Llargmetratge del realitzador nord-americà James Mangold (NYC, 1963). El guió, de Michael Brandt i Derek Haas, adapta amb retocs el d’Hallsted Welles (“El tren de les 3:10”, Daves, 1957), basat en el relat breu “Three-ten to Yuma” (1953), d’Elmore Leonard, publicat en el “Dime Western Magazine". Se roda en 54 dies, entre el 23-X-2006 i el 26-I-2007, en escenaris reals de Nou Mèxic (Bonanza Creek Ranch, Canó del diable, Ghost Ranch...), amb un pressupost de 54 M USD. Es nominat a dos Oscar (banda sonora i so). Produït per Cathy Konrad (esposa de Mangold) per a Three Line Films, se projecta per primera vegada en públic, en sessió de preestrena, el 21-VIII-2007 (Westwood, CA).
L’acció dramàtica té lloc a Arizona: ranxo de Dan Evans (Bale), població de Bisbee, població de Convention, per la que passa un tren de la Southern Pacific, i en el camí de Bisbee a Convention. L’acció ocupa 4 dies de la tardor d’un any de 1880-1889. Dan Evans és un ex combatent de la Guerra Civil Americana (1861-65), mutilat per un tret accidental a la cama, casat amb Alice (Mol) i pare de dos fills: William (Leman), d’uns 12 anys, i Mark (Petry), de 8. Ha adquirit la propietat del seu ranxo amb deutes i la sequera l’ha portat a una situació econòmica insostenible. És per això que accepta participar per 200 USD en la custòdia i trasllat a Convention del foragitat Ben Wade (Crowe).
Wade és el líder d’una perillosa banda de lladres i assassins que té atemorida la regió. Foragitat llegendari, va ser abandonat per la seva mare a una estació de tren als 6 anys. És un personatge enigmàtic i arrogant, que darrera l’aparença de persona encisadora oculta una personalitat manipuladora i malalta. Dan és un lluitador sense sort, perseguit pels deutes, la mala consciència i els retrets silenciosos de l’esposa i Will, el seu fill gran. Aquest, afeccionat als relats d’aventures i de herois de paper, impetuós i inexpert, admira Ben, que identifica amb els herois de les seves lectures, i se sent decebut d’un pare arruïnat. El lloctinent de Ben és Charlie Prince (Foster), un subjecte malvat, cruel i sàdic.
El film suma acció, aventures, crim, drama, thriller i western. Remake del notable western “El tren de les 3:10” (Daves, 1957), Mangold, l’actualitza, li ret homenatge i, tot respectant el seu esperit, tracta de millorar-lo amb alguns retocs, com ara l’explicació del viatge a Convention i l’alteració d’alguns elements fonamentals del final, que el fan més raonable, realista, comprensible i versemblant, per bé que no ho sembli al primer cop d’ull. El film, a més de les relaciones amb la pel·lícula original, incorpora referències a “Sol davant el perill” (dos escoltes duen noms de personatges del film de Zinnemann...), “Els set magnífics”, “Colorado Jim” i altres.
El guió és vigorós i intens. El ritme és elevat, sostingut i se manté tot al llarg del metratge. El crescendo dramàtic és administrat per Mangold amb eficàcia. Els incidents que composen la història són variats, sorprenents i imaginatius. Se veuen apatxes, persones perjudicades per Wade, foragitats de distintes castes, treballadors xinesos, la construcció de la línia fèrria transcontinental, ciutadans respectables que perden el cap per diners, persecucions a cavall, assalts de diligències, enfrontaments a trets, desercions, vilanies, actes de valentia i heroisme, etc. Resta ben reflectida la maldat de molts, causa de comportaments cruels, accions criminals, tortures i violència.
Las escenes se presenten carregades de tensió i atrapen l’atenció de l’espectador. Rodatge i muntatge presenten un dinamisme que hipnotitza. La interpretació de Crowe és excel·lent: dota el personatge d’una personalitat complexa, contradictòria i ambigua. Christian Bale, en un paper menys lluït, lliura un treball més que notable, sobretot en les escenes en les quals s’enfronten o s’acompanyen els dos oponents. Aquests a mesura que avança la cinta perden atributs diferencials per guanyar en proximitat, coincidències i paral•lelismes.
La pel·lícula parla de la família, les relaciones pare/fill, l’amor de pare, l’exemple paternal com a font d’aprenentatge, la dignitat personal, la desesperació com a mòbil i explicació de l’acció humana, la ambigüitat de les persones, les coincidències i paral·lelismes dels herois i malvats, la força de la cobdícia, els desitjos de transcendència, les relacions entre progrés tècnic (extensió de les línies fèrries) i canvi social, l’associació de violència i els estats de confusió que crea, etc. Se refereix amb subtilesa a temes contemporanis (tortura elèctrica, abundància de cites bíbliques en boca de persones violentes...).
La banda sonora, de Marco Beltrami (“En terra hostil”, Bigelow, 2008), ofereix una partitura d’acompanyament que crea sentiments èpics, atmosferes de tensió i ambients propis del Vell Oest. La fotografia, de Phedon Papamichael (“En la corda fluixa”, Mangold, 2005), en color, emmarca l’acció en paisatges grandiosos i imponents, que posen amb relació el film i la tradició clàssica del gènere. Se serveix de lleugers picats i contrapicats, perspectives esplèndides, un moviment diligent de càmera, incidències singulars (tret a la borsa de dinamita...) i reaccions inesperades, no mancades de fonament.
Referències
- José ARCE, “El tren de les 3:10”, labutaca.net, setembre 2008.
- Isabel PAREDES BADIA, “El mito del western”, ‘Dirigido por’, núm. 372, pàg. 38-39, novembre 2007.
- Gabriel LERMAN, “James Mangold” (entrevista), ‘Dirigido por’, núm. 372, pàg. 40-43, novembre 2007.
dimarts, 11 de maig del 2010
diumenge, 9 de maig del 2010
El món de George Apley (The Late George Apley) (1947)
Tercer llargmetratge dirigit per Joseph L. Mankiewicz (1909-93). El guió, de Philip Dunne (“Que verda era la meva vall”, Ford, 1941), adapta l’obra de teatre “The Late George Apley”, de George S. Kaufman i John P. Marquand, basada en la novel·la del mateix títol (1937) de John Philip Marquand (1893-1960), guanyadora del Pulitzer de 1938. Se roda en els platós de Fox Studios (Century City, L.A.) entre juny i setembre de 1946. Les escenes addicionals rodades entre finals d’agost i principis de setembre de 1946 amb la debutant Peggy Cummins, se filmen en els Warner Studios (Burbank, L.A.) sota la direcció d’Ernst Lubitsch. Produït per Fred Kohlmar per a la Fox, s’estrena el 20-III-1947 (EUA).
L’acció dramàtica té lloc a Boston (MA) entre finals de novembre de 1912 i finals de juny de 1913. George Apley (Colman) és el patriarca d’una família d'avior de Boston, on resideix. Casat amb Catherine (Best), són pares d’un fill, John (Ney) i d’una filla, Eleanor (Cummins). John, de 20 anys, estudia a Harvard com ho feren el seu pare i el seu avi. Se relaciona amb Myrtle Dole, filla d’un comerciant de ferros resident a Gloucester (MA). Ellis, de 18 anys, se relaciona amb Howard Boulder (Russell), de NY, doctor en filosofia per Yale, que s’ha pagat els estudis fent feina com a cambrer. George viu aferrat a les tradicions familiars i als costums localistes de la classe alta de Boston. Submergit en un món irreal, mediocre i egoista, participa en obres de caritat, en el control de les adquisicions de la biblioteca municipal i en tertúlies intranscendents i nímies.
El film suma comèdia, cinema d’època (principis del s XX) i crítica de costums. Construeix una exquisida i divertida sàtira de la classe alta de Boston, extensiva a totes les classes altes de principis del s XX i del moment (1947). Satiritza els principis classistes i les barreres artificials de classe. La sàtira arriba a un punt culminant quan se refereix a la por als canvis i a la resistència davant els nous valors d’una societat en procés de modernització i actualització. Els tres nivells de sàtira s’estableixen sense agressivitat i sense acidesa. Se basen en un humor sarcàstic, burlesc i irònic, exempt de crueltat. Com a conseqüència d’això, l’obra resulta amable, entretinguda i agradable. D’altra part, afegeix crítiques directes al costum de substituir l’amor de parella per la companyonia, reprimir l’expressió dels sentiments a favor de la bona educació, retre culte a les formes en el vestir (“La calor no justifica anar en mànegues de camisa”) i a les aparences en el comportament social, la preocupació per les xafarderies, etc. Elogia l’amor jove, les reaccions impulsives de la joventut, el seu inconformisme i la lluita contra els vells prejudicis.
