Notable drama romàntic de Curtis Bernhardt (1899-1981). El guió, de Catherine Turney, adapta la novel·la “Instruct My Sorrows”, de Clare Jaynes, escrita el 1942, però no publicada fins el 1945. Se roda el 1943, en escenaris naturals (Wrightwood, CA) i en els platós de Warner Studios (Burbank, CA). Produït per Henry Blanke, se projecta per primera vegada davant un públic no restringit el 25-I-1946 (NYC). L’acció dramàtica té lloc a la localitat de Lake Forrest, propera a Xicago (IL), i a la rodalia de Lake Tahore (CA), el 1942, tot al llarg de vàries setmanes anteriors a les festes de Cap d’Any que donen pas al 1943.
L’obra desplega una història intimista que explora sense prejudicis i sense tabús la situació psicològica i emocional que afecta una vídua jove, d’uns 35 anys, mare de dos nois adolescents, i els problemes de diversa natura i distint abast, que ha d’afrontar en el difícil període d’adaptació a les noves característiques de la seva vida personal i de les seves relacions amb els fills, els amics de sempre i els familiars. Presenta, sense ànim d’exhaustivitat, una interessant relació de diverses situacions, que defineix amb concisió i eficàcia. Ho fa amb l’ajut d’uns diàlegs ben treballats i l’acompanyament d’unes imatges tan expressives com oportunes i sovint imaginatives.
Un dels principals mèrits del film ve donat per la fotografia, feta amb cura i remirament, de James Wong Howe. Capta moments i incidències puntuals que a mesura que avança el film descobreixen la importància que tenen per definir aspectes rellevants i observacions importants per a la comprensió global de la historia. Presenta, a més, un joc molt hàbil d’il·luminacions, que composa i modula amb versatilitat i perícia al servei de la profunditat del relat. Crea ambients diversos que acompanyen el desplegament de l’acció tot aportant informació i significats imprescindibles.
La banda sonora, de Max Steiner, construeix un testimoni eloqüent de la capacitat de l’autor per sintonitzar amb el sentit profund del film i amb el de les seves escenes culminants, que en aquest cas ni són poques ni poc significatives. Compon un tema principal melòdic, d’aires romàntics, que ofereix amb orquestracions diferents. Afegeix composicions tradicionals com “Silent Night, Holy Night” o “Jingle Bells” i altres temes aliens.
Resulta emocionant i commovedora la interpretació de Barbara Stanwyck, que lliura un treball sensible, convincent i de gran nivell. No en va el film és un dels preferits de l’actriu. Ben al contrari, la interpretació del galà, George Brent, queda fada i rígida, malgrat la reconeguda experiència i l’especialització de l’actor en aquest tipus de papers. Excel·leix el treball de Lucile Watson en el paper de l’antipàtica Mary Kimball.
Els temes que se tracten tenen a veure amb l’alliberament de la dona vídua i el suport a l’afirmació de la seva autonomia. Critica l’afecció de les classes altes als convencionalismes tradicionals, el culte a les aparences, la indolència i la desautorització i marginació de persones en situació de soledat i desempara. Elogia l’amor vertader, que sorgeix quan i on vol, i que s’autentica a través de la seva associació amb la capacitat de sacrifici dels amants. Amb relació amb les convencions socials proposa comportaments ferms i capaços de conciliar obligacions diverses. Rebutja el dol en el vestir i en els comportaments socials amb gràcia i bon humor.
La pel·lícula se projecta el 1944 davant un públic restringit: les tropes dels EUA mobilitzades per la IIGM. Aquest tipus de projeccions no determinen la data de sortida d’un film, ja que les convencions estableixen que aquesta té lloc quan se projecta per primera vegada davant un públic genèric i obert a tothom. L'obra és entretinguda i es veu de gust. Se recomana atendre-la amb la mirada i l’oïda i, alhora, activant el gust per la representació dramàtica, en aquest cas de l’Stanwyck.
dissabte, 30 d’octubre del 2010
dilluns, 25 d’octubre del 2010
L'hora dels nens (The Children's Hour) (1961)
Intens drama de William Wyler (1902-1981), protagonitzat per Audrey Hepburn i Shirley MacLaine. El guió, de John Michael Hayes, desplega un argument de Lillian Hellman basat en la seva obra de teatre “The Children’s Hour” (1934) i en experiències personals de la pròpia autora, que va ser objecte d’una primera adaptació (“Aquells tres”, Wyler, 1936). Se roda, entre març i juliol de 1961, en estudi amb algunes filmacions exteriors i amb un pressupost estimat de 3,6 M USD. És nominat a 5 Oscar. Produït per W. Wyler per a Mirish Corp/UA, s’estrena el 19-XII-1961 (EUA). L’acció té lloc en un col•legi privat de noies d’una zona residencial de famílies benestants situada a una localitat no especificada de l’Est dels EUA, tot al llarg d’uns quants mesos de 1960/61.
Per bé que el film adapta la mateixa obra de teatre que “Aquells tres”, els dos films tenen especificacions diferents, variants argumentals relativament importants i un desplegament dramàtic diferent. El realitzador aposta aquí decididament a favor de la construcció d’un drama potent, ambiciós i desolador. Evita les digressions i les insercions que s’havia permès en el treball de 1936. Desapareixen, per exemple, les pinzellades que esbossen en el seu treball del 36 elements de lluita de grups socials, encarnats a través de les diferències de criteri i de lucidesa d’Àgata, la minyona de servei, i de la Sra. Tilford. També prescindeix de guarniments innecessaris, encara que grats, com la cerimònia de graduació de les dues mestres.
