Tercer llargmetratge de Gus Van Sant (Kentucky, EEUU, 1952), que per a molts és el seu treball més encertat. El guió, del propi Van Sant, s’inspira lliurement en l’adaptació al cinema que féu Orson Welles de l’obra de teatre “Henri IV”, de Shakespeare (“Campanades a mitjanit”, 1965); en la novel•la “City of Night” (1963), de John Rechy; i en els germans Mike i Scott Parker, de Portland. Se roda en escenaris reals de Portland (Oregón), Oregón, Seattle (Washington), Idaho i Roma (Itàlia), amb un pressupost estimat de 2,5 M USD. Guanya la copa Volpi (millor actor, River Phoenix) del Festival de Venècia. Produït per Laurie Parker per a New Line Cinema, s’estrena el setembre de 1991 (Festival Venècia).
L’acció dramàtica té lloc en els carrers, carreteres, diversos edificis abandonats i el camp obert de Portland, Idaho, Seattle i Roma, el 1991. Mike Waters (Phoenix) i Scott Favor (Reeves) són dos joves de Portland, menors de 21 anys, que es prostitueixen. Fan part d’una sorollosa família de marginats que se dediquen als furts, les estafes i la prostitució juvenil. La lidera Bob Pigeon (Richert), un personatge amb carisma, de mitjana edat, que fa les funcions de mestre i patró dels joves. Mike, que duu més de tres anys en el carrer, és tímid, amorós i somniador. Nat i criat a Idaho, és homosexual i pateix freqüents crisis de narcolèpsia, associada a situacions de tensió, estrès, desànim o enyorança de la mare, Sharon Waters, que el va abandonar quan era un nin. Scott, heterosexual, és fill d’una família acomodada de Portland. Ha abandonat la casa dels pares per rebel•lia, inconformisme i per molestar i humiliar el pare, dominant, ric, superficial, autoritari, paraplègic i alcalde de la ciutat. Mike i Scott es fan amics i amants.
El film suma drama, homosexualitat, prostitució i historia d’amor. Composa un retrat sec i descarnat del món dels joves dedicats que treballen en la prostitució (amb homes i dones), consumeixen drogues dures, roben i estafen, arrosseguen complexos traumes personals i habiten el món subterrani, degradat i corrupte, de les ciutats americanes mitjanes i grans. Són víctimes d’estigmatització, marginació i exclusió social. La cinta parla de manera explícita i directa de la indigència, l’explotació sexual de joves i la prostitució juvenil que es dóna a les ciutats nord-americanes. S’explica amb sinceritat i llibertat, tot cercant formes experimentals i innovadores d’expressió. Aborda sense embuts temes tabú, com el sexe oral, la fel•lació, l’incest, l’orgasme, les manies d’alguns clients de sexe pagat, besades entre homes, etc.
Acompanya el realisme amb referències i imatges simbòliques, com les dels salmons que remunten el riu contra corrent, metàfora de la vida dels protagonistes i de la llibertat, o el conill de pelfa de Mike, símbol de la seva innocència. Afegeix algunes escenes surrealistes, com la dels models de les portades de revistes que cobren vida i es dirigeixen a l’espectador. Contribueixen a crear sensacions sobre el fet que el relat se refereix més a un somni de Mike que a una experiència real. L’ambigüitat resta plantejada amb força suficient perquè que el dubte s’instal•li a l’ànim de l’espectador i l’obligui a pensar.
L’estil és realista i documentalista, amb tocs surrealistes de contrast. El guió inicial, escrit el 1970, sumava dos relats diferents, el de Mike i el de Scott, que després el realitzador i guionista fon en un sol. La presència de dos plantejaments diferents (un classicista i l’altre mescla de realisme i somni) s’adverteix en el desplegament de l’obra, sense que perjudiqui la seva unitat bàsica. El to descarnat es combina amb tocs lírics i poètics. El film se planteja a la manera d’un “road movie”, un viatge des d’Oregón a Europa en cerca de la mare de Mike.
Entre els temes que proposa el film cap destacar la soledat, l’abandonament, el desemparament i la desolació. Tracta, a més, de la família, del paper fonamental que correspon a la mare en la cura dels fills i de l’amistat, l’amor i el sexe. Reivindica el respecte que mereixen les persones marginades per la societat. Exalta l’amor vertader i equipara l’homosexual i l’heterosexual. Explica el drama dels menors abandonats i els traumes que els afecten. Glosa el valor de l’aventura. Són escenes memorables la declaració d’amor de Mike a Scott, l’homenatge a Shakespeare a càrrec de Scott en el paper de Hal, la visita a Richard (Russo), germà major de Mike, la trobada d’Scott i Camila (Caselli) i l’escena de sexe entre ells, etc. El títol original, “My Own Private Idaho”, està pres d’una cançó del grup B-52.
La banda sonora, de Bill Stafford, aporta una encertada ambientació musical, que subratlla la desolació y l’abandonament. Afegeix cançons del moment, com “Cherish” (Madonna) i “Blue Eyes” (Elton John), i cançons tradicionals (“When the Saints Go Marchin’ in”). La fotografia, d’Enric Alan Edwards (“Tot per un somni”, Van Sant, 1995) i John Campbell (“Mala nit”, Van Sant, 1985), en color (alphacine), transforma les escenes de sexe en collages d’imatges congelades. Associa la nit amb els colors càlids (rojos i taronges) i les ombres denses, que parlen de dolor i esquinçament interior. Les imatges són portadores de valors semi documentals.
Bibliografia
- Steven Jay SCHNEIDER, “Mi Idaho Privado”, ‘1.001 películas que hay que ver antes de morir’, Grijalbo ed., pàg. 806-807, Barcelona 2006 (5ena edició).
- Jake EUKER, “My Own Private Idaho”, Filmcritic.com, 2004.
dimarts, 20 d’abril del 2010
Mort a Venècia (1971)
Segon film de la “trilogia alemanya” de Luchino Visconti (1906-76). És una de les obres de més anomenada de l’autor, per bé que no és la millor de totes. El guió, de Visconti i Nicola Badalucco, adapta lliurement la novel•la “Der Tod in Venedig” (1912), de l’escriptor alemany Thomas Mann (1875-1955), inspirada en la vida del compositor Gustav Mahler (1860-1911). Se roda en escenaris naturals de Venècia (Plaça Sant Marc, Teatre La Fenice, Lido...), a Bolzano i els Dolomites i en els platós de Cinecittà Studios (Cinecittà, Roma). Nominat a un Oscar (vestuari), obté 4 premis Bafta i el premi especial del 25è aniversari del Festival de Cannes. Produït per Luchino Visconti per a Alfa Cinematografica, s’estrena l’1-III-1971 (RU).
L’acció té lloc a Venècia, durant uns quants dies de l’estiu de 1911. El compositor alemany, resident a Munic, Gustav von Aschenbach (Bogarde) s’hostatja a l’Hotel des Bains, del Lido de Venècia, amb el propòsit de descansar, recuperar-se d’una crisis cardíaca i refer els ànims després del fracàs del seu darrer concert, rebut amb protestes pel públic. Arriba sol, extenuat i deprimit per sentiments de frustració deguts a la pèrdua de la felicitat familiar, records de la filla petita traspassada i el rebuig de les seves darreres composicions d’avantguarda. Tot al llarg de la cinta només parla, escassament i esporàdica, amb el gerent de l’hotel (Valli), el cap de recepció, un cantant del carrer, un gondoler il•legal, el caixer d’un banc i el barber (Fabrizi). Resta fascinat de la bellesa ambigua de Tadzio (Andrésen), un adolescent polonès, d’uns 13 anys, que s’allotja en el mateix hotel amb sa mare (Mangano), les seves tres germanes i una institutriu. Amb el xicot intercanvia mirades, però mai no tenen una conversa.
El film suma drama, drama psicològic, malaltia, vellesa, fantasia i homosexualitat. El protagonista pateix en el seu interior una lluita oberta entre allò que li dicta la raó (juntament amb el costum de tota la vida) i els impulsos que rep dels seus apetits i desigs. Decideix no cedir i tornar de manera immediata a Munic, però uns imprevistos li ho impedeixen. A partir d’aquest moment el film aborda una pausada reflexió sobre els conceptes d’art, bellesa i vida. Ho fa per mitjà d’uns diàlegs interiors que el realitzador explica amb l’ajut de flashbacks.
L’ambient que envolta el relat presenta un enrariment progressiu de la mà de la presència cada vegada més propera i determinant de la mort. D’ella parlen el rellotge de sorra, l’indigent que es desploma en el carrer, les imatges d’una Venècia envellida pel pas del temps, l’erosió i l’humitat, la desinfecció dels carrers, l’avanç silenciós d’una epidèmia, etc. En aquest marc, malenconiós, trist i tràgic, la pel•lícula centra l’atenció en vàries qüestions capitals.
Estableix que l’art és una construcció humana, fruit de la intel•ligència, la passió i les habilitats; que la bellesa es troba situada més enllà i per sobre de la natura; que la perfecció, el perfeccionisme, el detallisme, l’integritat moral, etc., no tenen relació amb la bellesa. Sobretot vol comunicar que Gustav, el músic, el mestre, el compositor, l’artista, ha dedicat tota la vida al cultiu dels valors estètics. Al final del camí alteren la seva pau interior nombrosos dubtes i abundants incerteses. Malgrat tot segueix ocupat en la recerca de la bellesa.