Els recursos humorístics, més enllà de la presentació i ridiculització de pors, resistències, contraofensives i aparences, inclouen un extens repertori d’elements convencionals, com confusions, malentesos, visions enfrontades, valoracions contradictòries dels mateixos fets, sobre valoració de coses insignificants, reaccions desproporcionades, personatges estranys (la tia Amàlia), sobrevaloració de les coses pròpies i despreci de les coses dels altres, apunts d’inversió de rols i alguna xarlotada continguda (personatges d’esquena que se cerquen i no se troben). Afegeix trets d’un hilarant i divertit humor negre i un personatge, Roger Newcombe (Waram), que amb la seva sensatesa, seriositat i ironia, eleva en vàries ocasions el somrís a rialla fresca.
El film compta amb una molt bona ambientació d’època, una posta en escena precisa, uns diàlegs brillants i una esplèndida direcció d’actors, que posen de manifest la competència i el bon fer de Mankiewicz. L’obra, molt acurada, és rica en referències cultes, tan del gust del realitzador. Parla de pintura, pintors i retratistes, en especial de Gilbert Stuart (1755-1828), que va fer el retrat més conegut de George Washington, i de John Copley (1738-1818), nat a Boston. Parla de temes històrics, com la guerra amb Espanya (1899), per a nosaltres intervenció nord-americana en la Guerra de Cuba. Parla de problemes socials, com els menors orfes de Boston, el treball infantil, etc. Parla d’amor a la natura i als éssers vius (noguer, ocell carpinter de pitrera groga...). Parla de literatura nord-americana, en especial del grup Conrad. Dedica una menció específica a la novel·la “La lletra escarlata” (1850), de Nathaniel Hawthorne (1804-64), natural de Salem (MA), ambientada a Nova Anglaterra en el XVII. Parla de referències singulars de NYC, com el restaurant Delmonico’s (inaugurat el 1830), i de la forta afecció que a principis del XX hi ha a la gran ciutat per les coses franceses. Parla de Boston, els seus carrers més coneguts, el parc Goodrich i els edificis emblemàtics del Farneuil Hall, Old State House, etc.
La banda sonora suma música original de Cyril J. Mockridge (“Incident a Ox-Bow”, Wellman, 1943) i direcció d’Alfred Newman. Ofereix una vibrant partitura orquestral, amb melodies de violí i clarinet. Com a música adaptada afegeix fragments de la cançó “Every Little Movement” (Karl Hochna i Otto Harbach), de la cançó “Sweet Little Marigold” (Bodewalt Lampe i Howard Carlton) i la marxa nupcial de Lohengrin (Wagner). La fotografia, de Joseph La Shelle (“Laura”, Preminger, 1944), en B/N, presenta magnífics plans seqüència, un moviment de càmera precís i una grata composició general d’inspiració realista i classicista.
Referències
- David Felipe ARRANZ, “El mundo de George Apley”, llibret del DVD, 32 pàg., Notorius Ediciones, Madrid 2010.
- TCM, “The Late George Apley”, tcm.com.
L’acció dramàtica té lloc a Boston (MA) entre finals de novembre de 1912 i finals de juny de 1913. George Apley (Colman) és el patriarca d’una família d'avior de Boston, on resideix. Casat amb Catherine (Best), són pares d’un fill, John (Ney) i d’una filla, Eleanor (Cummins). John, de 20 anys, estudia a Harvard com ho feren el seu pare i el seu avi. Se relaciona amb Myrtle Dole, filla d’un comerciant de ferros resident a Gloucester (MA). Ellis, de 18 anys, se relaciona amb Howard Boulder (Russell), de NY, doctor en filosofia per Yale, que s’ha pagat els estudis fent feina com a cambrer. George viu aferrat a les tradicions familiars i als costums localistes de la classe alta de Boston. Submergit en un món irreal, mediocre i egoista, participa en obres de caritat, en el control de les adquisicions de la biblioteca municipal i en tertúlies intranscendents i nímies.
El film suma comèdia, cinema d’època (principis del s XX) i crítica de costums. Construeix una exquisida i divertida sàtira de la classe alta de Boston, extensiva a totes les classes altes de principis del s XX i del moment (1947). Satiritza els principis classistes i les barreres artificials de classe. La sàtira arriba a un punt culminant quan se refereix a la por als canvis i a la resistència davant els nous valors d’una societat en procés de modernització i actualització. Els tres nivells de sàtira s’estableixen sense agressivitat i sense acidesa. Se basen en un humor sarcàstic, burlesc i irònic, exempt de crueltat. Com a conseqüència d’això, l’obra resulta amable, entretinguda i agradable. D’altra part, afegeix crítiques directes al costum de substituir l’amor de parella per la companyonia, reprimir l’expressió dels sentiments a favor de la bona educació, retre culte a les formes en el vestir (“La calor no justifica anar en mànegues de camisa”) i a les aparences en el comportament social, la preocupació per les xafarderies, etc. Elogia l’amor jove, les reaccions impulsives de la joventut, el seu inconformisme i la lluita contra els vells prejudicis.
Els recursos humorístics, més enllà de la presentació i ridiculització de pors, resistències, contraofensives i aparences, inclouen un extens repertori d’elements convencionals, com confusions, malentesos, visions enfrontades, valoracions contradictòries dels mateixos fets, sobre valoració de coses insignificants, reaccions desproporcionades, personatges estranys (la tia Amàlia), sobrevaloració de les coses pròpies i despreci de les coses dels altres, apunts d’inversió de rols i alguna xarlotada continguda (personatges d’esquena que se cerquen i no se troben). Afegeix trets d’un hilarant i divertit humor negre i un personatge, Roger Newcombe (Waram), que amb la seva sensatesa, seriositat i ironia, eleva en vàries ocasions el somrís a rialla fresca.
El film compta amb una molt bona ambientació d’època, una posta en escena precisa, uns diàlegs brillants i una esplèndida direcció d’actors, que posen de manifest la competència i el bon fer de Mankiewicz. L’obra, molt acurada, és rica en referències cultes, tan del gust del realitzador. Parla de pintura, pintors i retratistes, en especial de Gilbert Stuart (1755-1828), que va fer el retrat més conegut de George Washington, i de John Copley (1738-1818), nat a Boston. Parla de temes històrics, com la guerra amb Espanya (1899), per a nosaltres intervenció nord-americana en la Guerra de Cuba. Parla de problemes socials, com els menors orfes de Boston, el treball infantil, etc. Parla d’amor a la natura i als éssers vius (noguer, ocell carpinter de pitrera groga...). Parla de literatura nord-americana, en especial del grup Conrad. Dedica una menció específica a la novel·la “La lletra escarlata” (1850), de Nathaniel Hawthorne (1804-64), natural de Salem (MA), ambientada a Nova Anglaterra en el XVII. Parla de referències singulars de NYC, com el restaurant Delmonico’s (inaugurat el 1830), i de la forta afecció que a principis del XX hi ha a la gran ciutat per les coses franceses. Parla de Boston, els seus carrers més coneguts, el parc Goodrich i els edificis emblemàtics del Farneuil Hall, Old State House, etc.
La banda sonora suma música original de Cyril J. Mockridge (“Incident a Ox-Bow”, Wellman, 1943) i direcció d’Alfred Newman. Ofereix una vibrant partitura orquestral, amb melodies de violí i clarinet. Com a música adaptada afegeix fragments de la cançó “Every Little Movement” (Karl Hochna i Otto Harbach), de la cançó “Sweet Little Marigold” (Bodewalt Lampe i Howard Carlton) i la marxa nupcial de Lohengrin (Wagner). La fotografia, de Joseph La Shelle (“Laura”, Preminger, 1944), en B/N, presenta magnífics plans seqüència, un moviment de càmera precís i una grata composició general d’inspiració realista i classicista.
Referències
- David Felipe ARRANZ, “El mundo de George Apley”, llibret del DVD, 32 pàg., Notorius Ediciones, Madrid 2010.
- TCM, “The Late George Apley”, tcm.com.
dissabte, 8 de maig del 2010
Daisy Kenyon (1947)
Singular i atípic melodrama del realitzador Otto Preminger (1906-86). El guió, de David Hertz, adapta la novel·la “Daisy Kenyon” (1945), de la novaiorquesa Elizabeth Janeway (1913-2005). Se roda en escenaris reals de Cape Cop (Provincetown, MA) i en els platós de Fox Studios (Century City, L.A.). Produït per Otto Preminger per a la Fox, s’estrena el 25-XII-1947 (EUA).
L’acció dramàtica té lloc a NY, Washington i Cape Cop (MA), tot al llarg d’uns quants mesos de 1945-46. Daisy Kenyon (Crawford) és una atractiva dissenyadora que treballa a NYC per a una revista de modes. Des de fa temps manté una relació amorosa amb Dan O’Mara (Andrews), advocat de renom, casat i pare de dues xicotes. Poc després de la finalització de la IIGM coneix el sargent Peter Lapham (Fonda), que lluità a Normandia (França). Daisy, d’uns 35 anys, és independent i honesta. Viu sola i és fadrina. Dan, de gairebé 40 anys, gaudeix de bona posició i de prestigio professional. És competent i dominant. Peter, d’uns 40 anys, viudo des de fa 5 anys, és tolerant, comprensiu, honest, sincer i senzill.