Wyler concentra els esforços en la construcció d’un drama, profundament humà, a la manera dels clàssics. L’escenari es converteix en el lloc on topen línies de força contraposades. Dit amb altres paraules, el relat descriu amb apassionada brillantor el xoc de la mentida i el seus efectes devastadors, la crueltat i hipocresia d’una societat classista i egoista, els prejudicis homòfobs, la manipulació capriciosa de l’alarma social i la irrupció activa del mal (suma d’egoisme, venjança i dominació). El resultat és un conjunt d’interrelacions personals que donen forma a un drama d’alts vols, capaç d’absorbir l’atenció de l’espectador i generar en ell un vendaval d’emocions.
Té interès la descripció de l’entramat de relacions que els líders socials tenen la capacitat de condicionar, mobilitzar i impulsar. No utilitzen la força, les ordres i la violència física. Se serveixen, segons Wyler, de recursos més subtils i menys compromesos. És saborosa la descripció de la psicologia dels líders dominants. Denuncia els maneigs que aquests componen mitjançant combinacions d’intolerància, absència d’escrúpols i ofertes de suport compassiu a deshora. Contraposa la supèrbia i el cretinisme dels poderosos amb la sinceritat i el sentit de la dignitat de les persones dependents. És portentosa la suma de plans que mostren els poderosos com a figures estàtiques, desproveïdes de llenguatge, raó, ànima i vida. Afegeix una seqüència final inoblidable, increïblement commovedora i bella.
Les interpretacions d’Hepburn i MacLaine són brillants i captivadores. Hepburn destil·la màgia i sinceritat. MacLaine respira fragilitat i simpatia. El sabor teatral de les escenes culminants realcen i enriqueixen l’obra. Les interpretacions de l’àvia, la neta i l’amiga d’aquesta, Rosalia Welles, són corprenedores.
La banda sonora, de Alex North, aporta una partitura de acompanyament i suport, que explica amb eloqüència l’evolució dels sentiments i emocions interiors dels protagonistes i anticipa la naturalesa i l’abast de les seves sospites i temors. La fotografia, de Franz Planer, és nítida, té profunditat, és esplèndida i esdevé component fonamental d’una narració en la qual tenen molta importància els matisos, gestos, ullades, tons de veu, lluentors dels ulls i altres subtileses visuals.
Referències
- Antonio M. TORRES, “La calumnia”, ‘Cine mundial’, Espasa ed., Madrid 2006.
- VIVOLEYENDO, “La calumnia”, ‘Filmaffinity.com’, 26-V-2009.
Per bé que el film adapta la mateixa obra de teatre que “Aquells tres”, els dos films tenen especificacions diferents, variants argumentals relativament importants i un desplegament dramàtic diferent. El realitzador aposta aquí decididament a favor de la construcció d’un drama potent, ambiciós i desolador. Evita les digressions i les insercions que s’havia permès en el treball de 1936. Desapareixen, per exemple, les pinzellades que esbossen en el seu treball del 36 elements de lluita de grups socials, encarnats a través de les diferències de criteri i de lucidesa d’Àgata, la minyona de servei, i de la Sra. Tilford. També prescindeix de guarniments innecessaris, encara que grats, com la cerimònia de graduació de les dues mestres.
Wyler concentra els esforços en la construcció d’un drama, profundament humà, a la manera dels clàssics. L’escenari es converteix en el lloc on topen línies de força contraposades. Dit amb altres paraules, el relat descriu amb apassionada brillantor el xoc de la mentida i el seus efectes devastadors, la crueltat i hipocresia d’una societat classista i egoista, els prejudicis homòfobs, la manipulació capriciosa de l’alarma social i la irrupció activa del mal (suma d’egoisme, venjança i dominació). El resultat és un conjunt d’interrelacions personals que donen forma a un drama d’alts vols, capaç d’absorbir l’atenció de l’espectador i generar en ell un vendaval d’emocions.
Té interès la descripció de l’entramat de relacions que els líders socials tenen la capacitat de condicionar, mobilitzar i impulsar. No utilitzen la força, les ordres i la violència física. Se serveixen, segons Wyler, de recursos més subtils i menys compromesos. És saborosa la descripció de la psicologia dels líders dominants. Denuncia els maneigs que aquests componen mitjançant combinacions d’intolerància, absència d’escrúpols i ofertes de suport compassiu a deshora. Contraposa la supèrbia i el cretinisme dels poderosos amb la sinceritat i el sentit de la dignitat de les persones dependents. És portentosa la suma de plans que mostren els poderosos com a figures estàtiques, desproveïdes de llenguatge, raó, ànima i vida. Afegeix una seqüència final inoblidable, increïblement commovedora i bella.
Les interpretacions d’Hepburn i MacLaine són brillants i captivadores. Hepburn destil·la màgia i sinceritat. MacLaine respira fragilitat i simpatia. El sabor teatral de les escenes culminants realcen i enriqueixen l’obra. Les interpretacions de l’àvia, la neta i l’amiga d’aquesta, Rosalia Welles, són corprenedores.