Ret homenatge a la vellesa, la decrepitud, l’ancianitat, el temps fugisser, la brevetat natural de la vida. Ni l’edat avançada, ni la malaltia, impedeixen a l’ésser humà el gaudi del plaer estètic, l’experiència més excelsa. És una experiència de plenitud que dóna sentit i suport a la vida. Solament han gaudit plenàriament de la vida aquells que han incorporat a la seva experiència l’emoció estètica i han fet d’aquesta la raó de la pròpia existència.
Es parla de la dualitat de la vida i de la lluita que s’estableix sovint, o inevitablement, entre la raó i la passió, la moral i el desig, l’art i la vulgaritat, la bellesa i la mediocritat, els valors i l’egoisme. L’opció per l’art, la bellesa i l’experiència estètica, és la més rica i satisfactòria. És superior en relació a les altres, l’única que ennobleix i engrandeix l’esperit, la que eleva l’ésser humà per sobre de les coses temporals i transitòries per dur-lo a vivències superiors.
Els diàlegs són escassos i breus. El discurs narratiu es desplega amb la ment i mitjançant evocacions del passat a través de set flashbacks. L’absència d’un narrador se supleix amb la invitació a activar la capacitat de percepció del que se suggereix amb gestos senzills, expressions corporals contingudes, sobreentesos i detalls al•legòrics o simbòlics. Ens parla de la proximitat del final del protagonista, de la conclusió d’una època, de l’extinció d’una classe social (l’aristocràcia) i de l’alba d’un temps nou, turbulent i incert. La interpretació de Dirk Bogarde (1921-99) és considerada per molts la millor de la seva carrera. Silvana Mangano encarna la serena plenitud de la bellesa humana.
La banda sonora suma talls de la 3a i 5ena simfonies de Mahler, de manera especial de l’“adagietto” de la 5ena simfonia, que fa funcions de leitmotiv. Afegeix fragments de l’opereta “La viuda alegre”, de Franz Lehar, d’una cançó popular napolitana (“La risata”), de “Cançó de bressol” de Mussorgsky i de la composició per a piano “Per a Elisa”, de Beethoven. La fotografia, de Pasquale de Santis (“La caiguda dels déus”, 1969), en color (technicolor) i pantalla panoràmica, se serveix d’una càmera tranquil•la, de suaus moviments i nombrosos “zooms” d’aproximació, segons la moda del moment. Crea imatges sumptuoses, de gran bellesa plàstica.
Bibliografia
- Alexander ZÁRATE, “La trilogía alemana de Visconti”, ‘Dirigido por’, núm 393, pàg. 50-55, octubre 2009.
- Richard GERVAIS, “Mort à Venise”, ‘Calendrierculturel.com’, maig 2006.
- Daniel G. ROJO, “Muerte en Venecia”, ‘Miradas de cine’, núm 41, agosto 2005.
- Ángel RIEGO CUE, “Cine y música: Luchino Visconti”, ‘Filomusica’, núm. 18, julio 2001.
L’acció té lloc a Venècia, durant uns quants dies de l’estiu de 1911. El compositor alemany, resident a Munic, Gustav von Aschenbach (Bogarde) s’hostatja a l’Hotel des Bains, del Lido de Venècia, amb el propòsit de descansar, recuperar-se d’una crisis cardíaca i refer els ànims després del fracàs del seu darrer concert, rebut amb protestes pel públic. Arriba sol, extenuat i deprimit per sentiments de frustració deguts a la pèrdua de la felicitat familiar, records de la filla petita traspassada i el rebuig de les seves darreres composicions d’avantguarda. Tot al llarg de la cinta només parla, escassament i esporàdica, amb el gerent de l’hotel (Valli), el cap de recepció, un cantant del carrer, un gondoler il•legal, el caixer d’un banc i el barber (Fabrizi). Resta fascinat de la bellesa ambigua de Tadzio (Andrésen), un adolescent polonès, d’uns 13 anys, que s’allotja en el mateix hotel amb sa mare (Mangano), les seves tres germanes i una institutriu. Amb el xicot intercanvia mirades, però mai no tenen una conversa.
El film suma drama, drama psicològic, malaltia, vellesa, fantasia i homosexualitat. El protagonista pateix en el seu interior una lluita oberta entre allò que li dicta la raó (juntament amb el costum de tota la vida) i els impulsos que rep dels seus apetits i desigs. Decideix no cedir i tornar de manera immediata a Munic, però uns imprevistos li ho impedeixen. A partir d’aquest moment el film aborda una pausada reflexió sobre els conceptes d’art, bellesa i vida. Ho fa per mitjà d’uns diàlegs interiors que el realitzador explica amb l’ajut de flashbacks.
L’ambient que envolta el relat presenta un enrariment progressiu de la mà de la presència cada vegada més propera i determinant de la mort. D’ella parlen el rellotge de sorra, l’indigent que es desploma en el carrer, les imatges d’una Venècia envellida pel pas del temps, l’erosió i l’humitat, la desinfecció dels carrers, l’avanç silenciós d’una epidèmia, etc. En aquest marc, malenconiós, trist i tràgic, la pel•lícula centra l’atenció en vàries qüestions capitals.
Estableix que l’art és una construcció humana, fruit de la intel•ligència, la passió i les habilitats; que la bellesa es troba situada més enllà i per sobre de la natura; que la perfecció, el perfeccionisme, el detallisme, l’integritat moral, etc., no tenen relació amb la bellesa. Sobretot vol comunicar que Gustav, el músic, el mestre, el compositor, l’artista, ha dedicat tota la vida al cultiu dels valors estètics. Al final del camí alteren la seva pau interior nombrosos dubtes i abundants incerteses. Malgrat tot segueix ocupat en la recerca de la bellesa.
Ret homenatge a la vellesa, la decrepitud, l’ancianitat, el temps fugisser, la brevetat natural de la vida. Ni l’edat avançada, ni la malaltia, impedeixen a l’ésser humà el gaudi del plaer estètic, l’experiència més excelsa. És una experiència de plenitud que dóna sentit i suport a la vida. Solament han gaudit plenàriament de la vida aquells que han incorporat a la seva experiència l’emoció estètica i han fet d’aquesta la raó de la pròpia existència.
Es parla de la dualitat de la vida i de la lluita que s’estableix sovint, o inevitablement, entre la raó i la passió, la moral i el desig, l’art i la vulgaritat, la bellesa i la mediocritat, els valors i l’egoisme. L’opció per l’art, la bellesa i l’experiència estètica, és la més rica i satisfactòria. És superior en relació a les altres, l’única que ennobleix i engrandeix l’esperit, la que eleva l’ésser humà per sobre de les coses temporals i transitòries per dur-lo a vivències superiors.
Els diàlegs són escassos i breus. El discurs narratiu es desplega amb la ment i mitjançant evocacions del passat a través de set flashbacks. L’absència d’un narrador se supleix amb la invitació a activar la capacitat de percepció del que se suggereix amb gestos senzills, expressions corporals contingudes, sobreentesos i detalls al•legòrics o simbòlics. Ens parla de la proximitat del final del protagonista, de la conclusió d’una època, de l’extinció d’una classe social (l’aristocràcia) i de l’alba d’un temps nou, turbulent i incert. La interpretació de Dirk Bogarde (1921-99) és considerada per molts la millor de la seva carrera. Silvana Mangano encarna la serena plenitud de la bellesa humana.
La banda sonora suma talls de la 3a i 5ena simfonies de Mahler, de manera especial de l’“adagietto” de la 5ena simfonia, que fa funcions de leitmotiv. Afegeix fragments de l’opereta “La viuda alegre”, de Franz Lehar, d’una cançó popular napolitana (“La risata”), de “Cançó de bressol” de Mussorgsky i de la composició per a piano “Per a Elisa”, de Beethoven. La fotografia, de Pasquale de Santis (“La caiguda dels déus”, 1969), en color (technicolor) i pantalla panoràmica, se serveix d’una càmera tranquil•la, de suaus moviments i nombrosos “zooms” d’aproximació, segons la moda del moment. Crea imatges sumptuoses, de gran bellesa plàstica.
Bibliografia
- Alexander ZÁRATE, “La trilogía alemana de Visconti”, ‘Dirigido por’, núm 393, pàg. 50-55, octubre 2009.
- Richard GERVAIS, “Mort à Venise”, ‘Calendrierculturel.com’, maig 2006.
- Daniel G. ROJO, “Muerte en Venecia”, ‘Miradas de cine’, núm 41, agosto 2005.
- Ángel RIEGO CUE, “Cine y música: Luchino Visconti”, ‘Filomusica’, núm. 18, julio 2001.
Les aventures de Priscilla, reina del desert (1994)
Film del realitzador australià Stephan Elliott (Sidney, 1954), que obté en el seu moment un gran èxit. El guió, del propi Elliott, desplega un argument original. Se roda en escenaris naturals d’Austràlia (New South Wales i Northern Territory). Guanya un Oscar (vestuari) i 2 Bafta (vestuari i maquillatge/pentinats). Produït per Al Clark i Michael Hamlyn per a Polygram, s’estrena el 30-I-1994 (Espanya).
L’acció dramàtica té lloc a Austràlia durant un viatge de Sidney a Alice Springs de dues setmanes, a bord de l’autocar-caravana Priscilla, el 1993. El recorregut temporal del film és d’un mes i mig. Bernadette “Ralph” Bassenger (Stamp), Anthony “Tick”/”Mitzi” Belrose (Weaving) i Adam “Felícia” Jollygoodfellow (Pearce) formen un tern (transsexual, bisexual i homosexual) que es guanya la vida en el món de l’espectacle representant números musicals en els quals fingeixen cantar amb la veu d’intèrprets de moda (Grup Abba, Gloria Gaynor, Village People...). Accepten una oferta de treball d’un mes en el casino d’Alice Springs i es traslladen allà en un viatge d’aventura, perills, sorpreses, turisme, confidències i trobades.