El film suma drama i història d’amor. La versatilitat de Preminger, acreditada pel seu hàbil maneig del cinema negre, el western, la comèdia, el musical i el drama, li permet resoldre amb solvència i eficàcia una obra melodramàtica, a la qual imprimeix el segell de la seva forta personalitat, la seva potent capacitat narrativa i la seva originalitat. Davant les soluciones habituals del gènere, Preminger opta per un discurs exempt de sobresalts, excessos i exageracions. Adopta un estilo contingut i equilibrat, per bé que no per això està mancat de profunditat i expressivitat. El to madur i serè del relato se basa en la contemplació distant dels fets i l’absència de judicis morals. El film aporta tota la informació necessària perquè l’espectador pugui definir la seva posició lliurement i, a l’empara d’aquesta, se deixi dur en la mesura que vulgui pel corrent de sentiments i emociones.
Com és habitual en el realitzador, el seu treball delata l’interès que sent pels temes complexos i durs, i per les posicions transgressores. L’anàlisi que desplega de les relacions afectives d’home i dona en els temps de maduresa, vist amb ulls actuals, resulta correcte i pertinent. En el moment de l’estrena, aquest era vist per molts com una incursió en una qüestió que entrava en conflicte amb grans prejudicis i amb actituds generalitzades d’intolerància, intransigència i ruptura. Preminger se situa en posicions avançades i arriscades, però com en altres ocasions ho fa amb elegància i sobrietat. Rossa els límits d’allò que està permès i en l’àmbit dels sobreentesos els supera, però aquesta vegada no té problemes amb la censura. No els té, malgrat algunes escenes de besades i aferrades apassionades i a pesar, també, del fet que una de les noies durant un temps conviu amb dos homes. Les interpretacions del tern protagonista, Crawford, Andrews i Fonda, són convincents.
Per primera vegada el realitzador presenta en pantalla una escena judicial, a les que dedica gran atenció en el futur. El film ofereix un dels seus primers plans de detall del realitzador, amb el qual construeix una seqüència en la que alterna plans d’aproximació creixent amb l’objecte observat amb primers plans del rostre humà. És un dels pocs films en els qual Joan Crawford no supera i oculta les interpretacions dels seus companys de repartiment. No hi manquen apunts crítics de la societat nord-americana del moment, de la qual mostra els seus prejudicis racistes, casos de maltractament infantil, bregues de parella que arriben a les mans, desmesurada afecció a l’oci i al luxe per part de persones benestants, etc.
Dedica un gest de simpatia a la comèdia romàntica “Mr. Lucky” (Potter, 1943), protagonitzada per Cary Grant i Loraine Day. No hi manquen manifestacions de les seves actituds crítiques amb el nazisme. En aquest sentit s’han d’interpretar els cameos que John Garfield i Walter Winchel protagonitzen en les escenes de l’Stork Club. John Garfield havia mantingut posicions explícites i clares de rebuig de l’autoritarisme nazi. Poc després és una de les principals i més desgraciades víctimes de la caça de bruixes. Winchel era el periodista més llegit del país i havia estat el més crític amb Hitler i la seva ideologia.
La banda sonora, de David Raksin (“Laura”, 1944), ofereix una partitura jazzística, amb predomini de saxofon i acompanyaments de piano i cordes. amb els seus ritmes pausats, ambienta adequadament l’acció. La fotografia, de Leon Shamroy (“Cleopatra”, Mankiewicz, 1963), en B/N, a pesar de la manifesta preferència de la Fox pel color en els primers anys de la postguerra. El B/N serveix per crear atmosferes d’introspecció, reflexió, frustració i tensió interior. La llum és abundant en les escenes d’estiu a Cabe Cop, en les quals la parella viu la felicitat dels casats de fa poc.
Referències
- Juan Carlos VIZCAÍNO MARTÍNEZ, “Daisy Kenyon”. Llibret del DVD, 32 pàg., Notorious Ediciones, Madrid 2010.
- Antonio GARCÍA-BERRIO HERNÁNDEZ, “Otto Preminger”, Cátedra ed., Madrid 2009.
L’acció dramàtica té lloc a NY, Washington i Cape Cop (MA), tot al llarg d’uns quants mesos de 1945-46. Daisy Kenyon (Crawford) és una atractiva dissenyadora que treballa a NYC per a una revista de modes. Des de fa temps manté una relació amorosa amb Dan O’Mara (Andrews), advocat de renom, casat i pare de dues xicotes. Poc després de la finalització de la IIGM coneix el sargent Peter Lapham (Fonda), que lluità a Normandia (França). Daisy, d’uns 35 anys, és independent i honesta. Viu sola i és fadrina. Dan, de gairebé 40 anys, gaudeix de bona posició i de prestigio professional. És competent i dominant. Peter, d’uns 40 anys, viudo des de fa 5 anys, és tolerant, comprensiu, honest, sincer i senzill.
El film suma drama i història d’amor. La versatilitat de Preminger, acreditada pel seu hàbil maneig del cinema negre, el western, la comèdia, el musical i el drama, li permet resoldre amb solvència i eficàcia una obra melodramàtica, a la qual imprimeix el segell de la seva forta personalitat, la seva potent capacitat narrativa i la seva originalitat. Davant les soluciones habituals del gènere, Preminger opta per un discurs exempt de sobresalts, excessos i exageracions. Adopta un estilo contingut i equilibrat, per bé que no per això està mancat de profunditat i expressivitat. El to madur i serè del relato se basa en la contemplació distant dels fets i l’absència de judicis morals. El film aporta tota la informació necessària perquè l’espectador pugui definir la seva posició lliurement i, a l’empara d’aquesta, se deixi dur en la mesura que vulgui pel corrent de sentiments i emociones.
Com és habitual en el realitzador, el seu treball delata l’interès que sent pels temes complexos i durs, i per les posicions transgressores. L’anàlisi que desplega de les relacions afectives d’home i dona en els temps de maduresa, vist amb ulls actuals, resulta correcte i pertinent. En el moment de l’estrena, aquest era vist per molts com una incursió en una qüestió que entrava en conflicte amb grans prejudicis i amb actituds generalitzades d’intolerància, intransigència i ruptura. Preminger se situa en posicions avançades i arriscades, però com en altres ocasions ho fa amb elegància i sobrietat. Rossa els límits d’allò que està permès i en l’àmbit dels sobreentesos els supera, però aquesta vegada no té problemes amb la censura. No els té, malgrat algunes escenes de besades i aferrades apassionades i a pesar, també, del fet que una de les noies durant un temps conviu amb dos homes. Les interpretacions del tern protagonista, Crawford, Andrews i Fonda, són convincents.
Per primera vegada el realitzador presenta en pantalla una escena judicial, a les que dedica gran atenció en el futur. El film ofereix un dels seus primers plans de detall del realitzador, amb el qual construeix una seqüència en la que alterna plans d’aproximació creixent amb l’objecte observat amb primers plans del rostre humà. És un dels pocs films en els qual Joan Crawford no supera i oculta les interpretacions dels seus companys de repartiment. No hi manquen apunts crítics de la societat nord-americana del moment, de la qual mostra els seus prejudicis racistes, casos de maltractament infantil, bregues de parella que arriben a les mans, desmesurada afecció a l’oci i al luxe per part de persones benestants, etc.
Dedica un gest de simpatia a la comèdia romàntica “Mr. Lucky” (Potter, 1943), protagonitzada per Cary Grant i Loraine Day. No hi manquen manifestacions de les seves actituds crítiques amb el nazisme. En aquest sentit s’han d’interpretar els cameos que John Garfield i Walter Winchel protagonitzen en les escenes de l’Stork Club. John Garfield havia mantingut posicions explícites i clares de rebuig de l’autoritarisme nazi. Poc després és una de les principals i més desgraciades víctimes de la caça de bruixes. Winchel era el periodista més llegit del país i havia estat el més crític amb Hitler i la seva ideologia.
La banda sonora, de David Raksin (“Laura”, 1944), ofereix una partitura jazzística, amb predomini de saxofon i acompanyaments de piano i cordes. amb els seus ritmes pausats, ambienta adequadament l’acció. La fotografia, de Leon Shamroy (“Cleopatra”, Mankiewicz, 1963), en B/N, a pesar de la manifesta preferència de la Fox pel color en els primers anys de la postguerra. El B/N serveix per crear atmosferes d’introspecció, reflexió, frustració i tensió interior. La llum és abundant en les escenes d’estiu a Cabe Cop, en les quals la parella viu la felicitat dels casats de fa poc.
Referències
- Juan Carlos VIZCAÍNO MARTÍNEZ, “Daisy Kenyon”. Llibret del DVD, 32 pàg., Notorious Ediciones, Madrid 2010.