La banda sonora, de Alex North, aporta una partitura de acompanyament i suport, que explica amb eloqüència l’evolució dels sentiments i emocions interiors dels protagonistes i anticipa la naturalesa i l’abast de les seves sospites i temors. La fotografia, de Franz Planer, és nítida, té profunditat, és esplèndida i esdevé component fonamental d’una narració en la qual tenen molta importància els matisos, gestos, ullades, tons de veu, lluentors dels ulls i altres subtileses visuals.
Referències
- Antonio M. TORRES, “La calumnia”, ‘Cine mundial’, Espasa ed., Madrid 2006.
- VIVOLEYENDO, “La calumnia”, ‘Filmaffinity.com’, 26-V-2009.
diumenge, 24 d’octubre del 2010
El col·leccionista (The Collector) (William Wyler, 1965)
Film de William Wyler (Mulhouse/Alemanya 1902 – L.A. 1981) que en el seu moment obté gran èxit de públic. El guió, de Stanley Mann i John Kohn, adapta la novel·la “The Collector” (1963), de John Fowles. Se roda en escenaris naturals de Kent, Londres (Trafalgar Square, Hampstead...) i Forest Row (East Essex) i en els platós de Columbia/Sunset Gower Studios (Hollywood, L.A.). Nominat a tres Oscar (actriu protagonista, direcció i guió adaptat), guanya els premis d’interpretació de Cannes (Stamp i Eggar). Produït per Jud Kinberg i John Kohn per a Collector Company i Columbia, se projecta per primera vegada en públic el maig de 1965 (Cannes). L’acció dramàtica té lloc a Londres i a una antiga residència rural situada en un lloc aïllat i allunyat d’Anglaterra, tot al llarg d’uns 30 dies, de maig a juny de 1964/65.
L’obra excel·leix per la intensitat de l’acció, el vigor narratiu i la capacitat que té de retenir l’atenció de l’espectador. Fa ús de mitjans molt escassos: dos actors, dos escenaris interiors i un exterior, una decoració simple, una història esquemàtica, un argument amb llacunes de credibilitat i absència de subtrames. La força del film se basa en uns diàlegs superbs, una banda sonora potent, unes interpretacions esplèndides i una brillant posta en escena. S’afegeix la mestria d’un Wyler en plenitud de facultats (62 anys) i una encertada i apassionant exploració de la psicologia dels personatges, enfrontats per diversos motius a situacions límit. Se crea una atmosfera opressiva, densa i desoladora, que constitueix un dels millors trets de l’obra.
El realitzador construeix un suspens llarg i eficaç. L’espectador se troba immers en un relat que proporciona abundant informació i alhora silencia elements fonamentals de comprensió en benefici d’una calculada i grata ambigüitat. Els riscos i amenaces que pesen sobre els protagonistes es fan grans a mesura que passa el temps. Amb aquests i altres recursos, el realitzador aconsegueix sumir el públic en una mar de dubtes, incerteses i temors. La intriga se veu potenciada pel joc de contrastos i contraposicions que estableix l’ús alternatiu de dos punts de vista diferents (el de cada un dels protagonistes). Afegeix altres factors contraposats, com les idiosincràsies incompatibles dels actors, els seus nivells de formació diferents, les seves capacitats intel·lectuals allunyades. Marian (Eggar) és intel·ligent, culta i perspicaç, ell és curt de llums. Ella va sobrada d’habilitats de contacte i relació, ell és introvertit i li manquen aptituds de comunicació. Ella és atractiva, desimbolta i psicològicament equilibrada, ell és un personatge avorrit i estrany, que suscita burles i mostra indicis de psicopatia. No cal dir que la definició de caràcters, detallada i consistent, constitueix un dels pilars capitals del relat.
El realitzador se serveix de metàfores, al·legories, paral·lelismes i analogies. En aquest respecte cal citar la referència del veí a l’edificació mig soterrada com a lloc originàriament destinat a reunions secretes i culte de catòlics perseguits en el XVI. Les papallones dels expositors, els reflexos dels seus vidres, la reiteració de barreres i balustrades i d’imatges de barres, aporten suggerències i indicacions pertinents, que enriqueixen el relat.
La banda sonora, de Maurice Jarre, ofereix composicions que parlen amb eloqüència dels sentiments d’aïllament, angoixa, tensió, por, desesperació i/o resignació dels personatges. El leitmotiv és reiteratiu i imita les pulsacions d’un cor humà accelerat per la tensió emocional. La fotografia, de Robert Surtees (platós) i Robert Krasker (exteriors), crea ambients opressius i amenaçadors. El cromatisme i les formes subratllen el sentit claustrofòbic de l’espai. Amb freqüència es fa ús de la càmera subjectiva i s’insereix un flashback en B/N sobre el passat de Freddie (Stamp). L’interès de l’obra se veu incrementat per l’esbós que es presenta dels nous valors socials.
Referències
- TAYLOR, “El psicópata romántico”, filmaffinity.com, 27-X-2009.
- KEIKAI, “El coleccionista”, ‘keikai.blogspot.com’, 21-V-2005.
L’obra excel·leix per la intensitat de l’acció, el vigor narratiu i la capacitat que té de retenir l’atenció de l’espectador. Fa ús de mitjans molt escassos: dos actors, dos escenaris interiors i un exterior, una decoració simple, una història esquemàtica, un argument amb llacunes de credibilitat i absència de subtrames. La força del film se basa en uns diàlegs superbs, una banda sonora potent, unes interpretacions esplèndides i una brillant posta en escena. S’afegeix la mestria d’un Wyler en plenitud de facultats (62 anys) i una encertada i apassionant exploració de la psicologia dels personatges, enfrontats per diversos motius a situacions límit. Se crea una atmosfera opressiva, densa i desoladora, que constitueix un dels millors trets de l’obra.