El film suma comèdia, drama i musical. Construït en termes de “road movie”, observa el comportament de tres “drag queens”. Explora la seva vida interior, les relacions que s’estableixen entre elles i les reaccions que provoca la seva presència entre els habitants de les localitats de pas i davant el públic. Els tres protagonistes són presentats com a artistes lliurades a la feina. El film les mira amb respecte i naturalitat, tot evitant la caricatura i la burla. Les presenta com éssers humans, amb sentiments, il•lusions, afanys, frustracions i esperances. Són persones corrents, ciutadans comuns, individus ordinaris, que senten, pateixen, es diverteixen, gaudeixen i treballen, com tothom. No són malalts, no són folls, no són discapacitats, ni malfactors, ni éssers antisocials. Expressen la seva sexualitat d’acord amb les pautes pròpies de la seva orientació natural, com tots. Les actituds masclistes, intolerants, enemigues de la diferència i homòfobes no tenen fonament, ni sentit, ni raó.
La cinta és rica en humor, ocurrències, extravagàncies, espectacularitat i colorisme. No li manquen tocs de malenconia. És divertida, festiva, graciosa, alegre i commovedora. Més enllà del vestuari i dels números musicals, el film s’acosta a las persones, les seves motivacions (distintes en cada cas, però determinants sempre), el seu passat (3 flashbacks), les seves penes (la mort recent de la parella de Bernadette), els seus temors, desigs i lluita diària per a sortir endavant i sobreviure. Les interpretacions de Terence Stamp, Hugo Weaving i Guy Pearce són convincents. Són encertades les de Bill Hunter (Bob), Sarah Chadwick (Marion Barber, antiga esposa i amiga per a sempre) i Julia Cortez (Cintia). El vestuari, divers i imaginatiu, guanya un Oscar per als seus creadors, Lizzie Gordon i Tim Chapell.
La definició de caràcters està ben construïda. Bernadette és elegant, experimentada, imita Lauren Bacall i pren hormones cada dia. És comprensiva, li agrada ajudar i sap defensar-se quan és necessari. Mitzi és sensible i fràgil, li agrada el ball, la música i l’espectacle, és insegura i responsable. Adam “Felícia”, el més jove dels tres, aspira només a passar-ho bé, té una llengua ràpida i viperina, i li agrada cridar l’atenció. És obertament homosexual i el seu gran somni és passejar vestit de “drag queen” pel King Canyon. Bob, afable i de bon cor, es guanya la vida com a mecànic. Marion, la directora del casino, és intel•ligent, hàbil, comprensiva, maternal i bisexual. Necessita unes vacances després de 8 anys de treball ininterromput (2 de matrimoni i 6 de divorci amb un fill al seu càrrec).
El film exalta l’amistat, la companyonia, l’alegria, l’aventura, el ball, la música i el music-hall, la festa, la tolerància, la natura, etc. Condemna la intransigència, la intolerància, el masclisme, la homofòbia, els maltractaments, la ignorància sorda i la caparrudesa. Reivindica el món dels aborígens i la seva cultura senzilla, festiva, oberta i tolerant. Mostra el temor a l’envelliment i a la pèrdua de la bellesa física. Són escenes destacades la de Felícia a peu dret sobre el sostre de l’autocar amb un gran mocador platejat desplegat al vent (a la manera de la deessa d’un quadre romàntic), el de Felícia desplegant des del sostre de l’autocar un gran vestit de fantasia vermell, la trobada i la festa amb els aborígens, la resposta de Bernadette a les provocacions d’un líder local intolerant i el maltractador, el sorollós comiat que reben a l’hora de deixar Sidney, etc.
La banda sonora, de Guy Gross (“Els impostors”, Elliott, 1993), ofereix 19 cançons. Destaquen les d’Abba (“Mamma mia”, “Fernando”), Charlene (“I’ve Never Been To Me”), Gloria Gaynor (“I Will Survive”), Ella Fitzgerald (“A Fine Romance”), Vanessa Williams (“Save the Best for Last”) i Alice Bridges (“I Love the Nightlife”). Inclou cançons a càrrec de Guy Pearce (“A Dessert Holiday” i “This Old Man”) i Hugo Weaving (“My Darling Clementine”). Afegeix dos talls de “La Traviata” (Verdi). La fotografia, de Brian J. Breheny (“El gran colp”, Roberts, 2002), en color i pantalla panoràmica, crea imatges ben contrastades i de cromatisme vibrant. Ofereix paisatges immensos i inhòspits, gairebé surrealistes (el desert roig). Subratlla l’humor i la ironia visual.
Bibliografia
- WIKIPEDIA, “Las aventuras de Priscilla, reina del desierto”, wikipedia.org, febrer 2010.
- Steven Jay SCHNEIDER, “Las aventuras de Priscilla, reina del desierto”, ‘1.001 películas...’, pàg. 832, Grijalbo, Barcelona 2006
L’acció dramàtica té lloc a Austràlia durant un viatge de Sidney a Alice Springs de dues setmanes, a bord de l’autocar-caravana Priscilla, el 1993. El recorregut temporal del film és d’un mes i mig. Bernadette “Ralph” Bassenger (Stamp), Anthony “Tick”/”Mitzi” Belrose (Weaving) i Adam “Felícia” Jollygoodfellow (Pearce) formen un tern (transsexual, bisexual i homosexual) que es guanya la vida en el món de l’espectacle representant números musicals en els quals fingeixen cantar amb la veu d’intèrprets de moda (Grup Abba, Gloria Gaynor, Village People...). Accepten una oferta de treball d’un mes en el casino d’Alice Springs i es traslladen allà en un viatge d’aventura, perills, sorpreses, turisme, confidències i trobades.
El film suma comèdia, drama i musical. Construït en termes de “road movie”, observa el comportament de tres “drag queens”. Explora la seva vida interior, les relacions que s’estableixen entre elles i les reaccions que provoca la seva presència entre els habitants de les localitats de pas i davant el públic. Els tres protagonistes són presentats com a artistes lliurades a la feina. El film les mira amb respecte i naturalitat, tot evitant la caricatura i la burla. Les presenta com éssers humans, amb sentiments, il•lusions, afanys, frustracions i esperances. Són persones corrents, ciutadans comuns, individus ordinaris, que senten, pateixen, es diverteixen, gaudeixen i treballen, com tothom. No són malalts, no són folls, no són discapacitats, ni malfactors, ni éssers antisocials. Expressen la seva sexualitat d’acord amb les pautes pròpies de la seva orientació natural, com tots. Les actituds masclistes, intolerants, enemigues de la diferència i homòfobes no tenen fonament, ni sentit, ni raó.
La cinta és rica en humor, ocurrències, extravagàncies, espectacularitat i colorisme. No li manquen tocs de malenconia. És divertida, festiva, graciosa, alegre i commovedora. Més enllà del vestuari i dels números musicals, el film s’acosta a las persones, les seves motivacions (distintes en cada cas, però determinants sempre), el seu passat (3 flashbacks), les seves penes (la mort recent de la parella de Bernadette), els seus temors, desigs i lluita diària per a sortir endavant i sobreviure. Les interpretacions de Terence Stamp, Hugo Weaving i Guy Pearce són convincents. Són encertades les de Bill Hunter (Bob), Sarah Chadwick (Marion Barber, antiga esposa i amiga per a sempre) i Julia Cortez (Cintia). El vestuari, divers i imaginatiu, guanya un Oscar per als seus creadors, Lizzie Gordon i Tim Chapell.
La definició de caràcters està ben construïda. Bernadette és elegant, experimentada, imita Lauren Bacall i pren hormones cada dia. És comprensiva, li agrada ajudar i sap defensar-se quan és necessari. Mitzi és sensible i fràgil, li agrada el ball, la música i l’espectacle, és insegura i responsable. Adam “Felícia”, el més jove dels tres, aspira només a passar-ho bé, té una llengua ràpida i viperina, i li agrada cridar l’atenció. És obertament homosexual i el seu gran somni és passejar vestit de “drag queen” pel King Canyon. Bob, afable i de bon cor, es guanya la vida com a mecànic. Marion, la directora del casino, és intel•ligent, hàbil, comprensiva, maternal i bisexual. Necessita unes vacances després de 8 anys de treball ininterromput (2 de matrimoni i 6 de divorci amb un fill al seu càrrec).
El film exalta l’amistat, la companyonia, l’alegria, l’aventura, el ball, la música i el music-hall, la festa, la tolerància, la natura, etc. Condemna la intransigència, la intolerància, el masclisme, la homofòbia, els maltractaments, la ignorància sorda i la caparrudesa. Reivindica el món dels aborígens i la seva cultura senzilla, festiva, oberta i tolerant. Mostra el temor a l’envelliment i a la pèrdua de la bellesa física. Són escenes destacades la de Felícia a peu dret sobre el sostre de l’autocar amb un gran mocador platejat desplegat al vent (a la manera de la deessa d’un quadre romàntic), el de Felícia desplegant des del sostre de l’autocar un gran vestit de fantasia vermell, la trobada i la festa amb els aborígens, la resposta de Bernadette a les provocacions d’un líder local intolerant i el maltractador, el sorollós comiat que reben a l’hora de deixar Sidney, etc.