- Antonio GARCÍA-BERRIO HERNÁNDEZ, “Otto Preminger”, Cátedra ed., Madrid 2009.
dijous, 6 de maig del 2010
El diable va dir no (Heaven Can Wait) (1943)
Penúltim film que completa el realitzador Ernst Lubitsch (1892-1947). El guió, de Samson Raphaelson, col·laborador habitual de Lubitsch, adapta lliurement l’obra de teatre “Birthday” (1934), de Laszlo Bus-Fekete, també dit Leslie Busch-Fekete. Se roda íntegrament en els platós de Fox Studios. És nominat a 3 Oscar (pel·lícula, director i fotografia). Produït per Ernst Lubitsch per a la Fox, s’estrena l’11-VIII-1943 (EUA).
L’acció dramàtica té lloc a NYC tot al llarg de 70 anys (1872-1942) i breument a una mansió rústica de Kansas. Henry Van Cleve (Ameche), de 70 anys, mor amb mala consciència a causa de la vida desordenada que ha dut. Li pesen els seus amoreigs de doner, xerinolaire i calavera, i les seves freqüents infidelitats matrimonials. És per això que se presenta espontàniament en el vestíbul de l’infern, on és rebut per un diable vestit amb correcció i elegància, al qual anomenen Sa Excel·lència (Cregar). Prega que li conti la seva vida per tal de judicar si mereix o no la pena eterna. En el relat tenen papers importants la seva esposa Martha Strabel (Tierney), el seu pare Randolph (Calhern), la seva mare Bertha (Byington), el seu cosí Albert (Joslyn) i el seu avi Hugo Van Cleve (Coburn). Henry és cavallerós, elegant, educat, cínic i vividor. Martha és atractiva, maca i captivadora. Els pares són severs i estrictes. L’avi Hugo és comprensiu, liberal i el millor amic d’Henry. Albert és avorrit i presumit.
El film suma comèdia, drama, fantasia i història d’amor. És un treball ric en subtileses enginyoses i ocurrents. L’humor visual predomina sobre el verbal, a diferència d’obres anteriors. El discurs és menys sofisticat que l’habitual del realitzador i més natural i espontani. L’humor és més americà (referència a l’humor novaiorquès) i el to que usa és més assossegat i natural. La comicitat no se presenta de manera torrencial, sinó que s’adapta a les característiques d’un relat destinat a la contemplació tranquil·la de les coses. Les situacions d’humor són menys evidents, més silencioses i més subtils.
Els canvis no responen a decisions capricioses del realitzador, sinó a la necessitat objectiva d’adaptar tons, estils i continguts a una situació diferent, marcada per la incorporació del país a la IIGM (7-XII-1941). Malgrat l’enorme esforç de guerra que fa la població, el clima general que se viu al carrer és de gran preocupació. El 1942 i 1943 el conflicte se veu incert i difícil. És per això que Lubitsch administra el seu humor de manera més amable, menys corrosiva i menys feridora. Tracta de fer-ho compatible amb una història de bons sentiments i idees obertes i tolerants, que engrandeixen l’esperit i li transmeten sensacions de força i capacitat de resistència.
Las principals burles se formulen com a parodies de l’autoritarisme, la intransigència, les restriccions a la llibertat i personatges que encarnen la imatge de l’enemic, com Herman Goering. Sovint, la ironia se basa en observacions entranyablement domèstiques (la cuina, la mestressa de casa, la conversa a la taula, la disputa matrimonial...). Els cops d’humor se presenten en ocasions com una càlida crítica familiar, en especial de les famílies molt unides amb poc amor i escassa emoció. Mira amb humor l’arquitectura i la decoració de la llar (la casa que no canvia al ritme de la ciutat, la gèlida arquitectura a la manera de Le Corbusier i la decoració ultra moderna del vestíbul de l’infern). Extreu humor de la indulgència que proposa amb la vida llicenciosa i desordenada i de la censura condescendent de la infidelitat conjugal. No falta l’humor basat en l’absurd i el desbarat, com la comparació que un personatge fa d’ell mateix amb un vestit.
Lubitsch bolca en el relat, tal vegada amb major intensitat que en altres ocasions, les seves obsessions de sempre sobre els mites que li preocupen i els fascinen, com el de Don Juan, Faust, Casanova, Romeu i Julieta, Trista i Isolda, la dona com a mare, la mort amb rostre de dona (mite grec de Perséfone o romà de Proserpina), el de Caront, barquer dels morts, etc.
A pesar de ser un film de situacions més bé aïllades i breus, presenta algunes escenes magnífiques, com la de la llibreria, la classe de la tutora, la conversa durant el desdejuni del diumenge, la disputa matrimonial per una tira còmica, la porta tancada, etc.
És el primer treball del realitzador per a la Fox, és un dels tres films que recullen les millors interpretacions de Gene Tierney (“Laura”, “Que el cel la jutgi”) i és l’únic que Lubitsch completa en color.
La banda sonora, d’Alfred Newman, recull una partitura d’acompanyament festiva i irònica, amb tocs dramàtics, surrealistes i de cant a la vida. Afegeix talls tradicionals, del moment i presos de l’opereta de Franz Lehár “La viuda alegre”, duta al cinema (1934) per Lubitsch. El tema principal està pres de la versió instrumental per a orquestra que Alfred Newman fa de la bellíssima melodia de la composició “El vals de la viuda alegre”. La fotografia, d’Edward Cronjager (“Esperit de conquesta”, Lang, 1941), embolcalla les imatges en un halo d’irrealitat que se correspon amb la natura d’un relato que s’explica des del més enllà. El predomini dels tons grisos i cels i de les brillantors reforça les sensacions de màgia i sobre naturalitat. Afegeix una breu i simpàtica seqüència de cabaret a càrrec de les Ziegfeld Follies.
Referències
- Guillermo BALMORI, “El diablo dijo no”, llibret del DVD, 32 pàg., Notorious Ediciones, Madrid 2010.
- José M. CARREÑO, “El diablo dijo no”, ‘Antología crítica’, pàg. 200-202, TyB ed., Madrid 2002.
L’acció dramàtica té lloc a NYC tot al llarg de 70 anys (1872-1942) i breument a una mansió rústica de Kansas. Henry Van Cleve (Ameche), de 70 anys, mor amb mala consciència a causa de la vida desordenada que ha dut. Li pesen els seus amoreigs de doner, xerinolaire i calavera, i les seves freqüents infidelitats matrimonials. És per això que se presenta espontàniament en el vestíbul de l’infern, on és rebut per un diable vestit amb correcció i elegància, al qual anomenen Sa Excel·lència (Cregar). Prega que li conti la seva vida per tal de judicar si mereix o no la pena eterna. En el relat tenen papers importants la seva esposa Martha Strabel (Tierney), el seu pare Randolph (Calhern), la seva mare Bertha (Byington), el seu cosí Albert (Joslyn) i el seu avi Hugo Van Cleve (Coburn). Henry és cavallerós, elegant, educat, cínic i vividor. Martha és atractiva, maca i captivadora. Els pares són severs i estrictes. L’avi Hugo és comprensiu, liberal i el millor amic d’Henry. Albert és avorrit i presumit.
El film suma comèdia, drama, fantasia i història d’amor. És un treball ric en subtileses enginyoses i ocurrents. L’humor visual predomina sobre el verbal, a diferència d’obres anteriors. El discurs és menys sofisticat que l’habitual del realitzador i més natural i espontani. L’humor és més americà (referència a l’humor novaiorquès) i el to que usa és més assossegat i natural. La comicitat no se presenta de manera torrencial, sinó que s’adapta a les característiques d’un relat destinat a la contemplació tranquil·la de les coses. Les situacions d’humor són menys evidents, més silencioses i més subtils.
Els canvis no responen a decisions capricioses del realitzador, sinó a la necessitat objectiva d’adaptar tons, estils i continguts a una situació diferent, marcada per la incorporació del país a la IIGM (7-XII-1941). Malgrat l’enorme esforç de guerra que fa la població, el clima general que se viu al carrer és de gran preocupació. El 1942 i 1943 el conflicte se veu incert i difícil. És per això que Lubitsch administra el seu humor de manera més amable, menys corrosiva i menys feridora. Tracta de fer-ho compatible amb una història de bons sentiments i idees obertes i tolerants, que engrandeixen l’esperit i li transmeten sensacions de força i capacitat de resistència.
Las principals burles se formulen com a parodies de l’autoritarisme, la intransigència, les restriccions a la llibertat i personatges que encarnen la imatge de l’enemic, com Herman Goering. Sovint, la ironia se basa en observacions entranyablement domèstiques (la cuina, la mestressa de casa, la conversa a la taula, la disputa matrimonial...). Els cops d’humor se presenten en ocasions com una càlida crítica familiar, en especial de les famílies molt unides amb poc amor i escassa emoció. Mira amb humor l’arquitectura i la decoració de la llar (la casa que no canvia al ritme de la ciutat, la gèlida arquitectura a la manera de Le Corbusier i la decoració ultra moderna del vestíbul de l’infern). Extreu humor de la indulgència que proposa amb la vida llicenciosa i desordenada i de la censura condescendent de la infidelitat conjugal. No falta l’humor basat en l’absurd i el desbarat, com la comparació que un personatge fa d’ell mateix amb un vestit.