El realitzador construeix un suspens llarg i eficaç. L’espectador se troba immers en un relat que proporciona abundant informació i alhora silencia elements fonamentals de comprensió en benefici d’una calculada i grata ambigüitat. Els riscos i amenaces que pesen sobre els protagonistes es fan grans a mesura que passa el temps. Amb aquests i altres recursos, el realitzador aconsegueix sumir el públic en una mar de dubtes, incerteses i temors. La intriga se veu potenciada pel joc de contrastos i contraposicions que estableix l’ús alternatiu de dos punts de vista diferents (el de cada un dels protagonistes). Afegeix altres factors contraposats, com les idiosincràsies incompatibles dels actors, els seus nivells de formació diferents, les seves capacitats intel·lectuals allunyades. Marian (Eggar) és intel·ligent, culta i perspicaç, ell és curt de llums. Ella va sobrada d’habilitats de contacte i relació, ell és introvertit i li manquen aptituds de comunicació. Ella és atractiva, desimbolta i psicològicament equilibrada, ell és un personatge avorrit i estrany, que suscita burles i mostra indicis de psicopatia. No cal dir que la definició de caràcters, detallada i consistent, constitueix un dels pilars capitals del relat.
El realitzador se serveix de metàfores, al·legories, paral·lelismes i analogies. En aquest respecte cal citar la referència del veí a l’edificació mig soterrada com a lloc originàriament destinat a reunions secretes i culte de catòlics perseguits en el XVI. Les papallones dels expositors, els reflexos dels seus vidres, la reiteració de barreres i balustrades i d’imatges de barres, aporten suggerències i indicacions pertinents, que enriqueixen el relat.
La banda sonora, de Maurice Jarre, ofereix composicions que parlen amb eloqüència dels sentiments d’aïllament, angoixa, tensió, por, desesperació i/o resignació dels personatges. El leitmotiv és reiteratiu i imita les pulsacions d’un cor humà accelerat per la tensió emocional. La fotografia, de Robert Surtees (platós) i Robert Krasker (exteriors), crea ambients opressius i amenaçadors. El cromatisme i les formes subratllen el sentit claustrofòbic de l’espai. Amb freqüència es fa ús de la càmera subjectiva i s’insereix un flashback en B/N sobre el passat de Freddie (Stamp). L’interès de l’obra se veu incrementat per l’esbós que es presenta dels nous valors socials.
Referències
- TAYLOR, “El psicópata romántico”, filmaffinity.com, 27-X-2009.
- KEIKAI, “El coleccionista”, ‘keikai.blogspot.com’, 21-V-2005.
dissabte, 23 d’octubre del 2010
Aquells tres (These Three) (1936)
Primera col·laboració de William Wyler (Alemanya 1902- L.A./EUA 1981) amb el productor Samuel Goldwyn. El guió, de Lillian Hellman, adapta amb variacions la seva obra de teatre “The Children’s Hour” (1934), basada en fets reals esdevinguts (1810) a Edinburg. Entre novembre de 1935 i gener de 1936, se roda en escenaris naturals de Franklin Canyon (Santa Monica Mountains, L.A.) i en estudi, amb un pressupost relativament folgat, com s’esdevé sempre a les produccions de Goldwyn. Nominat a un Oscar (actriu de repartiment, Granville), el film s’estrena el 18-III-1936 (EUA). L’acció dramàtica té lloc en el campus d’una Universitat nord-americana, en una granja de la rodalia de Lancet (MA) i a Viena (Àustria). S’estén al llarg d’uns quants mesos de 1934-35.
El film excel·leix per l’agilitat, eficàcia i solidesa de la narració. Posa de manifest les habilitats del realitzador, del qual acredita la competència i la fèrtil imaginació. Combina de manera sorprenent uns diàlegs molt ben elaborats, una brillant posta en escena i un treball de càmera ric en recursos i encerts visuals. Presenta un disseny de plans que amb brevetat poc comuna diu moltes més coses que les que l’espectador espera. Són magnífics dos plans en diagonal de la cerimònia inicial de graduació. Emociona el pla de les rodes en moviment d’un ferrocarril que en passar deixa en el centre de la pantalla la imatge de les dues amigues, creant una potent el·lipsi que en pocs segons trasllada l’acció en el temps i en l’espai.
Vàries vegades la càmera explica l’acció principal, tot deixant-la fora de pantalla i mostrant en primers plans les reaccions dels qui la contemplen des de l’interior del pla. Altres vegades la càmera se situa en una posició allunyada de l’acció principal per mostrar en un pla general les emocions col·lectives. Tenen importància les accions que se veuen en segon terme o en el fons del pla. La pel·lícula reclama ser mirada amb atenció i amb esperit disposat a gaudir d’unes imatges concebudes amb mestria i filmades amb un agut sentit de la bellesa plàstica.
