa i entranyablement divertida.
La pel•lícula ofereix un humor lleuger i fi, capaç de divertir i satisfer un públic que busca somriure i riure sense caure en la frivolitat i la banalitat absolutes. La mordacitat del realitzador és possiblement més corrosiva i més agosarada que en treballs anteriors. Pràcticament tot el que és diví i humà resta sotmès a les envestides de les seves burles, per bé que les llances més verinoses van adreçades a la cobdícia, la hipocresia, el dogmatisme, la intransigència, la mentida, la repressió sexual i el doctrinarisme. Poques vegades havia exposat Allen tan clarament posicions relativistes, utilitaristes i nihilistes, com ho fa aquesta vegada. No manquen les seves habituals referències cinèfiles (Fred Astaire, “Rocco i els seus germans”, “Abyss”...).
La fotografia és clara i lluminosa, tant en exteriors com en interiors. Construeix escenes extenses, que se veuen amb gust per la correcta elaboració i l'acurada presentació que les caracteritza. La banda sonora incorpora temes jazzístics de diversos autors i solemnes talls de música clàssica, presos de Beethoven (9ena i 5ena simfonies), el més solemne dels compositors.
Referències
- Carlos REVIRIEGO, "Woody Allen, Larry David", "El cultural", pàg. 46-47, Madrid 2-X-2009.
- Aurélien LE GENISSET, "Schopenhauer no tenía razón", 'Dirigido por', núm. 392, pàg. 42-43, setembre 2009.
- Gabriel LERMAN, "Woody Allen" (entrevista), 'Dirigido por', núm. 392, pàg. 44-47, setembre 2009.
El relat gira a l’entorn d’un home gran, jubilat, malavesat, rondinaire i excèntric, i d’una joveneta del Sud que ha fugit de casa seva en busca d’aventures, felicitat, llibertat i amor. Ell, de nom Boris Yellnikoff (David), és un antic professor de mecànica quàntica de la Universitat de Columbia (NYC), solitari, càustic, asocial, presumit, pessimista i infeliç. Ella, de nom Melody St. Ann Celestine (Wood), té entre 18 i 20 anys, procedeix d’una localitat rural de Mississippi, té poques llums i escassa formació, i és loquaç, extravertida, vitalista, optimista e ingènua.
Amb un nombre relativament escàs de personatges, el film construeix un relat que suma embolics, absurds, despropòsits, debilitats i una visió summament pessimista i desesperançada de la condició humana. Les interpretacions són fresques i naturals, en gran part gràcies a la llibertat que Allen dóna als actors, al predomini de preses úniques per raó d’estalvi de costs i al bon treball d’un experimentat Larry David, que està encertat (par a mi, encertadíssim) en un paper que exigeix ser antipàtic i graciós alhora. De manera similar Evan Rachel Wood lliura un atractiu paper de xicota beneïteta i cap buit, graciosa i entranyablement divertida.
La pel•lícula ofereix un humor lleuger i fi, capaç de divertir i satisfer un públic que busca somriure i riure sense caure en la frivolitat i la banalitat absolutes. La mordacitat del realitzador és possiblement més corrosiva i més agosarada que en treballs anteriors. Pràcticament tot el que és diví i humà resta sotmès a les envestides de les seves burles, per bé que les llances més verinoses van adreçades a la cobdícia, la hipocresia, el dogmatisme, la intransigència, la mentida, la repressió sexual i el doctrinarisme. Poques vegades havia exposat Allen tan clarament posicions relativistes, utilitaristes i nihilistes, com ho fa aquesta vegada. No manquen les seves habituals referències cinèfiles (Fred Astaire, “Rocco i els seus germans”, “Abyss”...).
La fotografia és clara i lluminosa, tant en exteriors com en interiors. Construeix escenes extenses, que se veuen amb gust per la correcta elaboració i l'acurada presentació que les caracteritza. La banda sonora incorpora temes jazzístics de diversos autors i solemnes talls de música clàssica, presos de Beethoven (9ena i 5ena simfonies), el més solemne dels compositors.
Referències
- Carlos REVIRIEGO, "Woody Allen, Larry David", "El cultural", pàg. 46-47, Madrid 2-X-2009.
- Aurélien LE GENISSET, "Schopenhauer no tenía razón", 'Dirigido por', núm. 392, pàg. 42-43, setembre 2009.