Lubitsch bolca en el relat, tal vegada amb major intensitat que en altres ocasions, les seves obsessions de sempre sobre els mites que li preocupen i els fascinen, com el de Don Juan, Faust, Casanova, Romeu i Julieta, Trista i Isolda, la dona com a mare, la mort amb rostre de dona (mite grec de Perséfone o romà de Proserpina), el de Caront, barquer dels morts, etc.
A pesar de ser un film de situacions més bé aïllades i breus, presenta algunes escenes magnífiques, com la de la llibreria, la classe de la tutora, la conversa durant el desdejuni del diumenge, la disputa matrimonial per una tira còmica, la porta tancada, etc.
És el primer treball del realitzador per a la Fox, és un dels tres films que recullen les millors interpretacions de Gene Tierney (“Laura”, “Que el cel la jutgi”) i és l’únic que Lubitsch completa en color.
La banda sonora, d’Alfred Newman, recull una partitura d’acompanyament festiva i irònica, amb tocs dramàtics, surrealistes i de cant a la vida. Afegeix talls tradicionals, del moment i presos de l’opereta de Franz Lehár “La viuda alegre”, duta al cinema (1934) per Lubitsch. El tema principal està pres de la versió instrumental per a orquestra que Alfred Newman fa de la bellíssima melodia de la composició “El vals de la viuda alegre”. La fotografia, d’Edward Cronjager (“Esperit de conquesta”, Lang, 1941), embolcalla les imatges en un halo d’irrealitat que se correspon amb la natura d’un relato que s’explica des del més enllà. El predomini dels tons grisos i cels i de les brillantors reforça les sensacions de màgia i sobre naturalitat. Afegeix una breu i simpàtica seqüència de cabaret a càrrec de les Ziegfeld Follies.
Referències
- Guillermo BALMORI, “El diablo dijo no”, llibret del DVD, 32 pàg., Notorious Ediciones, Madrid 2010.
- José M. CARREÑO, “El diablo dijo no”, ‘Antología crítica’, pàg. 200-202, TyB ed., Madrid 2002.
dimarts, 4 de maig del 2010
Les Croades (The Crusades) (1935)
Espectacular film sonor de Cecil B. DeMille (1881-1959). El guió, d’Harold Lamb, Waldemar Young i Dudley Nichols (acreditats) i de Jeanie MacPherson, Howard Higgins i Charles Brackett (no acreditats), adapta lliurement la novel·la històrica “The Crusades” (1931), d’Harold A. Lamb (1892-1962). Se roda entre febrer i abril de 1935 en platós d’interior i en decorats exteriors de Paramount Studios (Hollywood). Es nominat a un Oscar (fotografia). Produït per Cecil B. DeMille per a Paramount, se projecta per primera vegada en públic, en dues sessions de preestrena, el 21-VIII-1935 (Londres i NYC).
L’acció dramàtica té lloc a Jerusalem, Reims, Londres, Marsella i Sant Joan d’Acre (avui, Haifa). El sultà d’Egipte i Síria, Saladí (Keith), pren a l’assalt la ciutat de Jerusalem el 1187, després d’un any de setge. L’ermità Pere (Smith) deixa Jerusalem per mobilitzar els reis cristians d’Europa en una nova croada (la tercera), destinada a recuperar la sobirania sobre Terra Santa. El primer a respondre és Ricard I d’Anglaterra (Wilcoxson). El segueixen Felip II de França (Gordon) i Frederic Barbarroja del Sacre Imperi Germànic (Bosworth). Els acompanyen Hug de Borgonya (Farnum), Sverre d’Escandinàvia (Borg), el duc Leopold V d’Àustria (Conti), Guillem de Sicília (Malatesta), Nicolau d’Hongria (Twardowski) i Conrad de Montferrat (Schildkraut). Els líders són Ricard, casat de poc ençà amb Berenguera (Young), filla de Sanç de Navarra (Barbier), i Saladí. Ricard i Felip, que embarquen a Marsella, arriben a Acre per mar, mentre Frederic i altres hi arriben per terra. Ricard, de 33 anys (el 1990), és fort, rude, bast i guerrer. Saladí, de 52 anys, és refinat, eloqüent, elegant i culte. Berenguera, d’uns 20 anys, és ben plantada, atractiva i de caràcter fort.
El film suma aventures, història, èpica, història d’amor, guerra i època (s. XII). Amb nombroses llicències i abundants inexactituds, explica antecedents i el curs de la tercera Croada (1190-1192). Introdueix en el relat una història d’amor, que aporta elements intimistes i romàntics destinats a alleugerir les escenes de guerra i ampliar l’interès popular del film. Algunes inexactituds se deuen a errors (la presència a l’expedició del príncep Misha de Rússia) i altres responen a conveniències del relat. No s’entén que a Frederic d’Alemanya (Sacre Imperi Romà Germànic) se li dediqui una atenció marginal, quan en realitat va ocupar un dels tres llocs dirigents de l’operació, al mateix nivell que Anglaterra i França. Rússia no participa en l’ofensiva perquè aquesta no reuneix tots els regnes cristians, sinó solament els cristians romans (que accepten l’autoritat del Papa). Per aquesta raó resten fora de l’acció els regnes cristians ortodoxos (Rússia, Grècia, Turquia...). Portugal, Castella i Aragó no són convocats per estar ocupats en la Reconquesta.
El film és vigorós i espectacular, d’acord amb els gustos del realitzador. Després de l’èxit de l’any anterior amb “Cleopatra” (1934), vol superar-se amb la creació de la seva obra de major força i envergadura fins al moment. Aconsegueix un gran èxit, per bé que inferior a l’esperat. Després de la seva estrena, la pel·lícula esdevé part del grup dels films que se passen vàries vegades en les sales comercials en anys successius. És destacable l’ús que fa d’un humor franc, senzill i directe, amb el qual salpica les escenes de tensió, aventura i drama. Se basa en personatges còmics, com el trobador Blondel (Hale), el ferrer Hèrcules (Love) i el preocupat pare d’una filla casadora.
La pel·lícula planteja, més enllà del relat, alguns temes d’actualitat i d’interès general. Elogia la concertació i col·laboració dels països europeus. Mostra uns cristians rudes i fanatitzats, enfrontats a uns musulmans més cultes i refinats. Elogia els acords de pau com a mitjà eficaç per resoldre, i en el seu cas evitar, confrontacions bèl·liques. Exemplifica que la força bruta és poc útil en la solució dels problemes. Exposa una de les principals causes històriques que han deixat una ferida perdurable en l’ànim i en la cultura islàmica. Mostra com referències religioses cristianes han fomentat i justificat inconvenientment accions ofensives, violentes, agressives i intervencionistes en el passat. Mostra com la cultura de la violència, justificada per la religió i els seus predicadors, ha arrelat a Occident i ha donat lloc a legitimacions apriorístiques d’operacions de colonialisme, imperialisme, expansionisme i racisme. El film entretén l’espectador i, alhora, deixa en el seu esperit una llavor d’inquietud que convida a la reflexió.
La banda sonora, de Rudolph Kopp, aporta una partitura vibrant de tons èpics. Afegeix cançons que contribueixen a explicar l’acció i li confereixen transcendència i profunditat. Destaquen el “Main Tittle” triomfal, “Himne de joia” (cors finals) i la “Cançó dels creuats”, que aporta el tema principal. Com a música afegida adapta “La marxa nupcial”, de Lohengrin (Wagner). La fotografia, de Victor Milner (”Cleopatra”, 1934), en B/N, està dotada d’un acurat detallisme i d’una singular i atractiva plasticitat.
Referències
- Pedro CRESPO, “Las Cruzadas”, llibret del DVD, 32 pàg., Notorious Ediciones, Madrid 2009.
- José Luis GUARNER, “Las Cruzadas”, ‘Antología crítica’, pàg. 172, TyB ed., Madrid 2002.
L’acció dramàtica té lloc a Jerusalem, Reims, Londres, Marsella i Sant Joan d’Acre (avui, Haifa). El sultà d’Egipte i Síria, Saladí (Keith), pren a l’assalt la ciutat de Jerusalem el 1187, després d’un any de setge. L’ermità Pere (Smith) deixa Jerusalem per mobilitzar els reis cristians d’Europa en una nova croada (la tercera), destinada a recuperar la sobirania sobre Terra Santa. El primer a respondre és Ricard I d’Anglaterra (Wilcoxson). El segueixen Felip II de França (Gordon) i Frederic Barbarroja del Sacre Imperi Germànic (Bosworth). Els acompanyen Hug de Borgonya (Farnum), Sverre d’Escandinàvia (Borg), el duc Leopold V d’Àustria (Conti), Guillem de Sicília (Malatesta), Nicolau d’Hongria (Twardowski) i Conrad de Montferrat (Schildkraut). Els líders són Ricard, casat de poc ençà amb Berenguera (Young), filla de Sanç de Navarra (Barbier), i Saladí. Ricard i Felip, que embarquen a Marsella, arriben a Acre per mar, mentre Frederic i altres hi arriben per terra. Ricard, de 33 anys (el 1990), és fort, rude, bast i guerrer. Saladí, de 52 anys, és refinat, eloqüent, elegant i culte. Berenguera, d’uns 20 anys, és ben plantada, atractiva i de caràcter fort.