Una altra gran virtut de l’obra ve donada per l’encertada interpretació dels protagonistes. Ofereix un treball col·lectiu equilibrat, exempt d’estridències, contingut i creïble. Martha (Hopkins) se mostra sensible i convincent. Karen (Oberon) llueix bellesa exòtica mentre ofereix intervencions plenes de naturalitat i serenitat. Joe (Joel McCrea) assumeix amb dignitat el paper de suport del lluïment de les protagonistes. La nina Mary Tilford (Granville) se menja la pantalla gairebé sempre que intervé. Rosalia Wells (Marcia Mae Jones), en un paper de nina fràgil i entranyable, se guanya la simpatia del públic.
Vistes les coses amb ulls de present, fluixegen alguns elements de la història, com l’objecte d’una calumnia que sembla desproporcionat amb relació a les conseqüències que genera en el marc d’una societat rural, classista, saturada de prejudicis, puritana, intolerant i autoritària. Es per això que un se sent mogut a pensar que el tema central del film no consisteix tant en l’anàlisi de les conseqüències de la mentida i la manipulació de la veritat, com en la crítica del judici tancat i interessat d’una societat anacrònica, governada de fet pel caciquisme d’uns pocs. Afegeix un esbós d’exploració de la mitomania, les seves causes i relacions.
La banda sonora, d’Alfred Newman, ofereix una partitura descriptiva que se diverteix i captiva l’espectador amb imitacions entendridores, com la del so del vol de les abelles i altres. Subratlla els passatges romàntics i intimistes amb un bonic i líric tema principal. És una pel·lícula interessant per múltiples raons i resulta especialment grata per la força i brillantor de l'expressivitat visual.
Referències
- Guillermo BALMORI, “Esos tres”, ‘El melodrama’, Notorious ediciones, pàg. 34-41, Madrid 2009
- José MADRID GONZÁLEZ, “Esos tres”, mascineporfavor, 10-III-2007.
El film excel·leix per l’agilitat, eficàcia i solidesa de la narració. Posa de manifest les habilitats del realitzador, del qual acredita la competència i la fèrtil imaginació. Combina de manera sorprenent uns diàlegs molt ben elaborats, una brillant posta en escena i un treball de càmera ric en recursos i encerts visuals. Presenta un disseny de plans que amb brevetat poc comuna diu moltes més coses que les que l’espectador espera. Són magnífics dos plans en diagonal de la cerimònia inicial de graduació. Emociona el pla de les rodes en moviment d’un ferrocarril que en passar deixa en el centre de la pantalla la imatge de les dues amigues, creant una potent el·lipsi que en pocs segons trasllada l’acció en el temps i en l’espai.
Vàries vegades la càmera explica l’acció principal, tot deixant-la fora de pantalla i mostrant en primers plans les reaccions dels qui la contemplen des de l’interior del pla. Altres vegades la càmera se situa en una posició allunyada de l’acció principal per mostrar en un pla general les emocions col·lectives. Tenen importància les accions que se veuen en segon terme o en el fons del pla. La pel·lícula reclama ser mirada amb atenció i amb esperit disposat a gaudir d’unes imatges concebudes amb mestria i filmades amb un agut sentit de la bellesa plàstica.
Una altra gran virtut de l’obra ve donada per l’encertada interpretació dels protagonistes. Ofereix un treball col·lectiu equilibrat, exempt d’estridències, contingut i creïble. Martha (Hopkins) se mostra sensible i convincent. Karen (Oberon) llueix bellesa exòtica mentre ofereix intervencions plenes de naturalitat i serenitat. Joe (Joel McCrea) assumeix amb dignitat el paper de suport del lluïment de les protagonistes. La nina Mary Tilford (Granville) se menja la pantalla gairebé sempre que intervé. Rosalia Wells (Marcia Mae Jones), en un paper de nina fràgil i entranyable, se guanya la simpatia del públic.
Vistes les coses amb ulls de present, fluixegen alguns elements de la història, com l’objecte d’una calumnia que sembla desproporcionat amb relació a les conseqüències que genera en el marc d’una societat rural, classista, saturada de prejudicis, puritana, intolerant i autoritària. Es per això que un se sent mogut a pensar que el tema central del film no consisteix tant en l’anàlisi de les conseqüències de la mentida i la manipulació de la veritat, com en la crítica del judici tancat i interessat d’una societat anacrònica, governada de fet pel caciquisme d’uns pocs. Afegeix un esbós d’exploració de la mitomania, les seves causes i relacions.
La banda sonora, d’Alfred Newman, ofereix una partitura descriptiva que se diverteix i captiva l’espectador amb imitacions entendridores, com la del so del vol de les abelles i altres. Subratlla els passatges romàntics i intimistes amb un bonic i líric tema principal. És una pel·lícula interessant per múltiples raons i resulta especialment grata per la força i brillantor de l'expressivitat visual.
Referències
- Guillermo BALMORI, “Esos tres”, ‘El melodrama’, Notorious ediciones, pàg. 34-41, Madrid 2009
- José MADRID GONZÁLEZ, “Esos tres”, mascineporfavor, 10-III-2007.
dimarts, 19 d’octubre del 2010
La gata sobre la teulada de zinc (Cat on a Hot Tin Roof) (1958)
Adaptació realitzada per Richard Brooks de l’obra “Cat on a Hot Tin Roof”, de Tennessee Williams, guanyadora del Pulitzer de teatre de 1955. Se roda a MGM Studios (Culver City, CA), amb un pressupost d’uns 3 milions USD. Va obtenir 7 nominacions als premis de l’Acadèmia. Produït per Lawrence Weingarten per a MGM, el film s’estrena el 20-IX-1958 (EUA). L’acció dramàtica té lloc a la mansió d’una gran finca rural de Mississippi, tot al llarg d’una única jornada de 1957 o 1958.
