Singular film del realitzador nord-americà David Fincher (Colorado, 1962) (“Seven”, 1995). El guió, d’Eric Roth (“Forrest Gump”, 1994), desplega una història del propi Eric Roth i de Robin Swicord, inspirada en el relat breu “The Curious Case of Benjamin Button” (1921), de Francis Scott Fitzgerald. Se roda en escenaris reals de Louisiana (Nova Orleans), L.A., Cambodia, Índia i Illes Verges i en els platós de la Cité du Cinéma (Montreal, Canadà). Nominat a 13 Oscar, en guanya 3 (direcció artística, maquillatge i efectes visuals). Produït per Kathleen Kennedy, Frank Marshall i Cean Chaffin per a Warner i Paramount, se projecta per primera vegada en públic el 10-XII-2008 (Sidney).
L’acció dramàtica té lloc entre l’11-XI-1921 (final IGM) i agost de 2005 (arribada de l’huracà Katrina a Nova Orleans), en Nova Orleans, NY, costa oriental dels EUA, Rússia, Cambodia i Índia. Benjamin Button (Pitt), fill de Thomas Button (Flemyng) i de la seva esposa, és abandonat en les escales d’accés a un asil d’ancians poc després de la mort de la mare a causa del part. Neix amb l’aspecte d’un ancià de 85 anys i amb els símptomes de senectut propis d’aquesta edat. El pas del temps posa de manifest que Benjamin rejoveneix poc a poc. Als 10 anys coneix Daisy (Blanchett), de 5 anys. Tot al llarg de la vida escriu un diari que llega (2003 c.) a Daisy. Carolina (Ormond), filla de Daisy, llegeix (2005) el diari a sa mare, postrada al llit en un hospital de Nova Orleans.
El film suma drama, fantasia, misteri i història d’amor. La narració es planteja com un llarg flashback, amb algunes seqüències intercalades de la lectura a l’hospital. El relat, contat des del punt de vista de l’autor i protagonista del diari, se presenta construït amb senzillesa, naturalitat i gairebé sense guarniments superflus. El ritme és pausat, com correspon a la lectura d’un text escrit. A la manera d’un conte, se divideix en episodis juxtaposats, units solament per la presència de Benjamin. L’explicació dels fets destil·la lirisme, tendresa i encís. La cinta, tècnicament impecable, és captivadora i absorbent. Contribueixen a això la pulcritud del relat, l’atenció que presta als sentiments sincers dels actors i la força imaginativa que desplega. Visualment atractiva i emocionalment densa, no conté efectes destinats a enlluernar o atordir l’espectador. El realitzador imprimeix a la narració una admirable fluïdesa i una gran potència expressiva, que se manté, amb escasses oscil·lacions, al llarg del metratge.
Els fets estan construïts amb habilitat, contenen nombrosos detalls significatius i aporten, llevades excepcions, informació rellevant per a l’espectador. El relat incorpora les concepcions tràgiques del realitzador sobre el món, la vida i les persones. D’aquí que la història estigui impregnada de malenconia, tristesa i un hàlit de desesperança gens complaent i incompatible amb consells morals anacrònics.
El film se serveix de símbols i d’elements simbòlics, com el rellotge (pas del temps), el colibrí (esperit animós i emprenedor del capità Mike Clark), els botons (persones limitades i egoistes), les figures de papallona del ball de Daisy a Central Park (inconstància i frivolitat), etc.
Els temes que s’aborden són nombrosos. Es parla de la vida i de les oportunitats que dóna. Es parla de la mort, el caràcter efímer de la vida, l’envelliment, la progressiva disminució de les facultats a partir de la maduresa, la pèrdua de persones estimades, l’enyor. Es parla del temps que passa inexorablement i sense pausa, del temps que tot ho devora i consumeix. Es parla de les persones diferents; de l’aprenentatge i la soledat. Es parla de l’atzar, el destí i la casualitat.
La pel·lícula elogia la fantasia i proclama la necessitat d’integrar-la a la vida. Parla de l’amor, l’amor vertader, la plenitud afectiva i emocional; de la fragilitat de les esperances futures i de la vida com a experiència reconfortant, única i imprevisible. Parla de la necessitat de l’amor de parella, la seva força i la seva eficàcia com a font de plenitud personal i d’enriquiment compartit. Proposa analitzar com és el món en realitat i com convé administrar la pròpia vida. Anima a aprofitar les satisfaccions que s’obtenen del treball, el sexe, l’amistat i les relacions humanes.
Són escenes per a el record la inauguració del rellotge de l’Estació Central de NY, la topada de la barca remolc amb el submarí alemany a alta mar, la construcció del rellotge del Sr. Gateau (Koteas), l’amor furtiu d’Elizabeth Abbot (Swinton), l’estada a Nova Orleans de Ben i Daisy (anys 60), la substitució del rellotge mecànic pel digital, l’entrevista de Ben i Daisy a l’hospital, etc.
La banda sonora, d’Alexander Desplat (“Julie i Júlia”, Ephron, 2009), ofereix una partitura de 25 talls que dóna lloc a nombroses entrades, algunes molt breus. La música combina passatges lírics, moments íntims i talls dramàtics. Com a música afegida adapta fragments de composicions tradicionals (“When the Saints Go Marching In”...), clàssiques (Chopin, Schubert, Schumann...), populars de diverses èpoques (The Platters, The Beatles...), operístiques (Wagner) i romàntiques (“I Love You”, de Lee Bernstein). La fotografia, de Claudio Miranda (“Tron Legacy”, Kisinski, 2010), construeix imatges que reforcen el realisme màgic del film. Crea encadenats de gran força emotiva (Nova Orleans) o d’obscurs presagis (Rússia). Se serveix de travellings d’allunyament de gran lirisme (classe de piano), moviments suaus de camera i aproximacions superbes (traster).
Bibliografia
- Arturo José NAVARRO, “El lado oscuro del americana”, ‘Dirigido por’, núm. 386, pàg. 34-37, febrer 2009.
- Karen KRIZANOVICH, “El curioso caso ...”, “1.001 películas que hay que ver ...’, pàg. 940-941, Grijalbo ed., Barcelona 2010 (10ena edició, actualitzada)
dilluns, 19 d’abril del 2010
Slumdog Millionaire (2008)
Film del realitzador britànic Danny Boyle (“Tainspotting”, 1996) (Radcliffe, Anglaterra, 1956) i de la realitzadora índia Loveleen Tandan. El guió, de Simon Beaufoy (“Full Monty”, 1997), adapta lliurement la novel·la “Q and A” (2006), de Vikas Swarup. Es roda en escenaris naturals de Bombai (barriades de Juhu, Dharavi i altres), Agra i altres ciutats i en els platós de ND Studios Kerjat Maharashtra (Índia), amb un pressupost estimat de 15 M USD. Guanya 8 Oscar (pel·lícula, director, fotografia, muntatge, banda sonora, cançó original, so i guió adaptat). Produït per Christian Colson per a Celador Films, Film4 i Pathé Pictures, es projecta per primera vegada en públic el 30-VIII-2008 (Festival de Telluride, Colorado, EEUU).
L’acció dramàtica té lloc entre 2000 i 2008 a Bombai i altres localitats de l’Índia. Jamal Malik (Khedekar) i el seu germà Salim (Ismael, Mattel), de 8 i 10 anys en 2000, viuen en el suburbi de Juhu, de Bombai, ocupat per barraques míseres, sense aigua corrent, electricitat, clavegueram i altres serveis bàsics. Resten orfes en morir sa mare (Choudhary) a causa dels cops que rep d’un grup de provocadors violents hindús que entren a la zona musulmana del poblat amb pals i garrots. Entaulen amistat amb una noia òrfena, Latika, que viu en el carrer (Ali). En 2008 Jamal (Patel), de 18 anys, es fa famós en participar a un ”Quiz Show” de TV, de gran audiència. Jamal és bondadós, pacífic i generós. Per sobreviure comet furts, enganya i estafa. Salim és egoista i violent. Li apassionen les armes de foc i li interessen més del compte els diners. Roba, enganya, estafa i és deslleial amb el germà. Latika (Pinto) se converteix en una dona atractiva i ben plantada.
El film suma drama, història d’amor, aventures, acció, pobresa, anàlisi social i música. La narració se desplega a un ritme intens; la visualitat és colorista i atractiva; el relat destil·la sinceritat i frescor; la historia és senzilla i commovedora; abunden els tocs d’humor; el suspens i la tensió segueixen una corba ascendent administrada amb habilitat. En el seu conjunt, la cinta respira aires de festa i optimisme. Es distribueix en tres temps narratius: el del plató de TV, el dels flashbacks i el d’un interrogatori policíac a càrrec d’agents de Bombay. Les diferències visuals dels tres escenaris ajuden a l’espectador a situar-se alternativament en cada un d’ells i a participar dels ambients diferenciats que els caracteritzen. En el plató se respira tensió, mentre Jamal s’enfronta a preguntes cada vegada més difícils i a un joc endimoniat de doblar el premi o perdre-ho tot. Les dependències policíaques es veuen saturades d’incertesa i del rebuig que provoquen els abusos i la brutalitat del sergent Srinivas (Shukla). En els escenaris exteriors es respiren aires enrarits per les manifestacions de pobresa extrema, misèria, assassinats, estafes i explotació de menors.