- Gabriel LERMAN, "Woody Allen" (entrevista), 'Dirigido por', núm. 392, pàg. 44-47, setembre 2009.
dimarts, 5 d’octubre del 2010
Corrents d'amor (Love Streams) (1984)
Penúltim llargmetratge de l’actor, guionista i realitzador independent John Cassavetes (N.Y. 1929- L.A. 1989), és un film singular i atípic, possiblement el més anti convencional de l’autor. El guió, de Ted Allan i John Cassavetes, se basa lliurement en l’obra de teatre “Love Streams” (1980), de Ted Allan. Guanya l’Ós d’or i el Fipresci de Berlin (1984). Produït per Menahem Golan i Yoran Globus per a Cannon Films, s’estrena el 24-VIII-1984 (EEUU). L’acció principal té lloc el 1983 a la pròpia casa del protagonista, Robert Harmon (Cassavetes), a Califòrnia, propera a L. A. i a la seva rodalia, amb dos desplaçaments, un a Chicago (Illinois) i l’altre a Las Vegas (NV).
Com és habitual en els treballs del realitzador, el film se basa principalment en la descripció de la vida dels protagonistes, Robert i Sarah (Rowland). Ell és un novel•lista ric i acabalat, que està treballant en la concepció d’una nova novel•la, centrada com les seves obres anteriors en la figura de la dona, la vida nocturna i la prostitució. Sarah pateix desequilibris emocionals i psiquiàtrics, amb episodis bipolars. Ambdós se senten sols i desemparats. Ambdós són de mitja edat i viuen situacions paral•leles i similars, però alhora força diferents.
El film construeix dos extractes d’uns pocs dies de la vida de dos personatges. La narració en paral•lel permet contrastar les dues experiències, definir les seves diferències i profunditzar en el món interior de dues persones afectades per problemes que generen reaccions diferents de lluita i resistència. De la mà de les dues experiències, Cassavetes desgrana les seves idees sobre l’amor humà i les defineix amb precisió i riquesa de detalls. Ho fa, a més, amb convicció, claredat i una captivadora sinceritat. No exposa el seu ideari de manera directe i sistemàtica: ho fa indirectament, a través de detalls, gestos, matisos i petites incidències concretes que reclamen l’atenció de l’espectador.
La narració fa ús de plans llargs, moviments de càmera sobris i un cert estatisme de l’objectiu, que més que anar en busca de l’acció, espera amb parsimònia que aquesta se situï i es desplegui al seu davant. No fa ús del recurs de la càmera a l’espatlla, habitual en el realitzador. Incorpora escenes de somni i al•lucinacions, que transmeten al relat un aire surrealista que omple l’atmosfera d’interrogants, inquietuds i una certa inseguretat. La pel•lícula és magnífica, fresca i sincera, captivadora i interessant. Culmina en un emocionant i convincent final obert i indefinit.
Referències
- José A. PLANES PEDREÑO, "Corrientes de amor", "Historia del cine en películas (1980-89)", pàg. 271-273, Bilbao 2009.
- GUSTAVO, "Corrientes de amor", www.Filmaffinity.com.
Com és habitual en els treballs del realitzador, el film se basa principalment en la descripció de la vida dels protagonistes, Robert i Sarah (Rowland). Ell és un novel•lista ric i acabalat, que està treballant en la concepció d’una nova novel•la, centrada com les seves obres anteriors en la figura de la dona, la vida nocturna i la prostitució. Sarah pateix desequilibris emocionals i psiquiàtrics, amb episodis bipolars. Ambdós se senten sols i desemparats. Ambdós són de mitja edat i viuen situacions paral•leles i similars, però alhora força diferents.
El film construeix dos extractes d’uns pocs dies de la vida de dos personatges. La narració en paral•lel permet contrastar les dues experiències, definir les seves diferències i profunditzar en el món interior de dues persones afectades per problemes que generen reaccions diferents de lluita i resistència. De la mà de les dues experiències, Cassavetes desgrana les seves idees sobre l’amor humà i les defineix amb precisió i riquesa de detalls. Ho fa, a més, amb convicció, claredat i una captivadora sinceritat. No exposa el seu ideari de manera directe i sistemàtica: ho fa indirectament, a través de detalls, gestos, matisos i petites incidències concretes que reclamen l’atenció de l’espectador.