L’obra reuneix una actriu consagrada, acreditada i de moda en aquells moments, un actor novell que encara no havia aconseguit imposar-se (les seves darreres interpretacions no havien convençut tothom) i un actor veterà que havia interpretat el mateix paper, el de l’avi, al teatre. L’elecció dels tres protagonistes principals és encertada i eficaç, com ho demostra la força i intensitat dels treballs que lliuren. Elizabeth Taylor crea un personatge que transmet una potent sensualitat, especialment en alguns passatges culminants. Paul Newman dota el seu personatge de fragilitat, indecisió i frustració, d’acord amb les necessitats de la història. Burl Ives composa un paper fort i brillant que fa que l’actor es mengi la pantalla en gairebé totes les seves intervencions. Newman guanya la seva primera nominació a l’Óscar i Taylor la seva segona nominació.
El film recrea amb pulcritud i precisió el clima mòrbid i insalubre del Sud dels EUA, reconstruït amb mestria per Tennessee Williams a les seves obres de teatre. Analitza temes diversos i complexos, com la família, l’amor i l’afecte, i contravalors com la cobdícia, l’enveja, la hipocresia, el culte a les aparences i l’engany. Reflexiona, a més, sobre les relaciones de pares i fills i d’home i dona dins la parella. Afegeix un apunt sobre el desig, la passió i el pas del temps. De manera implícita, però clara, aborda el tema de l’homosexualitat masculina.
L’acció, ajustada a una posta en escena brillant i rica en recursos, se desplega a tres ubicacions d’interior: el saló de la planta baixa, un dormitori del primer pis i el soterrani dedicat a magatzem. La pluja i el vent que baten el jardí, junt amb els trons que se senten, composen l’ atmosfera densa i angoixosa que envolta els personatges. El film no oculta la seva condició de teatre adaptat al cinema, però l’acompanya d’un moviment diligent de càmera, una fotografia esplèndida de William H. Daniels (creador de la imatge de Greta Garbo) i uns diàlegs ben construïts, no exempts de detalls d’humor.
La banda sonora recull composicions d’arxiu de la MGM. El “Tema d’amor”, de Charles Wolcott, és el leitmotiv de la pel·lícula. Se serveix de diversos temes d’André Previn (“Lost in a Summer Night”) i d’altres i d’un fragment de la Simfonia núm. 5 de Beethoven.
Per la intensitat que desplega el film i pel seu interès com a reflex d’una època i d’un tipus de cinema de moda en els 50 i 60, crec que la pel·lícula és atractiva i recomanable.
Referències
- Jorge de COMINGES, “La gata sobre el tejado de zinc “, ‘El Noticiero Universal’,9-VIII-1983, Barcelona.
- Carlos LÓPEZ-TAPIA, loqueyotediga.net, 17-X-2009.
- VIVOLEYENDO, “La gata sobre el tejado de zinc”, Filmaffinity.com, 26-II-2010.
L’obra reuneix una actriu consagrada, acreditada i de moda en aquells moments, un actor novell que encara no havia aconseguit imposar-se (les seves darreres interpretacions no havien convençut tothom) i un actor veterà que havia interpretat el mateix paper, el de l’avi, al teatre. L’elecció dels tres protagonistes principals és encertada i eficaç, com ho demostra la força i intensitat dels treballs que lliuren. Elizabeth Taylor crea un personatge que transmet una potent sensualitat, especialment en alguns passatges culminants. Paul Newman dota el seu personatge de fragilitat, indecisió i frustració, d’acord amb les necessitats de la història. Burl Ives composa un paper fort i brillant que fa que l’actor es mengi la pantalla en gairebé totes les seves intervencions. Newman guanya la seva primera nominació a l’Óscar i Taylor la seva segona nominació.
El film recrea amb pulcritud i precisió el clima mòrbid i insalubre del Sud dels EUA, reconstruït amb mestria per Tennessee Williams a les seves obres de teatre. Analitza temes diversos i complexos, com la família, l’amor i l’afecte, i contravalors com la cobdícia, l’enveja, la hipocresia, el culte a les aparences i l’engany. Reflexiona, a més, sobre les relaciones de pares i fills i d’home i dona dins la parella. Afegeix un apunt sobre el desig, la passió i el pas del temps. De manera implícita, però clara, aborda el tema de l’homosexualitat masculina.
L’acció, ajustada a una posta en escena brillant i rica en recursos, se desplega a tres ubicacions d’interior: el saló de la planta baixa, un dormitori del primer pis i el soterrani dedicat a magatzem. La pluja i el vent que baten el jardí, junt amb els trons que se senten, composen l’ atmosfera densa i angoixosa que envolta els personatges. El film no oculta la seva condició de teatre adaptat al cinema, però l’acompanya d’un moviment diligent de càmera, una fotografia esplèndida de William H. Daniels (creador de la imatge de Greta Garbo) i uns diàlegs ben construïts, no exempts de detalls d’humor.
La banda sonora recull composicions d’arxiu de la MGM. El “Tema d’amor”, de Charles Wolcott, és el leitmotiv de la pel·lícula. Se serveix de diversos temes d’André Previn (“Lost in a Summer Night”) i d’altres i d’un fragment de la Simfonia núm. 5 de Beethoven.