L’edat dels nois avança en l’àmbit dels flashbacks, que defineixen tres moments de les seves vides: la infància, l’adolescència i la joventut. Les tres etapes s’identifiquen amb facilitat. A la manera d’una faula o conte, el film parla d’amor vertader, somnis de felicitat, segones oportunitats, perseverància i esforç, confiança en un mateix, atzar, destí, sort, astúcia, alegria de viure i èxit basat en la veritat i la honestedat. Explica, també, els efectes de la misèria, la realitat abominable de la violència gratuïta, la presència ominosa del crim organitzat, l’existència de nois i noies sense família i sense sostre, etc.
Són escenes destacades la del noi cegat perquè augmenti la seva recaptació diària com a captaire, la tancada de Jamal en la latrina, la persecució de 12 minuts pel suburbi de Dharavi (la preferida del director), els nois i noies a les ordres d’un patró que els explota, la visita guiada al Taj Mahal de dos turistes americans, el ball final, etc.
La pel·lícula s’ha de mirar com si fos una paràbola de dos germans amb interessos comuns, enfrontats per les seves diferents actituds davant la vida. Té punts d’inversemblança, com tota narració de proverbis, contes, faules, mites o llegendes. No cau en el sentimentalisme ni en l’ensopiment. Mostra els fets des de la distància, sense implicar-s’hi i sense fer moralismes anacrònics. No proposa canvis en les causes que generen pobresa, misèria, injustícia social i violència. Planteja l’essència del relat com un episodi de la lluita inveterada entre el bé i el mal, encarnats en les figures dels dos germans. Proposa que les causes d’alegria i felicitat són més grans, més poderoses i més duradores que les de dolor i aflicció. Hi ha qui la té en poca estima perquè considera que és dolça. És cert: no negaré que hi ha una certa dosi de sucre, però també hi ha sal, mostassa, canyella, pebre coent i llimona. La suma de tot això fa un conjunt complex en el qual la barreja de sabors és el que s'ha de valorar.
La banda sonora, de A. R. Rahman (“Elizabeth: l’edat d’or”, Kapur, 2007), aporta unes 17 entrades que ofereixen ritmes de música disc dels anys 70, guarnits amb tocs hindús. Inclou temes dramàtics (“Riot”) i lírics (“Latika’s Theme”). Afegeix vàries cançons, de les que destaquen “Jai Ho” (guanyadora de l'Óscar) i “O Saya” (nominada a l’Óscar). La fotografia, d’Anthony Dod Mantle (“Manderlay”, Trier, 2005), en color, desplega una gran força visual i ofereix una admirable riquesa de colors i combinacions de formes. Alguns diuen que és poc cinematrogràfica. Tal vegada, però a mi em sembla el contrari: és efectista, vistosa, lluminosa, realista i colpidora. Encadena plans breus que creen un ritme intens. Mostra amb sentit documentalista els barris de barraques, els nous barris d’habitatges barats en construcció i meravelles com el Taj Mahal (1631-54). No evita imatges irritants com les manifestacions de violència gratuïta, assassinats amb trets a boca de canó, l'acumulació de brutícia als afores de Bombai, etc. Contagia sentiments d'alegria i de festa. També, de vertígen, esverament, rebuig, irritació, dolor, misteri i suspens.
Bibliografia
- Karen Krizanovich, “Slumdog Millionaire”, ‘1.001 películas que hay que ver ...’, Grijalbo ed., Barcelona 2010 (edició 10ena, actualitzada).
- Miguel A. DELGADO, “Slumdog Millionaire”, labutaca.net, febrer 2009.
- José ARCE, “Slumdog Millionaire”, labutaca.net, febrer 2009.
- Antonio José NAVARRO, “Jugando amb el destino”, ‘Dirigido por’, núm. 386, febrer 2009.
L’acció dramàtica té lloc entre 2000 i 2008 a Bombai i altres localitats de l’Índia. Jamal Malik (Khedekar) i el seu germà Salim (Ismael, Mattel), de 8 i 10 anys en 2000, viuen en el suburbi de Juhu, de Bombai, ocupat per barraques míseres, sense aigua corrent, electricitat, clavegueram i altres serveis bàsics. Resten orfes en morir sa mare (Choudhary) a causa dels cops que rep d’un grup de provocadors violents hindús que entren a la zona musulmana del poblat amb pals i garrots. Entaulen amistat amb una noia òrfena, Latika, que viu en el carrer (Ali). En 2008 Jamal (Patel), de 18 anys, es fa famós en participar a un ”Quiz Show” de TV, de gran audiència. Jamal és bondadós, pacífic i generós. Per sobreviure comet furts, enganya i estafa. Salim és egoista i violent. Li apassionen les armes de foc i li interessen més del compte els diners. Roba, enganya, estafa i és deslleial amb el germà. Latika (Pinto) se converteix en una dona atractiva i ben plantada.
El film suma drama, història d’amor, aventures, acció, pobresa, anàlisi social i música. La narració se desplega a un ritme intens; la visualitat és colorista i atractiva; el relat destil·la sinceritat i frescor; la historia és senzilla i commovedora; abunden els tocs d’humor; el suspens i la tensió segueixen una corba ascendent administrada amb habilitat. En el seu conjunt, la cinta respira aires de festa i optimisme. Es distribueix en tres temps narratius: el del plató de TV, el dels flashbacks i el d’un interrogatori policíac a càrrec d’agents de Bombay. Les diferències visuals dels tres escenaris ajuden a l’espectador a situar-se alternativament en cada un d’ells i a participar dels ambients diferenciats que els caracteritzen. En el plató se respira tensió, mentre Jamal s’enfronta a preguntes cada vegada més difícils i a un joc endimoniat de doblar el premi o perdre-ho tot. Les dependències policíaques es veuen saturades d’incertesa i del rebuig que provoquen els abusos i la brutalitat del sergent Srinivas (Shukla). En els escenaris exteriors es respiren aires enrarits per les manifestacions de pobresa extrema, misèria, assassinats, estafes i explotació de menors.
L’edat dels nois avança en l’àmbit dels flashbacks, que defineixen tres moments de les seves vides: la infància, l’adolescència i la joventut. Les tres etapes s’identifiquen amb facilitat. A la manera d’una faula o conte, el film parla d’amor vertader, somnis de felicitat, segones oportunitats, perseverància i esforç, confiança en un mateix, atzar, destí, sort, astúcia, alegria de viure i èxit basat en la veritat i la honestedat. Explica, també, els efectes de la misèria, la realitat abominable de la violència gratuïta, la presència ominosa del crim organitzat, l’existència de nois i noies sense família i sense sostre, etc.
Són escenes destacades la del noi cegat perquè augmenti la seva recaptació diària com a captaire, la tancada de Jamal en la latrina, la persecució de 12 minuts pel suburbi de Dharavi (la preferida del director), els nois i noies a les ordres d’un patró que els explota, la visita guiada al Taj Mahal de dos turistes americans, el ball final, etc.
La pel·lícula s’ha de mirar com si fos una paràbola de dos germans amb interessos comuns, enfrontats per les seves diferents actituds davant la vida. Té punts d’inversemblança, com tota narració de proverbis, contes, faules, mites o llegendes. No cau en el sentimentalisme ni en l’ensopiment. Mostra els fets des de la distància, sense implicar-s’hi i sense fer moralismes anacrònics. No proposa canvis en les causes que generen pobresa, misèria, injustícia social i violència. Planteja l’essència del relat com un episodi de la lluita inveterada entre el bé i el mal, encarnats en les figures dels dos germans. Proposa que les causes d’alegria i felicitat són més grans, més poderoses i més duradores que les de dolor i aflicció. Hi ha qui la té en poca estima perquè considera que és dolça. És cert: no negaré que hi ha una certa dosi de sucre, però també hi ha sal, mostassa, canyella, pebre coent i llimona. La suma de tot això fa un conjunt complex en el qual la barreja de sabors és el que s'ha de valorar.
La banda sonora, de A. R. Rahman (“Elizabeth: l’edat d’or”, Kapur, 2007), aporta unes 17 entrades que ofereixen ritmes de música disc dels anys 70, guarnits amb tocs hindús. Inclou temes dramàtics (“Riot”) i lírics (“Latika’s Theme”). Afegeix vàries cançons, de les que destaquen “Jai Ho” (guanyadora de l'Óscar) i “O Saya” (nominada a l’Óscar). La fotografia, d’Anthony Dod Mantle (“Manderlay”, Trier, 2005), en color, desplega una gran força visual i ofereix una admirable riquesa de colors i combinacions de formes. Alguns diuen que és poc cinematrogràfica. Tal vegada, però a mi em sembla el contrari: és efectista, vistosa, lluminosa, realista i colpidora. Encadena plans breus que creen un ritme intens. Mostra amb sentit documentalista els barris de barraques, els nous barris d’habitatges barats en construcció i meravelles com el Taj Mahal (1631-54). No evita imatges irritants com les manifestacions de violència gratuïta, assassinats amb trets a boca de canó, l'acumulació de brutícia als afores de Bombai, etc. Contagia sentiments d'alegria i de festa. També, de vertígen, esverament, rebuig, irritació, dolor, misteri i suspens.
Bibliografia
- Karen Krizanovich, “Slumdog Millionaire”, ‘1.001 películas que hay que ver ...’, Grijalbo ed., Barcelona 2010 (edició 10ena, actualitzada).
- Miguel A. DELGADO, “Slumdog Millionaire”, labutaca.net, febrer 2009.
- José ARCE, “Slumdog Millionaire”, labutaca.net, febrer 2009.