La narració fa ús de plans llargs, moviments de càmera sobris i un cert estatisme de l’objectiu, que més que anar en busca de l’acció, espera amb parsimònia que aquesta se situï i es desplegui al seu davant. No fa ús del recurs de la càmera a l’espatlla, habitual en el realitzador. Incorpora escenes de somni i al•lucinacions, que transmeten al relat un aire surrealista que omple l’atmosfera d’interrogants, inquietuds i una certa inseguretat. La pel•lícula és magnífica, fresca i sincera, captivadora i interessant. Culmina en un emocionant i convincent final obert i indefinit.
Referències
- José A. PLANES PEDREÑO, "Corrientes de amor", "Historia del cine en películas (1980-89)", pàg. 271-273, Bilbao 2009.
- GUSTAVO, "Corrientes de amor", www.Filmaffinity.com.
dilluns, 4 d’octubre del 2010
Invicte (Invictus) (2009)
Homenatge de Clint Eastwood a Nelson Mandela, realitzat atenent desitjos de Morgan Freeman. El guió, d’Anthony Peckham, se basa en la novel•la “Playing the Enemy” (2008), del periodista John Carlin, inspirada en fets reals. Se roda en escenaris exteriors i interiors reals de Sudàfrica, amb un pressupost de 50 a 60 M USD. És nominat a dos Oscar (actor principal i actor de repartiment). Produït per Clint Eastwood i altres, s’estrena l’11-XII-2009 (EUA). L’acció dramàtica principal té lloc al llarg d’un any, entre 1994 i 1995, a Sudàfrica. Algunes escenes soltes traslladen l’acció a la seu de l’ONU a NY, a Taiwan, etc.
L’obra analitza els motius i factors que generen cohesió social i els que, ben al contrari, engendren rivalitats i enfrontaments. Entre aquests situa la injustícia, la pobresa, el racisme, la segregació racial, l’atur, las seqüeles de l’“apartheid”, etc. Una societat dividida i turmentada per antigues ferides d’odi i rancor necessita comptar amb voluntat de reconciliació, capacitat d’oblidar i perdonar, interessos comuns de general acceptació i un lideratge que susciti confiança i adhesió.
Eastwood desgrana una historia saturada d’humanisme, com les que a ell tant li agraden, que explica amb senzillesa i facilitat. Se serveix de recursos visuals (jugadors de futbol davant jugadors de rugbi) i estilístics. En aquest sentit cal parlar del paral•lelisme que estableix entre els treballs i esforços d’uns jugadors de rugbi i els del conjunt del país. Afegeix unes poques referències a persones concretes o a petits grups de persones, que exemplifiquen i glossen els processos d’evolució i canvi. Convé destacar que s’explica amb claredat i alhora amb honradesa: no manipula els sentiments de l’espectador, no tracta d’influir artificiosament sobre ell o el seu estat d’ànim. Explica fets i mostra sentiments de persones prou allunyades de l’espectador perquè aquest pugui compartir-los o rebutjar-los. No abunda, però no hi manca, el sentit de l’humor.
La música, de Kyle Eastwood i Michael Stevens, compon una partitura de melodies minimalistes de gran lirisme, que se combinen amb cançons populars a cor i a gran cor, que emocionen i eleven l’esperit.
El relat és senzill, simple i fins i tot simplista en alguns passatges, però sempre és net i respectuós. Té algunes mancances, com la linealitat dels personatges principals i complementaris, però el discurs que desplega és honest, pulcre i elegant. Afegeix moments de gran cinema, de rodatge magistral i de muntatge precís i imaginatiu, com els de la seqüència del partit contra Nova Zelanda. El film, amb pretensions d’obra menor, contagia il•lusió, confiança en l’ésser humà i optimisme. Se veu amb gust i arriba a l’ànima.
L’obra analitza els motius i factors que generen cohesió social i els que, ben al contrari, engendren rivalitats i enfrontaments. Entre aquests situa la injustícia, la pobresa, el racisme, la segregació racial, l’atur, las seqüeles de l’“apartheid”, etc. Una societat dividida i turmentada per antigues ferides d’odi i rancor necessita comptar amb voluntat de reconciliació, capacitat d’oblidar i perdonar, interessos comuns de general acceptació i un lideratge que susciti confiança i adhesió.