Per la intensitat que desplega el film i pel seu interès com a reflex d’una època i d’un tipus de cinema de moda en els 50 i 60, crec que la pel·lícula és atractiva i recomanable.
Referències
- Jorge de COMINGES, “La gata sobre el tejado de zinc “, ‘El Noticiero Universal’,9-VIII-1983, Barcelona.
- Carlos LÓPEZ-TAPIA, loqueyotediga.net, 17-X-2009.
- VIVOLEYENDO, “La gata sobre el tejado de zinc”, Filmaffinity.com, 26-II-2010.
diumenge, 17 d’octubre del 2010
El jovenet Frankenstein (Young Frankenstein) (1974)
Notable comèdia còmica de Mel Brooks (Brooklyn 1926) i per a molts la millor comèdia de l’autor. El guió, de Mel Brooks i Gene Wilder, se basa en personatges de la novel•la “Frankenstein” (1818), de Mary W. Shelley, i s’inspira sobretot en els films “La núvia de Frankenstein” (Whale, 1935) i “L’ombra de Frankenstein” (Lee, 1939). Se roda en escenaris reals (University of Southern California) i en els platós de Fox Studios (Century City, L.A.), amb un pressupost de 2,8 M USD. És nominat a 2 Oscar (guió adaptat i so). Produït per Michael Gruskoff per a la Fox, s’estrena el 15-XII-1974 (EUA).
L’humor se basa en la paròdia que s’estableix de les pel•lícules de terror de la Universal dels anys 30 i, per extensió, del gènere de terror en general. La imitació burlesca d’aquest se construeix amb respecte, admiració, intencions d’homenatge i des de l’acreditada cinefilia que caracteritza el realitzador. El desplegament del film incorpora recursos d’humor de molt diversa naturalesa, que se combinen amb encert i en proporcions adequades. Hi ha humor negre, expressions enginyoses, ironia, sàtira, jocs de paraules, equívocs, elements absurds, ruptures de les convencions habituals de la representació, curtors, rareses, confusions, malentesos, etc. Tenen gran importància la gestualitat, la caracterització dels personatges, les referències al sexe, els sobreentesos, les insinuacions i alguns excessos desmesurats. Aquests se presenten amb uns nivells de contenció que tenen poc a veure amb les proporcions exagerades que presenten a comèdies posteriors de Brooks. S’inclouen escenes memorables, com la de la cançó a ritme de vals que canten i ballen dos personatges principals. Els refilets que acompanyen els èxtasis d’amor parodien els números musicals de les pel•lícules de Jeanette MacDonald (“La desfilada de l’amor”, “Estimem aquesta nit”...).
La obra aconsegueix en el seu moment un notable èxit de públic. El vigor còmic se conserva en gran mesura, especialment entre el públic afeccionat al cinema clàssic. Entre les seves virtuts perdurables se poden citar l’efectivitat de les combinacions d’elements contraris (tendresa i força bruta, ciència i reaccions compulsives; lirisme i terror...); l’ús de referències mitòmanes (pentinat de la núvia de Frankenstein); la generalització de defectes i deficiències personals (ningú no sap dir correctament el nom d’un personatge), etc.
La banda sonora ret, per la seva part, homenatge d’admiració a l’antic cinema de terror. El tema “Young Frankenstein”, leitmotiv del film, és líric, emotiu, fàcilment identificable i aferradís. La partitura consta de 14 temes, alguns tan grats com “Wedding Night” i el retrat sonor de Frau Blücher. La fotografia en B/N evoca, amb gràcia, coneixement de causa i entranyable nostàlgia, la visualitat del cinema clàssic de terror.
Referències
- Alejandro MELERO, “El jovencito Frankenstein”, llibret del DVD, Notorious Ediciones, Madrid 2010.
- Ángel COMAS, “El jovencito Frankenstein”, ‘Antologia crítica’, T&B Editores, pàg. 409-410, Madrid 2002.
- Karen KRIZANOVICH, “El jovencito Frankenstein”, ‘1.001 películas que hay que ver antes de morir’, pàg. 581, Grijalbo ed., 10ena edició, Barcelona gener 2010.
L’humor se basa en la paròdia que s’estableix de les pel•lícules de terror de la Universal dels anys 30 i, per extensió, del gènere de terror en general. La imitació burlesca d’aquest se construeix amb respecte, admiració, intencions d’homenatge i des de l’acreditada cinefilia que caracteritza el realitzador. El desplegament del film incorpora recursos d’humor de molt diversa naturalesa, que se combinen amb encert i en proporcions adequades. Hi ha humor negre, expressions enginyoses, ironia, sàtira, jocs de paraules, equívocs, elements absurds, ruptures de les convencions habituals de la representació, curtors, rareses, confusions, malentesos, etc. Tenen gran importància la gestualitat, la caracterització dels personatges, les referències al sexe, els sobreentesos, les insinuacions i alguns excessos desmesurats. Aquests se presenten amb uns nivells de contenció que tenen poc a veure amb les proporcions exagerades que presenten a comèdies posteriors de Brooks. S’inclouen escenes memorables, com la de la cançó a ritme de vals que canten i ballen dos personatges principals. Els refilets que acompanyen els èxtasis d’amor parodien els números musicals de les pel•lícules de Jeanette MacDonald (“La desfilada de l’amor”, “Estimem aquesta nit”...).