La banda sonora, de Guy Gross (“Els impostors”, Elliott, 1993), ofereix 19 cançons. Destaquen les d’Abba (“Mamma mia”, “Fernando”), Charlene (“I’ve Never Been To Me”), Gloria Gaynor (“I Will Survive”), Ella Fitzgerald (“A Fine Romance”), Vanessa Williams (“Save the Best for Last”) i Alice Bridges (“I Love the Nightlife”). Inclou cançons a càrrec de Guy Pearce (“A Dessert Holiday” i “This Old Man”) i Hugo Weaving (“My Darling Clementine”). Afegeix dos talls de “La Traviata” (Verdi). La fotografia, de Brian J. Breheny (“El gran colp”, Roberts, 2002), en color i pantalla panoràmica, crea imatges ben contrastades i de cromatisme vibrant. Ofereix paisatges immensos i inhòspits, gairebé surrealistes (el desert roig). Subratlla l’humor i la ironia visual.
Bibliografia
- WIKIPEDIA, “Las aventuras de Priscilla, reina del desierto”, wikipedia.org, febrer 2010.
- Steven Jay SCHNEIDER, “Las aventuras de Priscilla, reina del desierto”, ‘1.001 películas...’, pàg. 832, Grijalbo, Barcelona 2006
Un lloc en el sol (1951)
Film produït i realitzat per George Stevens (1904-75), és el remake d’un anterior (“Una tragèdia humana”, Sternberg, 1931). El guió, de Michael Wilson i Harry Brown, s’inspira en la novel·la “An American Tragedy” (1925), de Theodore Dreiser, basada en fets reals (cas de Chester Gilette i Grace Brown del 1906); en l’adaptació (1927) de l’obra al teatre feta per Patrick Kearney; i en la pel·lícula de Sternberg. Se roda en escenaris naturals de Echo Lake, Lake Tahoe y Cascade Lake (CA) i en els platós de Paramount Studios (Hollywood). Nominada a 9 Oscar, en guanya 6 (director, guió, fotografia B/N, banda sonora, vestuari i muntatge) i guanya el Globus d’or a la millor pel•lícula. Produït per George Stevens i Ivan Moffat, es projecta per primera vegada en públic el 14-VIII-1951 (L.A., preestrena).
L’acció dramàtica té lloc en un tram proper a Chicago d’una nova i llampant autopista que enllaça la ciutat amb les vies que condueixen al Mitjà Oest, una localitat indeterminada del Mitjà Oest, Kansas City (Kansas) i Warsaw City i rodalies, entre març i setembre de 1950 o 1951. Georg Eastman (Clift) és un jove solitari, de família humil. Abandonà la casa paterna fa temps, després de la mort del pare. Es va criar en un sever ambient religiós, atesa la condició dels seus pares de treballadors assalariats de la Bethel Independent Mission (Kansas City). Deixa Chicago, on ha treballat com a subaltern d’un hotel, per anar al Mitjà Oest. Allà espera que el seu oncle Charles Eastman (Heyes), pròsper fabricant de vestits de bany, li doni una bona feina. És ingenu, ambiciós, dèbil de caràcter i no té qualitats de líder. És simpàtic, benplantat i amable. Se relaciona amb Alice Tripp (Winters), companya del treball, i amb Àngela Wickers (Taylor), de 18 anys, de família acabalada.
El film suma drama, història d’amor, thriller y anàlisi social. Desplega una intensa i tràgica història d’amor que focalitza l’interès en l’exploració dels aspectes psicològics dels personatges, els seus sentiments, tensions, desitjos, ambicions, frustracions i conflictes. Reclama als actors i actrius que prestin gran atenció a l’expressió corporal. Se serveix de primers plans del rostre complet per crear en l’espectador sentiments de proximitat als protagonistes i de participació en llur intimitat.
L’acció es mou entre dos móns visualment diferents. El d’Alice és obscur, humit, plujós, solitari, fred i està amenaçat per la possibilitat permanent d’una intromissió pertorbadora de la Sra. Roberts. El d’Àngela és lluminós, assolejat, ampli, tranquil, confortable i acollidor. El primer representa l’univers de la classe treballadora, explotada, pobre i oprimida, mentre el segon representa el de l’opulència, la prosperitat, el poder i el benestar. Passar d’un món a l’altre és pràcticament impossible. Qui ho intenta corre riscos elevats.
El realitzador presenta a partir de la meitat del film auguris cada vegada més clars i freqüents de la mort. En els diàlegs s’al·ludeix a ella, els clarobscurs i les ombres l’evoquen i s’afegeixen representacions explícites seves, com el quadre que reprodueix la imatge shakespeariana d’Ofèlia, morta en el llac i mig coberta per les aigües glaçades. Malgrat la intensitat del drama, el seu desplegament se presenta de manera continguda i mesurada, sense perjudicar els efectes dolorosos i desoladors. Algunes escenes del film fan part de les més commovedores que ha produït el cinema. Junt a “Arrels profundes” (1953) i “Gegant”(1956) conforma el que alguns han vingut a anomenar com la “trilogia de la família” de Stevens.
La pel•lícula parla de les diferències de classe, la discriminació social, la cerca del benestar i la felicitat, l’amistat i l’amor, la fragilitat dels somnis, la caparrudesa de la realitat, la dificultat de separar les interpretacions correctes i errònies dels fets, la hipocresia, la doble vida, etc. Associa la religió amb la ignorància, la manca de formació del jove protagonista i amb visions esbiaixades e ingènues de la realitat. Condemna la pena de mort. Les interpretacions de Clift y Winters són magnífiques. Durant el rodatge neix la robusta amistat de Clift y Taylor. Mostra amb goig la novetat visual d’un tram d’autopista.
La banda sonora, de Franz Waxman, ofereix una partitura memorable, que conté un tema extraordinari d’amor. Afegeix com a música adaptada un fragment instrumental de la cançó “Mona Lisa”, de Livingstone y Evans. La fotografia, de William C. Mellor (“Gegant”, 1956), en B/N, rea una visualitat pròpia del cinema negre clàssic, amb clarobscurs contrastats, ombres denses i enquadraments desequilibrats. Contrasten amb aquesta les llums disperses i els blancs abundants que rodegen Àngela en el seu món d’ensomni i irrealitat.
El film obté un gran èxit de públic i de crítica. Estrenat en plena histèria de la “caça de bruixes”, els noms de Michael Wilson (guionista) i Anne Revere (Hannah Eastman) s’afegeixen a les llistes negres.
Bibliografia
- Natalia VIAS, “A Place in the Sun”, ‘Miradas de cine’, núm. 66, setembre 2007.
- Barton PALMER, “Un lugar en el sol”, ‘1.001 películas que hay que ver antes de morir’, pàg. 269, Grijalbo ed., Barcelona 2006.
- Lluís BONET MOJICA, “Un lugar en el sol”, ‘La Vanguardia’, Antología crítica, pàg. 462-463, TyB ed., Madrid 2002.
- Tim DIRK, “A Place in the Sun”, www.filmsite.org.
L’acció dramàtica té lloc en un tram proper a Chicago d’una nova i llampant autopista que enllaça la ciutat amb les vies que condueixen al Mitjà Oest, una localitat indeterminada del Mitjà Oest, Kansas City (Kansas) i Warsaw City i rodalies, entre març i setembre de 1950 o 1951. Georg Eastman (Clift) és un jove solitari, de família humil. Abandonà la casa paterna fa temps, després de la mort del pare. Es va criar en un sever ambient religiós, atesa la condició dels seus pares de treballadors assalariats de la Bethel Independent Mission (Kansas City). Deixa Chicago, on ha treballat com a subaltern d’un hotel, per anar al Mitjà Oest. Allà espera que el seu oncle Charles Eastman (Heyes), pròsper fabricant de vestits de bany, li doni una bona feina. És ingenu, ambiciós, dèbil de caràcter i no té qualitats de líder. És simpàtic, benplantat i amable. Se relaciona amb Alice Tripp (Winters), companya del treball, i amb Àngela Wickers (Taylor), de 18 anys, de família acabalada.
El film suma drama, història d’amor, thriller y anàlisi social. Desplega una intensa i tràgica història d’amor que focalitza l’interès en l’exploració dels aspectes psicològics dels personatges, els seus sentiments, tensions, desitjos, ambicions, frustracions i conflictes. Reclama als actors i actrius que prestin gran atenció a l’expressió corporal. Se serveix de primers plans del rostre complet per crear en l’espectador sentiments de proximitat als protagonistes i de participació en llur intimitat.
L’acció es mou entre dos móns visualment diferents. El d’Alice és obscur, humit, plujós, solitari, fred i està amenaçat per la possibilitat permanent d’una intromissió pertorbadora de la Sra. Roberts. El d’Àngela és lluminós, assolejat, ampli, tranquil, confortable i acollidor. El primer representa l’univers de la classe treballadora, explotada, pobre i oprimida, mentre el segon representa el de l’opulència, la prosperitat, el poder i el benestar. Passar d’un món a l’altre és pràcticament impossible. Qui ho intenta corre riscos elevats.
El realitzador presenta a partir de la meitat del film auguris cada vegada més clars i freqüents de la mort. En els diàlegs s’al·ludeix a ella, els clarobscurs i les ombres l’evoquen i s’afegeixen representacions explícites seves, com el quadre que reprodueix la imatge shakespeariana d’Ofèlia, morta en el llac i mig coberta per les aigües glaçades. Malgrat la intensitat del drama, el seu desplegament se presenta de manera continguda i mesurada, sense perjudicar els efectes dolorosos i desoladors. Algunes escenes del film fan part de les més commovedores que ha produït el cinema. Junt a “Arrels profundes” (1953) i “Gegant”(1956) conforma el que alguns han vingut a anomenar com la “trilogia de la família” de Stevens.