Eastwood desgrana una historia saturada d’humanisme, com les que a ell tant li agraden, que explica amb senzillesa i facilitat. Se serveix de recursos visuals (jugadors de futbol davant jugadors de rugbi) i estilístics. En aquest sentit cal parlar del paral•lelisme que estableix entre els treballs i esforços d’uns jugadors de rugbi i els del conjunt del país. Afegeix unes poques referències a persones concretes o a petits grups de persones, que exemplifiquen i glossen els processos d’evolució i canvi. Convé destacar que s’explica amb claredat i alhora amb honradesa: no manipula els sentiments de l’espectador, no tracta d’influir artificiosament sobre ell o el seu estat d’ànim. Explica fets i mostra sentiments de persones prou allunyades de l’espectador perquè aquest pugui compartir-los o rebutjar-los. No abunda, però no hi manca, el sentit de l’humor.
La música, de Kyle Eastwood i Michael Stevens, compon una partitura de melodies minimalistes de gran lirisme, que se combinen amb cançons populars a cor i a gran cor, que emocionen i eleven l’esperit.
El relat és senzill, simple i fins i tot simplista en alguns passatges, però sempre és net i respectuós. Té algunes mancances, com la linealitat dels personatges principals i complementaris, però el discurs que desplega és honest, pulcre i elegant. Afegeix moments de gran cinema, de rodatge magistral i de muntatge precís i imaginatiu, com els de la seqüència del partit contra Nova Zelanda. El film, amb pretensions d’obra menor, contagia il•lusió, confiança en l’ésser humà i optimisme. Se veu amb gust i arriba a l’ànima.
diumenge, 3 d’octubre del 2010
El dubte (Doubt) (2008)
Llargmetratge del dramaturg, guionista i realitzador John Patrick Shanley (The Bronx, NY, 1950). El guió, del propi Shanley, adapta la seva obra de teatre “Doubt: A Parable” (2004), guanyadora del Pulitzer. Se roda en exteriors del Bronx i de Jonkers; en interiors de l’Església de Sant Lluc (Hudson) i del Col•legi Catòlic de Sant Antoni (Bronx); i en estudi, amb un pressupost de 25 M USD. Produït per Scott Rudin per a Miramax, s’estrena el 12-XII-2008 (EUA).
Davant els mites de les conviccions fermes, les idees clares i les certeses plenes, el film planteja una serena reflexió sobre el valor del dubte. Ni les certeses subjectives, ni les seguretats emocionals, ni les conviccions personals, són fonts fiables de coneixement de la veritat. Cap recurs no pot substituir la funció de les proves, el valor dels testimonis i la relació de fets. En un món complex i contradictori com el nostre, el dubte esdevé un mètode de convivència imprescindible i socialment necessari. Substituir el dubte per falses certeses o per opinions personals més o menys intenses és una manera deshonesta de auto enganyar-se i de ser dèbil.
El film, de manera respectuosa i formalment correcta, no adoctrina ni sermoneja. Se limita a exposar fets i deixar a l’espectador la tasca d’analitzar, pensar i debatre. Enfronta posicions lliberals, obertes i innovadores, amb altres conservadores, rigoroses, estrictes i convencionals. Contraposa la tolerància amb el rigorisme, la compassió amb l’autoritarisme. Confronta sensibilitats personals diferents i compara opinions contraposades, amb l’objecte de donar suport al valor del dubte i a la necessitat d’acceptar la convivència de l’ésser humà modern amb la incertesa. Tracta, a més, qüestions relacionades amb el racisme, el maltractament infantil, la pederastia, l’abús de menors i altres temes d’actualitat.
L’acció té lloc a l’inexistent parròquia catòlica de Sant Nicolau, del Bronx, el 1964. Pel•lícula d’actors, permet gaudir d’interpretacions superbes de Streep, Hoffman, Adams i Viola Davis. Realitzada d’acord amb les pautes de l’estil classicista, compon un relat auster, sobri i equilibrat, en el qual la imatge acompanya, amplia i reforça uns diàlegs ben construïts i de gran bellesa. La música, de Howard Shore, extreta majoritàriament d’una orquestra de cordes, se complementa amb sons d’orgue i cors religiosos de veus mixtes. Compleix amb efectivitat funcions ambientals, que contribueixen a la creació de l’ atmosfera seriosa, severa i rigorosa de la història. Sobre els crèdits finals se superposa l'esplèndida cançó tradicional "All People that on Earth Do Dwell".