La obra aconsegueix en el seu moment un notable èxit de públic. El vigor còmic se conserva en gran mesura, especialment entre el públic afeccionat al cinema clàssic. Entre les seves virtuts perdurables se poden citar l’efectivitat de les combinacions d’elements contraris (tendresa i força bruta, ciència i reaccions compulsives; lirisme i terror...); l’ús de referències mitòmanes (pentinat de la núvia de Frankenstein); la generalització de defectes i deficiències personals (ningú no sap dir correctament el nom d’un personatge), etc.
La banda sonora ret, per la seva part, homenatge d’admiració a l’antic cinema de terror. El tema “Young Frankenstein”, leitmotiv del film, és líric, emotiu, fàcilment identificable i aferradís. La partitura consta de 14 temes, alguns tan grats com “Wedding Night” i el retrat sonor de Frau Blücher. La fotografia en B/N evoca, amb gràcia, coneixement de causa i entranyable nostàlgia, la visualitat del cinema clàssic de terror.
Referències
- Alejandro MELERO, “El jovencito Frankenstein”, llibret del DVD, Notorious Ediciones, Madrid 2010.
- Ángel COMAS, “El jovencito Frankenstein”, ‘Antologia crítica’, T&B Editores, pàg. 409-410, Madrid 2002.
- Karen KRIZANOVICH, “El jovencito Frankenstein”, ‘1.001 películas que hay que ver antes de morir’, pàg. 581, Grijalbo ed., 10ena edició, Barcelona gener 2010.
dijous, 14 d’octubre del 2010
Astúcia de dona (Jeopardy) (1953)
Notable film de baix pressupost de la MGM. Dirigit per John Sturges (1911-92) (“Conspiració de silenci”, 1955), se basa en un guió senzill, de Mel Dinelli, que crea suspens, planteja qüestions que convoquen a la reflexió i construeix un relat ple d’intensitat i emotivitat. Desplega un argument de Maurice Zimm, que explora amb subtilesa les relacions familiars i alguns aspectes de la condició humana quan es troba enfrontada a situacions extremes. Se roda a la localitat de Pionertown (CA), amb pocs actors i un reduït equip de filmació. Produït per Sol Baer Fielding i Charles Schnee (no acreditat), s’estrena el 30-III-1953 (NYC, NY). L’acció dramàtica té lloc tot al llarg d’una calorosa jornada estival (24 d’agost).
L’obra constitueix un exemple rellevant de les pel·lícules de sèrie B que produí la. Metro Excel·leix per la seva correcta realització i per la notable interpretació de Barbara Stanwyck, que lliura un treball net, plaent i convincent. El film mobilitza emocions i transmet tensió i incertesa a un públic que s’endinsa en el relato i presta la seva complicitat. Barry Sullivan, a càrrec d’un paper de poc lluïment, acompanya des d’un segona pla l’Stanwyck, a la qual deixa brillar com a centre d’atenció. Bobby, el fill de la típica família americana de classe mitjana, aporta les dosis d’innocència i tendresa que l’espectador americà demana a les històries familiars. El paper de malvat corre a càrrec de Ralph Meeker, que el presenta dotat de les proporcions de rudesa i violència suficients per provocar inquietud sense ultrapassar els límits d’allò que és tolerable.
Afegeix una magnífica banda sonora de caràcter descriptiu, en la qual Dimitri Tiomkin llueix la seva habilitat com a compositor de peces que converteixen en música els sons d’una mar brava i amenaçadora. Com a contrapunt, la cinta adapta amb gràcia dues cançons tradicionals d’ambientació mexicana, populars i festives, “Cielito lindo” i “La cucaracha”.
Té interès la descripció del paisatge desolat i deshabitat de la península mexicana de la Baixa Califòrnia. La seva recreació aporta les condiciones adequades per generar sentiments d’aïllament, soledat i desempara. La història està ben construïda, se presenta ben embastada i resulta interessant i entretinguda.
L’obra constitueix un exemple rellevant de les pel·lícules de sèrie B que produí la. Metro Excel·leix per la seva correcta realització i per la notable interpretació de Barbara Stanwyck, que lliura un treball net, plaent i convincent. El film mobilitza emocions i transmet tensió i incertesa a un públic que s’endinsa en el relato i presta la seva complicitat. Barry Sullivan, a càrrec d’un paper de poc lluïment, acompanya des d’un segona pla l’Stanwyck, a la qual deixa brillar com a centre d’atenció. Bobby, el fill de la típica família americana de classe mitjana, aporta les dosis d’innocència i tendresa que l’espectador americà demana a les històries familiars. El paper de malvat corre a càrrec de Ralph Meeker, que el presenta dotat de les proporcions de rudesa i violència suficients per provocar inquietud sense ultrapassar els límits d’allò que és tolerable.
Afegeix una magnífica banda sonora de caràcter descriptiu, en la qual Dimitri Tiomkin llueix la seva habilitat com a compositor de peces que converteixen en música els sons d’una mar brava i amenaçadora. Com a contrapunt, la cinta adapta amb gràcia dues cançons tradicionals d’ambientació mexicana, populars i festives, “Cielito lindo” i “La cucaracha”.
Té interès la descripció del paisatge desolat i deshabitat de la península mexicana de la Baixa Califòrnia. La seva recreació aporta les condiciones adequades per generar sentiments d’aïllament, soledat i desempara. La història està ben construïda, se presenta ben embastada i resulta interessant i entretinguda.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)