La pel•lícula parla de les diferències de classe, la discriminació social, la cerca del benestar i la felicitat, l’amistat i l’amor, la fragilitat dels somnis, la caparrudesa de la realitat, la dificultat de separar les interpretacions correctes i errònies dels fets, la hipocresia, la doble vida, etc. Associa la religió amb la ignorància, la manca de formació del jove protagonista i amb visions esbiaixades e ingènues de la realitat. Condemna la pena de mort. Les interpretacions de Clift y Winters són magnífiques. Durant el rodatge neix la robusta amistat de Clift y Taylor. Mostra amb goig la novetat visual d’un tram d’autopista.
La banda sonora, de Franz Waxman, ofereix una partitura memorable, que conté un tema extraordinari d’amor. Afegeix com a música adaptada un fragment instrumental de la cançó “Mona Lisa”, de Livingstone y Evans. La fotografia, de William C. Mellor (“Gegant”, 1956), en B/N, rea una visualitat pròpia del cinema negre clàssic, amb clarobscurs contrastats, ombres denses i enquadraments desequilibrats. Contrasten amb aquesta les llums disperses i els blancs abundants que rodegen Àngela en el seu món d’ensomni i irrealitat.
El film obté un gran èxit de públic i de crítica. Estrenat en plena histèria de la “caça de bruixes”, els noms de Michael Wilson (guionista) i Anne Revere (Hannah Eastman) s’afegeixen a les llistes negres.
Bibliografia
- Natalia VIAS, “A Place in the Sun”, ‘Miradas de cine’, núm. 66, setembre 2007.
- Barton PALMER, “Un lugar en el sol”, ‘1.001 películas que hay que ver antes de morir’, pàg. 269, Grijalbo ed., Barcelona 2006.
- Lluís BONET MOJICA, “Un lugar en el sol”, ‘La Vanguardia’, Antología crítica, pàg. 462-463, TyB ed., Madrid 2002.
- Tim DIRK, “A Place in the Sun”, www.filmsite.org.
La ciutadella (1938)
Film produït per la MGM en el RU, realitzat per King Vidor (1894-1982). El guió, de Ian Dalrymple, Frank Wead i Elizabeth Hill, amb diàlegs addicionals d’Emlyn Williams (que també intervé com actor), adapta la novel·la “The Citadel” (1937), d’A. J. Cronin. Es roda en escenaris naturals de Gal·les i Londres i en els platós de Denham Studios (Anglaterra, RU). És nominat a 4 Oscar (pel•lícula, actor, director i guió adaptat). Produït per el realitzador Victor Saville (“Adéu, Mr. Chips”, 1959) per a MGM British Studios, s’estrena el 3-XI-1938 (NYC).
L'acció dramàtica té lloc, abans de la IIGM, a dues localitats mineres de Gal·les (Blaenelly i Aberalaw) i a Londres. Andrew Manson (Donat) és un jove metge escocès, solter, titulat de fa poc, que aconsegueix la seva primera feina a una petita localitat minera. Algun temps després es fa càrrec, amb contracte fix, previ concurs de selecció, d’un dels quatre ajudants del Dr. Llewellyn (Ambler), titular del servei mèdic d’una altre població minera, millor dotada en mitjans sanitaris que l’anterior. Aprofitant els pocs dies lliures dels quals disposa per al trasllat, es casa amb la mestra de Blaenelly, Christine Barlow (Russell). Ell, de 23 o 24 anys, és idealista, íntegre, honrat, sincer i intransigent. Treballa per vocació i se sent impulsat a investigar les causes de les malalties que afecten amb major prevalència del que és normal la població que atén. Ella és desimbolta, intel·ligent, equilibrada, atractiva, generosa i resistent.
El film suma drama, història d’amor, crítica social i medicina. Explora les dificultats amb les quals s’ha d’enfrontar un metge tot just llicenciat a causa de la seva inexperiència, la ignorància de la població a la que assisteix, la força dels prejudicis col·lectius i les inèrcies que obstaculitzen l’acceptació de nous remeis i nous mètodes de diagnòstic. D’altra part, l’idealisme i la intransigència propis de la joventut poden suscitar l’hostilitat d’alguns col·legues desitjosos d’evitar problemes, cosa per la qual s’emparen en pràctiques inconvenients i espúries, com ara la prescripció de medicines que no curen i no perjudiquen (però que agraden als pacients), ajornament dels avisos de diagnòstics alarmants (focus de tisi), etc. Altres perills són l’ofuscació que produeixen sovint la fama i l’èxit i les temptacions que genera la cobdícia. Les reflexions del film sobre les obligacions del metge i els perills que l’amenacen tenen una validesa que va més enllà dels professionals de la medicina. Són aplicables a totes les professions i a tot tipus de professionals. Mantenen la seva validesa.
Per a la correcta interpretació del film s’ha de tenir en compte que es refereix a una etapa temporal anterior a la reforma sanitària que s’aplica en el RU després de la IIGM, durant el govern laborista de Clement Attlee (1945-51) amb la creació, gestionada pel ministre de sanitat Aneurin Bevan, del National Health Service (NHS).
El film es basa en un guió ben escrit, de diàlegs breus, ocurrents i clars. Les interpretacions de Robert Donat i Rosalind Russell, en el moment més dolc de les seves carreres, són convincents i brillants. Donat treballa amb soltesa i convicció, si bé cau en rigideses artificioses en els seus dos parlaments. Russell aporta una gran presència i molta naturalitat. Andrew simbolitza la lluita i la fatiga, mentre que ella encarna la constància, l’equilibri i la solidaritat. És destacable l’economia de mitjans amb la qual Vidor resol el relato i la brillantor de les el·lipsis que construeix. Amb tres breus plans explica la malaltia i curació d’Ana Orlando. És important la presència de l’humor. Se basa en l’autoritarisme de la Sra. Page (Davis), el seu estricte règim de sobrealimentació, els menús que maten de fam l’hoste, l’astigmatisme com a causa de baixa laboral, la vulneració del secret professional del banquer, la declaració d’amor, l’atac d’histèria de Toppy (Ward), la façana de conte de fades de la casa del metge a Aberalaw, etc.
La cinta incorpora una llarga sèrie de detalls que enriqueixen el relat i li confereixen frescor i simpatia. Entre ells cap citar el xerès d’alta graduació (“amontillat”), la boina de Chris, l’acceptació amb normalitat del pluralisme lingüístic (gal·lès, gaèlic, anglès...), les oblidades receptes mèdiques en llatí, els espagueti a la bolonyesa, l’ampolla de vi Chianti, la camioneta de la mudança, etc.
Els temes que focalitzen l’atenció del relat es refereixen als perills que la cobdícia i els desitjos d’enriquiment plantegen a la integritat i l’honestedat dels professionals. Parla, a més, dels valors de la generositat, l’altruisme, la solidaritat i la protecció dels dèbils. Denuncia els mals derivats de la ignorància col•lectiva i de la resistència contra las innovacions i els canvis. Recorda que la integritat professional és incompatible amb les pràctiques inconvenients i espúries. Posa en guàrdia contra els perills derivats de l’èxit i la fama. El film esdevé un conte moral senzill, que convida a la reflexió. No parla amb vanitat i dogmatisme. S’explica amb moderació, contenció i mesura. No cau ni en la pedanteria, ni en el doctrinarisme i és realista.
La banda sonora, de Louis Levy (“Alarma al tren exprés” Hitchcock, 1938), ofereix una partitura breu i convencional, de pocs talls, que acompanya l’inici i el final del film, el ball d’Ana, la presentació del serveis de raigs infrarojos i el dramàtic passeig per Londres. La fotografia, de Harry Stradling Sr. (“La Kermesse heroica, Feyder, 1935), composa una visualitat feta amb cura i ben construïda, d’inspiració expressionista, amb projecció d’ombres, potents clarobscurs, zones de negres densos, enquadraments zenitals vertiginosos (Rolls-Royce esportiu) i primers plans dinàmics (ball d’Ana). Superposa imatges en una de les escenes centrals.
Bibliografia
Augusto M. TORRES, “La Ciudadela”, ‘Cine mundial’, pàg. 180, Espasa ed., Madrid 2006.
L'acció dramàtica té lloc, abans de la IIGM, a dues localitats mineres de Gal·les (Blaenelly i Aberalaw) i a Londres. Andrew Manson (Donat) és un jove metge escocès, solter, titulat de fa poc, que aconsegueix la seva primera feina a una petita localitat minera. Algun temps després es fa càrrec, amb contracte fix, previ concurs de selecció, d’un dels quatre ajudants del Dr. Llewellyn (Ambler), titular del servei mèdic d’una altre població minera, millor dotada en mitjans sanitaris que l’anterior. Aprofitant els pocs dies lliures dels quals disposa per al trasllat, es casa amb la mestra de Blaenelly, Christine Barlow (Russell). Ell, de 23 o 24 anys, és idealista, íntegre, honrat, sincer i intransigent. Treballa per vocació i se sent impulsat a investigar les causes de les malalties que afecten amb major prevalència del que és normal la població que atén. Ella és desimbolta, intel·ligent, equilibrada, atractiva, generosa i resistent.