Davant els mites de les conviccions fermes, les idees clares i les certeses plenes, el film planteja una serena reflexió sobre el valor del dubte. Ni les certeses subjectives, ni les seguretats emocionals, ni les conviccions personals, són fonts fiables de coneixement de la veritat. Cap recurs no pot substituir la funció de les proves, el valor dels testimonis i la relació de fets. En un món complex i contradictori com el nostre, el dubte esdevé un mètode de convivència imprescindible i socialment necessari. Substituir el dubte per falses certeses o per opinions personals més o menys intenses és una manera deshonesta de auto enganyar-se i de ser dèbil.
El film, de manera respectuosa i formalment correcta, no adoctrina ni sermoneja. Se limita a exposar fets i deixar a l’espectador la tasca d’analitzar, pensar i debatre. Enfronta posicions lliberals, obertes i innovadores, amb altres conservadores, rigoroses, estrictes i convencionals. Contraposa la tolerància amb el rigorisme, la compassió amb l’autoritarisme. Confronta sensibilitats personals diferents i compara opinions contraposades, amb l’objecte de donar suport al valor del dubte i a la necessitat d’acceptar la convivència de l’ésser humà modern amb la incertesa. Tracta, a més, qüestions relacionades amb el racisme, el maltractament infantil, la pederastia, l’abús de menors i altres temes d’actualitat.
L’acció té lloc a l’inexistent parròquia catòlica de Sant Nicolau, del Bronx, el 1964. Pel•lícula d’actors, permet gaudir d’interpretacions superbes de Streep, Hoffman, Adams i Viola Davis. Realitzada d’acord amb les pautes de l’estil classicista, compon un relat auster, sobri i equilibrat, en el qual la imatge acompanya, amplia i reforça uns diàlegs ben construïts i de gran bellesa. La música, de Howard Shore, extreta majoritàriament d’una orquestra de cordes, se complementa amb sons d’orgue i cors religiosos de veus mixtes. Compleix amb efectivitat funcions ambientals, que contribueixen a la creació de l’ atmosfera seriosa, severa i rigorosa de la història. Sobre els crèdits finals se superposa l'esplèndida cançó tradicional "All People that on Earth Do Dwell".
dissabte, 2 d’octubre del 2010
Max i els ferrovellers (Max et les ferrailleurs) (1971)
Segon lliurament de la trilogia de Claude Sautet sobre l’amor en situacions de crisi i primer film de l’autor que duu al títol el nom del protagonista principal. El guió, de Claude Sautet, Claude Néron i Jean-Loup Dabadie, adapta la novel•la del mateix títol de Claude Néron. El film se roda en exteriors de Paris i Lille (França) i en estudi. Produït per Raymond Danon i Roland Girard, s’estrena el 17-II-1971 (França).
El realitzador explica un drama psicològic basat en obsessions, antigues frustracions i posicions intransigents d’un personatge misteriós, solitari i reservat. El turmenta la manca d’eficàcia de la justícia davant la proliferació de la delinqüència professional que se dóna a França i a altres indrets a finals dels anys 60 i principi dels 70 del segle passat.
La historia està ben pensada i és substanciosa i entretinguda, per bé que críptica a estones. Compon uns personatges principals definits amb intel•ligència, agudesa i riquesa de matisos, cosa per la qual resulten convincents i esdevenen pols d’atracció del interès del públic. La part final del film constitueix, en opinió de qui escriu, una excel•lent descripció de l’estat de desolació d’un personatge quan se n’adona dels errors que ha comès i de les seves conseqüències. Se presenta construït amb afecte i tendresa el personatge de Lily (Schneider), la prostituta independent, que omple la pantalla d’encís i d’esplèndida sensualitat.
El film esdevé una crítica del puritanisme, la manipulació i les propostes segons les quals el fi justifica els mitjans. Mostra com darrera la façana de l’austeritat i els bons desitjos s’oculten de vegades la fragilitat i la debilitat humana.
L’acció té lloc a Nanterre (França) el 1970. La narració és intensa, fluida i contundent, si bé es fa densa i espessa en alguns passatges i excessivament carregada de detalls. L’exposició se desplega mitjançant plans curt i enquadraments precisos i rics en significat. El cromatisme sobri romp la seva tònica general per destacar amb colors saturat (roig, cel, blau marí...) la figura de la protagonista. La música, de Philippe Sarde, aporta un tema principal inquietant i malenconiós, a to amb l’atmosfera del film.