El film suma aventures, història, èpica, història d’amor, guerra i època (s. XII). Amb nombroses llicències i abundants inexactituds, explica antecedents i el curs de la tercera Croada (1190-1192). Introdueix en el relat una història d’amor, que aporta elements intimistes i romàntics destinats a alleugerir les escenes de guerra i ampliar l’interès popular del film. Algunes inexactituds se deuen a errors (la presència a l’expedició del príncep Misha de Rússia) i altres responen a conveniències del relat. No s’entén que a Frederic d’Alemanya (Sacre Imperi Romà Germànic) se li dediqui una atenció marginal, quan en realitat va ocupar un dels tres llocs dirigents de l’operació, al mateix nivell que Anglaterra i França. Rússia no participa en l’ofensiva perquè aquesta no reuneix tots els regnes cristians, sinó solament els cristians romans (que accepten l’autoritat del Papa). Per aquesta raó resten fora de l’acció els regnes cristians ortodoxos (Rússia, Grècia, Turquia...). Portugal, Castella i Aragó no són convocats per estar ocupats en la Reconquesta.
El film és vigorós i espectacular, d’acord amb els gustos del realitzador. Després de l’èxit de l’any anterior amb “Cleopatra” (1934), vol superar-se amb la creació de la seva obra de major força i envergadura fins al moment. Aconsegueix un gran èxit, per bé que inferior a l’esperat. Després de la seva estrena, la pel·lícula esdevé part del grup dels films que se passen vàries vegades en les sales comercials en anys successius. És destacable l’ús que fa d’un humor franc, senzill i directe, amb el qual salpica les escenes de tensió, aventura i drama. Se basa en personatges còmics, com el trobador Blondel (Hale), el ferrer Hèrcules (Love) i el preocupat pare d’una filla casadora.
La pel·lícula planteja, més enllà del relat, alguns temes d’actualitat i d’interès general. Elogia la concertació i col·laboració dels països europeus. Mostra uns cristians rudes i fanatitzats, enfrontats a uns musulmans més cultes i refinats. Elogia els acords de pau com a mitjà eficaç per resoldre, i en el seu cas evitar, confrontacions bèl·liques. Exemplifica que la força bruta és poc útil en la solució dels problemes. Exposa una de les principals causes històriques que han deixat una ferida perdurable en l’ànim i en la cultura islàmica. Mostra com referències religioses cristianes han fomentat i justificat inconvenientment accions ofensives, violentes, agressives i intervencionistes en el passat. Mostra com la cultura de la violència, justificada per la religió i els seus predicadors, ha arrelat a Occident i ha donat lloc a legitimacions apriorístiques d’operacions de colonialisme, imperialisme, expansionisme i racisme. El film entretén l’espectador i, alhora, deixa en el seu esperit una llavor d’inquietud que convida a la reflexió.
La banda sonora, de Rudolph Kopp, aporta una partitura vibrant de tons èpics. Afegeix cançons que contribueixen a explicar l’acció i li confereixen transcendència i profunditat. Destaquen el “Main Tittle” triomfal, “Himne de joia” (cors finals) i la “Cançó dels creuats”, que aporta el tema principal. Com a música afegida adapta “La marxa nupcial”, de Lohengrin (Wagner). La fotografia, de Victor Milner (”Cleopatra”, 1934), en B/N, està dotada d’un acurat detallisme i d’una singular i atractiva plasticitat.
Referències
- Pedro CRESPO, “Las Cruzadas”, llibret del DVD, 32 pàg., Notorious Ediciones, Madrid 2009.
- José Luis GUARNER, “Las Cruzadas”, ‘Antología crítica’, pàg. 172, TyB ed., Madrid 2002.
diumenge, 2 de maig del 2010
Promeses de l'Est (Eastern Promises) (2007)
Film d’encàrrec realitzat per David Cronenberg (Toronto, 1943). El guió, d’Steven Knight (“Amazing Grace”, Apted, 2006), explica una història original basada en un argument del propi Knight. Se roda en escenaris reals de Londres (mercat de Broadway, cementiri de Brompton, hospital de Middlesex, universitat de Greenwich...) i en els platós de Three Mills Studios (Londres), amb un pressupost de 45 M USD. És nominat a un Oscar (actor principal) i a tres Globus d’or (drama, banda sonora i actor principal). Produït per Robert Lantos i Paul Webster per a Focus Features i BBC Films, se projecta per primera vegada en públic el 8-IX-2007 (Festival de Toronto).
L’acció dramàtica té lloc a la ciutat de Londres tot al llarg d’uns quants dies de les festes de Nadal (a partir del 20 de desembre) de 2006. Anna Khitrova (Watts), comare de l’Hospital Trafalgar, atén en el seu torn de guàrdia Tatiana (Labrose), una immigrant russa de 14 anys, embarassada de 9 meses, que arriba a urgències sola i acubada, després de perdre molta sang. A pesar dels esforços de l’equip, Tatiana mor, però se salva el nadó, una nina a la qual li posen el nom de Christine. Ateses les circumstàncies del cas, Anna decideix buscar els familiars de Tatiana, la qual cosa la duu a entrar en contacte amb Semyon (Mueller-Stahl) i Nikolai Luzhin (Mortensen), membres d’una obscura organització. Anna és innocent, ingènua, senzilla i tenaç. Nikolai, que treballa com a xofer, és reservat, enigmàtic i misteriós. Semyon, que regenta el restaurant de cuina russa “The Dinner”, té uns 60 anys i és aparentment bondadós i comprensiu.
El film suma crim, drama, neo noir, misteri, thriller i màfia. Exposa un relat complex i cruel sobre una organització secreta de la màfia russa, anomenada Very V Zakone, establerta a Londres, que se dedica al crim i al tràfec d’armes, drogues i persones. Estén sobre el món una mirada inquietant i desoladora, inspirada en una concepció tràgica sobre la injustícia essencial de la persona humana. Juga amb personatges obscurs, ambivalents i ambigus, que mostren solament una part de la seva personalitat, del seu present i passat i dels seus projectes i ambicions. El seu comportament és inquietant perquè l’espectador mai no sap com van a reaccionar i que van a fer. Els principals protagonistes guarden secrets íntims, que se desvelen gradualment només en la mesura justa de les conveniències de la història. Ningú no s’explica de manera íntegra, completa i transparent. Les interrelacions personals i les conductes dels personatges no són gratuïtes, però sempre se mantenen en zones de penombra que, a tot estirar, proporcionen a l’espectador pistes, indicis o suggerències, que aquest haurà de processar des de la seva subjectivitat.
El diàleg que el film estableix entre el realitzador i el públic és summament interessant perquè conforma una exploració de la condició humana. La hipòtesi central proposa que la presència del mal en el món no respon tant a factors objectius, com a la capacitat maquinadora de la ment humana. El mal, sota les seves formes més perverses i cruels, és un producte que sorgeix de la raó, moguda per la cobdícia, l’egoisme i la crueltat que s’amaguen a l’interior de tota persona. Per a Cronenberg la dualitat de l’ésser humà, suma de bondat i abjecció, tendeix sempre a resoldre-se en termes de predomini del mal. Els límits d’aquest són escassos i imprecisos, cosa per la qual pot assolir, i de fet ho fa, nivells inimaginables i esqueixadors, abominables i brutals. D’altra part, el mal és contagiós: el malvat engendra sense pausa aspirants a substituir-lo cada vegada més perversos i implacables.
Amb un final substancialment antològic, Cronenberg deixa l’espectador en una situació saturada d’interrogants i dubtes. Les imatges de la seqüència final suggereixen moltes més coses de les que diuen. Queden tants de camins oberts que l’espectador se sent impulsat a posar en ordre les idees que li bullen al cap i a mesurar la seva coherència amb la totalitat d’un discurs dens, sòlid i consistent, com poques vegades se veu en el cinema. El film forma amb “Una història de violència” un díptic de maduresa dedicat a l’anàlisi de la condició humana. És excel·lent la interpretació de Viggo Mortensen i resulten gratificants les d’Armin Mueller-Stahl i Naomí Watts.