El film suma drama, història d’amor, crítica social i medicina. Explora les dificultats amb les quals s’ha d’enfrontar un metge tot just llicenciat a causa de la seva inexperiència, la ignorància de la població a la que assisteix, la força dels prejudicis col·lectius i les inèrcies que obstaculitzen l’acceptació de nous remeis i nous mètodes de diagnòstic. D’altra part, l’idealisme i la intransigència propis de la joventut poden suscitar l’hostilitat d’alguns col·legues desitjosos d’evitar problemes, cosa per la qual s’emparen en pràctiques inconvenients i espúries, com ara la prescripció de medicines que no curen i no perjudiquen (però que agraden als pacients), ajornament dels avisos de diagnòstics alarmants (focus de tisi), etc. Altres perills són l’ofuscació que produeixen sovint la fama i l’èxit i les temptacions que genera la cobdícia. Les reflexions del film sobre les obligacions del metge i els perills que l’amenacen tenen una validesa que va més enllà dels professionals de la medicina. Són aplicables a totes les professions i a tot tipus de professionals. Mantenen la seva validesa.
Per a la correcta interpretació del film s’ha de tenir en compte que es refereix a una etapa temporal anterior a la reforma sanitària que s’aplica en el RU després de la IIGM, durant el govern laborista de Clement Attlee (1945-51) amb la creació, gestionada pel ministre de sanitat Aneurin Bevan, del National Health Service (NHS).
El film es basa en un guió ben escrit, de diàlegs breus, ocurrents i clars. Les interpretacions de Robert Donat i Rosalind Russell, en el moment més dolc de les seves carreres, són convincents i brillants. Donat treballa amb soltesa i convicció, si bé cau en rigideses artificioses en els seus dos parlaments. Russell aporta una gran presència i molta naturalitat. Andrew simbolitza la lluita i la fatiga, mentre que ella encarna la constància, l’equilibri i la solidaritat. És destacable l’economia de mitjans amb la qual Vidor resol el relato i la brillantor de les el·lipsis que construeix. Amb tres breus plans explica la malaltia i curació d’Ana Orlando. És important la presència de l’humor. Se basa en l’autoritarisme de la Sra. Page (Davis), el seu estricte règim de sobrealimentació, els menús que maten de fam l’hoste, l’astigmatisme com a causa de baixa laboral, la vulneració del secret professional del banquer, la declaració d’amor, l’atac d’histèria de Toppy (Ward), la façana de conte de fades de la casa del metge a Aberalaw, etc.
La cinta incorpora una llarga sèrie de detalls que enriqueixen el relat i li confereixen frescor i simpatia. Entre ells cap citar el xerès d’alta graduació (“amontillat”), la boina de Chris, l’acceptació amb normalitat del pluralisme lingüístic (gal·lès, gaèlic, anglès...), les oblidades receptes mèdiques en llatí, els espagueti a la bolonyesa, l’ampolla de vi Chianti, la camioneta de la mudança, etc.
Els temes que focalitzen l’atenció del relat es refereixen als perills que la cobdícia i els desitjos d’enriquiment plantegen a la integritat i l’honestedat dels professionals. Parla, a més, dels valors de la generositat, l’altruisme, la solidaritat i la protecció dels dèbils. Denuncia els mals derivats de la ignorància col•lectiva i de la resistència contra las innovacions i els canvis. Recorda que la integritat professional és incompatible amb les pràctiques inconvenients i espúries. Posa en guàrdia contra els perills derivats de l’èxit i la fama. El film esdevé un conte moral senzill, que convida a la reflexió. No parla amb vanitat i dogmatisme. S’explica amb moderació, contenció i mesura. No cau ni en la pedanteria, ni en el doctrinarisme i és realista.
La banda sonora, de Louis Levy (“Alarma al tren exprés” Hitchcock, 1938), ofereix una partitura breu i convencional, de pocs talls, que acompanya l’inici i el final del film, el ball d’Ana, la presentació del serveis de raigs infrarojos i el dramàtic passeig per Londres. La fotografia, de Harry Stradling Sr. (“La Kermesse heroica, Feyder, 1935), composa una visualitat feta amb cura i ben construïda, d’inspiració expressionista, amb projecció d’ombres, potents clarobscurs, zones de negres densos, enquadraments zenitals vertiginosos (Rolls-Royce esportiu) i primers plans dinàmics (ball d’Ana). Superposa imatges en una de les escenes centrals.
Bibliografia
Augusto M. TORRES, “La Ciudadela”, ‘Cine mundial’, pàg. 180, Espasa ed., Madrid 2006.
L'home del sud (1945)
Tercer llargmetratge dels cinc que Jean Renoir realitza als EUA. És el millor dels cinc. El guió, del propi Renoir, es basa en l’adaptació escrita per Hugo Butler de la novel·la “Hold Autumn in Your Hand” (1941), de George Sessions Perry. El guió conté algunes intervencions de dos reconeguts escriptors del sud dels EUA, William Faulkner i Nunnally Johnson, no acreditats. Se roda amb un baix pressupost en escenaris naturals i al ras, llevat de breus filmacions fetes als platós de General Service Studios (Hollywood). És nominat a tres Oscar (director, música i so). Produït per David Loew i Robert Hakim per a United Artists, s’estrena el 30-IV-1945 (EUA).
L’acció dramàtica té lloc a la localitat cotonera de San Pedro (Texas), propera al riu San Joaquín, tot al llarg d’un any (1938 o 1939) de la Gran Depressió. El jornaler Sam Tucker (Scott), la seva esposa Nana (Field) i els seus fills Daisy (Vanderwilt) i Joty (Gilpin), conviuen amb l’àvia paterna de Sam (Bondi) i el germà del pare, l’oncle Pete (Burns). Després de la mort d’aquest, decideixen llogar una finca de 27 Ha. per tal de treballar pel seu compte i cultivar les pròpies collites. Sam és intel·ligent, conscient, decidit i bondadós. Nana és sofrida, feinera i amorosa. L’àvia s’agrada de rondinar.
El film explica un drama rural i familiar, que suma realisme i humor, d’acord amb les constants de Renoir. El realisme serveix per construir un emotiu retrat de la pobresa i precarietat de recursos dels arrendataris, amitgers i petits propietaris de terres de cultiu en els anys de la Gran Depressió. Es veuen sotmesos a les inclemències del temps, l’escassetat d’aliments i mitjans d’abric, pèrdues de collites a causa de tempestes i inundacions, la insolidaritat dels veïns, preus baixos de venta als majoristes i elevats costos de les matèries primeres i béns intermedis (fitosanitaris, per a l’extinció de plagues...), jornades de feina prolongades des de l’alba fins a la posta de sol, tasques que demanen esforç físic, malalties específiques, com l’escorbut o el mal de primavera (manca de vitamines) de Jotty i altres calamitats. Fa un retrat veraç i colpidor, de trets càlids, carregat de sentit humanista i d’estimació i d’interès per l’ésser humà.
L’humor, abundant i festiu, es basa en incidències de l’acció i, sobretot, en personatges caricaturescos, com els de Beulah Bondi (l’àvia) i Norman Lloyd (el nebot del veí) o aspres i malhumorats, com el de Devers (Naish). Mostra com es reflecteixen en les tasques agrícoles les estacions de l’any, amb una etapa invernal sense rendiments, que s’ha d’afrontar mitjançant la pesca i la caça, a l’espera dels primers fruïts de primavera. Les penúries de l’hivern s’exemplifiquen amb la pesca del barb (peix comestible de riu poc apreciat) i la caça de la “zarigüeya” (petit marsupial propi del Continent americà).
Les interpretacions de Zachary Scott, especialitzat en papers de gàngster, i Betty Field són convincents. Scott lliura el que possiblement és el millor treball de la seva carrera. Beulah Bondi (àvia, vídua de l’avi Fayed Tucker) i Norman Lloyd (Finlay) interpreten papers còmics. Són elogiables les intervencions de J. Carroll Naish (el veí egoista i frustrat) i Blanche Yurka (mare de Sam). El paisatge serveix per reforçar aspectes conceptuals i emocionals del relat. El film esdevé un testimoni simpàtic i suggerent dels antics grangers, del seu amor a la llibertat, la constància i l’esperit de sacrifici. Construeix una imatge emotiva i entendridora del vell món de l’agricultura intensiva, de les seves gents conservadores, aferrades a la terra, les tradicions i a la família, sincerament religioses i preocupades per la bona educació dels fills. Munta la cinta com una successió d’escenes senzilles, càlides, delicioses i plenes de gràcia, no exemptes de tocs lírics. Els personatges se presenten ben caracteritzats. Es prescindeix de sensibleries i sentimentalismes anacrònics.
Els principals temes que es tracten són l’elogi del coratge i la constància; l’amor a la terra, a la família i als amics; l’oposició entre el camp i la ciutat, la lluita per la supervivència; el valor de l’esforç i la feina; la importància i necessitat dels llaços interpersonals, etc. Ret homenatge al cinema a través dels cartells que pengen de les façanes del poble: “Vogues of 1938” (Cummings 1937) i “Intermezzo: A Love Story” (Ratoff 1938), protagonitzada per Ingrid Bergman. La referència als dos films serveix, a més, per datar els fets.
Són escenes destacades la nit de tempesta, el panorama de la finca després de la pluja torrencial, l’interès de Sam per l’escola dels fills, la botella de whisky que crema a causa d’un descuit, l’intent de Sam i el seu cosí Tim (Kemper) de rescatar la vaca, la recol·lecció de cotó en els camps del patró Raston (Harvey), el menjar en família gràcies a la “zarigüeya”, el viatge d’anada a la finca amb el camió carregat fins a la bandera, la cigarreta que Sam embolica per a Nana, la brega a cops de puny de Sam i Devers, etc.