El realitzador explica un drama psicològic basat en obsessions, antigues frustracions i posicions intransigents d’un personatge misteriós, solitari i reservat. El turmenta la manca d’eficàcia de la justícia davant la proliferació de la delinqüència professional que se dóna a França i a altres indrets a finals dels anys 60 i principi dels 70 del segle passat.
La historia està ben pensada i és substanciosa i entretinguda, per bé que críptica a estones. Compon uns personatges principals definits amb intel•ligència, agudesa i riquesa de matisos, cosa per la qual resulten convincents i esdevenen pols d’atracció del interès del públic. La part final del film constitueix, en opinió de qui escriu, una excel•lent descripció de l’estat de desolació d’un personatge quan se n’adona dels errors que ha comès i de les seves conseqüències. Se presenta construït amb afecte i tendresa el personatge de Lily (Schneider), la prostituta independent, que omple la pantalla d’encís i d’esplèndida sensualitat.
El film esdevé una crítica del puritanisme, la manipulació i les propostes segons les quals el fi justifica els mitjans. Mostra com darrera la façana de l’austeritat i els bons desitjos s’oculten de vegades la fragilitat i la debilitat humana.
L’acció té lloc a Nanterre (França) el 1970. La narració és intensa, fluida i contundent, si bé es fa densa i espessa en alguns passatges i excessivament carregada de detalls. L’exposició se desplega mitjançant plans curt i enquadraments precisos i rics en significat. El cromatisme sobri romp la seva tònica general per destacar amb colors saturat (roig, cel, blau marí...) la figura de la protagonista. La música, de Philippe Sarde, aporta un tema principal inquietant i malenconiós, a to amb l’atmosfera del film.
dilluns, 28 de juny del 2010
El nen (The Kid) (1921)
Primer llargmetratge i primer film major del realitzador Charles Chaplin (Londres/RU 1889 – Suïssa 1977). El guió, del propi Chaplin, combina ficció i elements de caràcter autobiogràfic, que fan d’aquest el que molts consideren el seu treball més personal. Se roda, entre el 30-VII-1919 i l’agost de 1920, en escenaris reals de L.A. (Olvera Street)) i Pasadena (Colorado Street Bridge) i en els platós de Chaplin Studios (Hollywood, L.A.). Produït per Charles Chaplin per a Chaplin Productions i First Internacional, se projecta per primera vegada en públic, en sessió de preestrena, el 21-I-1921 (NYC).
L’acció dramàtica té lloc a Londres en dos moments: 1915 i 1919/20. Una jove mare soltera, pobre i sola, abandonada i oblidada pel seu company i sense ajuts familiars, dóna a llum un infant a l’Hospital de Caritat de la ciutat. En un moment de desesperació, l’abandona a l’interior del Rolls Royce (model Silver Ghost) d’una família multimilionària, però el destí decideix que el reculli un vagabund, que esdevé el seu pare adoptiu. Aquest, d’uns 25 anys, és de bon cor, somniador, malenconiós, brivó i trampós. Té problemes constants amb la policia i sobreviu gràcies als treballs marginals que li proporciona la seva afecció a les picardies. El nen, de 5 anys, és viu, desimbolt, llest i amorós. Se converteix en un ferm suport del pare en les tasques de la casa i del treball.
El film suma comèdia, drama, pobresa, família i cinema mut. Tècnicament és un llargmetratge, d’acord amb la definició en vigor de l’Acadèmia de les Arts i les Ciències Cinematogràfiques (EUA), l’American Film Institut (EUA) i el British Film Institut (RU), ja que la seva durada és superior als 45 minuts. Conté un fons autobiogràfic important, que recull records d’infantesa del autor, com la situació de pobresa familiar, la seva separació forçada de la mare, la dura experiència de dos anys de reclusió en un asil per a nois, etc. L’impulsa a escrivir-lo la frustració que li produeix la mort (10-VII-1919) del seu primer fill, Norman Spencer, nat 3 dies abans amb malformacions genètiques. El 30-VII-1919 inicia el rodatge, mogut per un afany de perfeccionisme que el porta a repetir una i una altra vegada les preses, fins que totalitza una mitjana de 53 preses per cada una de les seleccionades i muntades a la cinta.