La banda sonora, de Howard Shore (“Una història de violència”, Cronenberg, 2005), aporta una partitura original de cordes, d’aires classicistes, lírica i malenconiosa, amb impressionants solos de violí a càrrec del virtuós Nicola Benedetti. Com a música afegida ofereix vàries cançons tradicionals russes, com “Ochi chyornye” (“Ulls negres”), que interpreta a l’acordió i canta Igor Outkine; “Slavering and Suffering” a càrrec dels cors de l’Armada Roja; i un fragment de “Moonlight Night”, que canta Mueller-Stahl. La fotografia, de Peter Suschitzky (“Una història de violència”), en color, deixa la càmera en posició estàtica en escenes inquietants per acompanyar la reacció d’ensurt o dolor del públic. La càmera se mou en general amb precisió i suavitat. El cromatisme és sobri, amb predomini de colors neutres o gairebé neutres, com grisos, marrons, cels i blancs. No hi manquen imatges sangnants i esgarrifoses, si bé s’emmarquen en un context més sobri i contingut del que és habitual en el realitzador. Mereixen una menció especial el rodatge, el muntatge i la interpretació de l’escena de la lluita en el bany turc.
Bibliografia
- Antonio José NAVARRO, “Cronenberg noir”, ‘Dirigido por’, núm. 371, pàg. 24-25, octubre 2007.
- Gabriel LERMAN, “Entrevista. David Cronenberg”, Dirigido por’, núm. 371, pàg. 26-29, octubre 2007.
- Jorge GOROSTIZA i Ana PÉREZ, “David Cronenberg”, Cátedra ed., 386 pàg., Madrid 2003.
L’acció dramàtica té lloc a la ciutat de Londres tot al llarg d’uns quants dies de les festes de Nadal (a partir del 20 de desembre) de 2006. Anna Khitrova (Watts), comare de l’Hospital Trafalgar, atén en el seu torn de guàrdia Tatiana (Labrose), una immigrant russa de 14 anys, embarassada de 9 meses, que arriba a urgències sola i acubada, després de perdre molta sang. A pesar dels esforços de l’equip, Tatiana mor, però se salva el nadó, una nina a la qual li posen el nom de Christine. Ateses les circumstàncies del cas, Anna decideix buscar els familiars de Tatiana, la qual cosa la duu a entrar en contacte amb Semyon (Mueller-Stahl) i Nikolai Luzhin (Mortensen), membres d’una obscura organització. Anna és innocent, ingènua, senzilla i tenaç. Nikolai, que treballa com a xofer, és reservat, enigmàtic i misteriós. Semyon, que regenta el restaurant de cuina russa “The Dinner”, té uns 60 anys i és aparentment bondadós i comprensiu.
El film suma crim, drama, neo noir, misteri, thriller i màfia. Exposa un relat complex i cruel sobre una organització secreta de la màfia russa, anomenada Very V Zakone, establerta a Londres, que se dedica al crim i al tràfec d’armes, drogues i persones. Estén sobre el món una mirada inquietant i desoladora, inspirada en una concepció tràgica sobre la injustícia essencial de la persona humana. Juga amb personatges obscurs, ambivalents i ambigus, que mostren solament una part de la seva personalitat, del seu present i passat i dels seus projectes i ambicions. El seu comportament és inquietant perquè l’espectador mai no sap com van a reaccionar i que van a fer. Els principals protagonistes guarden secrets íntims, que se desvelen gradualment només en la mesura justa de les conveniències de la història. Ningú no s’explica de manera íntegra, completa i transparent. Les interrelacions personals i les conductes dels personatges no són gratuïtes, però sempre se mantenen en zones de penombra que, a tot estirar, proporcionen a l’espectador pistes, indicis o suggerències, que aquest haurà de processar des de la seva subjectivitat.
El diàleg que el film estableix entre el realitzador i el públic és summament interessant perquè conforma una exploració de la condició humana. La hipòtesi central proposa que la presència del mal en el món no respon tant a factors objectius, com a la capacitat maquinadora de la ment humana. El mal, sota les seves formes més perverses i cruels, és un producte que sorgeix de la raó, moguda per la cobdícia, l’egoisme i la crueltat que s’amaguen a l’interior de tota persona. Per a Cronenberg la dualitat de l’ésser humà, suma de bondat i abjecció, tendeix sempre a resoldre-se en termes de predomini del mal. Els límits d’aquest són escassos i imprecisos, cosa per la qual pot assolir, i de fet ho fa, nivells inimaginables i esqueixadors, abominables i brutals. D’altra part, el mal és contagiós: el malvat engendra sense pausa aspirants a substituir-lo cada vegada més perversos i implacables.
Amb un final substancialment antològic, Cronenberg deixa l’espectador en una situació saturada d’interrogants i dubtes. Les imatges de la seqüència final suggereixen moltes més coses de les que diuen. Queden tants de camins oberts que l’espectador se sent impulsat a posar en ordre les idees que li bullen al cap i a mesurar la seva coherència amb la totalitat d’un discurs dens, sòlid i consistent, com poques vegades se veu en el cinema. El film forma amb “Una història de violència” un díptic de maduresa dedicat a l’anàlisi de la condició humana. És excel·lent la interpretació de Viggo Mortensen i resulten gratificants les d’Armin Mueller-Stahl i Naomí Watts.
La banda sonora, de Howard Shore (“Una història de violència”, Cronenberg, 2005), aporta una partitura original de cordes, d’aires classicistes, lírica i malenconiosa, amb impressionants solos de violí a càrrec del virtuós Nicola Benedetti. Com a música afegida ofereix vàries cançons tradicionals russes, com “Ochi chyornye” (“Ulls negres”), que interpreta a l’acordió i canta Igor Outkine; “Slavering and Suffering” a càrrec dels cors de l’Armada Roja; i un fragment de “Moonlight Night”, que canta Mueller-Stahl. La fotografia, de Peter Suschitzky (“Una història de violència”), en color, deixa la càmera en posició estàtica en escenes inquietants per acompanyar la reacció d’ensurt o dolor del públic. La càmera se mou en general amb precisió i suavitat. El cromatisme és sobri, amb predomini de colors neutres o gairebé neutres, com grisos, marrons, cels i blancs. No hi manquen imatges sangnants i esgarrifoses, si bé s’emmarquen en un context més sobri i contingut del que és habitual en el realitzador. Mereixen una menció especial el rodatge, el muntatge i la interpretació de l’escena de la lluita en el bany turc.
Bibliografia
- Antonio José NAVARRO, “Cronenberg noir”, ‘Dirigido por’, núm. 371, pàg. 24-25, octubre 2007.
- Gabriel LERMAN, “Entrevista. David Cronenberg”, Dirigido por’, núm. 371, pàg. 26-29, octubre 2007.
- Jorge GOROSTIZA i Ana PÉREZ, “David Cronenberg”, Cátedra ed., 386 pàg., Madrid 2003.
dissabte, 1 de maig del 2010
Un dia a Nova York (On the Town) (1949)
Primer llargmetratge dirigit per Gene Kelly i Stanley Donen (“Cantant sota la pluja”). El guió, d’Adolph Green i Betty Comden, se basa en el llibret de la comèdia musical dels mateixos autors, inspirat en l’espectacle de ballet “Fancy Free”. Aquest, estrenat (1944) a Broadway, amb música de Leonard Bernstein i coreografia de Jerome Robbins, desplega una idea de Jerome Robbins. Es el primer musical amb escenes de música i ball rodades en exteriors (“New York, New York”), si bé la majoria dels números se filmen en estudi. La resta del metratge se roda en exteriors i en els platós de MGM Studios (Culver City, CA), amb un pressupost total estimat de 2 M USD. Guanya un Oscar (adaptació musical) i un WGA (guió de musical). Produït per Arthur Freed per a MGM, se projecta per primera vegada en públic el 8-XII-1949 (NYC).
L’acció té lloc en NYC tot al llarg de les 24 hores (de 6 del matí a 6 de la matí) d’un dia de la primavera de 1949. Narra la historia de tres marines, Gabey (Kelly), Chip (Sinatra) i Ozzie (Munshin), naturals de petites poblacions de l’interior dels EEUU (Meadowville/IN, Peoria/IL...), que no coneixen NY i que volen descobrir-la i viure-la amb intensitat durant el temps de permís. Coneixen Ivy Smith (Ellen), guanyadora d’un concurs de bellesa i estudiant de ballet; Brunhilde "Hilde" Esterhazy (Garrett), taxista desimbolta; i Claire Huddesen (Miller), estudiant d’antropologia i paleontologia. Formen tres parelles (Hilde-Chip, Ivy-Gabey i Claire-Ozzie), àvides de viure i divertir-se.
El film suma musical, comèdia i història d’amor. L’argument és senzill i esquemàtic, però suficient per sustentar els números musicals. Les escenes rodades en exteriors de NYC confereixen a l’obra una brillantor especial. La ciutat, alegre i fascinant, s’erigeix en protagonista del film. Les tres parelles recorren la ciutat: visiten l’estàtua de la Llibertat, el Museu d’Història Natural, el Symphony Hall, el Rockefeller Center, el Metro, el Pont de Brooklyn, el port, Central Park, Wall Street, etc. La ciutat se presenta com un conjunt monumental viu, en el qual floreixen amb esplendor la música, el ball, la pintura, les finances, el progrés, la ciència, l’ensenyament, l’alegria, etc. La visita nocturna mostra sales de festes abarrotades, ambients de diversió amb música i ball i la presència majoritària d’una joventut que imposa la seva alegria i les seves ganes de viure.