- Antonio José NAVARRO, “Jugando amb el destino”, ‘Dirigido por’, núm. 386, febrer 2009.
L'home de Londres (2007)
Vuitè llargmetratge del realitzador Béla Tarr (Pecs, Hongria, 1955). El guió, del propi Tarr i de Lászlo Krasznahorkai, el seu guionista habitual, adapta lliurement la novel·la “L’homme de Londres” (1933), del novel•lista belga Georges Simenon (1903-1989). Se roda en escenaris reals de Bastia (Còrsega), altres localitzacions de Còrsega i Pilisborosjeno (Hongria). És nominat a la Palma d’or (Cannes). Produït per Humbert Balsan, Christoph Hahnheiser, Paul Saadoun, Gáber Téni i Joachim von Vietingoff, es projecta per primera vegada en públic el 23-V-2007 (Cannes).
L’acció té lloc a Dieppe (Normandia, França). Maloin (Krobot), de més de 50 anys, treballador portuari, és l’encarregat del torn de nit del guardaagulles de la terminal ferroviària del Port. Fa feina des d’una cabina amb vidrieres, elevada, de gran visibilitat i dotada de controls remots. Poc després de l’atracament d’un transbordador de Londres, és testimoni d’una brega entre dos passatgers tot just arribats, Brown (Derzsi) i el seu company Teddy, i de la caiguda mortal d’aquest amb un maletí a l’aigua. Quan Brown fuig esporuguit, Maloin recull el maletí i el guarda curosament a la cabina, després de comprovar que conté unes 60.000 lliures esterlines en bitllets. Maloin està casat amb Camèlia (Swinton). Són pares d’una filla, Henriette (Bók), que treballa a una sòrdida carnisseria. Distribueix els seu temps entre la cabina del Port, la casa familiar i el bar de la cantonada, on cada dia juga una partida d’escacs. És solitari i callat. Duu una vida monòtona, rutinària, buida i avorrida.
El film suma crim, drama, cinema negre i misteri. El protagonista, Maloin, és un home simple i ingenu, amb una vida de rutines on mai no passa res. S’ha acostumat a no pensar, no sentir, no emocionar-se, no dubtar i no saber. Els fets esdevinguts durant el vespre en el Port el trastornen i el mouen a actuar. Per primera vegada en molt de temps sent la necessitat de fer alguna cosa fora del comú, però no sap que fer: no ho sap definir, ni concretar autònomament. No distingeix entre allò que és correcte i el que és incorrecte, el que es apropiat i el que no ho és, el que és oportú i el que és inoportú. Com a “voyeur” i com a home colonitzat (1), confon el que vol fer amb allò que ha vist fer: només se li acut imitar el que ha vist. La bronca de Brown y Teddy, la reprodueix a casa seva amb sa muller; l’intent de Brown de llevar el maletí a Teddy, el reprodueix llevant a sa muller els diners que guarda a una capsa, etc.
Tarr demostra la seva preocupació per la alienació humana, el deteriorament de la capacitat d’anàlisi crítica i l’aniquilació de la iniciativa i de les ànsies de saber i entendre a mans d’un materialisme tan subreptici com salvatge. Per a ell, la societat contemporània compon un quadre esfereïdor en el qual s’ha passat de la passivitat acomodatícia a la pèrdua de la consciència del que és l’essència de l’ésser humà. La misèria espiritual se visualitza a través de la situació econòmica en la qual viu Maloin i la seva família. Las penúries econòmiques, el mal estat de la casa familiar, la ofensiva frugalitat del menjar i el seu aspecte repugnant, mostren la cruesa de la ruïna espiritual de la comunitat i dels protagonistes.
Les llums expressionistes, la obscuritat de la nit, la persistència d’aquesta i la companyia de sons monòtons, repetitius i inquietants (ones, rellotge, acordió...) creen escenaris depriments i angoixosos, malenconiosos i tristos, que delaten la atmosfera que rodeja els éssers humans, condemnats a la aflicció i al dolor moral pel fet d’haver nat i viure. Per a Tarr, que professa una visió pessimista i angoixada (2), el món no solament és un espai devastat, sinó que a més és un lloc ofegat per la angoixa i la nàusea.
El maletí, l’origen del qual el revela l’inspector Morrison (Lénárt), brinda la oportunitat d’establir una anàlisi de la cobdícia humana, la de l’anglès Brown i la del francès Maloin, que dubta, titubeja i vacil•la, perquè se sap fràgil i indefens. A causa de la seva vulnerabilitat es comporta de manera cobdiciosa, egoista, individualista, insolidària, voraç i cruel. Es capaç fins i tot de matar, com Brown. El món (el de la societat i també el de la família) és un territori desolat i nauseabund. La realitat que fan els éssers humans, com a causa o com a conseqüència d’això, es bastida d’odi, venjança, arbitrarietat, corrupció, hipocresia, crim i guerres.
El rodatge es va iniciar el 2005, però va haver de ser suspès a causa de la mort sobtada, després de cinc dies de feina, del productor Humbert Balsan (3). No es va poder reprendre fins el 2007 (12 febrer a 10 març). La narració és pausada, lenta, morosa. Les imatges són estilitzades i intenses, els plànols són llargs i parsimoniosos (el d’obertura dura 13 minuts). La càmera es mou suaument, però amb diligència i sensualitat. La il•luminació és escassa i contrastada, amb espais de penombra i de cega obscuritat. Els diàlegs són breus, concisos. Els primers plans dels rostres impressionen (el de Camèlia, el de la Sra. Brown...). S’ expliquen des del silenci i l’estatisme. La banda sonora i el soundtrack són repetitius, quasi irritants. Amb aquests recursos, sàviament administrats, el realitzador convida a la contemplació assossegada i a la meditació (4). Fa atractiva la invitació oferint a l’espectador un discurs visual, sonor i conceptual, capaç d’elevar l’ esperit al món superior, immaterial i transcendent de l’emoció estètica.
Notes
(1) Ricardo ADALIA MARTÍN, “El hombre de Londres (Béla Tarr, 2007)”, juventudenmarcha.wordpress.com, juny 2009.
(2) Antonio José NAVARRO, “Redescubriendo a Béla Tarr”, Dirigido por, nº 365, págs. 68-69, octubre 2007.
(3) José María ARESTÉ, “Béla Tarr, el hombre de Hungría”, decine21.com, abril 2009.
(4) Antonio José NAVARRO, “El ‘film noir’ según Béla Tarr”, Dirigido por, nº 389, págs. 84-85, maig 2009.
L’acció té lloc a Dieppe (Normandia, França). Maloin (Krobot), de més de 50 anys, treballador portuari, és l’encarregat del torn de nit del guardaagulles de la terminal ferroviària del Port. Fa feina des d’una cabina amb vidrieres, elevada, de gran visibilitat i dotada de controls remots. Poc després de l’atracament d’un transbordador de Londres, és testimoni d’una brega entre dos passatgers tot just arribats, Brown (Derzsi) i el seu company Teddy, i de la caiguda mortal d’aquest amb un maletí a l’aigua. Quan Brown fuig esporuguit, Maloin recull el maletí i el guarda curosament a la cabina, després de comprovar que conté unes 60.000 lliures esterlines en bitllets. Maloin està casat amb Camèlia (Swinton). Són pares d’una filla, Henriette (Bók), que treballa a una sòrdida carnisseria. Distribueix els seu temps entre la cabina del Port, la casa familiar i el bar de la cantonada, on cada dia juga una partida d’escacs. És solitari i callat. Duu una vida monòtona, rutinària, buida i avorrida.
El film suma crim, drama, cinema negre i misteri. El protagonista, Maloin, és un home simple i ingenu, amb una vida de rutines on mai no passa res. S’ha acostumat a no pensar, no sentir, no emocionar-se, no dubtar i no saber. Els fets esdevinguts durant el vespre en el Port el trastornen i el mouen a actuar. Per primera vegada en molt de temps sent la necessitat de fer alguna cosa fora del comú, però no sap que fer: no ho sap definir, ni concretar autònomament. No distingeix entre allò que és correcte i el que és incorrecte, el que es apropiat i el que no ho és, el que és oportú i el que és inoportú. Com a “voyeur” i com a home colonitzat (1), confon el que vol fer amb allò que ha vist fer: només se li acut imitar el que ha vist. La bronca de Brown y Teddy, la reprodueix a casa seva amb sa muller; l’intent de Brown de llevar el maletí a Teddy, el reprodueix llevant a sa muller els diners que guarda a una capsa, etc.
Tarr demostra la seva preocupació per la alienació humana, el deteriorament de la capacitat d’anàlisi crítica i l’aniquilació de la iniciativa i de les ànsies de saber i entendre a mans d’un materialisme tan subreptici com salvatge. Per a ell, la societat contemporània compon un quadre esfereïdor en el qual s’ha passat de la passivitat acomodatícia a la pèrdua de la consciència del que és l’essència de l’ésser humà. La misèria espiritual se visualitza a través de la situació econòmica en la qual viu Maloin i la seva família. Las penúries econòmiques, el mal estat de la casa familiar, la ofensiva frugalitat del menjar i el seu aspecte repugnant, mostren la cruesa de la ruïna espiritual de la comunitat i dels protagonistes.