El relat és senzill, com un conte de fades, i desborda tendresa i amorositat. El resultat és una obra entretinguda, commovedora, captivadora i inoblidable. No és el millor treball de Chaplin, però és una de les seves grans pel·lícules. Aconsegueix un nivell extraordinari d’intensitat emocional sense caure en sentimentalismes buits, vans i superficials. Combina sàviament humanisme i lirisme, comèdia i drama, humor i malenconia. És una de les pel·lícules més belles sobre la infància i, alhora, és una esplèndida pel·lícula sobre la paternitat, la família i l'educació.
El guió evita el pintoresquisme de la pobresa i de les seves manifestacions, per concentrar les forces a buscar la veracitat, la sinceritat i la transparència. Desitjos de llibertat, honestedat, independència, justícia i canvi, animen el treball del realitzador. A l’empara d’aquests desitjos, denuncia les diferències socials, el contrast entre els que ho tenen tot i els que tenen poc o no tenen res, els dormitoris socials (de pagament) per als sense sostre, la mendicitat, l’escassetat i la mala qualitat dels serveis socials i dels serveis públics de sanitat, neteja i altres en els barris pobres, el rigorisme i l’absència de sentit humanitari de les institucions assistencials, com l’Hospital de Caritat per a malalts i parteres sense recursos, concebut com un centre tancat amb tanques i reixes, a la manera de presó.
En 1971 Chaplin decideix fer un nou muntatge del film, al qual afegeix una banda sonora de nova creació, composta per ell. Suprimeix vàries escenes, amb la qual cosa redueix el protagonisme de la mare, però millora la solidesa del conjunt, evita digressions innecessàries i eleva la dignitat de la figura materna. Les escenes suprimides són la trobada de la mare amb una parella de nuvis, la trobada casual amb un antic amant i l’escena rodada a Colorado Street Bridge. El film guarda relació amb el realisme de Dickens (1812-70), el seu “David Copperfield” (1848-49) i la seva afecció a la infància.
És de gran interès l’anàlisi que estableix de la relació entre el pare i el fill. Més enllà del tractament humorístic, el pare tracta el petit amb afecte, amor, respecte i reconeixement de la seva dignitat com igual (se reparteixen a parts iguals el menjar). La interpretació de Chaplin és magistral i és superba la del noi Jackie Coogan (1914-84), que tenia grans aptituds imitatives i reproduïa a la perfecció els moviments i els gestos que li ensenyava el realitzador. El film eleva Chaplin a la categoria dels grans cineastes del moment i el converteix en un dels més acreditats i famosos.
La banda sonora, de Charles Chaplin, per a orquestra completa, ofereix un tema d’amor, que és el tema principal. Afegeix ritmes de fox, fox-trot i marxes, que aporten dinamisme i gràcia. La fotografia, de Roland H. Totheroh, se roda a càmera fixa davant l’escenari i a certa distància dels actors. L’humor visual compta amb un generós repertori de bregues, cops de puny, persecucions, fugides, caigudes, llenegades, etc. L’escena fantàstica se resol amb ingeni, tendresa i humor.
Referències
- Jerome LAZCHER, “Charles Chaplin”, ‘Cahier du cinéma i El País’, Madrid 2008.
- Jörn HETEBRÜGGE, “El chico”, ‘Cine de els 20’, pàg. 86-91, Colònia/Barcelona 2007.
L’acció dramàtica té lloc a Londres en dos moments: 1915 i 1919/20. Una jove mare soltera, pobre i sola, abandonada i oblidada pel seu company i sense ajuts familiars, dóna a llum un infant a l’Hospital de Caritat de la ciutat. En un moment de desesperació, l’abandona a l’interior del Rolls Royce (model Silver Ghost) d’una família multimilionària, però el destí decideix que el reculli un vagabund, que esdevé el seu pare adoptiu. Aquest, d’uns 25 anys, és de bon cor, somniador, malenconiós, brivó i trampós. Té problemes constants amb la policia i sobreviu gràcies als treballs marginals que li proporciona la seva afecció a les picardies. El nen, de 5 anys, és viu, desimbolt, llest i amorós. Se converteix en un ferm suport del pare en les tasques de la casa i del treball.