Sota l’aparença d’una trama senzilla e innocent, el film aposta a favor de la nova cultura, els nous valors i els nous costums sorgits en els anys de la IIGM i que se troben en procés de generalització i consolidació. Mostra amb complaença la figura de la dona treballadora, amb iniciativa, independent, lliure de vells prejudicis, que conviu amb els xicots en termes d’igualtat, fa esport (també atletisme) i es capaç de dur la iniciativa.
Entre bromes i veres, el guió dóna suport amb decisió als valores propis dels nous temps i la ruptura que suposen amb els vells. La xicota és la que elegeix el xicot, no oculta la pulsació del desig i sense manies convida el xicot a fer l’amor a casa seva. Se fan vàries referències explícites a l’australophitecus com “l’home erecte”. L’antropòloga mostra el seu interès pel cos masculí i les seves proporcions. Un erotisme suggerit, subtil i natural, informa els balls, les lletres de les cançons i el text d’un guió que posa en boca d’Hilde l’afirmació: “Ell volia veure vistes i jo les hi he mostrat totes”.
Se presenten en termes crítics els valores de les persones grans, com la mercantilització de favors, atencions i excepcions, cosa que facilita la paròdia del proverbi segons el qual “Tot és possible a Nova York”. Critica la hipocresia, l’afecció desmesurada a l’alcohol, la cobdícia de la professora anciana, la petitesa de mires de l’empresari del taxi, la manca de perspectiva del científic que té cura de l’esquelet del dinosaure, la ineficàcia de la policia i la seves reaccions desproporcionades i desmesurades.
L’humor, present tot al llarg del metratge, es recolza en situacions no gens innocents de lluita de sexes, transgressions de les velles convencions socials, ridiculització de les antigues normes de conducta, reivindicació de la major importància de l’esperit sobre la lletra de les normes. Se serveix de dos personatges còmics, el policia poeta (antítesis d’un policia) i la ingènua Lucy Schmeeler (Pearce), bondadosa, comprensiva i tímida. Lliuren interpretacions brillants Gene Kelly, Betty Garret, Ann Miller, Alice Pearce, etc. Cita grans pel·lícules, com “Dies perduts” (Wilder, 1945). L’obra té interès com a testimoni documental de NYC el 1949.
El film fa un cant joiós i optimista d’exaltació de la joventut, la gent treballadora i senzilla, l’alegria de viure, la diversió i el bon humor, l’amistat, la companyonia, el cosmopolitisme, la convivència multiracial, l’esport, el desig, l’erotisme, el bes, el sexe, la música, la dansa, les cançons, el xampany, la llibertat i l’amor.
La banda sonora, amb música jazzística de Leonard Bernstein i Roger Edens, és brillant, alegre, festiva i captivadora. Sobresurten les cançons “New York, New York”, “My Place”, “On the Town”, etc. La fotografia mou la càmera amb precisió, crea enquadraments milimètrics i se serveix d’un cromatisme saturat de gran efectisme. Se beneficia d’uns decorats espectaculars i d’un vestuari elegant i senzill, a to amb la sobrietat dels uniformes de la Marina. Algunes seqüències (persecucions) se presenten a velocitat accelerada per incrementar els sentiments de tensió i suspens. No hi manca una escena de tensió i vertigen.
Bibliografia
- Adrian MARTIN, “Un día en Nueva York”, ‘1.001 películas que hay que ver...’, Grijalbo ed., pàg. 248, Barcelona 2010 (10ena edició, actualitzada).
- Manuel QUINTERO, “Un día en Nueva York”, ‘La Vanguardia’, 30-I-1995.
L’acció té lloc en NYC tot al llarg de les 24 hores (de 6 del matí a 6 de la matí) d’un dia de la primavera de 1949. Narra la historia de tres marines, Gabey (Kelly), Chip (Sinatra) i Ozzie (Munshin), naturals de petites poblacions de l’interior dels EEUU (Meadowville/IN, Peoria/IL...), que no coneixen NY i que volen descobrir-la i viure-la amb intensitat durant el temps de permís. Coneixen Ivy Smith (Ellen), guanyadora d’un concurs de bellesa i estudiant de ballet; Brunhilde "Hilde" Esterhazy (Garrett), taxista desimbolta; i Claire Huddesen (Miller), estudiant d’antropologia i paleontologia. Formen tres parelles (Hilde-Chip, Ivy-Gabey i Claire-Ozzie), àvides de viure i divertir-se.
El film suma musical, comèdia i història d’amor. L’argument és senzill i esquemàtic, però suficient per sustentar els números musicals. Les escenes rodades en exteriors de NYC confereixen a l’obra una brillantor especial. La ciutat, alegre i fascinant, s’erigeix en protagonista del film. Les tres parelles recorren la ciutat: visiten l’estàtua de la Llibertat, el Museu d’Història Natural, el Symphony Hall, el Rockefeller Center, el Metro, el Pont de Brooklyn, el port, Central Park, Wall Street, etc. La ciutat se presenta com un conjunt monumental viu, en el qual floreixen amb esplendor la música, el ball, la pintura, les finances, el progrés, la ciència, l’ensenyament, l’alegria, etc. La visita nocturna mostra sales de festes abarrotades, ambients de diversió amb música i ball i la presència majoritària d’una joventut que imposa la seva alegria i les seves ganes de viure.
Sota l’aparença d’una trama senzilla e innocent, el film aposta a favor de la nova cultura, els nous valors i els nous costums sorgits en els anys de la IIGM i que se troben en procés de generalització i consolidació. Mostra amb complaença la figura de la dona treballadora, amb iniciativa, independent, lliure de vells prejudicis, que conviu amb els xicots en termes d’igualtat, fa esport (també atletisme) i es capaç de dur la iniciativa.
Entre bromes i veres, el guió dóna suport amb decisió als valores propis dels nous temps i la ruptura que suposen amb els vells. La xicota és la que elegeix el xicot, no oculta la pulsació del desig i sense manies convida el xicot a fer l’amor a casa seva. Se fan vàries referències explícites a l’australophitecus com “l’home erecte”. L’antropòloga mostra el seu interès pel cos masculí i les seves proporcions. Un erotisme suggerit, subtil i natural, informa els balls, les lletres de les cançons i el text d’un guió que posa en boca d’Hilde l’afirmació: “Ell volia veure vistes i jo les hi he mostrat totes”.
Se presenten en termes crítics els valores de les persones grans, com la mercantilització de favors, atencions i excepcions, cosa que facilita la paròdia del proverbi segons el qual “Tot és possible a Nova York”. Critica la hipocresia, l’afecció desmesurada a l’alcohol, la cobdícia de la professora anciana, la petitesa de mires de l’empresari del taxi, la manca de perspectiva del científic que té cura de l’esquelet del dinosaure, la ineficàcia de la policia i la seves reaccions desproporcionades i desmesurades.
L’humor, present tot al llarg del metratge, es recolza en situacions no gens innocents de lluita de sexes, transgressions de les velles convencions socials, ridiculització de les antigues normes de conducta, reivindicació de la major importància de l’esperit sobre la lletra de les normes. Se serveix de dos personatges còmics, el policia poeta (antítesis d’un policia) i la ingènua Lucy Schmeeler (Pearce), bondadosa, comprensiva i tímida. Lliuren interpretacions brillants Gene Kelly, Betty Garret, Ann Miller, Alice Pearce, etc. Cita grans pel·lícules, com “Dies perduts” (Wilder, 1945). L’obra té interès com a testimoni documental de NYC el 1949.
El film fa un cant joiós i optimista d’exaltació de la joventut, la gent treballadora i senzilla, l’alegria de viure, la diversió i el bon humor, l’amistat, la companyonia, el cosmopolitisme, la convivència multiracial, l’esport, el desig, l’erotisme, el bes, el sexe, la música, la dansa, les cançons, el xampany, la llibertat i l’amor.
La banda sonora, amb música jazzística de Leonard Bernstein i Roger Edens, és brillant, alegre, festiva i captivadora. Sobresurten les cançons “New York, New York”, “My Place”, “On the Town”, etc. La fotografia mou la càmera amb precisió, crea enquadraments milimètrics i se serveix d’un cromatisme saturat de gran efectisme. Se beneficia d’uns decorats espectaculars i d’un vestuari elegant i senzill, a to amb la sobrietat dels uniformes de la Marina. Algunes seqüències (persecucions) se presenten a velocitat accelerada per incrementar els sentiments de tensió i suspens. No hi manca una escena de tensió i vertigen.
Bibliografia
- Adrian MARTIN, “Un día en Nueva York”, ‘1.001 películas que hay que ver...’, Grijalbo ed., pàg. 248, Barcelona 2010 (10ena edició, actualitzada).
- Manuel QUINTERO, “Un día en Nueva York”, ‘La Vanguardia’, 30-I-1995.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)