Les llums expressionistes, la obscuritat de la nit, la persistència d’aquesta i la companyia de sons monòtons, repetitius i inquietants (ones, rellotge, acordió...) creen escenaris depriments i angoixosos, malenconiosos i tristos, que delaten la atmosfera que rodeja els éssers humans, condemnats a la aflicció i al dolor moral pel fet d’haver nat i viure. Per a Tarr, que professa una visió pessimista i angoixada (2), el món no solament és un espai devastat, sinó que a més és un lloc ofegat per la angoixa i la nàusea.
El maletí, l’origen del qual el revela l’inspector Morrison (Lénárt), brinda la oportunitat d’establir una anàlisi de la cobdícia humana, la de l’anglès Brown i la del francès Maloin, que dubta, titubeja i vacil•la, perquè se sap fràgil i indefens. A causa de la seva vulnerabilitat es comporta de manera cobdiciosa, egoista, individualista, insolidària, voraç i cruel. Es capaç fins i tot de matar, com Brown. El món (el de la societat i també el de la família) és un territori desolat i nauseabund. La realitat que fan els éssers humans, com a causa o com a conseqüència d’això, es bastida d’odi, venjança, arbitrarietat, corrupció, hipocresia, crim i guerres.
El rodatge es va iniciar el 2005, però va haver de ser suspès a causa de la mort sobtada, després de cinc dies de feina, del productor Humbert Balsan (3). No es va poder reprendre fins el 2007 (12 febrer a 10 març). La narració és pausada, lenta, morosa. Les imatges són estilitzades i intenses, els plànols són llargs i parsimoniosos (el d’obertura dura 13 minuts). La càmera es mou suaument, però amb diligència i sensualitat. La il•luminació és escassa i contrastada, amb espais de penombra i de cega obscuritat. Els diàlegs són breus, concisos. Els primers plans dels rostres impressionen (el de Camèlia, el de la Sra. Brown...). S’ expliquen des del silenci i l’estatisme. La banda sonora i el soundtrack són repetitius, quasi irritants. Amb aquests recursos, sàviament administrats, el realitzador convida a la contemplació assossegada i a la meditació (4). Fa atractiva la invitació oferint a l’espectador un discurs visual, sonor i conceptual, capaç d’elevar l’ esperit al món superior, immaterial i transcendent de l’emoció estètica.
Notes
(1) Ricardo ADALIA MARTÍN, “El hombre de Londres (Béla Tarr, 2007)”, juventudenmarcha.wordpress.com, juny 2009.
(2) Antonio José NAVARRO, “Redescubriendo a Béla Tarr”, Dirigido por, nº 365, págs. 68-69, octubre 2007.
(3) José María ARESTÉ, “Béla Tarr, el hombre de Hungría”, decine21.com, abril 2009.
(4) Antonio José NAVARRO, “El ‘film noir’ según Béla Tarr”, Dirigido por, nº 389, págs. 84-85, maig 2009.
Suau és la nit (1962)
Darrer film del veterà realitzador Heny King (1888-1982). El guió, d’Ivan Moffat, adapta amb fidelitat la novel·la parcialment autobiogràfica “Tender is the Night”, de Francis Scott Fitzgerald (1896-1940), publicada en 4 lliuraments per la revista mensual novaiorquesa “Scribner’s Magazine” (gener-abril 1934). Se roda en escenaris naturals de Malibú (CA), Zuric (Suïssa) i Paris i en els platós de Fox Studios (Century City, CA). És nominat a un Oscar (cançó original) i guanya per a Jason Robards un NBR Award. Produït per Henry T. Weinstein per a la Fox, s’estrena el 19-I-1962 (NYC).
L’acció dramàtica té lloc el 1928/29, abans del crac de la Borsa de Nova York (29-X-1929) i de l’inici de la Gran Depressió, en la Costa Blava (França), Zuric i Paris. Richard “Dick” Dive (Robards) és un metge psiquiatra nord-americà que treballa en una prestigiosa clínica mental suïssa. Allà coneix Nicole Warren (Jones), una jove americana de posició acomodada, amb problemes psiquiàtrics derivats d’una problemàtica infantil d’abusos. Elizabeth “Baby” Warren (Fontaine) és la seva germana major i la seva tutora. Dick és idealista i poc pràctic. Nicole és ben plantada, conscient de la seva situació i desitja curar-se. Baby es frívola i avariciosa.
El film suma drama, història d’amor, època (anys 20), malaltia (esquizofrènia) i alcoholisme. A la seva darrera pel·lícula, King demostra una vegada més ser un artesà correcte i experimentat. Construeix una obra equilibrada, exempta d’ampul·lositat, realista i mesurada, que respira autenticitat i verisme. Com és freqüent en la seva filmografia, la cinta reflecteix la seva preocupació per les malalties mentals, les addicions, els personatges auto destructius, les relaciones problemàtiques de pares i fills, les diferències conjugals, els fills de l’anomenada generació perduda (nats en la última dècada del XIX, destinats a suportar la major part del pes i sacrificis de la IGM), etc. No li interessen els episodis, els fets aïllats i les causes transitòries. El seu interès se centra en problemàtiques duradores, que reclamen anàlisis ajustats, consistents i profunds. És per això que se preocupa tant del fons com de la forma, de l’exploració de les causes com de l’estil. La narració avança a un ritme pausat i parsimoniós, posat al servei de la contemplació, l’observació i l’anàlisi.
Els personatges arrosseguen frustracions, temors, pors i angoixes, que reflecteixen una exposició llarga als problemes que els afecten. És aquesta una obra de personatges, que focalitzen l’atenció del film i són el centre de la narració. Els personatges femenins són tractats amb especial tendresa i respecte. El paisatge esdevé el marc en el qual se mouen els protagonistes i el món en el qual troben empara i suport. Per a King, la natura és amable, acollidora i esplèndida. Fa funcions d’atenuant de la duresa del drama, d’ajut per afrontar-lo i de proveïdora de mitjans de superació i solució.
A l’obra, la música té una importància singular per tal com li correspon en gran part la tasca de recrear l’esperit d’una època (els alegres anys 20), la moda del jazz i la passió per ell. El vestuari llueix models d’època dissenyats amb elegància i sense exageracions. Es fa ús d’un humor irònic i ocurrent, que ocasionalment frega el surrealisme.
Els principals temes que es tracten són la lluita per la felicitat; la possibilitat d’assolir-la, malgrat les dificultats que la rodegen; les seqüeles doloroses dels abusos de menors; i el fracàs que sol acompanyar l’idealisme.
Són escenes per al record, el ball a la sala de festes, la reunió social a la terrassa de la casa de Nicole en la Costa Blava, la passejada pels carrers del centre de Zuric, la visita de Dick al doctor Dohmler (Lukas) malalt, la conversa de Dick i el doctor Franz Gregorovious (Meisner), l’entrevista amb el Sr. Pardo (Napier), i altres.
La banda sonora, de Bernard Herrmann, col·laborador durant anys d’Hitchcock, crea un clima jazzístic, alegre, despreocupat i vibrant, que evoca els ideals d’evasió, diversió i lleure que caracteritzen els anys d’entreguerres. La partitura, de 17 talls, recull temes tan emotius com “Honeymoon”, “Walk”, “The New Year”, “The Beach”, etc. Incorpora la cançó “Tender in the Night”, creada per Sammy Fain (música) i Paul Francis Webster (lletra). La fotografia, de Leon Shamroy (“Cleopatra”, Mankiewicz, 1963), en color, composa un relat visual realista, exempt d’artificis, que gaudeix mostrant l’esplendor dels boscos suïssos, la bellesa entranyable de Zuric i la sensualitat de la vida ociosa a la Costa Blava.
Bibliografia
- Quim CASAS, “Francis Scott Fitzgerald: films hermosos, films malditos”, ‘Dirigido por’, núm. 386, pàg. 38-43, febrer 2009.
- Antonio José NAVARRO, “Henry King, el artista discreto”, ‘Dirigido por’, núm. 373 i núm. 374, desembre 2007 i gener 2008.
L’acció dramàtica té lloc el 1928/29, abans del crac de la Borsa de Nova York (29-X-1929) i de l’inici de la Gran Depressió, en la Costa Blava (França), Zuric i Paris. Richard “Dick” Dive (Robards) és un metge psiquiatra nord-americà que treballa en una prestigiosa clínica mental suïssa. Allà coneix Nicole Warren (Jones), una jove americana de posició acomodada, amb problemes psiquiàtrics derivats d’una problemàtica infantil d’abusos. Elizabeth “Baby” Warren (Fontaine) és la seva germana major i la seva tutora. Dick és idealista i poc pràctic. Nicole és ben plantada, conscient de la seva situació i desitja curar-se. Baby es frívola i avariciosa.
El film suma drama, història d’amor, època (anys 20), malaltia (esquizofrènia) i alcoholisme. A la seva darrera pel·lícula, King demostra una vegada més ser un artesà correcte i experimentat. Construeix una obra equilibrada, exempta d’ampul·lositat, realista i mesurada, que respira autenticitat i verisme. Com és freqüent en la seva filmografia, la cinta reflecteix la seva preocupació per les malalties mentals, les addicions, els personatges auto destructius, les relaciones problemàtiques de pares i fills, les diferències conjugals, els fills de l’anomenada generació perduda (nats en la última dècada del XIX, destinats a suportar la major part del pes i sacrificis de la IGM), etc. No li interessen els episodis, els fets aïllats i les causes transitòries. El seu interès se centra en problemàtiques duradores, que reclamen anàlisis ajustats, consistents i profunds. És per això que se preocupa tant del fons com de la forma, de l’exploració de les causes com de l’estil. La narració avança a un ritme pausat i parsimoniós, posat al servei de la contemplació, l’observació i l’anàlisi.