El film suma comèdia, drama, pobresa, família i cinema mut. Tècnicament és un llargmetratge, d’acord amb la definició en vigor de l’Acadèmia de les Arts i les Ciències Cinematogràfiques (EUA), l’American Film Institut (EUA) i el British Film Institut (RU), ja que la seva durada és superior als 45 minuts. Conté un fons autobiogràfic important, que recull records d’infantesa del autor, com la situació de pobresa familiar, la seva separació forçada de la mare, la dura experiència de dos anys de reclusió en un asil per a nois, etc. L’impulsa a escrivir-lo la frustració que li produeix la mort (10-VII-1919) del seu primer fill, Norman Spencer, nat 3 dies abans amb malformacions genètiques. El 30-VII-1919 inicia el rodatge, mogut per un afany de perfeccionisme que el porta a repetir una i una altra vegada les preses, fins que totalitza una mitjana de 53 preses per cada una de les seleccionades i muntades a la cinta.
El relat és senzill, com un conte de fades, i desborda tendresa i amorositat. El resultat és una obra entretinguda, commovedora, captivadora i inoblidable. No és el millor treball de Chaplin, però és una de les seves grans pel·lícules. Aconsegueix un nivell extraordinari d’intensitat emocional sense caure en sentimentalismes buits, vans i superficials. Combina sàviament humanisme i lirisme, comèdia i drama, humor i malenconia. És una de les pel·lícules més belles sobre la infància i, alhora, és una esplèndida pel·lícula sobre la paternitat, la família i l'educació.
El guió evita el pintoresquisme de la pobresa i de les seves manifestacions, per concentrar les forces a buscar la veracitat, la sinceritat i la transparència. Desitjos de llibertat, honestedat, independència, justícia i canvi, animen el treball del realitzador. A l’empara d’aquests desitjos, denuncia les diferències socials, el contrast entre els que ho tenen tot i els que tenen poc o no tenen res, els dormitoris socials (de pagament) per als sense sostre, la mendicitat, l’escassetat i la mala qualitat dels serveis socials i dels serveis públics de sanitat, neteja i altres en els barris pobres, el rigorisme i l’absència de sentit humanitari de les institucions assistencials, com l’Hospital de Caritat per a malalts i parteres sense recursos, concebut com un centre tancat amb tanques i reixes, a la manera de presó.
En 1971 Chaplin decideix fer un nou muntatge del film, al qual afegeix una banda sonora de nova creació, composta per ell. Suprimeix vàries escenes, amb la qual cosa redueix el protagonisme de la mare, però millora la solidesa del conjunt, evita digressions innecessàries i eleva la dignitat de la figura materna. Les escenes suprimides són la trobada de la mare amb una parella de nuvis, la trobada casual amb un antic amant i l’escena rodada a Colorado Street Bridge. El film guarda relació amb el realisme de Dickens (1812-70), el seu “David Copperfield” (1848-49) i la seva afecció a la infància.
És de gran interès l’anàlisi que estableix de la relació entre el pare i el fill. Més enllà del tractament humorístic, el pare tracta el petit amb afecte, amor, respecte i reconeixement de la seva dignitat com igual (se reparteixen a parts iguals el menjar). La interpretació de Chaplin és magistral i és superba la del noi Jackie Coogan (1914-84), que tenia grans aptituds imitatives i reproduïa a la perfecció els moviments i els gestos que li ensenyava el realitzador. El film eleva Chaplin a la categoria dels grans cineastes del moment i el converteix en un dels més acreditats i famosos.
La banda sonora, de Charles Chaplin, per a orquestra completa, ofereix un tema d’amor, que és el tema principal. Afegeix ritmes de fox, fox-trot i marxes, que aporten dinamisme i gràcia. La fotografia, de Roland H. Totheroh, se roda a càmera fixa davant l’escenari i a certa distància dels actors. L’humor visual compta amb un generós repertori de bregues, cops de puny, persecucions, fugides, caigudes, llenegades, etc. L’escena fantàstica se resol amb ingeni, tendresa i humor.
Referències
- Jerome LAZCHER, “Charles Chaplin”, ‘Cahier du cinéma i El País’, Madrid 2008.
- Jörn HETEBRÜGGE, “El chico”, ‘Cine de els 20’, pàg. 86-91, Colònia/Barcelona 2007.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)