La banda sonora, de Werner Janssen (“El capità Kidd”, Lee, 1945), ofereix una partitura variada, amb evocacions de la caça (trompeta de caça), l’amor de parella, la desolació després de la tempesta, la festa de noces, etc. Afegeix una cançó coral tradicional dels recol·lectors de cotó, “La cucaracha” (acompanya la brega a la cerveseria) i altres. La fotografia, de Lucien N. Andriot (“Eren cinc germans”, Bacon, 1944), crea imatges contrastades, de potent clarobscur, inspiració realista i excel•lent concepció. Unes quantes filmacions estàtiques són autèntiques composicions fotogràfiques (la família davant el foc de la foganya).
Bibliografia
- Hildy JOHNSON, “Jean Renoir en tres películas”, blog.cine.com, juliol 2009.
- Christopher FAULKNER i Paul DUNCAN (ed.), “Jean Renoir”, Taschen, pàg. 126-128, Colònia 2007.
L’acció dramàtica té lloc a la localitat cotonera de San Pedro (Texas), propera al riu San Joaquín, tot al llarg d’un any (1938 o 1939) de la Gran Depressió. El jornaler Sam Tucker (Scott), la seva esposa Nana (Field) i els seus fills Daisy (Vanderwilt) i Joty (Gilpin), conviuen amb l’àvia paterna de Sam (Bondi) i el germà del pare, l’oncle Pete (Burns). Després de la mort d’aquest, decideixen llogar una finca de 27 Ha. per tal de treballar pel seu compte i cultivar les pròpies collites. Sam és intel·ligent, conscient, decidit i bondadós. Nana és sofrida, feinera i amorosa. L’àvia s’agrada de rondinar.
El film explica un drama rural i familiar, que suma realisme i humor, d’acord amb les constants de Renoir. El realisme serveix per construir un emotiu retrat de la pobresa i precarietat de recursos dels arrendataris, amitgers i petits propietaris de terres de cultiu en els anys de la Gran Depressió. Es veuen sotmesos a les inclemències del temps, l’escassetat d’aliments i mitjans d’abric, pèrdues de collites a causa de tempestes i inundacions, la insolidaritat dels veïns, preus baixos de venta als majoristes i elevats costos de les matèries primeres i béns intermedis (fitosanitaris, per a l’extinció de plagues...), jornades de feina prolongades des de l’alba fins a la posta de sol, tasques que demanen esforç físic, malalties específiques, com l’escorbut o el mal de primavera (manca de vitamines) de Jotty i altres calamitats. Fa un retrat veraç i colpidor, de trets càlids, carregat de sentit humanista i d’estimació i d’interès per l’ésser humà.
L’humor, abundant i festiu, es basa en incidències de l’acció i, sobretot, en personatges caricaturescos, com els de Beulah Bondi (l’àvia) i Norman Lloyd (el nebot del veí) o aspres i malhumorats, com el de Devers (Naish). Mostra com es reflecteixen en les tasques agrícoles les estacions de l’any, amb una etapa invernal sense rendiments, que s’ha d’afrontar mitjançant la pesca i la caça, a l’espera dels primers fruïts de primavera. Les penúries de l’hivern s’exemplifiquen amb la pesca del barb (peix comestible de riu poc apreciat) i la caça de la “zarigüeya” (petit marsupial propi del Continent americà).
Les interpretacions de Zachary Scott, especialitzat en papers de gàngster, i Betty Field són convincents. Scott lliura el que possiblement és el millor treball de la seva carrera. Beulah Bondi (àvia, vídua de l’avi Fayed Tucker) i Norman Lloyd (Finlay) interpreten papers còmics. Són elogiables les intervencions de J. Carroll Naish (el veí egoista i frustrat) i Blanche Yurka (mare de Sam). El paisatge serveix per reforçar aspectes conceptuals i emocionals del relat. El film esdevé un testimoni simpàtic i suggerent dels antics grangers, del seu amor a la llibertat, la constància i l’esperit de sacrifici. Construeix una imatge emotiva i entendridora del vell món de l’agricultura intensiva, de les seves gents conservadores, aferrades a la terra, les tradicions i a la família, sincerament religioses i preocupades per la bona educació dels fills. Munta la cinta com una successió d’escenes senzilles, càlides, delicioses i plenes de gràcia, no exemptes de tocs lírics. Els personatges se presenten ben caracteritzats. Es prescindeix de sensibleries i sentimentalismes anacrònics.
Els principals temes que es tracten són l’elogi del coratge i la constància; l’amor a la terra, a la família i als amics; l’oposició entre el camp i la ciutat, la lluita per la supervivència; el valor de l’esforç i la feina; la importància i necessitat dels llaços interpersonals, etc. Ret homenatge al cinema a través dels cartells que pengen de les façanes del poble: “Vogues of 1938” (Cummings 1937) i “Intermezzo: A Love Story” (Ratoff 1938), protagonitzada per Ingrid Bergman. La referència als dos films serveix, a més, per datar els fets.
Són escenes destacades la nit de tempesta, el panorama de la finca després de la pluja torrencial, l’interès de Sam per l’escola dels fills, la botella de whisky que crema a causa d’un descuit, l’intent de Sam i el seu cosí Tim (Kemper) de rescatar la vaca, la recol·lecció de cotó en els camps del patró Raston (Harvey), el menjar en família gràcies a la “zarigüeya”, el viatge d’anada a la finca amb el camió carregat fins a la bandera, la cigarreta que Sam embolica per a Nana, la brega a cops de puny de Sam i Devers, etc.
La banda sonora, de Werner Janssen (“El capità Kidd”, Lee, 1945), ofereix una partitura variada, amb evocacions de la caça (trompeta de caça), l’amor de parella, la desolació després de la tempesta, la festa de noces, etc. Afegeix una cançó coral tradicional dels recol·lectors de cotó, “La cucaracha” (acompanya la brega a la cerveseria) i altres. La fotografia, de Lucien N. Andriot (“Eren cinc germans”, Bacon, 1944), crea imatges contrastades, de potent clarobscur, inspiració realista i excel•lent concepció. Unes quantes filmacions estàtiques són autèntiques composicions fotogràfiques (la família davant el foc de la foganya).
Bibliografia
- Hildy JOHNSON, “Jean Renoir en tres películas”, blog.cine.com, juliol 2009.
- Christopher FAULKNER i Paul DUNCAN (ed.), “Jean Renoir”, Taschen, pàg. 126-128, Colònia 2007.
L'arbre de la vida (1957)
Superproducció de la MGM realitzada per Edward Dmytryk (1908-99). El guió, de Millard Kaufman, adapta la novel·la d’èxit “Raintree County” (1948), de Ross Lockridge Jr. (1914-48). Se roda en escenaris naturals de Danville (Kentucky) i altres localitzacions d’Indiana, Tennessee i Mississipí, i en platós de MGM Studios (Culver City, CA), amb un còmode pressupost de 6 M USD. El film obté 4 nominacions als Oscar (actriu principal, banda sonora, direcció artística i vestuari) i guanya un Globus d’or (actor secundari, Nigel Patrick). Produït per David Lewis per a MGM, se projecta per primer cop en públic el 4-X-1957 (Louisville, KY).
L’acció dramàtica té lloc a Freehaven, petita població del comtat imaginari de Raintree (Indiana), i a diverses localitzacions de Nova Orleans, Geòrgia, Tennessee i Missouri, tot al llarg de 6 anys (juny 1859 – maig 1865). Johnny Wickliff Shawnessy (Clift) és un jove batxiller, natural de Freehaven, fill únic de T. D. Shawnessy (Abel), herbolari, i Ellen (Morehead). Manté una estreta relació d’amistat des de la infància amb la seva condeixeble Nell Gaither (Saint). Poc després de la graduació en la High School, coneix una atractiva i elegant jove del sud, Susanna Drake (E. Taylor). Johnny és assenyat, honest, lleial, sincer i idealista. Sent passió per la lectura de prosa i poesia. No té prejudicis ètnics, manté posicions abolicionistes i defensa a mata degolla la justícia i la veritat. És tolerant, comprensiu i pacient. Se dedica vocacionalment a l’ensenyament. Susanna és ben plantada, superficial, manipuladora, fràgil i un tant infantil. Sent afecte per la seva col•lecció de nines, és anti abolicionista i té prejudicis racials. Oculta en el seu interior secrets del passat. Ellen és equilibrada, discreta e intel·ligent. El pare de Johnny és el model que inspira el fill. Defensa amb convicció posicions abolicionistes i anti bèl•liques. És de temperament optimista i confiat. Ellen, la mare de Johnny, és una dona pràctica i pragmàtica. Garwood B. Jones (R. Taylor), amic de tothom i de ningú, encarna la figura del demagog, arribista i oportunista.
El film suma drama, drama psicològic, història d’amor, malaltia mental, guerra (Guerra de Secessió, 1861-65) i cinema d’època. Ofereix la segona col•laboració d’Elizabeth Taylor i Montgomery Clift, que havien interpretat la parella protagonista de la cinta “Un lloc en el sol” (1951). Era la parella estel·lar més apreciada pel públic del moment, que veia amb simpatia l’amistat d’ambdós, sobretot pel biaix de protecció materno filial que mostrava. La seva presència a la pantalla constituïa un reclam d’èxit, que la Metro va voler posar al servei d’una superproducció pensada a la manera de rèplica o contrapunt del film “Allò que el vent s'endugué” (1939) i de “Gegant” (1956). Contempla la guerra des de la perspectiva del nord, tan diferent de la del sud, encara que igualment colpidora i dolorosa.