Els personatges arrosseguen frustracions, temors, pors i angoixes, que reflecteixen una exposició llarga als problemes que els afecten. És aquesta una obra de personatges, que focalitzen l’atenció del film i són el centre de la narració. Els personatges femenins són tractats amb especial tendresa i respecte. El paisatge esdevé el marc en el qual se mouen els protagonistes i el món en el qual troben empara i suport. Per a King, la natura és amable, acollidora i esplèndida. Fa funcions d’atenuant de la duresa del drama, d’ajut per afrontar-lo i de proveïdora de mitjans de superació i solució.
A l’obra, la música té una importància singular per tal com li correspon en gran part la tasca de recrear l’esperit d’una època (els alegres anys 20), la moda del jazz i la passió per ell. El vestuari llueix models d’època dissenyats amb elegància i sense exageracions. Es fa ús d’un humor irònic i ocurrent, que ocasionalment frega el surrealisme.
Els principals temes que es tracten són la lluita per la felicitat; la possibilitat d’assolir-la, malgrat les dificultats que la rodegen; les seqüeles doloroses dels abusos de menors; i el fracàs que sol acompanyar l’idealisme.
Són escenes per al record, el ball a la sala de festes, la reunió social a la terrassa de la casa de Nicole en la Costa Blava, la passejada pels carrers del centre de Zuric, la visita de Dick al doctor Dohmler (Lukas) malalt, la conversa de Dick i el doctor Franz Gregorovious (Meisner), l’entrevista amb el Sr. Pardo (Napier), i altres.
La banda sonora, de Bernard Herrmann, col·laborador durant anys d’Hitchcock, crea un clima jazzístic, alegre, despreocupat i vibrant, que evoca els ideals d’evasió, diversió i lleure que caracteritzen els anys d’entreguerres. La partitura, de 17 talls, recull temes tan emotius com “Honeymoon”, “Walk”, “The New Year”, “The Beach”, etc. Incorpora la cançó “Tender in the Night”, creada per Sammy Fain (música) i Paul Francis Webster (lletra). La fotografia, de Leon Shamroy (“Cleopatra”, Mankiewicz, 1963), en color, composa un relat visual realista, exempt d’artificis, que gaudeix mostrant l’esplendor dels boscos suïssos, la bellesa entranyable de Zuric i la sensualitat de la vida ociosa a la Costa Blava.
Bibliografia
- Quim CASAS, “Francis Scott Fitzgerald: films hermosos, films malditos”, ‘Dirigido por’, núm. 386, pàg. 38-43, febrer 2009.
- Antonio José NAVARRO, “Henry King, el artista discreto”, ‘Dirigido por’, núm. 373 i núm. 374, desembre 2007 i gener 2008.
Els contrabandistes de Moonfleet (1955)
Segon llargmetratge que Fritz Lang (“Fúria”, 1936) realitza per a la MGM. El guió, de Margaret Fitts i Jan Lustig, s’inspira en la novel·la “Moonfleet” (1898), del britànic John Meade Falkner (1858-1932), que alhora s’inspira en “L’illa del tresor” (1883), de Robert L. Stevenson. Se roda entre el 17/VIII i el 12/X de 1954, en platós de MGM Studios (Culver City, CA) i en uns pocs escenaris naturals de la costa de Califòrnia, amb un pressupost d’obra menor. Produït per John Houseman (“Carta d’una desconeguda”, Ophüls, 1948) per a la MGM, s’estrena el 24-VI-1955 EEUU).
L’acció dramàtica té lloc en Moonfleet (petit port de la costa anglesa de Dorset) i rodalies, a partir d’octubre de 1787. El petit John Mohune (Whitely), d’uns 8 anys, després de la mort de la mare resta sol en el món i se trasllada a peu a Moonfleet amb una carta de presentació adreçada per la mare a Jeremy Fox (Granger), administrador dels béns de la família Mohune i contrabandista. Fox és astut, vanitós, autoritari i donat a la traïció quan li convé. De vida llicenciosa, és afeccionat a les aventures, té bon cor i continua enamorat d’Olivia, una antiga amant que no ha pogut oblidar. Duu clavada a l’ànima una espina dolorosa a causa del fet d’haver estat rebutjada per llur família la proposta de matrimoni que va fer a Olivia, mare del petit Mohune. El noi és innocent, inexpert, sent gran admiració per Fox, és tafaner i està interessat en tot allò que passa al seu voltant.
El film suma aventures, drama, misteri, contrabandistes i cinema d’època (Anglaterra del s. XVIII). Té escàs èxit als EEUU i se distribueix tard i malament a Europa. A Espanya no s’estrena en el circuit comercial. Passats els anys, s’emet per la segona cadena de TVE com “Els aventurers de la nit” i s’incorpora amb èxit al circuit del cinema d’art i assaig. És el primer treball de Lang en cinemascope, sistema per el qual no sent cap simpatia. Realitza la seva feina amb interès i dedicació, malgrat tractar-se d’un treall d’encàrrec. Crea una obra obscura, trista, misteriosa, malenconiosa i opressiva, de singular bellesa. Els fets d’aventura destil•len vigor i una seductora vitalitat. Capta i reté l’atenció de l’espectador i és entretinguda.
És admirable l’economia de mitjans que usa Lang. Les seves el•lipsis narratives estan dissenyades i tallades amb mestria. Se serveix de sobreentesos i supòsits, que resten oberts a la lliure interpretació de l’espectador. Admira la sobrietat i l’austeritat com a mitjans al serveix d’un discurs exempt de guarniments, rissos i derivacions moralistes. Sota la senzillesa de la seva aparença, el film oculta un ric, complex i profund món interior, que convida a la reflexió.
La pel·lícula explora amb tendresa les relacions d’un noi i un adult amb punts de vista diferents; una experiència d’amistat, fascinació i aprenentatge; el pes del passat; el descobriment de la vida, la maduració d’un xicot i la seva presa de consciència; la lluita entre la innocència i les tenebres; la força del destí i la fatalitat; els límits, possibilitats i singularitats del gènere d’aventures. Davant la mirada ingènua i innocent del petit s’aixeca un món en el qual se mouen a plaer la perversitat, l’odi, l’egoisme, el cinisme, la cobdícia, la corrupció, el dimoni i la mort (personificada en una figura que se veu en un breu pla contrapicat de fàcil identificació).
Lang il·lustra i ambienta la segona part amb imatges, vistes amb ulls d’infant, d’un contrabandista penjat a la forca, l’esquelet d’un heroi del passat, l’escultura d’un àngel cec, un cementiri poblat d’ombres vives, crits de rata-pinyada, el fantasma d’un mort, una capella anglicana ocupada per les tenebres, etc. Afegeix grutes, pous, amagatalls, forats, llodrigueres i criptes, que evoquen la realitat del món hipòcrita dels vius. Són escenes per a al record el ball eròtic de la gitana Gipsy, la brega a la taverna amb una llança acabada en destral, l’ensopegada amb una tomba, la baixada a la platja, etc.
La banda sonora, de Miklós Rózsa, ofereix una esplèndida partitura, de 13 talls, rica en ressonàncies romàntiques, sensuals i dramàtiques. Hi inclou un tall de flamenc interpretat per Vicente Gómez amb la guitarra. Són memorables els passatges que evoquen el so dels cops del mar en els rompents de la costa. La fotografia, de Robert Plank (“Els tres mosqueters”, Sidney, 1948), en color (eastmancolor), i scope, crea una visualitat obscura (de tintes gòtiques), elaborada, densa i austera, realçada per una il·luminació tènue i ben disposada, que imita la llum de les veles.
Bibliografia
- Rafael de ESPAÑA, “Los contrabandistas de Moonfleet”, llibret del DVD, 32 pàgs., Impulso Records ed., Tenerife 2010.
- Quim CASAS, “Fritz Lang”, pág. 211-214, Cátedra ed., Madrid 2009 (3a edició)
- Carlos F. HEREDERO, “Los contrabandistas ...”, ‘Mundo obrero’, septiembre 1987.
L’acció dramàtica té lloc en Moonfleet (petit port de la costa anglesa de Dorset) i rodalies, a partir d’octubre de 1787. El petit John Mohune (Whitely), d’uns 8 anys, després de la mort de la mare resta sol en el món i se trasllada a peu a Moonfleet amb una carta de presentació adreçada per la mare a Jeremy Fox (Granger), administrador dels béns de la família Mohune i contrabandista. Fox és astut, vanitós, autoritari i donat a la traïció quan li convé. De vida llicenciosa, és afeccionat a les aventures, té bon cor i continua enamorat d’Olivia, una antiga amant que no ha pogut oblidar. Duu clavada a l’ànima una espina dolorosa a causa del fet d’haver estat rebutjada per llur família la proposta de matrimoni que va fer a Olivia, mare del petit Mohune. El noi és innocent, inexpert, sent gran admiració per Fox, és tafaner i està interessat en tot allò que passa al seu voltant.
El film suma aventures, drama, misteri, contrabandistes i cinema d’època (Anglaterra del s. XVIII). Té escàs èxit als EEUU i se distribueix tard i malament a Europa. A Espanya no s’estrena en el circuit comercial. Passats els anys, s’emet per la segona cadena de TVE com “Els aventurers de la nit” i s’incorpora amb èxit al circuit del cinema d’art i assaig. És el primer treball de Lang en cinemascope, sistema per el qual no sent cap simpatia. Realitza la seva feina amb interès i dedicació, malgrat tractar-se d’un treall d’encàrrec. Crea una obra obscura, trista, misteriosa, malenconiosa i opressiva, de singular bellesa. Els fets d’aventura destil•len vigor i una seductora vitalitat. Capta i reté l’atenció de l’espectador i és entretinguda.
És admirable l’economia de mitjans que usa Lang. Les seves el•lipsis narratives estan dissenyades i tallades amb mestria. Se serveix de sobreentesos i supòsits, que resten oberts a la lliure interpretació de l’espectador. Admira la sobrietat i l’austeritat com a mitjans al serveix d’un discurs exempt de guarniments, rissos i derivacions moralistes. Sota la senzillesa de la seva aparença, el film oculta un ric, complex i profund món interior, que convida a la reflexió.
La pel·lícula explora amb tendresa les relacions d’un noi i un adult amb punts de vista diferents; una experiència d’amistat, fascinació i aprenentatge; el pes del passat; el descobriment de la vida, la maduració d’un xicot i la seva presa de consciència; la lluita entre la innocència i les tenebres; la força del destí i la fatalitat; els límits, possibilitats i singularitats del gènere d’aventures. Davant la mirada ingènua i innocent del petit s’aixeca un món en el qual se mouen a plaer la perversitat, l’odi, l’egoisme, el cinisme, la cobdícia, la corrupció, el dimoni i la mort (personificada en una figura que se veu en un breu pla contrapicat de fàcil identificació).
Lang il·lustra i ambienta la segona part amb imatges, vistes amb ulls d’infant, d’un contrabandista penjat a la forca, l’esquelet d’un heroi del passat, l’escultura d’un àngel cec, un cementiri poblat d’ombres vives, crits de rata-pinyada, el fantasma d’un mort, una capella anglicana ocupada per les tenebres, etc. Afegeix grutes, pous, amagatalls, forats, llodrigueres i criptes, que evoquen la realitat del món hipòcrita dels vius. Són escenes per a al record el ball eròtic de la gitana Gipsy, la brega a la taverna amb una llança acabada en destral, l’ensopegada amb una tomba, la baixada a la platja, etc.
La banda sonora, de Miklós Rózsa, ofereix una esplèndida partitura, de 13 talls, rica en ressonàncies romàntiques, sensuals i dramàtiques. Hi inclou un tall de flamenc interpretat per Vicente Gómez amb la guitarra. Són memorables els passatges que evoquen el so dels cops del mar en els rompents de la costa. La fotografia, de Robert Plank (“Els tres mosqueters”, Sidney, 1948), en color (eastmancolor), i scope, crea una visualitat obscura (de tintes gòtiques), elaborada, densa i austera, realçada per una il·luminació tènue i ben disposada, que imita la llum de les veles.
Bibliografia
- Rafael de ESPAÑA, “Los contrabandistas de Moonfleet”, llibret del DVD, 32 pàgs., Impulso Records ed., Tenerife 2010.
- Quim CASAS, “Fritz Lang”, pág. 211-214, Cátedra ed., Madrid 2009 (3a edició)
- Carlos F. HEREDERO, “Los contrabandistas ...”, ‘Mundo obrero’, septiembre 1987.
Chungking Express (1994)
Quart llargmetratge del realitzador Wong Kar-Wai (Shanghai, 1958). El guió, del propi Kar-Wai, s’elabora a mida que avança el rodatge a partir d’unes poques línies generals i uns caràcters ben definits. Es roda al llarg de 23 dies en escenaris reals d’Hong Kong coincidents amb els que el realitzador té el costum de freqüentar. Produït per Yi-Kan Chan per a Jet Tone Productions (Hong Kong), es projecta per primera vegada en públic l’agost de 1994 (Festival de Locarno, Suïssa).
L’acció dramàtica té lloc a Hong Kong el 1994. El policia He, o número 223 (Kaneshiro), ha trencat amb May, la seva promesa durant 5 anys. Se sent frustrat i trist. Les seves obsessions fan que decideixi esperar el retorn de May fins el 30-IV-1994. Mentrestant escolta repetidament la cançó preferida d’ella (“What a Difference a Day Makes”, de Dina Washington), s’alimenta de la fruita que a ella més li agrada (pinya) i compra llaunes de pinya amb data de caducitat del 30-IV-1994. Superat el termini, cerca una xicota per passar la nit amb ella i fer-la la seva companya. En un bar coincideix amb Lin (Ching Hsia). Un altre policia, el 663 (Leung), té relacions amb una hostessa d’aviació (Chow), per a la qual compra quan passa la nit a Hong Kong una ensalada cada dia a l’establiment “Midnight Express”, on treballa com a cambrera Faye (Wong). El policia 223, que fa els 25 anys el 1-V-1994, afeccionat al fúting, és solitari, obsessiu i té fixació pel sexe. Lin és una noia d’uns vint anys, misteriosa i d’esperit lliure. El policia 663, d’uns 25 anys, és depressiu, reservat, de poques paraules i necessita que li donin les coses fetes. La cambrera Faye té poc més de vint anys. És encisadora, senzilla, hàbil i somniadora.
El film suma drama, comèdia, misteri i història d’amor. La primera de les dues històries que integren el film conté elements de cinema negre, crim i thriller policíac. La segona història és una comèdia romàntica. Les dues històries són independents, però mantenen paral•lelismes i coincidències. Comparteixen l’ambientació en la mateixa barriada d’Hong Kong, tenen alguna relació amb el “Midnight Express”, en són coprotagonistes policies joves i solitaris, pateixen mal d’amor a causa d’una ruptura sentimental, els personatges són treballadors normals i corrents. Ambdues coincideixen a exaltar la força i la riquesa de la joventut, el batec del món modern, els valors joves contemporanis (llibertat, autonomia, sexe sense tabús, igualtat de gèneres, cosmopolitisme...), l’afecció a la música contemporània, l’amor no convencional, etc.
El film ret homenatge a dues pel·lícules de culte. Les ulleres i l’impermeable de Lin evoquen la figura de Barbara Stanwyck a “Perdició” (Lean, 1944). El tall dels cabells i l’expressió corporal de Faye recorden Jean Seberg a “Al final de l’escapada” (Godard, 1960). Els repetits plans de sabates i peus calçats són un gest de simpatia adreçat a Buñuel i Truffaut. L’humor es fa present, sobretot, a la segona història. Es tracta d’un humor pur, subtil, ocurrent i divertit.
La narració es basa en les imatges més que en les paraules, en la forma més que en el fons, a pesar que aquest ocupa un lloc en cap sentit poc rellevant. L’ús de la càmera en mà, un pressupost ajustat, la ingenuïtat d’alguns efectes visuals, un rodatge apressat, el pes de les preses directes en el carrer, la varietat de veus amb funcions de narrador (veu en off, veus interiors dels personatges ...), la superposició ocasional de diàlegs i veu del narrador i altres particularitats, donen al film un aire de naturalitat, espontaneïtat i verisme, que de la mà de Kar-Wai fan una obra imaginativa i brillant.
Mira Hong Kong amb afecte i admiració. La presenta com a símbol del món actual, i de la vida i la societat modernes. Vista a través dels seus ulls, és una amalgama laberíntica i caòtica de llums de neó, anuncis de marques i eslògans, colors cridaners, imatges distorsionades, superpoblació i preses. Sobretot, la veu empesa per un temps que corre cap a la fi d’una etapa, d’un mil•lenni, d’una era, amb data de caducitat del 1-VII-1997. Com en altres treballs, el realitzador se serveix de símbols per explicar i suggerir observacions addicionals i acotacions més àmplies que aquelles que s’aconsegueixen amb altres mitjans. En són exemples el drap mullat (soledat), la inundació de l’apartament (tristesa), la data de caducitat (amenaça), el busca (espera), les lletres, els peixos de l’aquari, el nom de Califòrnia com a símbol d’ambivalència i, alhora, com a lloc alternatiu de residència d’Hong Kong.
La pel•lícula parla d’amor, desamors, ruptures, esperes, sort, desolació, segones oportunitats, soledats, etc. Elogia la joventut, la vida moderna, la presència de l’art en el món, els esplèndids valors de la joventut, l’alegria de viure, treballar i relacionar-se, la cultura pop de finals del XX (encara viva). Parla de lacres modernes, com el tràfec de drogues, obsessions, insomni, depressions, etc.
La banda sonora, de Frankie Chand i Rol A. Garcia, ofereix una partitura de jazz lleuger, blues i pop occidental. Combina piano, vent, orgue i cordes. Suma 14 talls. Afegeix 6 granes cançons, com “California Dreamin’” (The Mamas and The Papas), símbol de Faye; “Baroque” (Michael Galasso), com a descripció del misteri i la sensualitat d’Hong Kong; i “Dreams” (The Camberries), que canta amb veu seductora Faye Wong. La fotografia, de Christopher Doyle i Lan Wai Keung, en color, juga amb l’exposició, la velocitat i la sensibilitat del negatiu. Crea composicions pictòriques d’estètica expressionista abstracta. En la segona història apareixen les preses llargues del realitzador.
El títol anglès (no l’original) resulta de la combinació dels noms de la barriada Chungking Mansion i de l’establiment de menjars ràpids Midnight Express.