El rodatge, iniciat els primers dies de l’abril de 1956, s’interromp (13-V-1956) a causa del greu accident de circulació que té Clift després d’una festa a la casa d’E. Taylor. No se reprèn fins dos meses més tard (24-VII-1956), per finalitzar el 16-X-1956. L’actor, afectat psicològicament per l’accident, seqüeles i la reconstrucció quirúrgica de part del rostre, manté aleshores davant les cameres una actitud de fragilitat, rigidesa i inseguretat, que l’objectiu capta, malgrat el maquillatge i l’abundància de preses posteriors i d’escorç que li fan. El rodatge no cronològic de les escenes determina que les seqüències posteriors a l’accident es barregin amb les anteriors a aquest. El conjunt d'aquests fets incrementa l’interès del film, sobretot entre els seguidors de Clift.
L’obra explica un melodrama intens i apassionat, segons els gustos de l’època. Acompanyat d’una visualitat atractiva, una esplèndida banda sonora, uns decorats excel·lents i un magnífic vestuari, se presenta treballat amb interès i elaborat amb atenció al detall. Les interpretacions dels protagonistes i d’un notable grup de secundaris (Nigel Patrick, Lee Marvin, Rod Taylor, Agnes Morehead...), són convincents i seductores. Destaca Elizabeth Taylor en un paper de dona fràgil, debilitada per pors interiors, malsons, gelosies i tendències auto destructives.
El film reivindica els somnis i el propòsit de realitzar-los. Tracta altres qüestions com la relativització de la fama i la glòria, la rellevància de la saviesa, la definició de la grandesa que s’atribueix a una persona. Afegeix la defensa de les tesis abolicionistes, anti esclavistes, anti bèl•liques i pacifistes i el rebuig dels prejudicis racials. Amb relació als somnis particularitza que el més important no és aconseguir-los (arribar a Itaca), sinó fer el camí que porta cap ells. Manté que cap idea, per gran que sigui, no justificar una guerra. Planteja suggerències útils sobre els conceptes de veritat, lleialtat, felicitat, sentit de la vida, saviesa, etc. Elogia la lectura com a font de coneixement i de gaudi estètic.
El DVD incorpora (2010) una versió de 159 minuts. El doblatge a l’espanyol és el de 1958, amb veus tan entranyables com la de Josep Maria Caffarel (Ezra Gray).
Són escenes destacades les de la guerra (infanteria, cavalleria, protecció de flancs...), la celebració de la victòria presidencial de Lincoln, la descripció de l’asil de malalts mentals, l’enquadrament de baix cap amunt d’un Golden Raintree, la carrera del dol de Johnny i Orville “Flash” Perkins (Marvin), el tren funerari amb les despulles de Lincoln, etc.
La banda sonora, de Johnny Green, ofereix una partitura que combina passatges bèl·lics, dramàtics, èpics i lírics (cors de sopranos com àngels en el viatge de Johnny en barca pel pantà), amb reiterats tocs de sons del sud. La cançó “Song of Raintree County” corre a càrrec de Nat “King” Cole i d’un grup coral. Afegeix el cant patiòtic "The Batle Hymn of the Republic" i la interpretació roquestral de "Rally Round the Flag". Abdues composicions són posteriors al moment en el qual s'interpreten en el film. La fotografia, de Robert Surtees (“Ben Hur”, 1959), en color (technicolor), és la primera que se roda amb cameres de 70 mm, com les que dos anys després s’empren en el rodatge de “Ben Hur”.
Bibliografia
- Angel COMAS, “El árbol de la vida”, ‘Antología crítica’, pàg. 40, Madrid 2002.
- Stephen V. RUSSELL, “Raintree County Brief”, raintreecounty.com, maig 1990.
L’acció dramàtica té lloc a Freehaven, petita població del comtat imaginari de Raintree (Indiana), i a diverses localitzacions de Nova Orleans, Geòrgia, Tennessee i Missouri, tot al llarg de 6 anys (juny 1859 – maig 1865). Johnny Wickliff Shawnessy (Clift) és un jove batxiller, natural de Freehaven, fill únic de T. D. Shawnessy (Abel), herbolari, i Ellen (Morehead). Manté una estreta relació d’amistat des de la infància amb la seva condeixeble Nell Gaither (Saint). Poc després de la graduació en la High School, coneix una atractiva i elegant jove del sud, Susanna Drake (E. Taylor). Johnny és assenyat, honest, lleial, sincer i idealista. Sent passió per la lectura de prosa i poesia. No té prejudicis ètnics, manté posicions abolicionistes i defensa a mata degolla la justícia i la veritat. És tolerant, comprensiu i pacient. Se dedica vocacionalment a l’ensenyament. Susanna és ben plantada, superficial, manipuladora, fràgil i un tant infantil. Sent afecte per la seva col•lecció de nines, és anti abolicionista i té prejudicis racials. Oculta en el seu interior secrets del passat. Ellen és equilibrada, discreta e intel·ligent. El pare de Johnny és el model que inspira el fill. Defensa amb convicció posicions abolicionistes i anti bèl•liques. És de temperament optimista i confiat. Ellen, la mare de Johnny, és una dona pràctica i pragmàtica. Garwood B. Jones (R. Taylor), amic de tothom i de ningú, encarna la figura del demagog, arribista i oportunista.
El film suma drama, drama psicològic, història d’amor, malaltia mental, guerra (Guerra de Secessió, 1861-65) i cinema d’època. Ofereix la segona col•laboració d’Elizabeth Taylor i Montgomery Clift, que havien interpretat la parella protagonista de la cinta “Un lloc en el sol” (1951). Era la parella estel·lar més apreciada pel públic del moment, que veia amb simpatia l’amistat d’ambdós, sobretot pel biaix de protecció materno filial que mostrava. La seva presència a la pantalla constituïa un reclam d’èxit, que la Metro va voler posar al servei d’una superproducció pensada a la manera de rèplica o contrapunt del film “Allò que el vent s'endugué” (1939) i de “Gegant” (1956). Contempla la guerra des de la perspectiva del nord, tan diferent de la del sud, encara que igualment colpidora i dolorosa.
El rodatge, iniciat els primers dies de l’abril de 1956, s’interromp (13-V-1956) a causa del greu accident de circulació que té Clift després d’una festa a la casa d’E. Taylor. No se reprèn fins dos meses més tard (24-VII-1956), per finalitzar el 16-X-1956. L’actor, afectat psicològicament per l’accident, seqüeles i la reconstrucció quirúrgica de part del rostre, manté aleshores davant les cameres una actitud de fragilitat, rigidesa i inseguretat, que l’objectiu capta, malgrat el maquillatge i l’abundància de preses posteriors i d’escorç que li fan. El rodatge no cronològic de les escenes determina que les seqüències posteriors a l’accident es barregin amb les anteriors a aquest. El conjunt d'aquests fets incrementa l’interès del film, sobretot entre els seguidors de Clift.
L’obra explica un melodrama intens i apassionat, segons els gustos de l’època. Acompanyat d’una visualitat atractiva, una esplèndida banda sonora, uns decorats excel·lents i un magnífic vestuari, se presenta treballat amb interès i elaborat amb atenció al detall. Les interpretacions dels protagonistes i d’un notable grup de secundaris (Nigel Patrick, Lee Marvin, Rod Taylor, Agnes Morehead...), són convincents i seductores. Destaca Elizabeth Taylor en un paper de dona fràgil, debilitada per pors interiors, malsons, gelosies i tendències auto destructives.
El film reivindica els somnis i el propòsit de realitzar-los. Tracta altres qüestions com la relativització de la fama i la glòria, la rellevància de la saviesa, la definició de la grandesa que s’atribueix a una persona. Afegeix la defensa de les tesis abolicionistes, anti esclavistes, anti bèl•liques i pacifistes i el rebuig dels prejudicis racials. Amb relació als somnis particularitza que el més important no és aconseguir-los (arribar a Itaca), sinó fer el camí que porta cap ells. Manté que cap idea, per gran que sigui, no justificar una guerra. Planteja suggerències útils sobre els conceptes de veritat, lleialtat, felicitat, sentit de la vida, saviesa, etc. Elogia la lectura com a font de coneixement i de gaudi estètic.
El DVD incorpora (2010) una versió de 159 minuts. El doblatge a l’espanyol és el de 1958, amb veus tan entranyables com la de Josep Maria Caffarel (Ezra Gray).
Són escenes destacades les de la guerra (infanteria, cavalleria, protecció de flancs...), la celebració de la victòria presidencial de Lincoln, la descripció de l’asil de malalts mentals, l’enquadrament de baix cap amunt d’un Golden Raintree, la carrera del dol de Johnny i Orville “Flash” Perkins (Marvin), el tren funerari amb les despulles de Lincoln, etc.
La banda sonora, de Johnny Green, ofereix una partitura que combina passatges bèl·lics, dramàtics, èpics i lírics (cors de sopranos com àngels en el viatge de Johnny en barca pel pantà), amb reiterats tocs de sons del sud. La cançó “Song of Raintree County” corre a càrrec de Nat “King” Cole i d’un grup coral. Afegeix el cant patiòtic "The Batle Hymn of the Republic" i la interpretació roquestral de "Rally Round the Flag". Abdues composicions són posteriors al moment en el qual s'interpreten en el film. La fotografia, de Robert Surtees (“Ben Hur”, 1959), en color (technicolor), és la primera que se roda amb cameres de 70 mm, com les que dos anys després s’empren en el rodatge de “Ben Hur”.
Bibliografia
- Angel COMAS, “El árbol de la vida”, ‘Antología crítica’, pàg. 40, Madrid 2002.
- Stephen V. RUSSELL, “Raintree County Brief”, raintreecounty.com, maig 1990.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)