Bibliografia
- Joshua KLEIN, “Chungking Express”, ‘1.001 películas que hay que ver...’, pàg. 835, Grijalbo ed., Barcelona 2010 (edició actualitzada).
- R. Esteban FONT, “Chungking Express”, ‘El otro cine’, el.otro cine.blogspot.com, Antofagasta (Xile), 2010.
- Olaf MÖLLER, “Chungking Express”, ‘100 clásicos del cine’, vol. 2 (1960-2000), pàg. 730-735, Taschen, Madrid/Colònia 2008.
L’acció dramàtica té lloc a Hong Kong el 1994. El policia He, o número 223 (Kaneshiro), ha trencat amb May, la seva promesa durant 5 anys. Se sent frustrat i trist. Les seves obsessions fan que decideixi esperar el retorn de May fins el 30-IV-1994. Mentrestant escolta repetidament la cançó preferida d’ella (“What a Difference a Day Makes”, de Dina Washington), s’alimenta de la fruita que a ella més li agrada (pinya) i compra llaunes de pinya amb data de caducitat del 30-IV-1994. Superat el termini, cerca una xicota per passar la nit amb ella i fer-la la seva companya. En un bar coincideix amb Lin (Ching Hsia). Un altre policia, el 663 (Leung), té relacions amb una hostessa d’aviació (Chow), per a la qual compra quan passa la nit a Hong Kong una ensalada cada dia a l’establiment “Midnight Express”, on treballa com a cambrera Faye (Wong). El policia 223, que fa els 25 anys el 1-V-1994, afeccionat al fúting, és solitari, obsessiu i té fixació pel sexe. Lin és una noia d’uns vint anys, misteriosa i d’esperit lliure. El policia 663, d’uns 25 anys, és depressiu, reservat, de poques paraules i necessita que li donin les coses fetes. La cambrera Faye té poc més de vint anys. És encisadora, senzilla, hàbil i somniadora.
El film suma drama, comèdia, misteri i història d’amor. La primera de les dues històries que integren el film conté elements de cinema negre, crim i thriller policíac. La segona història és una comèdia romàntica. Les dues històries són independents, però mantenen paral•lelismes i coincidències. Comparteixen l’ambientació en la mateixa barriada d’Hong Kong, tenen alguna relació amb el “Midnight Express”, en són coprotagonistes policies joves i solitaris, pateixen mal d’amor a causa d’una ruptura sentimental, els personatges són treballadors normals i corrents. Ambdues coincideixen a exaltar la força i la riquesa de la joventut, el batec del món modern, els valors joves contemporanis (llibertat, autonomia, sexe sense tabús, igualtat de gèneres, cosmopolitisme...), l’afecció a la música contemporània, l’amor no convencional, etc.
El film ret homenatge a dues pel·lícules de culte. Les ulleres i l’impermeable de Lin evoquen la figura de Barbara Stanwyck a “Perdició” (Lean, 1944). El tall dels cabells i l’expressió corporal de Faye recorden Jean Seberg a “Al final de l’escapada” (Godard, 1960). Els repetits plans de sabates i peus calçats són un gest de simpatia adreçat a Buñuel i Truffaut. L’humor es fa present, sobretot, a la segona història. Es tracta d’un humor pur, subtil, ocurrent i divertit.
La narració es basa en les imatges més que en les paraules, en la forma més que en el fons, a pesar que aquest ocupa un lloc en cap sentit poc rellevant. L’ús de la càmera en mà, un pressupost ajustat, la ingenuïtat d’alguns efectes visuals, un rodatge apressat, el pes de les preses directes en el carrer, la varietat de veus amb funcions de narrador (veu en off, veus interiors dels personatges ...), la superposició ocasional de diàlegs i veu del narrador i altres particularitats, donen al film un aire de naturalitat, espontaneïtat i verisme, que de la mà de Kar-Wai fan una obra imaginativa i brillant.
Mira Hong Kong amb afecte i admiració. La presenta com a símbol del món actual, i de la vida i la societat modernes. Vista a través dels seus ulls, és una amalgama laberíntica i caòtica de llums de neó, anuncis de marques i eslògans, colors cridaners, imatges distorsionades, superpoblació i preses. Sobretot, la veu empesa per un temps que corre cap a la fi d’una etapa, d’un mil•lenni, d’una era, amb data de caducitat del 1-VII-1997. Com en altres treballs, el realitzador se serveix de símbols per explicar i suggerir observacions addicionals i acotacions més àmplies que aquelles que s’aconsegueixen amb altres mitjans. En són exemples el drap mullat (soledat), la inundació de l’apartament (tristesa), la data de caducitat (amenaça), el busca (espera), les lletres, els peixos de l’aquari, el nom de Califòrnia com a símbol d’ambivalència i, alhora, com a lloc alternatiu de residència d’Hong Kong.
La pel•lícula parla d’amor, desamors, ruptures, esperes, sort, desolació, segones oportunitats, soledats, etc. Elogia la joventut, la vida moderna, la presència de l’art en el món, els esplèndids valors de la joventut, l’alegria de viure, treballar i relacionar-se, la cultura pop de finals del XX (encara viva). Parla de lacres modernes, com el tràfec de drogues, obsessions, insomni, depressions, etc.
La banda sonora, de Frankie Chand i Rol A. Garcia, ofereix una partitura de jazz lleuger, blues i pop occidental. Combina piano, vent, orgue i cordes. Suma 14 talls. Afegeix 6 granes cançons, com “California Dreamin’” (The Mamas and The Papas), símbol de Faye; “Baroque” (Michael Galasso), com a descripció del misteri i la sensualitat d’Hong Kong; i “Dreams” (The Camberries), que canta amb veu seductora Faye Wong. La fotografia, de Christopher Doyle i Lan Wai Keung, en color, juga amb l’exposició, la velocitat i la sensibilitat del negatiu. Crea composicions pictòriques d’estètica expressionista abstracta. En la segona història apareixen les preses llargues del realitzador.
El títol anglès (no l’original) resulta de la combinació dels noms de la barriada Chungking Mansion i de l’establiment de menjars ràpids Midnight Express.
Bibliografia
- Joshua KLEIN, “Chungking Express”, ‘1.001 películas que hay que ver...’, pàg. 835, Grijalbo ed., Barcelona 2010 (edició actualitzada).
- R. Esteban FONT, “Chungking Express”, ‘El otro cine’, el.otro cine.blogspot.com, Antofagasta (Xile), 2010.
- Olaf MÖLLER, “Chungking Express”, ‘100 clásicos del cine’, vol. 2 (1960-2000), pàg. 730-735, Taschen, Madrid/Colònia 2008.
Mystic River (2003)
Dramàtica anàlisi de la condició humana, realitzada per Clint Eastwood (San Francisco, 1930). El guió, de Brian Helgeland (“Deute de Sang”, 2002), en la seva segona col•laboració amb Eastwood, adapta la novel·la d’èxit “Mystic River” (2001), de David Lehane (Dorchester, MA, 1965). Se roda en escenaris naturals de Boston (Franklin Park, Border Street...) i de Massachussets (Canton, Charlestown, Chelsea i Dorchester) i en platós de Warner Studios (Burbank, CA). Nominat a 6 Oscar, en guanya 2 (actor principal i actor secundari). El film és produït per Clint Eastwood, Judie Hoyt i Robert Lorenz per a Warner, Malpaso i Village Roadshow. Es projecta per primera vegada en públic el 23-V-2003 (Festival Cannes).
L’acció dramàtica té lloc a Boston i rodalies en dos moments separats per 27 anys. Presenta els personatges el 1975, quan els tres protagonistes tenen 11 anys i viuen un incident que té una durada de 4 dies. L’acció pròpiament dita, que es perllonga durant 4/5 dies, té lloc el 2002. Jimmy Markum (Penn), Dave Boyle (Robbins) i Sean Devine (Bacon) són tres amics de la mateixa edat que tenen el costum de jugar a joquei en el carrer. Resideixen a la barriada obrera de l’East Buckingham. Un succés violent, que recordaran tota la vida, els separa. Anys més tard un altre succés violent els reuneix de bell nou. Jimmy als 17 anys dirigia una banda dedicada al robatori, passa dos anys a la presó de Deer Island, perd la dona a causa d’un càncer, abandona la delinqüència i munta una adrogueria. Es casa en segones núpcies amb Annabeth (Linney). Extravertit e intel·ligent, és el líder de la barriada. Dave sobreviu treballant en ocupacions efímeres i ínfimes. És una persona turmentada i de baixa autoestima. Li agrada refugiar-se en l’obscuritat i en les ombres de la nit. Es casà amb Celeste (Harden), cosina d’Annabeth. Sean ingressà en el cos de policia i és actualment detectiu d’homicidis de la ciutat. Casat amb Lauren (Davis), és d’aspecte hieràtic i rígid, està separat de la dona, viu sol i se dedica planament a la feina. Annabeth és forta, orgullosa i protectora. Celeste és el reflex de l’angoixa, la por i els dubtes que l’oprimeixen.
El film suma drama, thriller, crim i misteri. Compon una història dura, inquietant i absorbent. Explica fets corprenedors i terribles i ho fa de manera pausada, tranquil·la i serena. Prescindeix d’artificis efectistes. Parla amb claredat, contenció i verisme. Construeix uns personatges coherents i ben definits, una trama sòlida i un relat consistent i interessant. Situa l’acció en escenaris obscurs, tristos i sòrdids. Crea ambients torbadors, que gelen l’ànima, de gran força emocional. Rodeja els fets d’ambigüitats ètiques, manega personatges de baix nivell moral i presenta situacions que generen percepcions equívoques i ambivalents. Fa una obra obscura i trista, que es converteix en una àcida crítica del somni americà. El film esdevé una fàbula negra, immensament bella, que constitueix un exemple eloqüent d’allò que en el cinema, i més enllà del cinema, és l’estètica de la desolació i la malícia.
A pesar del joc escàs que tenen els papers femenins, la pel·lícula mostra un exquisit respecte per la dona. Ho fa a través del tractament directe i, també, a través de les relaciones d’home i dona, que glosa en la doble vessant de la parella i de les figures del pare o mare i la filla. Jimmy sent una apassionada admiració por la seva filla Katie (Rossum) de 19 anys i devoció per les seves altres dues filles. Conserva un meravellat record de Dorita, la seva primera esposa. Sean desitja i suplica el retorn de Lauren.
Se serveix de recursos visuals per explicar elements de l’argument. Els enquadraments tallats del rostre immòbil de Lauren en la cabina expliquen la distància afectiva que la separa de Sean. Els ràpids flashbacks que evoquen fets del passat en la ment d’un personatge, parlen de la precarietat del seu estat mental i dels fantasmes que el turmenten. La llum tènue d’alguns escenaris anticipa tristos presagis i l’obscuritat d’altres crea sentiments d’opressió i dolor en l’ànim de l’espectador. L’ús de muntatges paralels potencia la força emocional de les seqüències que s’intercalen.
El film guarda relació amb altres films. L’ esquema argumental d’una de les seves històries és similar al de “Sense perdó” (1992). Eli Wallach intervé com a coprotagonista en “El bo, el lleig i el dolent” (1966), Laura Linney té un paper a “Poder absolut” (1996) i Marcia Gay Harden a “Space Cowboys” (2000). El personatge de Dave és una transposició del de Butch (Costner) en “Un món perfecte”. Els freqüents enquadraments contrapicats de la copa dels arbres rememoren l’escena de l’entrada del llenyater al bosc de “Rashomon” (Kurosawa, 1950).
L’humor és present, sobretot, a través de la deliciosa escena del venedor de licors, que protagonitza un desimbolt i eixerit Eli Wallach. Altres escenes memorables són la del Pen Park, les confidències de Dave a la seva dona mentre són acompanyats per la projecció a l’aparell de TV de “Vampirs” (Carpenter, 1998), la del Black Esmerald Bar, el ball de Katie i les seves dues amigues en la barra del bar, la desfilada festiva de la celebració a la barriada del “Dia de Colon” i altres.
La pel•lícula parla de l’amistat, el destí, la fatalitat, la impossibilitat d’evitar-la, la violència, l’abús sexual de menors, la família, el pes del passat, la pèrdua de la innocència, desesperació i venjança, l’aplicació de justícia per compte propi, la condició humana, etc.
La banda sonora, de Clint Eastwood, ofereix una peça original embriagadora i de gran dramatisme. Afegeix dos talls de “Cosmo” i “Black Esmerald Blues”, del seu fill Kyle. La fotografia, de Tom Stern (“Gran Torino”, 2008), en color, crea una visualitat de tons tristos i llums contrastades, amb abundants seqüències d’escassísima il·luminació.
Bibliografia
- Carlos AGUILAR, “Clint Eastwood”, pàg. 240-246, Cátedra ed., Madrid 2009.
- Tomás FERNÁNDEZ VALENTÍ, “Estudio Clint Eastwood (y 2)”, ‘Dirigido por’, núm. 385, pàg. 69-71, gener 2009.
- Miguel À. REFOYO, “Los fantasmas del pasado i la venganza del presente”, La Butaca, www.labutaca.net.
L’acció dramàtica té lloc a Boston i rodalies en dos moments separats per 27 anys. Presenta els personatges el 1975, quan els tres protagonistes tenen 11 anys i viuen un incident que té una durada de 4 dies. L’acció pròpiament dita, que es perllonga durant 4/5 dies, té lloc el 2002. Jimmy Markum (Penn), Dave Boyle (Robbins) i Sean Devine (Bacon) són tres amics de la mateixa edat que tenen el costum de jugar a joquei en el carrer. Resideixen a la barriada obrera de l’East Buckingham. Un succés violent, que recordaran tota la vida, els separa. Anys més tard un altre succés violent els reuneix de bell nou. Jimmy als 17 anys dirigia una banda dedicada al robatori, passa dos anys a la presó de Deer Island, perd la dona a causa d’un càncer, abandona la delinqüència i munta una adrogueria. Es casa en segones núpcies amb Annabeth (Linney). Extravertit e intel·ligent, és el líder de la barriada. Dave sobreviu treballant en ocupacions efímeres i ínfimes. És una persona turmentada i de baixa autoestima. Li agrada refugiar-se en l’obscuritat i en les ombres de la nit. Es casà amb Celeste (Harden), cosina d’Annabeth. Sean ingressà en el cos de policia i és actualment detectiu d’homicidis de la ciutat. Casat amb Lauren (Davis), és d’aspecte hieràtic i rígid, està separat de la dona, viu sol i se dedica planament a la feina. Annabeth és forta, orgullosa i protectora. Celeste és el reflex de l’angoixa, la por i els dubtes que l’oprimeixen.
El film suma drama, thriller, crim i misteri. Compon una història dura, inquietant i absorbent. Explica fets corprenedors i terribles i ho fa de manera pausada, tranquil·la i serena. Prescindeix d’artificis efectistes. Parla amb claredat, contenció i verisme. Construeix uns personatges coherents i ben definits, una trama sòlida i un relat consistent i interessant. Situa l’acció en escenaris obscurs, tristos i sòrdids. Crea ambients torbadors, que gelen l’ànima, de gran força emocional. Rodeja els fets d’ambigüitats ètiques, manega personatges de baix nivell moral i presenta situacions que generen percepcions equívoques i ambivalents. Fa una obra obscura i trista, que es converteix en una àcida crítica del somni americà. El film esdevé una fàbula negra, immensament bella, que constitueix un exemple eloqüent d’allò que en el cinema, i més enllà del cinema, és l’estètica de la desolació i la malícia.
A pesar del joc escàs que tenen els papers femenins, la pel·lícula mostra un exquisit respecte per la dona. Ho fa a través del tractament directe i, també, a través de les relaciones d’home i dona, que glosa en la doble vessant de la parella i de les figures del pare o mare i la filla. Jimmy sent una apassionada admiració por la seva filla Katie (Rossum) de 19 anys i devoció per les seves altres dues filles. Conserva un meravellat record de Dorita, la seva primera esposa. Sean desitja i suplica el retorn de Lauren.
Se serveix de recursos visuals per explicar elements de l’argument. Els enquadraments tallats del rostre immòbil de Lauren en la cabina expliquen la distància afectiva que la separa de Sean. Els ràpids flashbacks que evoquen fets del passat en la ment d’un personatge, parlen de la precarietat del seu estat mental i dels fantasmes que el turmenten. La llum tènue d’alguns escenaris anticipa tristos presagis i l’obscuritat d’altres crea sentiments d’opressió i dolor en l’ànim de l’espectador. L’ús de muntatges paralels potencia la força emocional de les seqüències que s’intercalen.
El film guarda relació amb altres films. L’ esquema argumental d’una de les seves històries és similar al de “Sense perdó” (1992). Eli Wallach intervé com a coprotagonista en “El bo, el lleig i el dolent” (1966), Laura Linney té un paper a “Poder absolut” (1996) i Marcia Gay Harden a “Space Cowboys” (2000). El personatge de Dave és una transposició del de Butch (Costner) en “Un món perfecte”. Els freqüents enquadraments contrapicats de la copa dels arbres rememoren l’escena de l’entrada del llenyater al bosc de “Rashomon” (Kurosawa, 1950).
L’humor és present, sobretot, a través de la deliciosa escena del venedor de licors, que protagonitza un desimbolt i eixerit Eli Wallach. Altres escenes memorables són la del Pen Park, les confidències de Dave a la seva dona mentre són acompanyats per la projecció a l’aparell de TV de “Vampirs” (Carpenter, 1998), la del Black Esmerald Bar, el ball de Katie i les seves dues amigues en la barra del bar, la desfilada festiva de la celebració a la barriada del “Dia de Colon” i altres.
La pel•lícula parla de l’amistat, el destí, la fatalitat, la impossibilitat d’evitar-la, la violència, l’abús sexual de menors, la família, el pes del passat, la pèrdua de la innocència, desesperació i venjança, l’aplicació de justícia per compte propi, la condició humana, etc.
La banda sonora, de Clint Eastwood, ofereix una peça original embriagadora i de gran dramatisme. Afegeix dos talls de “Cosmo” i “Black Esmerald Blues”, del seu fill Kyle. La fotografia, de Tom Stern (“Gran Torino”, 2008), en color, crea una visualitat de tons tristos i llums contrastades, amb abundants seqüències d’escassísima il·luminació.
Bibliografia
- Carlos AGUILAR, “Clint Eastwood”, pàg. 240-246, Cátedra ed., Madrid 2009.
- Tomás FERNÁNDEZ VALENTÍ, “Estudio Clint Eastwood (y 2)”, ‘Dirigido por’, núm. 385, pàg. 69-71, gener 2009.
- Miguel À. REFOYO, “Los fantasmas del pasado i la venganza del presente”, La Butaca, www.labutaca.net.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)